Els ecofeminismes són un espai de trobada, on conflueixen corrents de pensament, anàlisis teòrics, propostes polítiques i moviments socials diversos. La suma d’aquests enfocaments dóna lloc a un cos polític-teòric-i-pràctic plural amb múltiples veus i subjectes que proposa noves formes d’organització i proporciona lectures crítiques sobre la realitat ens travessa. I si hi ha una cosa que totes hem pogut aprendre llegint sobre ecofeminismes és que, en aquest cos divers i plural, les seves mirades neixen des de la impugnació d’un sistema brutal, capitalista, genocida, colonial i heteropatriarcal[i], que es produeix i reprodueix en base al domini, l’explotació i la despossessió. Davant les múltiples formes de donar resposta a aquesta impugnació, algunes ens plantegem fer-ho des del marxisme, des de la posició de ser feministes ecosocialistes revolucionaries, des de la voluntat d’articular un ecofeminisme materialista, decolonial i internacionalista que ens permeti construir una política de classe pel 99%.

Aquestes línies que segueixen recullen idees, debats i reflexions compartides en esferes acadèmiques, polítiques i activistes, fruit de voler ampliar la discussió, de voler-la socialitzar, conscients que parteixen d’un pensament situat i territorialitzat al Nord Global, que canvia i evoluciona. 

Ecofeminisme materialista davant del capitalocè

«Les ecofeministes expliquen les connexions històriques, materials i ideològiques entre la subjugació de les dones i la dominació de la natura». Amb aquesta frase, Christelle Terreblanche comença a definir els ecofeminismes a Pluriverse: A Post-Development Dictionary (2019)[ii]i genera un marc de discussió clau: per què parlem de connexions històriques, materials i ideològiques? 

El desenvolupament d’una proposta ecofeminista materialista no es dóna en un espai buit. El nostre espai de debat es veu travessat per la constitució d’un mainstream verd en l’imaginari col·lectiu que, lluny de ser un element revolucionari i de transformació, ha significat noves formes d’enunciació i acumulació del capital. 

L’assumpció d’allò «verd» en les nostres societats no s’ha traduït en propostes d’enverdiment real de l’economia, ni de reconeixement dels límits biofísics, ni de valorització d’aquells treballs essencials per a la sostenibilitat de la vida. Ha obert la porta a processos de mercantilització d’allò verd i a la generació de nous espais d’acumulació, de noves bombolles especulatives sobre la natura, la biodiversitat i el clima. L’extracció de beneficis de desastres naturals i sanitaris, de la disminució de reserves d’aigua i de l’extinció d’espècies, a través d’emissions de deute i la consolidació de nous mercats transnacionals, exemplifica a la perfecció aquest procés[iii]. 

A la vegada, s’ha impulsat una despolitització de la qüestió ambiental a través de la hegemonització de la narrativa de l’antropocè i la construcció del capitalisme verd. Per una banda, la consolidació del discurs de l’antropocè en el sentit comú[iv] ha cristal·litzat en la concepció d’un nosaltres abstracte i totalitzant responsable de la crisis socio-ecològica, amagant totes aquelles no-privilegiades, deshumanitzades i invisibles que s’han oposat de forma activa al llarg de la història a la destrucció de la natura. Així, es genera un discurs de culpabilització davant d’un subjecte global, ahistòrica i de naturalesa destructiva –la humanitat– que contamina en tots els territoris per igual, que privatitza, canibalitza, explota, destrueix i  col·lapsa el sistema-terra de forma inevitable. Per altra banda, la construcció d’un capitalisme verd certifica l’entrada de la qüestió ambiental com a mercaderia i planteja la seva resolució en termes de laisser-faire del capital. El reconeixement per part del capital del problema del canvi climàtic no implica una internalització de les seves externalitats ni molt menys que esdevingui sostenible: significa que corporacions transnacionals i organismes financers observen les necessitats d’inversió en adaptació i/o mitigació climàtica com nous espais d’acumulació. Per tant, l’acció queda limitada a tot allò que no qüestioni el model d’arrel, plantejant així solucions tecnològiques des d’una lògica de substitució, sense planificar ni prioritzar necessitats, ni qüestionar els impactes sobre cossos, comunitats i ecosistemes. 

Així, els ecofeminismes materialistes es construeixen des de l’alteritat. Es construeixen visibilitzant que la crisi socio-ecològica, que les crisis que ens rodegen, tenen una arrel històrica, que són fruits de decisions polítiques i relacions materials –i simbòliques– desiguals, i que aquestes s’han donat dins d’un sistema jeràrquic de significació. Un sistema que polaritza diferències entre subjectes i les planteja com separacions naturals i irreconciliables que es corresponen directament a i naturalitzen les opressions de gènere, classe, raça i natura, respectivament[v]. Per tant, les lògiques de dominació, explotació i despossessió sobre els cossos i la natura responen a un ideal performatiu: un subjecte autònom en possessió de la raó –en termes de ciència, tecnologia i dret– i els mitjans de producció, que amb les seves eines té dret a extreure el treball i el valor de tot allò que defineix com altre. 

Els ecofeminismes materialistes s’articulen davant d’una història social, política, econòmica i cultural, desigual i violenta. Els ecofeminismes materialistes són una política emancipadora, una proposta pel 99%, per les que sostenen el món. 

Cossos i subjectes: qui ha d’impulsar la transició?

Si la definició del subjecte revolucionari i de la classe han estat i són una d’aquelles discussions sense fi dins de la praxis i teoria marxista; en els feminismes, observame un procés similar en la definició del subjecte emancipatori i la comprensió de l’experiència encarnada, del cos. Aquests debats es compliquen i es fan més complexos quan intentem donar resposta a la pregunta de quins subjectes han d’impulsar la transició –o transicions–. Però, en quins termes es produeix el debat? 

Les mirades ecofeministes sobre la noció del treball són fonamentals pel debat. Des d’un anàlisi històric de la divisió sexual, racial i transnacional del treball, Plumwood a Feminism and the Mastery of Nature (1993) posava sobre la taula l’associació del treball com allò concebut exclusivament com a productiu, amb valors de sociabilitat i promoció de la cultura del subjecte autònom i autosuficient. Treball era allò que es realitza fora de la llar, a les fàbriques i a les oficines. Aquelles tasques invisibles de provisió de benestar, de reproducció social i sostenibilitat de la vida es comprenen com menys-que-treball, naturalitzant-les, precaritzant-les, convertint-les en quelcom més fàcilment apropiable. Així, es planteja el treball des de la premisa de la propietat i la percepció d’esdevenir mercaderia en el sí d’un circuit econòmic globalitzat. 

Aquesta lectura porta a la teòrica ecofeminista Ariel Salleh a defensar la necessitat de situar el treball invisible de la reproducció com un front de batalla dins d’una política econòmica ecofeminista. A través del concepte de classe meta-industrial[vi] busca donar reconeixement a una classe sense nom, a aquelles que realitzen treballs amb una mediació directa amb els cicles humans i naturals i que, en el seu desenvolupament, asseguren el manteniment de les condicions necessàries pel sosteniment de la vida. És una classe treballadora, de cossos colonitzats i subalternitzats; que es construeix des de la posició de no ser industrial, de realitzar tasques de cura i subsistència, i de la contradicció estructural constant de ser recurs essencial sense ser reconegut com a subjecte polític[vii]. Dins de la classe meta-industrial, doncs, trobem cossos feminitzats, LGBTIQ+; cossos comunitaris, rurals, camperols, indígenes i racialitzats; subjectes que amb la seva acció refreden la terra. 

Stefania Barca a Forces of Reproduction (2020)[viii] planteja quin són el subjectes clau que mostren les contradiccions del sistema, que habiten en els seus marges i el rebutgen a través de les seves pràctiques quotidianes i formes d’existència. Aquests subjectes que denomina les forces de reproducció, són cossos racialitzats, feminitzats, queer, assalariats i no assalariats, que fan tasques humanes i no humanes que, amb la seva agència material, mantenen el món viu. Són subjectes invisibles pel sistema i oblidats per la història, subjectes en construcció producte de la confluència de lluites (trans)feministes, indígenes, camperoles, sindicals, en defensa dels comuns, de justícia ambiental i de lluita contra el deute, i de totes aquelles lluites per la dignitat de «viure vides que valguin la pena ser viscudes».

En el reconeixement d’aquestes classes i d’aquests cossos diversos que les integren se genera un espai comú de treball: es comprenen els treballs de cura, de reproducció i sostenibilitat de la vida, com a treball que produeix un valor metabòlic necessari i que és un treball climàtic.  

Entre el reconeixement i la redistribució ecofeminista: la qüestió del subjecte

En definitiva, si abordem la qüestió del subjecte des dels ecofeminismes ens trobem en un debat obert. Un debat que es dóna des de posicions teòriques i acadèmiques, des de les experiències de lluita local però també globals, i des de nous espais on es desenvolupa el conflicte capital-vida. Així doncs, la discussió està donada i davant les reflexions plantejades per autores com Salleh i Barca, podem problematitzar la construcció del subjecte: és correcte equipara la necessitat de visibilització dels treballs de reproducció i els cossos que els desenvolupen a la constitució del subjecte revolucionari? 

Seria un error considerar anecdòtic la necessitat de reconeixement de tots els treballs de reproducció social i sostenibilitat de la vida que es donen en el nostre metabolisme socioecològic, juntament amb la voluntat de visibilitzar els cossos que els realitzen. Per tant, és necessari posar consciència sobre els cossos que fan possible la producció agroalimentària, la pesca i la recol·lecció, els treballs domèstics i de cures, els treballs de manteniment agroforestal i la silvicultura, les tasques de neteja i sanejament dels comuns –naturals i urbans–, i que desenvolupen les tasques de provisió de benestar comunitari fonamentals com l’educació, l’assistència sanitària, la recollida de residus, etc.; entenent que són formes de treball reproductives essencials pel desenvolupament de la vida humana en un context interdependent i ecodependent. I sí, com recull Barca en el seu plantejament, són tasques humanes i no humanes, d’aquí la necessitat de reconèixer i visibilitzar els processos fonamentals que milers d’espècies realitzen pel manteniment i sostenibilitat dels nostres ecosistemes. La qüestió del reconeixement no és menor, és un reconeixement ampli intraespècie però també interespècie; però el reconeixement derivat de la realització d’aquestes tasques no constitueix el subjecte revolucionari. 

Concebem que el subjecte revolucionari es construeix en la lluita de classes, que es construeix a través de l’organització per l’emancipació; no ve donat només pel desenvolupament d’un paper històric i estratègic dins de l’estructura, sinó per la disputa política col·lectiva que es dóna des d’aquesta posició. Per tant, el rol del reconeixement en la concepció del subjecte és important però no es definitori i, a risc de pecar d’androcentrisme, pot arribar a excedir les realitats que intervenen en la lluita de classes. 

Un altre eix de problematització que podem trobar és la caracterització del subjecte. Les propostes de classe que formulen Salleh i Barca sorgeixen de fer un repàs històric a les formes d’organització i les relacions de poder, reconeixement, visibilitzant i valoritzant tot allò que esdevé alteritat. Així, tant la classe meta-industrial com les forces de reproducció es configuren al voltant de l’alteritat, dibuixant-se sobre subjectes de característiques concretes i atorgant, a aquestes característiques, un potencial revolucionari i de transformació de per se. Però, si bé observem que la composició del subjecte revolucionari avui està formada per una diversitat de cossos racialitzat, feminitzats, camperols, indígenes, assalariats i no assalariats, entre altres, aquestes característiques no són per elles mateixes constituents del subjecte. 

No partim de mirades ni essencialistes ni mecanicistes: si el subjecte es construeix en la lluita, es en ella on observem i observarem les característiques del subjecte revolucionari; conscients que es possible que no tots els cossos presents respongui a aquestes. Per tant, la caracterització del subjecte no és estable ni respon intrínsecament allò que es considerat alteritat: es troba en moviment, evolucionant constantment dins dels espais de lluita de classes. 

Al plantejar els ecofeminismes com una política de classe pel 99%, en lloc de definit un nou subjecte, situem sobre la taula com des de les coordenades ecofeministes materialistes tenim la capacitat d’ampliar el subjecte de clase més enllà dels sectors de treballadores. Això té una especial importància en un moment com l’actual en el que, tal com descriu Tithi Bhattacharya (2019)[ix], la producció de la vida cada cop genera més conflictes davant dels imperatius de producció del capital. És per aquest motiu pel qual aquells cossos que realitzen treballs de reproducció social i sostenibilitat de la vida se situen en una posició estratègica de lluita revolucionària. És en aquest punt on les lectures ecofeministes materialistes amplien la mirada sobre el subjecte; i és des d’aquí, on podem començar a treballar en l’organització d’un subjecte polític ampli i divers amb potencial revolucionari. 

[i] Martí, J. (2020, setembre). Entrevista a Maristella Svampa y Marta Pascual. Plural. Viento Sur, 171. https://vientosur.info/los-ecofeminismos-se-enfrentan-a-una-forma-de-hacer-que-violenta-los-cuerpos-las-personas-y-la-tierra/ 

[ii] 2/ Terrerblanche, C. (2019). Ecofeminism. A: Kothari, A., Salleh, A., Escobar, A. Demaria, F., i Acosta, A. (eds.). Pluriverse. A Post-Development Dictionary. New Delhi: Tulika Books, 163-166.

[iii] Bregolat, J. (2021). On és la justícia global en els pactes verds? Propostes per uns pactes verds globals i internacionalistes. Barcelona: Observatori del Deute en la Globalització. https://odg.cat/publicacio/on-es-la-justicia-global-en-els-pactes-verds 

[iv] Goodman, J. i Salleh, A. (2013). The ‘green economy’: class hegemony and counter-hegemony. Globalizations, 10(3), 411-424.

[v] Plumwood, V. (1993). Feminism and the Mastery of Nature. Londres: Routledge.

[vi] Salleh, A. (2017 [1997]). Ecofeminism as Politics: Nature, Marx and the Postmodern. Londres: Zed Books.

[vii] Salleh, A. (2000). The Meta-industrial Class and Why We Need It. Democracy & Nature, 6(1), 27-36.

[viii] Barca, S. (2020). Forces of Reproduction. Notes for a Counter-Hegemonic Anthropocene (Elements in Environmental Humanities). Cambridge: Cambridge University Press.

[ix]  Bhattacharya, T. (2019, octubre). Three ways a Green New Deal can promote life over capital. Jacobin Magazine. https://jacobinmag.com/2019/06/green-new-deal-social-care-work

Article publicat originalment a Viento Sur