El Brasil gira l’esquena a Bolsonaro

A la porta de les eleccions brasileres, molts dels mites que feien atractiu Bolsonaro han quedat escombrats al quedar al descobert el que sempre ha estat: un marxantó conegut pel seu caràcter groller i inclinacions autoritàries.

El Brasil gira l’esquena a Bolsonaro

A la porta de les eleccions brasileres, molts dels mites que feien atractiu Bolsonaro han quedat escombrats al quedar al descobert el que sempre ha estat: un marxantó conegut pel seu caràcter groller i inclinacions autoritàries.

Tres anys després de l’elecció de Jair Bolsonaro, Brasil ha passat de ser una potència emergent generalment respectada a un Estat paria, repudiat pel seu desolador historial mediambiental i en drets humans i pel que Metges Sense Fronteres (MSF) ha descrit com la pitjor resposta del món a la pandèmia de COVID-19. Als brasilers els agrada bromejar sobre els estrangers que només coneixen el país pel futbol, la samba i el carnaval. Avui és conegut, a més, com un important hub d’erosió democràtica i teories conspiratives de la ultradreta transnacional. Bolsonaro, qui arribà a la presidència del país més gran d’Amèrica Llatina cavalcant una onada de revengisme reaccionari, ignorància arrogant i el wishful thinking d’alguns actors de l’establishment convençuts de que podrien controlar-lo, apareix als mitjans de comunicació internacionals sobre el Brasil com una amenaça clara i present.

Malgrat tot això, durant el passat estiu Bolsonaro semblava haver tocat fons. A mitjans de juliol va acabar a l’hospital, afectat per eructes crònics i singlot. La seva hospitalització va arribar quan estava a mínims històrics a les enquestes d’intenció de vot, sobretot com a resultat de greus acusacions de corrupció i la investigació del congrés per la seva calamitosa gestió de la pandèmia.

A mesura que s’aproxima la campanya del 2022, molts dels mites que van fer Bolsonaro atractiu el 2018 han quedat escombrats al quedar al descobert allò que sempre ha estat: un marxantó venal i profundament incompetent, notori pel seu caràcter groller i inclinacions autoritàries. S’han registrat més de 120 mocions de censura formals contra Bolsonaro a càrrec de diversos partits polítics i organitzacions de la societat civil. Bona part del país ha girat l’esquena a l’home conegut com a «mito» pels seus partidaris.

Entre els seus crítics trobem diversos partidaris de Bolsonaro de perfil alt el 2018, incloent als governadors de dretes de São Paulo i Rio Grande do Sul. La seva desaprovació oportunista de Bolsonaro és una senyal de pèrdua de suports més àmplia per part de destacats polítics defensors de les polítiques de lliure mercat que van flirtejar amb la ultradreta. Milions de votants de centre-dreta que van votar a contracor per Bolsonaro per bloquejar el retorn del Partit dels Treballadors (PT), de centre-esquerra, al poder el 2018, ara fan el càlcul exactament oposat i donen suport a l’antic president Luiz Inácio Lula da Silva com a l’aposta més segura per enterrar Bolsonaro. La majoria de les enquestes mostren a Lula per davant de l’actual president. La truita s’ha capgirat de manera clara: només feia uns anys semblava com si la carrera política de Lula s’hagués acabat després d’haver estat empresonat per una dubtosa acusació de corrupció.

Lula acabà el seu segon mandat fa una dècada amb una impressionant aprovació del 80% després d’haver presidit un executiu que millorà les vides de milions de persones a través de polítiques socials redistributives. En canvi, les polítiques autoritàries i conspiratives de Bolsonaro se situen en contra de la pròpia idea d’un Estat efectiu, cabdal i que ret comptes. El que el Brasil es juga a les properes eleccions és ben clar, i qualsevol intent per comprendre el futur del bolsonarismo, fins i tot sense la figura que li dóna nom al seu capdavant, ha de tenir en compte com va sorgir i com Bolsonaro ha governat en els darrers tres anys.

Durant la darrera campanya presidencial, Bolsonaro va ser retratat com un polític que parlava tal com rajava i un outsider que no es deixava intimidar per la correcció política i la política del business as usual. Va espolsar-se de sobre les crítiques pel seu llarg historial de comentaris homòfobs, homicides, sexistes, militaristes i racistes, afirmant que els seus adversaris li dirien de tot menys corrupte. Qualsevol que estigui familiaritzat amb el femer polític a Rio de Janeiro sabia que això era fals: Bolsonaro i la seva família han tingut vincles coneguts amb les màfies paramilitars que controlen bona part d’aquell Estat, i Bolsonaro i els seus fills, tres dels quals són càrrecs electes, han obligat amb freqüència als seus empleats a donar una porció dels seus salaris per tal de mantenir la seva feina. No obstant, el 2018, després d’anys de sonats escàndols recollits pels mitjans de comunicació, incloent l’ara desacreditada investigació Operación Lava Jato que va ajudar a acabar amb Lula, la política en Brasil ha esdevingut sinònim d’acords bruts per defensar els propis interessos. L’argument de Bolsonaro de que no s’ha registrat cap crim de guant blanc durant la seva llarga carrera política va trobar eco en molts votants.

Mentre l’ascens de Bolsonaro indicava la difusió d’un insidiós nou sentit comú de la dreta, també suposà el triomf de l’antipolítica, la idea que els problemes de la societat no poden ser resolts per les institucions, actors i modes de govern existents. Després de quatre victòries electorals consecutives del PT, una part considerable del seu electorat raonà que calia un desafiament més robust al sistema polític des de la dreta. Segons una enquesta de Latinobarómetro realitzada poc abans de les eleccions del 2018, només un 6% dels brasilers confiava en els partits polítics existents i només un 12% en la cambra legislativa. (Un percentatge significatiu de la població del Brasil mai ha estat en realitat a favor de la democràcia, que mai ha rebut més d’un 60% de suport inequívoc als sondejos de Latinobarómetro.) Bolsonaro es va créixer en aquesta crisi de confiança.

En comptes de presentar-se amb un programa definit, Bolsonaro exhibí un anti-esquerranisme visceral, el seu compromís per relaxar les restriccions als assassinats extrajudicials de les forces de seguretat del país i un vague suggeriment de polítiques anticorrupció. Molts dels votants van rebre el seu comportament retrògrad i l’aparença de falta de pretensions com una alenada d’aire fresc. Bolsonaro transmetia una mena d’autenticitat de llei i ordre que resultava atractiva a un país en el qual els policies que assassinen la majoria de «persones de mala vida» esdevenen herois nacionals. La societat brasilera, encara influenciada per la història de l’esclavitud, sempre ha mantingut les seves desigualtats abismals a través d’una mena d’apartheid informal. La violència és essencial al sistema. El Brasil posseïx la força de policia més mortífera del món (el darrer any va acabar amb la vida de 6.416 persones en comparació amb les 2.212 del 2013). Els poderosos sempre han necessitat executors violents de la mena de Bolsonaro perquè les masses no creuin les línies marcades.

Font: Wikimedia Commons

A desgrat de la seva afectació grollera, el bolsonarismo s’entén millor com una violenta reacció de l’elit a un Estat interventor i a l’extensió de la ciutadania social en un país profundament desigual. Com ell mateix va afirmar durant una visita als Estats Units poc després d’arribar al poder, «el Brasil no és un territori obert on planifiquem construir coses per al nostre poble. Hem de deconstruïr moltes coses. Desfer moltes coses. D’aquesta manera aconseguirem començar a fer coses… El nostre Brasil anava cap al socialisme, cap al comunisme.»

Ja sigui eviscerant les regulacions mediambientals, prenent mesures per a la privatització del servei de correus o soscavant l’educació pública, l’administració de Bolsonaro ha buscat consistentment nous mercats i oportunitats per als actors del sector privat amb bones connexions. Segons el filòsof Rodrigo Nunes, «el bolsonarismo no només fa seva obertament la figura de l’emprenedor, sinó que és un fenomen empresarial en si mateix.» El bolsonarista típic no és ni ric ni pobre, sinó un membre de la «classe mitjana alta», una classe molt mòbil, sobretot a l’hora d’anar cap abaix. L’habilitat de Bolsonaro per arribar a aquest sector de la població explica perquè ha tingut èxit allà on altres contrincants de la dreta –inextricablement associats amb els estrets interessos de l’elit– han fracassat. En el cor del seu projecte polític trobem els anomenats electorats del Boví, la Bíblia i la Bala, que exerceixen un enorme control en el congrés.

El primer d’aquests, els grans terratinents, és un dels principals impulsors de la desforestació, que ha assolit nivells alarmants amb Bolsonaro. Els interessos de l’agroindústria constantment busquen més pastures per al seu bestiar i collites que proporcionen diners ràpids, com la soja. Bolsonaro mai anirà contra els interessos de la indústria fustaire il·legal i els ramaders depredadors que es troben darrere de la desforestació. Quina mena de benefici econòmic proporciona la jungla?

El segon electorat és el de la Bíblia, una poderosa força en un país que és aclaparadorament cristià i, cada cop més, evangelista. El 2018 Bolsonaro va guanyar 11 milions més de vots entre aquells que es declaraven evangelistes que el candidat del PT, Fernando Haddad. En una enquesta feta pública dies abans que Bolsonaro i Haddad s’enfrontessin als sondejos, el 59% dels evangelistes afavoria Bolsonaro davant d’un 26% que es decantava per Haddad. Entre els catòlics, que segueixen sent el major grup religiós al Brasil, pràcticament estaven empatats. Bolsonaro va deure la seva victòria a aquest avantatge decisiu entre els evangelistes. El 2019 va prometre nombrar a un jutge «terriblement evangelista» al Tribunal Suprem. Aquest mes de juliol ha complert amb aquella promesa, nomenant al pastor i jurista André Mendonça a la cort suprema del Brasil. Tenint en compte la implicació de destacats pastors evangelistes en escàndols polítics en els darrers anys, la seva aliança amb Bolsonaro sembla tenir les seves arrels menys en un compromís compartit amb la moral cristiana que en una cerca mútuament beneficiosa del control social.

El tercer grup, l’electorat de la bala, representa de la manera més directa la manera de veure el món de Bolsonaro. Compost de funcionaris electes amb antecedents en els cossos de policia o les forces armades, aquest grup pressiona per relaxar les lleis de possessió d’armes, aprovar sentències de presó més dures i donar més marge de maniobra a la policia. El propi Bolsonaro ha proclamat als quatre vents el seu suport a la dictadura i als assassinats extrajudicials al llarg de la seva carrera política. Durant una entrevista a la televisió el 1999, per exemple, va declarar que «les eleccions no canvien res en aquest país, únicament canviarà el dia que esclati una guerra civil i es faci la feina que el règim militar no va fer: matar a 30.000 persones. Si alguns innocents moren, ja va bé. A tota guerra mor gent innocent.»

Bolsonaro va començar la seva carrera política el 1988 com a antic capità de l’exèrcit descontent que es presentava a si mateix com un portaveu dels interessos dels soldats rasos, els policies i els bombers. Avui aquests sectors ultraconservadors formen part de la base de suport més sòlida del president al congrés i més enllà. En una mostra dels problemes potencials que podria tenir el país, s’han registrat nombrosos aixecaments de la policia local en nom de Bolsonaro, en particular en aquells Estats on governadors anti-Bolsonaro van introduir mesures de confinament. Aquestes manifestacions han tingut un efecte fins ara més aviat limitat, però no es difícil imaginar-se als agents de policia com a soldats al servei del president si aquest pateix una derrota a les eleccions d’enguany. Quan un coronel de la policia amb 5.000 oficials sota el seu comandament públicament va demanar als agents de policia atendre un acte de campanya de Bolsonaro a São Paulo el 7 de setembre –el dia de la independència del Brasil– va ser acomiadat pel governador. Més complicat serà defensar les institucions contra la politització de la policia del Brasil a mesura que s’acosten les eleccions.

Malgrat la seva pròpia mitologia com a defensor moderat de l’ordre constitucional, l’exèrcit del Brasil sempre ha estat una força corrupta i autoritària. Moltes de les seves figures més destacades comparteixen la mateixa manera de veure el món conspirativa del president. Amb Bolsonaro, l’exèrcit ha posat en marxa un retorn secret al govern, on reté un poder significatiu: hi ha més membres de l’exèrcit al gabinet de ministres de Bolsonaro que en alguns dels executius de la pròpia dictadura militar. Part del seu suport a Bolsonaro està relacionat amb els beneficis econòmics que els oficials han rebut del seu govern, incloent l’eliminació del topall d’ingressos per als funcionaris, una mesura que permet als oficials militars retirats sumar un salari complet a les seves extremadament generoses pensions militars.

Tot i que les forces armades han fet esforços ocasionals per distanciar-se públicament de l’extremisme de Bolsonaro, estan directament implicades en els crims més greus del govern, com ara la destrucció accelerada de l’Amazones, la corrupció generalitzada, i, el més important, la fracassada resposta a la pandèmia. Eduardo Pazuello, el general en actiu que ha estat ministre de Sanitat en el pitjor moment de la pandèmia, ajudà a que Bolsonaro promogués remeis miraculosos al mateix temps que no aconseguia assegurar vacunes. El mateix Pazuello es va gronxar mentre la ciutat de Manaus es quedà sense oxigen durant la segona onada al país al gener.

El poder dels electorats del Boví, la Bíblia i la Bala està connectat amb la demografia canviant de la classe política brasilera. A les eleccions del 2014, el 2016 i el 2018, una munió de nous diputats dretans va pujar al poder. Un 85% dels senadors i un 51% dels diputats federals escollits el 2018 ho van ser per primera vegada, en un eco del discurs de Bolsonaro com a outsider. Entre ells hi havia 72 policies o membres de l’exèrcit, un actor porno retirat i un hereu de la família real brasilera. Al seu llibre Beef, Bible and Bullet, Richard Lapper presenta un retrat d’un dels nous polítics brasilers, Katia Sastre, una caporal de policia que es féu famosa després d’abatre a un home a la perifèria de São Paulo. La nova classe política descansava més en les xarxes socials que en les tradicionals xarxes clientelars per ser escollits al parlament, fins i tot si han demostrat la seva impaciència a l’hora d’abraonar-se sobre les restes disponibles dels funcionaris electes després d’assumir el seu escó.

Font: Wikimedia Commons

El bolsonarismo representa un esforç per soscavar no només les polítiques recents del PT, sinó l’Estat moderadament redistributiu i inclusiu construït amb interrupcions al Brasil al llarg del segle passat. Aquest Estat ha estat en diverses ocasions autoritari i excloent, en particular cap als pobres del món rural i els habitants de la perifèria de les principals ciutats del Brasil. Però estava basat en l’extensió d’una forma limitada de ciutadania social a la classe treballadora del Brasil i pràcticament tots els governs des del 1930, incloent-hi la dictadura militar (1964-1985), ha mirat de construir a partir d’aquest llegat. El 2018, no obstant, un nou sentit comú conservador havia reduït les funcions redistributives de l’Estat brasiler a una forma diabòlica de corrupció o comunisme utilitzada pel PT per mantenir-se al poder a qualsevol preu. Bolsonaro i els seus aliats van presentar les fites aconseguides per Lula i la seva successora, Dilma Rousseff, com a corruptes i immorals. La victòria de Bolsonaro, així doncs, va arribar a significar no només la marxa enrere del llegat socialdemòcrata moderat, sinó la neutralització de la seva premissa bàsica, a saber: que el govern federal pot i ha d’actuar per millorar les vides de la majoria de la població.

L’elecció de Bolsonaro va estar precedida per un incendi que va destruir el museu nacional a Rio de Janeiro, una de les grans obres del govern de Getúlio Vargas, el dirigent autoritari populista que va establir els ciments del Brasil modern entre els anys trenta i els cinquanta. El foc, que va consumir objectes de profund orgull i simbolisme nacional –bona part del llegat cultural del país– va ser rebut amb poc més que un encollir-se d’espatlles per l’elit del Brasil. Si va ser alguna cosa, aquell foc va ser una metàfora punyent de l’agenda de Bolsonaro, un projecte essencialment elitista que s’emmascara de populisme de soca-rel, i els seus objectius: destruir el llegat de tot l’Estat post-1930. Un dels primers actes de Bolsonaro després d’assumir el poder va ser clausurar el Ministeri de Treball, que va ser la peça central del projecte polític de Vargas. El projecte de Bolsonaro continua aquell del govern il·legítim i no electe de Michel Temer, que arribà al poder a través del cop parlamentari que derrocà a Rousseff el 2016. Temer va donar l’ordre per a iniciar una ofensiva contra els fonaments de l’Estat del benestar brasiler, destruint el Codi del Treball i aprovant una esmena constitucional per limitar la despesa federal i altres mesures d’austeritat extremes. Les conquestes socials, durament guanyades des de la fi del govern militar sota la constitució del 1988, ara es troben en el punt de mira.

El problema per al president i els seus aliats és que aquest no és un projecte polític popular, en part perquè no ofereix res a aquells que han perdut els seus treballs o persones estimades per la COVID-19. L’atractiu inicial de Bolsonaro com a outsider s’ha esvait. Ja no és un desconegut. El Brasil ha aprés, per a la seva desgràcia, qui és i què representa realment a través del desastre en marxa de la seva presidència.

És impossible exagerar l’impacte de la pandèmia en l’erosió de la base de suport a Bolsonaro. Més de 550.000 persones han mort de la COVID-19 al Brasil, un país només superat pels EUA. Els experts pronostiquen que el Brasil superarà aviat als EUA en aquesta tètrica estadística. El Brasil té un dels sistemes de sanitat pública més grans del món. Ha respost de manera efectiva i ràpida a pandèmies anteriors, establint una enorme capacitat de producció de vacunes juntament amb estratègies de comunicació i distribució, molt necessitades en una crisi. El país posseïa els mitjans per respondre efectivament la pandèmia –i les autoritats estatals i locals ho van fer responsablement, en termes generals–, però la resposta ha estat deliberadament sabotejada pel govern de Bolsonaro.

Com Pedro Hallal, un epidemiòleg que dirigeix el major estudi sobre el coronavirus al Brasil, explicà a la BBC, «tot el que no es devia fer ho ha fet el Brasil». Hallal culpà especialment al president per subestimar el risc que suposava el virus. Al llarg de la pandèmia, Bolsonaro no ha ofert cap suport explícit a cap de les mesures de restriccions, i li resta importància afirmant notòriament que la COVID-19 era com una «petita grip». Als pitjors moments de la pandèmia Bolsonaro organitzà actes multitudinaris gairebé totes les setmanes, demanant la dissolució del congrés i atacant al tribunal suprem. A mesura que la pandèmia s’accelerava, el president visità centres comercials i mercats a l’aire lliure a Brasília per suggerir que no hi havia cap risc. Va intercedir en favor de les esglésies, permetent que romangueren obertes com a «serveis essencials» malgrat el seu elevat risc a l’hora de difondre contagis. La seva campanya a les xarxes socials, ‘El Brasil no pot aturar-se’, engegada poc després que la pandèmia arribés al Brasil al març del 2020, afanyà a la gent a tornar a treballar abans que un jutge federal prohibís que continués. En diverses ocasions ha deixat anar que als governadors que prenien mesures contra el virus els mancava coratge, fins i tot amenaçant en desplegar tropes federals per superposar-se a la seva autoritat. Els funcionaris de l’administració consistentment s’equivocaren fent massa poc i, quan se’ls preguntava per què actuaven així, exageraven la incertesa sobre com detenir la propagació del virus. En comptes de garantir l’abastiment de vacunes, Bolsonaro, l’exèrcit i els seus partidaris van malbaratar enormes quantitats de temps i diners afavorint remeis que no anaven enlloc, com la choloroquina i l’ivermectina, com «tractaments preventius».

Els observadors estrangers s’han preguntat un cop i un altre per què Bolsonaro ha defensat tant aferrissadament aquest negacionisme, fins i tot més que Donald Trump. Bolsonaro ha destacat pel seu rebuig obstinat per prendre’s seriosament la pandèmia. L’actitud impassible del president s’explica, en part, per la seva personalitat masclista. Admetre vulnerabilitat seria admetre debilitat. Mai ha amagat la seva indiferència cap a la mort i la seva sociopatia casual està ben documentada. Més enllà d’aquests trets de la seva personalitat, les teories de la conspiració i la mentalitat de setge paranoide són els trets característics del govern de Bolsonaro. El president sempre ha apostat per intensificar les crisis i deixar als seus oponents intentar raonar els efectes. A l’hora de fer front a la pandèmia, el seu govern s’ha vist arrossegat al mateix repertori de dissimulació al que ha recorregut en crisis de relacions públiques anteriors. Per frenar les crítiques des de l’estranger, el govern adverteix que hi ha un intent en marxa per deslegitimar un president legítimament electe. A nivell intern, presenta qualsevol atac com un favor a l’oposició. Per moments sembla com si Bolsonaro es delectés en la seva condició de paria.

L’estratègia va tocar fons a mesura que la pandèmia avançava. Els votants es cansaren  d’incessants guerres culturals i la politització de la ciència més elemental a càrrec del president a mesura que els seus amics i família morien. A finals d’abril, el congrés va obrir formalment una investigació per la seva gestió de la pandèmia que acabà en revelacions incendiàries que han fet miques la seva imatge. La investigació va descobrir múltiples incidents de suposada corrupció i una grollera mala gestió que podrien servir per carregar de motius una nova moció de censura. Es revelà, per exemple, que el govern de Bolsonaro fracassà a l’hora de respondre a 53 de 81 correus electrònics de Pfizer quan el gegant farmacèutic dels EUA va oferir-li vacunes a finals del 2020. Potser més indignant encara, els funcionaris del govern suposadament van exigir un suborn d’un dòlar estatunidenc per vacuna comprada a un potencial subministrador. Afortunadament per a Bolsonaro, el portaveu de la cambra baixa del congrés, un aliat clau, és l’única persona que pot iniciar els procediments d’una moció de censura. A mesura que el president mantingui ben untats als representants dels partits més venals i sòrdids del congrés amb fons federals i les tradicionals xarxes clientelars, la qüestió de confiança queda lluny. No obstant, l’aspiració de Bolsonaro a tenir la superioritat moral l’ha perduda ja per a sempre.

A The New York Times, Vanessa Barbara descrivia la gestió del govern a la COVID-19 –que buscà la immunitat de grup mentre ignorà les ofertes de Pfizer i altres fabricants de vacunes durant mesos– com «una trama clàssica de supervillans, a la vegada absurds, mortífers i aterridors.» Aquest és el resultat inevitable del buidatge de l’Estat sota Bolsonaro. És més, l’aparent al·lèrgia del president a la governança actual és la qüestió que Lula més ha emfatitzat des que va ser considerat elegible per a un tercer mandat a les eleccions del 2022. Al seu discurs de retorn del 10 de març a la seu del sindicat dels treballadors del metall a São Bernardo do Campo, el centre industrial de la regió metropolitana de São Paulo on va emergir com a figura nacional als setanta, Lula declarà enfurismat que «aquest país no té cap govern!» Va detallar els passos que hauria donat d’haver estat president quan la pandèmia colpejà al país, cada mesura més sensata que l’anterior. Més recentment ha comparat Bolsonaro amb la Reina d’Anglaterra, un cap d’Estat que a l’hora de la veritat pren molt poques decisions.

Des de la seva tornada a la brega política, Lula s’ha demostrat un enemic formidable per a Bolsonaro. Algunes de les enquestes han mostrat a l’ex-president prop de la victòria directa en unes eleccions amb diversos candidats. La resiliència política de Lula es deu a la seva habilitat d’articular un missatge conciliador que no està basat en la confrontació política, sinó en una reclamació dels valors republicans bàsics que Bolsonaro obertament menysprea. També indica el fracàs tant del centre-dreta com de l’esquerra que no és el PT de formar una oposició creïble al calamitós govern de Bolsonaro. Els brasilers semblen anhelar un retorn als anys de inclusió, sobrietat i progrés de Lula després d’anys dels estirabots agressius i malintencionats de Bolsonaro que han portat el país a la vora de la catàstrofe.

Amb la seva potencial marxa a l’horitzó, Bolsonaro ha optat per dubtar en públic que els funcionaris vagin a portar a terme unes eleccions justes enguany. Hi ha fins i tot històries sobre alguns militars de carrera repetint les conspiracions paranoiques de Bolsonaro sobre la fiabilitat del vot electrònic, que els experts afirmen que ha eliminat del tot el frau a les eleccions del Brasil. En una democràcia saludable, no importaria el que els homes en uniforme pensin sobre la manera en que se celebren les eleccions. Però l’exèrcit del Brasil està ara mateix al govern, amb milers de membres de les forces armades ocupant posicions civils. No és gens clar quina disposició tindran a abandonar el poder si hi ha un canvi de govern el 2022.

Si el Bolsonarismo és una força a considerar a la política brasilera, possiblement ho és a causa del retorn de l’exèrcit a la política i l’auge d’una classe política de dretes que comparteix la mateixa manera de veure el món que el president. Sembla que el futur de la política brasilera serà una batalla entre el centre-esquerra i l’extrema dreta. El centre-dreta encara es manté al poder a algunes regions, però ara per ara no és una força política nacional a tenir en compte. Posant-se a la cua de Bolsonaro el 2019, han obert la porta a un conservadorisme radical no vist des del retorn de la democràcia als vuitanta. Els autoproclamats moderats són responsables de bona part del desgraciat estat del Brasil.

Considerant que s’enfrontarà a una quantitat de problemes legals cada cop més gran, perdre les eleccions d’enguany seria la darrera de les preocupacions de Bolsonaro. Però fins i tot si cau aquest 2022, els efectes socials a llarg termini de la massacre que Bolsonaro ha facilitat es deixaran notar durant anys després que abandoni el poder. L’atac del seu govern contra l’ensenyament públic, el medi ambient, els tractats internacionals i les normes democràtiques ha estat traumàtic. I molts dels que acabaran votant contra Bolsonaro a les properes eleccions podrien optar per ex-policies embogits al congrés que creuen en abatre a rodamons, combatre el globalisme, erradicar la ideologia de gènere de les escoles i destruir l’Amazones amb tal de fer diners ràpids. És molt més complicat, en altres paraules, purgar el verí cívic del bolsonarismo del parlament que de la presidència. El propi Bolsonaro ha estat diputat durant dècades abans de ser escollit president del país, i els seus fills ocupen actualment càrrecs que probablement mantindran després de les eleccions del 2022. Fins i tot si la posició nacional del president és insalvable aquest any, la marca Bolsonaro no perdrà la seva força a nivells estatals i locals. Més que ser una fi en si mateixa, la victòria de Lula marcarà l’inici d’un esforç ardu per imaginar-se com podria ser un Brasil més just, més igual i que tingués cura de tothom.


Dissent, edició de tardor del 2021.

Traducció: Àngel Ferrero

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Benjamin Fogel és doctorand d’Història d’Amèrica Llatina a la Universitat de Nova York i col·laborador habitual a Jacobin.

Andre Pagliarini és professor assistent d’Història a la Universitat de Hampden-Sydney. Actualment prepara un llibre sobre el nacionalisme al Brasil del segle XX.

Comentaris

El Brasil gira l’esquena a Bolsonaro

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.