Educació i emancipació. A propòsit d’un llibre de Marina Garcés

Ressenyem el llibre de Marina Garcés 'Escola d'aprenents' (Galaxia Gutemberg 2020)

Educació i emancipació. A propòsit d’un llibre de Marina Garcés

Ressenyem el llibre de Marina Garcés 'Escola d'aprenents' (Galaxia Gutemberg 2020)

En els primers anys d’aquest segle es va estrenar una pel·lícula que va transitar amb força èxit per algunes sales de cinema d’art i assaig del nostre país. Posteriorment m’ha costat trobar-la en els inevitables catàlegs que apareixen de forma recurrent sobre cinema i educació en revistes especialitzades o en xarxes socials sobre el tema. I, no obstant això, d’un temps ençà, cada vegada que em sento davant un teclat per escriure alguna cosa sobre educació, no puc evitar que aquest film m’aparegui com un punt de partida útil per a la intel·lecció del nostre present educatiu i social.

La pel·lícula en qüestió s’ambienta, no pot ser d’altra manera, en un suburbi de París. Envoltat pels característics edificis de protecció oficial que a força de muntanyes de ciment i estètica carcerària han esdevingut un testimoni arquitectònic global per dret propi; no només per el seu més que dubtós funcionalisme, sinó de tota una concepció tecnocràtica del que va significar el dret a la ciutat, la modernització i la integració social. Això, combinat amb les dècades d’abandonament i neoliberalisme posterior, confereix a aquest paisatge urbà un aire de ruïna i catàstrofe post bèl·lica que, no obstant, la frescor i enginy de les i els joves que protagonitzen la pel·lícula aconsegueixen transfigurar fins al punt que finalment adquireixen l’encant de les runes d’un vell amfiteatre grec.

Un amfiteatre en les runes del vell Estat social, escenari que les i els adolescents de la pel·lícula utilitzen per assajar una obra teatral que preparen per a l’institut del seu barri: El joc de l’amor i de l’atzar, de Marivaux. De tal manera que als carrers i parcs d’aquest barri s’acaben superposant els drames quotidians d’aquests joves amb els de la pròpia obra teatral. La escurridiza o cómo esquivar el amor (2003), d’Abdellatif Kechiche és una pel·lícula estranya per al seu gènere: en ella no trobem professors abnegats lluitant contra l’exclusió social, alumnes díscols que poc a poc comprenen el caràcter salvífic de l’educació per trencar amb la seva condició …; La escurridiza no és un relat edificant d’integració social; com tampoc està en la senda dels manifestos antisistema que anirien de Zero en conducta a La Haine.

Aquesta pel·lícula no impressiona per la força icònica dels seus símbols, ja siguin aquests herois arquetípics de l’educació inclusiva o de la rebel·lió redemptora, sinó per la subtilesa didàctica de la seva al·legoria. Com en el millor teatre brechtià, la inclusió d’un marc fictici dins d’un altre, no té per objecte principal transparentar els fils socials que mouen els personatges que recorren la superfície de la pantalla, sinó els fils i les concepcions que mouen (com una titella) a l’espectador en la seva vida quotidiana un cop ha sortit de la sala de cinema i s’enfronta a la realitat (és a dir, a les il·lusions i pràctiques ideològiques que sustenten aquesta mateixa realitat).

Dèiem que l’obra de teatre que assagen els nois i que esdevé el subtext dels drames quotidians d’aquests mateixos joves (però també del propi espectador) és El joc de l’amor i de l’atzar de Marivaux. Una comèdia del segle XVIII on l’embolic amorós s’articula a través d’un joc de disfresses i equívocs diversos entre senyors i criats. Però tot i la gràcia i lleugeresa rococó del dramaturg francès, combinada amb el caràcter plebeu i popular dels criats, a la fi de l’obra el fred càlcul burgès i la seva il·lusió d’igualtat meritocràtica s’imposa. I qualsevol indici d’atzar o transgressió s’esvaeix; el determinisme social aflora en forma de veritable amor, tornant a posar les relacions de classes i els afectes desbordats al seu lloc: el senyor amb la senyora i el criat amb la minyona.

I és aquest determinisme social el que denuncia la pel·lícula. Un determinisme que s’imposa a través (i gràcies) a una il·lusió d’igualtat i llibertat que en realitat no és tal. Per això, gràcies a l’al·legoria i la trampa de la doble ficció, l’espectador cau de ple en la ratonera. Des d’allà, pot començar a objectivar com opera aquesta il·lusió d’igualtat en la seva vida quotidiana un cop abandonada la sala. Una Il·lusió que, parafrasejant Marx, no és un simple fet de consciència (una falsa representació o creença subjectiva que es projecta sobre la societat), sinó una il·lusió objectiva i social que estructura i organitza el joc de les relacions socials de tal manera que tot l’entramat confirma als seus jugadors en cada fibra del seu ésser (ara forçats a jugar aquest joc d’amor i d’atzar en les runes de l’estat social) la culpa i responsabilitat individual del seu propi fracàs.

Precisament d’aquesta culpa, d’aquesta responsabilitat i d’aquest fracàs (i de com transformar-les radicalment) ens parla Marina Garcés en Escola d’aprenents: dels dispositius narratius i científics, dels mecanismes de reconeixement, de les fronteres invisibles, de les pràctiques polítiques i socials que les consoliden i institucionalitzen com un tatuatge en els cossos i les ànimes de les i els oprimits: «la servitud no consisteix en ser un fracassat o un perdedor, sinó en estar dominats pel codi de l’èxit o del fracàs.» (Garcés, 2020: 114)

Per això, ja des del mateix títol, Marina Garcés arrenca amb una proposta provocadora: la figura de l’aprenent com a marc de referència per pensar l’educació. No com a figura sociològica, però sí reivindicant les ressonàncies plebees d’un terme que xoca ja d’entrada amb qualsevol forma d’elitisme (volgut o no) a l’hora d’abordar tot procés pedagògic. Un procés pedagògic que pren els contorns híbrids d’un amfiteatre grec i una àgora enmig de la vida quotidiana i la catàstrofe eco-social del nostre temps. Però no per sostreure’s d’aquesta vida quotidiana ni d’aquesta catàstrofe que la informa, sinó per articular democràticament en el seu si mirades i veus, l’acumulació de records, de relats personals i col·lectius (de classe, raça, gènere, etnicitat …) que les actuals formes de poder polític i social sumeixen en el silenci adaptatiu d’una escola formalment neutra: «aprendre a llegir no és aprendre les lletres, sinó aprendre a dir les pròpies opressions per canviar la posició en el món. Les textures de la servitud canvien amb el temps, modifiquen les seves formes, les seves arts i les seves maneres de fer, però no la seva lògica, que és la construcció d’un oblit compartit.» (Garcés, 2020: 116)

Per això, ja en el primer capítol, Marina Garcés polemitza amb foc amic (per dir-ho així): amb la distinció de Jaques Rancière entre escola i aprenentatge. Doncs el filòsof francès volent-se sostreure, amb tota la raó i sigui com sigui, de les formes d’alienació inscrites en la divisió social del treball en pro d’una educació emancipadora, acaba obviant, no obstant, les dificultats concretes a les que hauria d’enfrontar-se aquesta aposta educativa. I, per tant, acaba parlant d’una escola emancipada que no és d’aquest món (totalment al marge de l’ordre social i productiu) o que, si ho és, derivaria en la pràctica en privilegi d’uns pocs (perdent el seu caràcter democràtic i emancipador ). Com diu l’autora: «la igualtat de l’escolar, de principi universal, pot esdevenir un factor de distinció si l’aprenent queda exclòs d’ella». (Garcés, 2020: 22)

L’estratègia de Garcés a l’hora de pensar els elements constitutius d’una pedagogia crítica i emancipadora és des d’un bon principi molt diferent. L’autora no parteix dels moments d’excepció o desafiliació respecte a l’ordre social per part dels i les de baix, sinó dels quotidians conflictes i contradiccions (d’aquesta normalitat deshumanitzant que un altre moment d’excepció molt diferent i que travessa el llibre —la crisi del COVID-19— ha posat més en evidència que mai). Una normalitat que determina els processos educatius reals, siguin aquests formals o informals, i les seves lluites: reproducció de les relacions socials dominants, d’una banda; potencial per a l’emancipació, l’autonomia personal i la transformació social, de l’altra. La filòsofa es submergeix en ells a partir de la figura de l’aprenent com a enclavament epistemològic, però també ètic i polític, per reflexionar sobre la pedagogia en el seu conjunt.

Així, des de la reelaboració filosòfica (i fenomenològica) d’aquesta figura de l’aprenent, Garcés troba el terreny comú sobre el qual podríem aixecar una pràctica pedagògica emancipadora situada i plausible. Una possibilitat que recorrerà tots els capítols següents. Doncs és des d’aquí on podem activar la imaginació per pensar una educació des del lloc de l’altre, sentir les seves veus, la seva realitat i les seves necessitats; una educació com un taller d’aprenents des d’on es puguin assajar formes de vida en comú i futurs alternatius als dominants. La qual cosa implica que tot procés educatiu és estructuralment dialèctic: transforma a qui aprèn i a qui ensenya. Tots dos han d’aprendre i ensenyar marcs d’experiència diferents que posen en joc formes d’afectació i significació d’un món que, malgrat tot, és compartit.

Un cop assentat aquest gir copernicà (que troba el seu fonament polític per a una educació entre iguals en aquest compromís amb la mirada de l’altre), l’autora pot passar un raspall a contrapel a les formes de la pedagogia dominant. Començant amb aquelles tan en voga en la doxa del progressisme neoliberal actual i que semblarien tenir cert aire de família amb el plantejament de la pròpia autora quan diuen posar l’alumne al centre del procés educatiu. Però ho fan des d’un punt de vista individualista, on les determinacions socials, polítiques, laborals, culturals … que configuren l’experiència del món d’aquest alumne són obviades o, si no, tractades com problemes d’adaptació de l’alumne a un ordre de coses ja donat i naturalitzat.

Com dèiem, en el cas de l’aprenent, i gràcies a el gir epistemològic operat per l’autora, la figura de l’educand i el seu món adquireixen un paper realment actiu en el procés educatiu. De manera que és des d’aquí on podem pensar una educació entre iguals que permeti reformular les preguntes fonamentals de la pedagogia. Passant de la pregunta habitual de com educar? a la de com voldríem ser educats? i les que es desprenen de la mateixa: cap a on ?, des de quines institucions i relacions ?, etc. Amb això, la crítica radical a les formes de subjectivació i falsa participació que vehiculen les institucions públiques a través de les noves formes de governamentalitat neoliberal i les seves evidències pedagògiques («paradoxalment, la tendència a integrar gairebé totes les ciències socials i humanes en la reflexió pedagògica ha anat lligada a un cientifisme creixent i perillosament dogmàtic») esdevenen un lloc de trànsit obligat en el llibre: «perquè sota formes amables en cada centre educatiu de cada barri, poble o ciutat. Matas mirades, desitjos, rareses, silencis, imaginacions, formes de saber i d’estimar: cancel·les possibilitats de vida.»(Garcés, 2020: 32).

Marina Garcés aborda la pedagogia alhora com una poètica (com ens afectem del món) o el que Freire anomenaria la paraula-món i que l’autora il·lustra a través de la poètica materialista de Pasolini; i una política (com reelaborem entre iguals aquesta experiència del món per transformar-la). La plausibilitat d’aquest enfoc posa en joc el fonament del propi projecte filosòfic i polític de l’autora en un sentit més ampli: la seva reivindicació d’una Nova il·lustració radical. Doncs si qualsevol intent de posar l’educació al servei d’un projecte polític, com assenyalava Hanna Arendt, és essencialment autoritari (ja que el principi de la pràctica política democràtica només es pot donar entre iguals), llavors la plausibilitat de l’enfocament de Garcés depèn precisament de fins a quin punt el gir que planteja la figura de l’aprenent pot trencar aquesta separació fixa entre el que ensenya i el que aprèn en el si de tot procés educatiu: aquí es juga el fonament d’una educació emancipadora:

«Dèiem que una educació emancipadora seria aquella que té com a condició que qualsevol aprenentatge impliqui aprendre a pensar per un mateix al costat d’altres. Aquest principi il·lustrat s’ha entès sovint de manera teòrica, intel·lectualitzada i individualista. Des de la continuïtat entre les maneres de fer, en canvi, pren un altre sentit: aprendre a pensar per un mateix significa desenvolupar una capacitat de comprensió de la pròpia existència en relació amb les coses del món i amb aquells que estan, que han passat o que arribaran a ell.»(Garcés, 2020: 29).

A continuació, Garcés es pregunta: com generar doncs una gramàtica comuna per a una educació entre iguals? A través d’autors com Levinas, Primo Levi, Günther Anders, Marx o Ágnes Heller, l’autora recorre la desproporció entre una modernitat i un desenvolupament tecnològic que ha desencadenat unes forces descontrolades, depredadores i d’extermini …, i la vergonya impotent d’una humanitat sotmesa a les seves pròpies creacions. La consciència racional d’aquesta vergonya del que la humanitat ha fet amb ella mateixa i el seu destí comú trenca superbes (determinades jerarquies de saber) i ens vincula a una experiència compartida que, més enllà de l’escàndol moral, pot ser punt de partida d’un aprenentatge col·lectiu; fonament d’una educació comunitària que comprèn la necessitat d’un canvi radical.

I la consciència d’aquesta transformació radical ha d’actuar, en primer lloc, sobre les formes de «d’acollir l’existència» dominants en els processos educatius. Doncs aquestes formes són les que perpetuen i reprodueixen les causes d’aquesta «vergonya de ser humans». És el cas del que la filòsofa anomena la «pedagogia extractivista». Aquesta, a l’avaluar a cada individu segons el seu «potencial», genera el seu propi revers: el residu, que tantes vegades ha portat a aquests camps d’extermini (físics, epistemològics, naturals, socials …) abans esmentats.

En aquest sentit, i de la mà de mestres i pedagogs com Philippe Meirieu, Fernand Deligny, Abel Castelló, sociòlogues com Saskia Sassen o filòsofes que van de Spivak, Foucault i Deleuze a Diderot (entre d’altres), l’autora denuncia l’actual sistema educatiu i els seus processos de subjectivació. Un sistema educatiu que, malgrat el seu compromís formal amb l’equitat, «jerarquitza les existències i distribueix els futurs» en funció d’unes expectatives predeterminades i a partir de dos ficcions fonamentals: «la ficció liberal de la igualtat d’oportunitats que fa de l’individu un subjecte formal de drets dins d’un mercat d’opcions de vida suposadament neutre» i la nova ficció neoliberal abans esmentada: «que concep cada individu com un recurs únic i diferenciat que es mesura segons el seu potencial amagat ». (Garcés, 2020: 51) .

Passant doncs d’un sistema liberal clàssic (on les oportunitats eren externes a l’individu) a la interiorització biopolítica de la mateixa a través d’un catàleg competencial funcional al mercat i la seva lògica segregadora, la filòsofa denuncia aquest catàleg de capacitats (i la seva il·lusió democràtica) que estructuren la individualitat de l’aprenent, deixant com a residu o material d’un sol ús tot allò que no encaixa amb aquesta maquetació competencial i conformant amb això una nova forma de dominació: «l’autoritat no ha desaparegut. Ha estat transferida de l’ensenyament als procediments. En aquest trànsit, el descrèdit social, moral i econòmic dels professors de tots els nivells ha estat una operació deliberada i d’efectes ràpids»(Garcés, 2020: 119).

A través d’aquesta organització competencial, doncs, el sistema educatiu es converteix en un règim d’expulsió permanent. Doncs els mons comuns i la seva construcció col·laborativa es dilueixen de manera estructural. Estenent aquesta lògica a l’educació per a tota la vida i la indústria tecnològica que l’acompanya, es dissol així tot marc institucional i frontera entre escola i mercat (també anomenat de forma més piadosa societat civil). Però també entre mestra i coach o assistent social (segons el context i la classe social), en pro d’una visió atomitzada de l’educació. La «pedagogia extractivista» constitueix en aquest sentit un malson distòpic, el revers exacte de la societat sense escola d’Iván Illich.

D’aquí (tot i el pols llibertari i antiautoritari que travessa el llibre) la reivindicació de l’escola i de la figura de la mestra ignorada (altra vegada en diàleg polèmic amb Rancière) i en confrontació directa amb la nova revolució pedagògica que ve de la mà de la indústria: «parlar d’una escola d’aprenents no és invocar una escola sense mestres ni mestres, com somien avui les plataformes d’educació a la carta. L’escola d’aprenents és una figura imaginària que ens ha de permetre pensar els conflictes i les aliances educatives des d’un determinat punt de vista »(Garcés, 2020: 63).

De manera que la fràgil relació entre pedagogia i emancipació esdevé una tasca en permanent reconstrucció. I la diferència de mirades i sabers que reivindica l’autora en la construcció d’una educació emancipada i entre iguals és una diferencia en el sentit autèntic de la paraula: una diferència respecte al que ens és comú. I per tant és aquest vincle conflictiu (i la seva pluralitat epistemològica) a l’hora d’anomenar el món, el que hem de preservar en institucions que puguin gestionar-ho democràticament. I no la diferència que articula l’atomització individualista i l’adaptació competencial en el seu assalt actual a l’escola i la seva dissolució nihilista de fronteres entre mercat i educació.

Per això Garcés reivindica els marcs institucionals (degudament transformats, degudament democràtics) que el fan possible: «quan actualment es radicalitza el qüestionament de l’escola des de tants fronts, la principal raó per defensar-la és precisament aquesta: és el lloc en el qual la societat , en el seu conjunt, pot fer-se càrrec de la disputa al voltant del saber, les seves implicacions socials i les seves conseqüències polítiques.» (Garcés, 2020: 62)

I per això l’autora enfront de la nova enginyeria social de la pedagogia neoliberal, però també davant les grans pedagogies de l’home nou o les nostàlgies d’una autoritat perduda, postula una «pedagogia fràgil» i respectuosa amb la diferència en la línia de Philippe Meirieu . «Una aliança dels aprenents» (que som tots); aquest procés de subjectivació (la seva política i poètica) que permet l’educació entre iguals: «el seu sentit és fer iguals als desiguals des d’una aliança que converteix l’educació en l’art de reunir existències de diferents edats, trajectòries i condicions en una acció que les iguala sense equiparar-les ni estandarditzar-les: prendre junts el risc d’aprendre» (Garcés, 2020: 134) Perquè comprometre’s amb aquesta aliança és apostar per intentar aixecar aquí i ara aquesta escola cada dia i confrontar en el seu conjunt les actuals relacions de dominació i la experiència del món que conformen.

En l’últim capítol, «disputar els futurs, Marina Garcés recapitula sobre el caràcter estratègic que adquireix aquesta aliança entre aprenents per activar la imaginació política, per pensar i experimentar altres futurs i altres poètiques del temps on hi capiguem totes; més enllà d’una escola adaptada a les servituds d’un present que ha clausurat la seva relació amb futurs alternatius a l’actual desastre civilitzatori.

Finalment, el llibre es tanca amb un epíleg on podem veure el text d’una intervenció de l’autora. Il·lustrat en col·laboració amb una artista plàstica i per a l’escola d’art i disseny de la Massana de Barcelona. En aquestes poques pàgines es pot apreciar que, no només en el contingut del text, també en la forma aforística que pren, es resumeixen la seva visió de l’educació com una poètica i una política al mateix temps.

Marina Garcés és molt coneguda en els espais activistes polítics i culturals, especialment de la ciutat de Barcelona, ​​on col·labora habitualment amb els moviments socials de la ciutat. La seva pròpia obra combina aquesta doble faceta de reflexió filosòfica amb vocació d’intervenció política i cultural. La qual cosa confereix als seus assajos un estil molt personal, fruit també de la seva pròpia concepció de la política com una forma de subjectivació col·lectiva anònima i d’experimentació existencial més enllà de les mediacions representatives a l’ús.

Tot això la podria situar (en un sentit ampli i no identitari) en la tradició activista de l’autonomia. Les seves referències filosòfiques i polítiques són, però, molt més àmplies i heterogènies. Des Merleau-Ponty a el pensament feminista i decolonial passant, és clar, per Deleuze, Foucault, Bifo, Virno …, però obrint-se a un gran ventall que comprèn des de Nicolas de Cusa, Spinoza o la filosofia de la il·lustració, la literatura, l’art , la sociologia crítica … Per tot això, els seus assajos tenen un marcat caràcter narratiu, on es combina la fenomenologia existencial i la crònica personal, la prosa poètica i l’anàlisi política i social; l’experiència irreductible del jo amb l’apel·lació a un nosaltres indeterminat i col·lectiu on, malgrat el to amable i acollidor de la seva prosa, reverberen els ecos insurreccionals d’un Comitè Invisible o Wu Ming.

Encara que tota la seva obra està dotada d’una gran coherència i d’uns temes i preocupacions constants, pel que fa a Escola d’aprenents, es podria situar en connexió directa amb el seu assaig Nova il·lustració radical (2017). Un excel·lent al·legat per a l’actualització del projecte il·lustrat d’autonomia personal i emancipació col·lectiva, però passant els seus punts cecs pel sedàs de la crítica radical a la modernitat capitalista i els seus monstres irracionals fins al present.

Escola d’aprenents és una obra de difícil classificació. En la tradició de les pedagogies crítiques, de Freinet a Paulo Freire passant per les noves educacions populars i les crítiques llibertàries, postcolonials i feministes de l’educació que han reprès aquesta tradició crítica. Les seves reflexions interpel·len tant a un públic filosòfic especialitzat, com a docents, moviments per l’educació pública i activistes en general. Resulta difícil situar el text en un camp concret dins de la, de vegades, contradictòria trinxera de la lluita per l’educació pública (no ho pretén). El seu camp d’interessos i temàtiques va més enllà. El  seu dispositiu teòric busca polititzar el conjunt de la vida quotidiana (també Fora de classe (2016)); abastar totes les veus possibles d’aquest nosaltres anònim del què parlàvem. De fet, si el llibre ens commou és pel seu esforç constant de mobilitzar recursos personals i eines de l’acadèmia per contribuir a la conformació d’una política de l’oprimit. En definitiva, un text d’intervenció política i cultural amb vocació integral.

Foto de portada: pxhere.com
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Sindicalista a la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i membre de la redacció de la revista Viento Sur.

Comentaris

Educació i emancipació. A propòsit d’un llibre de Marina Garcés

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.