En el 8è Congrés dels sòviets de totes les Rússies, Vladímir Ílitx Lenin presentà el 1920 la consigna ‘El comunisme és el poder dels sòviets més l’electrificació del país’. Per a Lenin dos factors eren clau: disposar de l’Estat i la ràpida electrificació d’un país fins aleshores endarrerit. Lenin va apostar per una àmplia industrialització que posés el país al dia, per la qual cosa sorprèn quan els ecologistes radicals actuals defensen un eco-leninisme. El seu representant més important és l’ecologista humà i activista contra el canvi climàtic suec Andreas Malm, qui actualitza Lenin amb el rerefons de les crisis dels nostres dies. «El rescat del clima és el poder de l’Estat més la fi dels combustibles fòssils», seria la consigna avui. Però les reflexions de Malm no són, ni de bon tros, noves.

Precisament quan Malm escriu que les grans multinacionals energètiques són «la força més gran i perillosa» i suposen un vertader obstacle a la transició energètica, i, per aquest motiu, «han de ser liquidades», recorda molt a un ‘eco-leninista’ de la República Democràtica Alemanya (RDA): Wolfgang Harich. Aquest autor escrivia el 1977 que «el dogma d’una demanda energètica creixent ha de llençar-se decididament per la borda. Les centrals de carbó, com tots els minerals combustibles fòssils, contaminen l’atmosfera amb diòxid de carboni.» Harich fou filòsof, marxista, víctima de l’aparell de justícia de la RDA i el primer partidari a l’Est d’un «creixement zero». Ja a inicis dels anys setanta alertà de la fi del «miracle econòmic». Un quart de segle després de la fi de la Segona Guerra Mundial el creixement econòmic s’estancà, sobretot a Occident.

Wolfgang Harich contra el SED

Altres malentesos seguien presents malgrat tot en la consciència social: la progressiva sobreexplotació de la natura, la desforestació, la contaminació dels aqüífers, els accidents químics, la pol·lució i les muntanyes de residus esdevenien, cada cop més, símptomes visibles d’una crisi ecològica. Aquesta percepció va reforçar-se científicament amb el primer informe del Club de Roma, que va aparèixer el 1972 en alemany amb el títol d’Els límits del creixement, i mirava al futur amb les dades i projeccions disponibles de l’equip d’investigació de Dennis Meadows obtingudes per mitjà, per primer cop, de la simulació informàtica. El resultat fou devastador: de continuar la humanitat sense introduir canvis, el planeta deixaria de ser habitable en 100 anys. Seguir amb la industrialització, el creixement exponencial de la població, la desnutrició al sud global, les cada cop més escasses reserves de matèries primeres i la destrucció dels espais naturals es consideraven, aviat farà 50 anys, tendències perilloses. Els científics, en conseqüència, van demanar a partir d’aquests càlculs una estratègia econòmica de creixement zero.

Encara que residia a la RDA, gràcies a la seva condició d’intel·lectual comunista autònom, Wolfgang Harich tenia molts contactes a la República Federal Alemanya (RFA) i disposava de la literatura occidental actualitzada. Així és com aviat li arribaren aquests alarmants pronòstics ecològics. Als marxistes els era clar que detenir el creixement sota condicions capitalistes no era possible, ja que, per perpetuar-se, el sistema necessitava créixer permanentment. Només sota condicions comunistes seria possible una economia sense creixement. Per descriure quin aspecte podria tenir aquesta societat Harich va escriure el 1975 Comunisme sense creixement? Aquest clàssic de l’ecosocialisme ha estat recentment reeditat amb el títol de La dècada verda juntament amb altres materials al volum 14 de les obres completes de Harich. Comunisme sense creixement? va ser publicat en el seu dia per Rowohlt a Occident, mentre que el Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) no va mostrar cap interès en editar-lo a la RDA. Pocs anys abans, el 1971, el nou secretari general del Comitè Central del SED, Erich Honecker, havia anunciat al 8è Congrés del partit la «unitat de la política econòmica i social»: el partit volia guanyar-se el favor de la població amb més creixement, un ambiciós programa de construcció d’habitatges i més possibilitats de consum.

Les reivindicacions de màxims de Harich suposaven tot el contrari, políticament no eren benvingudes i tampoc van comunicar-se a la ciutadania: una dictadura ecologista mundial sense creixement econòmic; una planificació a partir de la demanda i el valor d’ús per evitar la sobreproducció i els residus; un ‘consell econòmic mundial’ que treballaria en un ‘pla econòmic mundial’ i regularia la distribució. A ulls de Harich, aquestes eren les mesures que havien de prendre’s per poder proporcionar a tothom en aquest planeta una «vida digna», ni menys ni, sobretot, més. Aquells que voluntàriament no acceptessin les renúncies «tenint en compte la seva necessitat» haurien de ser, arribats el cas, «reeducats», també, si s’esqueia, per mitjà de la repressió. Amb la reducció de determinades llibertats en el present s’aconseguirien conservar més llibertats a llarg termini. Del contrari, es correria el risc a mitjans del segle XXI de tenir una societat apocalíptica amb conflictes, lluites per l’abastiment i àmplies franges terrestres completament inhabitables.

Un nou comunisme de guerra

Després de la desintegració de la Unió Soviètica fa 30 anys es van silenciar les reivindicacions de molts esquerrans de mesures autoritàries i un Estat fort, així com d’una ‘dictadura del proletariat’ en el sentit de Lenin i una ràpida fi del capitalisme. També Harich s’allunyà d’aquestes posicions. Però avui aquestes expressions tornen a estar presents, però no a causa de les creixents diferències socials i els freqüents escàndols dels mercats financers mundials desregulats, sinó que es remeten, cada cop més, a les conseqüències, cada vegada més visibles, del canvi climàtic, entre les quals els experts inclouen l’esclat de la pandèmia de la COVID-19. A la primavera del 2020 el suec Andreas Malm va publicar el seu polèmic Corona, Climate, Chronic Emergency: War Communism in the Twenty-First Century [El coronavirus, el clima, l’emergència climàtica: el comunisme de guerra al segle XXI] (la traducció alemanya s’ha publicat amb el títol de Klima|x).

Malm presenta la COVID-19 com un problema nascut al sistema de producció capitalista industrial. Amb la progressiva destrucció dels tròpics augmenta el risc que les malalties saltin dels animals als humans. La demanda de les classes altes mundials de carn, soja, fusta, oli de palma, te i matèries primeres no comporta solament una desforestació més ràpida dels entorns naturals, sinó que té com a conseqüència una propagació cada vegada més veloç dels patògens. Els motius són diversos: des d’una biodiversitat minvant fins al contacte amb patògens fins ara aïllats al més profund de les jungles, passant per la construcció de cadenes de subministrament globals. També l’habitus de l’elit juga aquí un paper, ja que el consum d’animals com més exòtics millor es considera en aquests cercles una mostra de luxe i exclusivitat. El trànsit aeri, que s’ha incrementat enormement en les darreres dècades, possibilita a més una propagació ràpida de patògens com els coronavirus.

Prendre el poder de l’Estat

Cada vegada és més palès que l’estratègia d’una transformació social i ecològica gradual és insuficient per assolir els objectius de l’Acord de París contra el canvi climàtic. La reducció de les emissions de CO2 a causa dels confinaments a tot el món del darrer any són per a Malm, emperò, una prova de la possibilitat de portar a terme mesures estatals dràstiques per gestionar l’emergència climàtica global i, a més, de com aquestes mesures han estat un èxit des del punt de vista mediambiental, i necessàries. Però en aquest punt entra en joc quelcom que provocarà maldecaps a molts a l’esquerra, però que Malm descriu com a inevitable: «No podem acomiadar-nos fàcilment de l’Estat en temps d’emergència. Resulta molt difícil imaginar-se quin aspecte podria tenir una transició dels combustibles fòssils a les energies renovables sense la intervenció de l’Estat.» Prendre el poder de l’Estat per poder aplicar mesures polítiques necessàries de manera urgent i a curt termini, i fer-ho a sobre de dalt abaix és, per a Malm, un retorn a Lenin.

En la crisi global de fa un segle, Lenin va prendre el control de l’aparell central de l’Estat per portar a terme passos urgents destinats a posar fi a la guerra, la fam i la desigualtat social de manera immediata. Això significa avui en concret, segons Malm, expropiar per mitjà de l’Estat al «capital fòssil» i aprovar lleis per protegir el medi ambient. Només un Estat fort podria aconseguir-ho en poc de temps, les propostes restants, de natura anarquista, estan, pel contrari –aquí Malm coincideix amb Lenin i Harich–, condemnades al fracàs. Com es pot evitar, no obstant, a llarg termini el creixement nociu de la burocràcia i d’una elit d’un poder que assumeix el seu propi caràcter totalitari, és una qüestió que Malm no pot respondre, tot i que no és aliè al problema.

Wolfgang Harich: Das grüne Jahrzehnt. Edició a càrrec d’Andreas Heyer. Tectum, 852 pàgines; Andreas Malm: Klima|x. Matthes & Seitz, Berlín, 263 pàgines.

Article publicat originalment al Neues Deutschland

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Wikimedia Commons