Les i els militants som hereus de diferents expressions del moviment obrer, una tradició revolucionària que podem remuntar fins a la Comuna de París i més enllà. Prendre consciència del sentit històric de la nostra lluita ajuda a forjar una ètica militant que, més enllà de la satisfacció personal o de lògiques individualistes, situa la capacitat d’esforçar-se pel bé col·lectiu de la classe treballadora i de donar continuïtat a la militància al llarg d’una vida. Ser militant del partit comunista ha sigut per a moltes generacions quelcom que transcendeix al desig individual, un compromís personal amb un deure històric, una obligació amb els teus.   

És imprescindible reconnectar amb aquest capital polític i històric, cal fer-lo explícit i analitzar-lo amb cura per fugir de l’adanisme, però també per recollir els encerts i els errors de qui ens ha precedit en la lluita i poder dotar la política i el projecte del partit comunista dels elements necessaris per ser el partit nacional i de classe, confrontar amb falses solucions esquerranoses, esquivar el romanticisme i la nostàlgia i identificar a temps els cants de sirena de la temptació institucionalitzadora.

Noves respostes esquerranoses, fenòmens antics

En les últimes dècades, la política comunista ha pecat de centrar-se en la lògica institucional i quedar, massa sovint, subsumida en aquesta arena i la seva lògica de funcionament. Cal reconèixer com els processos de mobilització popular -bàsicament 15M i el procés sobiranista- han suposat una sacsejada i han tornat a posar la impugnació al règim en el centre, malgrat que això ha comportat altres problemes greus com els hiperlideratges i el menyspreu de la intel·ligència col·lectiva (manca d’organització, debat i anàlisi col·lectiva) en els experiments de la «nova política», que s’han centrat de nou en la institució.

Com a resposta a les debilitats de la «nova política» i a la postmodernitat, apareixen diferents expressions suposadament obreristes que es concreten de maneres diferents, però gairebé sempre desconnectades de la realitat material de la classe treballadora -sigui per interpretar la classe com un clixé, sigui perquè rebutgen les conquestes fonamentals dels últims cent anys o sigui perquè contraposen la lluita de classes al feminisme, a l’ecologia o a la lluita nacional-. Aquestes expressions són diverses a cada lloc i prenen diferents formes, algunes d’elles superrevolucionàries o d’altres que voregen posicions reaccionàries, però amb elements en comú entre elles.

No són fenòmens nous que no s’hagin vist anteriorment en la història (esquerranisme, dogmatisme, posicions conservadores amb retòrica obrerista, etc.), però sí que cal constatar que s’allunyen del que és un projecte comunista. Autodefinir-se com a comunista i abusar de la retòrica revolucionària no és indicatiu de res; en canvi, apostar per una estratègia de classe contra classe en un moment de retrocés i d’avenç de l’extrema dreta, desqualificant les apostes frontpopulistes, porta a reobrir debats superats i possiblement a repetir errors comesos pel moviment comunista internacional els anys 20 i principis dels 30 del segle passat. Però sobretot, tenint en compte el context, pot ser signe d’utilitzar un mètode molt poc dialèctic.

Cal evitar aïllar-se del dia a dia de la classe treballadora i conceptualitzar els fronts de masses i les aliances amb els sectors populars d’una manera molt poc materialista i allunyada del republicanisme que defineix la política dels i les comunistes. És important tenir clar que les qüestions que afecten la classe treballadora són múltiples i estan relacionades entre elles. La dimensió econòmica i la posició que s’ocupa amb relació als mitjans de producció no és l’única que marca el dia a dia de la nostra classe, sinó que també ho fa el patriarcat, la crisi ecològica, el racisme estructural i el fet nacional. En aquest sentit, s’ha de constatar que des de determinada esquerra (en molts casos, també en alguns sectors provinents de la tradició comunista) i des del contrari, alguns actors o corrents polítics s’entesten a caricaturitzar la classe treballadora com si només fos d’un perfil determinat, obrer manual en barris de la perifèria de les ciutats i castellanoparlant; la classe treballadora es troba arreu del país i és molt més àmplia que això.

Mètode i pràctica del partit comunista

En funció dels esdeveniments, de la història, de les relacions de classe, del nivell de consciència i mobilització i del paper de les estructures de domini del sistema capitalista (en l’àmbit econòmic, però també en l’aparell de l’estat -polític, administratiu, judicial, etc.- i altres àmbits com el comunicatiu o el cultural), el partit comunista pot adoptar estratègies polítiques diverses. Si alguna cosa ens defineix als i les comunistes és l’anàlisi materialista de la realitat, fent evident que el que serveix en un context no té per què ser el més adequat en un altre. L’anàlisi concreta de la situació concreta és una de les màximes de la nostra tradició política, és un element troncal del nostre mètode.

Parafrasejant al filòsof marxista György Lukács, el que determina l’ortodòxia marxista no és una adhesió sense crítica als resultats de la investigació de Marx, sinó que l’ortodòxia, en qüestió de marxisme, es reflecteix en el mètode. El mètode dialèctic, el materialisme dialèctic, ha de guiar l’anàlisi de la realitat i la definició de la nostra estratègia i pràctica política; la relació entre la consciència i la realitat, entre la teoria i la pràctica, són claus. L’anàlisi materialista dialèctic i el lligam amb la realitat de la classe treballadora, ens diferencien clarament de les pràctiques esquerranoses que s’autodenominen revolucionàries, socialistes o comunistes. Siguin aquelles que defugen la idea de Partit i se centren en pràctiques polítiques postmodernes sota eslògans pretesament revolucionaris, o siguin els grupuscles autodenominats comunistes que viuen només de la iconografia comunista i d’idees descontextualitzades.

Seguint desenvolupant la idea del mètode que ens determina com a comunistes, més enllà de l’anàlisi materialista de la realitat, cal fer èmfasi en el mètode de funcionament del partit comunista. Cal entendre el Partit com a l’àmbit per al debat col·lectiu, l’elaboració política i la cohesió dels i de les comunistes. El conjunt de militants es guia pels principis que conformen el centralisme democràtic: direcció col·lectiva, rendiment de comptes, i unitat d’acció i disciplina conscient; per tant, participen del debat col·lectiu, aplicant les decisions preses democràticament en els òrgans col·lectius de direcció i rebutjant el treball fraccional.

El partit comunista és part de la classe treballadora i no quelcom a part que busca solucions parcials per a grups concrets, motivats o aïllats, sinó que persegueix organitzar la classe i la presa de consciència d’aquesta a partir de la lluita, sent també una escola de quadres obrers i no un espai on prevalgui la «titulitis» o les dinàmiques de l’acadèmia. El Partit com a motor que persegueix que la classe treballadora avanci posicions en l’hegemonia dins de la societat i en el procés de construcció nacional, de la mà dels altres sectors populars de la societat com a classes aliades. El Partit amb voluntat de ser avantguarda (lligada a la classe, no desconnectada) i intel·lectual col·lectiu que defineix l’estratègia de lluita i un projecte de país.

Els i les militants comunistes han de ser garantia de dotar de perspectiva transformadora en la intervenció als fronts de masses, potenciant la política decidida col·lectivament, identificant amb cura quan cal plantejar lluites per aconseguir drets concrets per a la millora de les condicions de vida o si es donen les condicions objectives i subjectives per a ser més ambiciosos. El partit comunista ha de dotar-se dels mecanismes per evitar la tendència de la socialdemocràcia a alinear-se amb el règim i domar els treballadors i les treballadores i davant també de les propostes i pràctiques esquerranoses que desconnecten els àmbits de lluita de la realitat de la classe treballadora i del context existent.

Caminem sobre espatlles de gegants

La història del moviment comunista internacional està plena d’experiències de les quals hem d’aprendre, que reafirmen la transcendència històrica de la militància comunista, la importància d’analitzar la realitat i estar lligat a la classe treballadora, que ens ajuden a poder interpretar i incidir en la realitat catalana. Són molts exemples que ens demostren la importància del partit comunista i la utilitat de les eines que ens aporten el marxisme i el leninisme; així com de la importància d’utilitzar aquestes eines per interpretar el context concret, com les aportacions d’Antonio Gramsci a Itàlia o José Carlos Mariátegui al Perú, i també de no pretendre fer aplicacions mecanicistes esperant que el mateix pes de la història ens porti al socialisme per si sol.

Aquest fil històric, en el cas del nostre país, ens porta a referenciar-nos principalment en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) nascut l’any 1936 i, evidentment, en el Partit dels i les Comunistes de Catalunya -fundat el 1982 com a resposta a la deriva eurocomunista-, com a referència de la lluita de la classe treballadora catalana pels seus drets socials i nacional. Uns referents històrics que necessitem, però no per delimitar espais polítics, aplicar aliances fora de context o mirar-nos unes sigles com a quelcom inassolible.  

La línia política i l’estratègia comunista tindrà diferents concrecions en funció de cada moment, tenint en compte el protagonisme de la nostra classe social en aquesta estratègia i definint amb cura les aliances interclassistes -amb altres sectors de les classes subalternes o, si s’escau, amb els sectors democràtics de la petita o mitjana burgesia- necessàries en cada moment per assolir els elements fixats i avançar en la construcció d’una hegemonia de la classe treballadora. Seguint aquesta premissa, i aplicant els principis polítics leninistes entorn de la qüestió nacional, a Catalunya les comunistes hem de definir una estratègia política per a l’alliberament de la classe treballadora lligada a la construcció nacional en clau republicana, cohesionadora entorn de la consecució col·lectiva de drets i de l’autodeterminació del nostre poble.

Avui dia, és necessari reivindicar el pensament polític del primer secretari general del PSUC, Joan Comorera i Soler, i evitar que la seva figura resti en mans d’aquells que han trencat per complet amb el projecte de partit comunista -necessàriament lligat al catalanisme i a la realitat del poble català- i amb la idea que la lluita social va de bracet de la lluita nacional (un projecte i una idea als quals Comorera s’acostà des de la seva militància a la Unió Socialista de Catalunya). En paraules de Comorera, l’alliberament nacional «va directament lligat a l’alliberament social, i aquest, en l’etapa del capitalisme monopolista, interessa a amplis sectors socials, entre els quals cal formar una aliança popular que resolgui alhora el problema nacional i social» [1].

Com conclou la historiadora Lucía Aliagas en un article on analitza les diferents aproximacions al fet nacional que ha fet el comunisme català, per a Comorera «deixar de banda l’emancipació nacional dona via lliure a l’hegemonia ideològica del discurs petit burgès: un discurs identitari i nacionalista, un discurs que busca l’enfrontament entre pobles i l’assoliment de privilegis d’uns sobre altres, un discurs que busca l’assoliment del projecte d’estat-nació de la burgesia nacional per poder controlar un ampli ventall de recursos propis sobre la classe treballadora i camperola de la nació oprimida.» [2]

Tal com veiem en el text El PSUC, partido marxista-leninista, nacional y democrático de la clase obrera de Cataluña [3] de l’any 1976 (abans de consolidar la deriva eurocomunista de la direcció del PSUC), Gregori López Raimundo afirmava:

«Pels seus orígens, per la seva trajectòria, pels seus objectius i per la seva composició, el PSUC és un partit nacional català.

La seva condició de partit polític de la classe obrera, que es proposa com a meta la transformació socialista de la societat i el comunisme, no debilita, sinó que reforça el caràcter nacional del PSUC.

La classe obrera és en els nostres dies l’única classe autènticament nacional, l’única classe els interessos de la qual coincideixen plenament amb els de la nació. L’opressió nacional és una conseqüència de la divisió de la societat en classes explotadores i explotades, un resultat de la lluita de classes, una manifestació de l’imperialisme resultant del desenvolupament del capitalisme.»  

Més enllà de l’aplicació concreta i d’alguns errors i injustícies que es poden trobar en la trajectòria del comunisme català, la història del PSUC i del PCC demostra l’encert de la definició, vocació i pràctica com a partit nacional i de classe.

Notes

[1] Cita del llibre Socialisme i qüestió nacional de Joan Comorera, obra en la qual es publiquen set discursos del secretari general del PSUC durant el seu exili a Mèxic.

[2] Lucía Aliagas: El fet nacional i el comunisme català https://www.realitat.cat/2020/03/el-fet-nacional-i-el-comunisme-catala/

[3] Gregorio López Raimundo (1976): Qué es y qué se propone el Partit Socialista Unificat de Catalunya http://biblioteca.andalucia.ccoo.es:8080/intranet-tmpl/prog/local_repository/documents/14789_6536.pdf