La solitud és una crisi mundial. Segons la campanya britànica per a acabar amb la solitud, el 45% dels adults se senten «ocasionalment, a vegades o sovint sols, a Anglaterra». En una enquesta de 2019, el 22% dels millennials va declarar no tenir «cap amic». L’Organització Mundial de la Salut ha descobert que la solitud afectava el 20-34% de les persones majors en llocs que van des d’Europa fins a l’Índia i l’Amèrica Llatina. L’antic Cirurgià General dels Estats Units, Vivek Murthy, va qualificar el problema de «epidèmia» el 2017, fins i tot abans de la pandèmia de la Covid-19 i els seus consegüents tancaments, que han empitjorat tot l’assumpte.

El problema de la solitud no és únicament emocional. Un estudi longitudinal de gairebé vuitanta anys de la Universitat d’Harvard ha descobert que la família, l’amistat i la comunitat són els factors més decisius quan es tracta de la salut i la felicitat humanes.

Cuidar del teu cos és important, però atendre les teves relacions és també una forma d’autocura, afirma el doctor Robert Waldinger, director de l’estudi i professor de psiquiatria de la Facultat de Medicina d’Harvard.

En un estudi de 2015, la psicòloga Juliana Holt-Lunstad va descobrir que la solitud és un factor de risc per a la hipertensió arterial, les malalties coronàries, els accidents cerebrovasculars i la depressió. Una dada molt repetida de l’estudi sosté que la solitud és tan com fumar quinze cigarrets al dia.

Tenint en compte aquestes dades, la crisi de la solitud és especialment alarmant.

Alguns culpen a les xarxes socials. A principis de 2010, vaig començar a veure que circulaven articles en els quals es preguntava si el fet de passar temps a Facebook, YouTube i altres llocs estava provocant que la gent deixés de conrear les seves amistats en la vida real. Encara que l’ús excessiu de les xarxes socials pot ser perjudicial, un ús moderat pot ajudar la gent a mantenir-se connectada, especialment en moments únics com els tancaments per la Covid-19. A més, hi ha un impediment major per a la intimitat: el capitalisme.

En un sistema capitalista, molta gent no té temps per a veure a la família i mantenir les amistats existents, i molt menys per a crear i alimentar altres noves. És difícil treure temps per a veure a la gent quan, per exemple, es treballa en diverses ocupacions (sovint amb torns irregulars), es viatja al treball, es cuida dels nens i dels membres de la família, i es fan tasques bàsiques com cuinar, anar al supermercat i rentar la roba, a vegades tot alhora. El temps social sol quedar relegat al final de la llista de tasques. També són cada vegada més escassos els espais públics en els quals passar el temps social de manera gratuïta o barata, i quan els diners són escassos, les necessitats tenen prioritat. Aquests factors fan que la vida social estigui cada vegada més reservada als qui se la poden permetre.

Per descomptat, hi ha moltes maneres d’augmentar el temps que es dedica a socialitzar. Pots millorar la teva capacitat de gestió del temps, fixar dates concretes per a veure a la gent i fer sempre un seguiment per a reprogramar quan els plans no es compleixen. Pots conèixer gent nova si t’involucres en un esport, un grup religiós o una organització política. Alguna variant de «apunta’t a un club» és un estàndard en les llistes de maneres de sentir-se menys sol.

Però es tracta de solucions individualitzades per al que sol ser un problema col·lectiu. La realitat és que només hi ha un nombre determinat d’hores al dia, i per a la majoria de les persones, la major part d’aquestes hores estan ocupades per alguna forma de treball, la qual cosa deixa poc temps -i menys energia- per a l’amistat. Els anys de retallades en els pressupostos dels ajuntaments han provocat el tancament d’espais com els centres juvenils a un ritme alarmant, deixant cada vegada més reduïts els espais per als «clubs».

Un altre problema té a veure amb la forma en què els fluxos de capital han pertorbat els antics vincles comunitaris. Als pobles rurals i les ciutats postindustrials, el capital ha fugit. Els joves d’aquests llocs es veuen arrossegats a centres de capital com Londres o Nova York per a trobar bones ocupacions.

Mudar-se a la gran ciutat no significa necessàriament alienació. De fet, per a moltes persones LGBTQ, els grans centres urbans continuen sent llocs on poden buscar una veritable comunitat per primera vegada. Però les sortides massives de població solen ser alienadores, tant per a les persones que es van com per a les que es queden.

En altres casos, la desintegració de la comunitat es produeix al revés. Les persones que van créixer en el centre de la ciutat es veuen empeses per l’augment dels lloguers i es dispersen cap a llocs més barats. Pot ser que coneguin a gent nova en les seves noves comunitats, però els llaços construïts al llarg d’anys, dècades i generacions mai poden ser reemplaçats.

Més enllà dels problemes de temps i espai, la desigualtat extrema dificulta les relacions autèntiques. A The Inner Level, els epidemiòlegs Kate Pickett i Richard Wilkinson escriuen que els éssers humans reaccionen amb força a la «amenaça social-avaluativa», també coneguda com la por al que pensen els altres. Com més gran és el nivell de desigualtat econòmica, més lluitem per l’estatus social i ens preocupem per la nostra posició en la jerarquia. Però les relacions sanes requereixen vulnerabilitat i confiança mútues: Si volem tenir una societat menys solitària, hem de posar les necessitats humanes -i les relacions humanes- en el centre. Amb el sistema actual, això no succeirà.

Article publicat originalment a Tribune

Traducció d’Arnau Barquer

Foto de portada: pxfuel.com