Search
Close this search box.

D’una societat de propietaris a la desmercantilizació de l’habitatge? Retrospectiva i perspectives de les lluites per l’habitatge a Catalunya

Gairebé quinze anys després de la gran crisi financera de 2008 i de més d’una dècada de la reformulació de les lluites per l’habitatge que la van seguir, és hora de fer la vista enrere per poder mirar endavant. Repassem des de les formes organitzatives fins a la tensió institucional, passant per l’anàlisi de classe en tota la seva diversitat per acabar dibuixant un possible horitzó d’aliances.

D’una societat de propietaris a la desmercantilizació de l’habitatge? Retrospectiva i perspectives de les lluites per l’habitatge a Catalunya

Gairebé quinze anys després de la gran crisi financera de 2008 i de més d’una dècada de la reformulació de les lluites per l’habitatge que la van seguir, és hora de fer la vista enrere per poder mirar endavant. Repassem des de les formes organitzatives fins a la tensió institucional, passant per l’anàlisi de classe en tota la seva diversitat per acabar dibuixant un possible horitzó d’aliances.

Avui, els lloguers pels núvols, ahir, la crisi hipotecària. Cada cop queden més lluny els anys de suposada bonança econòmica. Durant la bombolla immobiliària del 1997-2007 tot anava vent en popa i el discurs oficial i mediàtic dominant prometia que continuaria així per sempre. «El preu de l’habitatge no baixa mai», «l’habitatge és una inversió segura» i aquest tipus de coses. Amb una falta absoluta d’habitatge públic (1,5% de l’estoc d’habitatge) i els lloguers cada vegada més cars, a la primera dècada del segle XXI la hipoteca semblava, i en el seu moment era, materialment, la forma més barata i estable per accedir a un habitatge. Les caixes d’estalvis i bancs gairebé regalaven hipoteques, sense dipòsits i a famílies amb contractes laborals temporals, fins al punt que obtenir-ne una era tan normal com sortir a comprar una barra de pa, com hem sentit en assemblees de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

L’arribada de la crisi, el 2008, va demostrar la veritable cara de l’especulació immobiliària i financera i el seu impacte en la classe treballadora: mentre col·lapsava el preu de l’habitatge, creixia l’atur i pujaven les taxes d’interès, centenars de milers de persones hipotecades s’enfrontaven a un nivell d’endeutament cada vegada més impossible de pagar que els havia de perseguir per a tota la vida. Això, a diferència de les caixes d’estalvis, que malgrat haver crescut sense límits durant els anys dos mil a causa del finançament disparat del sector immobiliari, van ser rescatades i reestructurades amb més de 62.000 milions d’euros de fons europeus i espanyols, i després absorbides per la gran banca. Alhora, el 2012 l’Estat espanyol fundava l’anomenat «banc dolent», la SAREB (que no és un banc sinó una empresa publico-privada que gestiona els actius de les caixes recuperades, com habitatge, deute i sòl), canviava la Llei d’Arrendaments Urbans per desprotegir encara més les llogateres, i creava el marc legal per facilitar l’especulació en el mercat de lloguer (les SOCIMI, empreses registrades a la borsa que gestionen immobles de lloguer i no paguen impostos). D’aquesta manera, facilitava l’entrada de fons voltor i creava un altre cicle de creixement immobiliari. Recentment, la mateixa SAREB ha traspassat la gestió del seu patrimoni als fons voltor. 

Durant l’última dècada vam veure, d’una banda, un procés de descomposició de l’anomenada classe mitjana, a partir de les persones que no van poder pagar la hipoteca i d’una nova generació que no va poder accedir-hi, mentre que, de l’altra, una part més ben posicionada es va establir com a rendista petita i fins i tot mitjana, perquè va tenir l’ocasió d’ampliar el patrimoni quan era barat comprar habitatge. Els canvis han estat grans, però ens porten a avui dia, en què les estructures de la propietat privada s’han reforçat i cada vegada estan més concentrades en menys mans. Com ha crescut i canviat el moviment per l’habitatge a Catalunya durant i a través d’aquests canvis, i cap a on anem?

Dels moviments al sindicalisme social

Davant d’un paisatge immobiliari-financer canviant, han sorgit diverses experiències organitzatives de lluita per l’habitatge. A grans trets, aquestes experiències han transitat des d’una cultura organitzativa marcada pel paradigma dels moviments socials fins a anar donant cos a un paradigma emergent de sindicalisme social. L’herència tant de l’associacionisme veïnal com del moviment okupa també ha deixat empremta en les pràctiques de lluita desenvolupades. No és fins al moviment V de Vivienda (2006-2008), però, que s’obre un cicle de protesta generalitzat entorn de la qüestió de l’habitatge a l’Estat. En plena bombolla immobiliària, els joves exclosos del mercat hipotecari s’agruparen sota el lema «No tindràs casa en la puta vida!» i desplegaren un repertori de mobilitzacions al marge de les organitzacions polítiques i socials tradicionals que anticipava l’esclat d’indignació del 15-M.

D’aquesta experiència sorgeix l’organització que dona la primera passa decisiva cap al sindicalisme en l’àmbit de l’habitatge: la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH). La seva principal innovació consisteix a generar un espai d’assessoria col·lectiva: assemblees en les quals tant activistes com afectats directament per una problemàtica concreta tracen conjuntament l’estratègia a seguir en cada cas. A través d’aquest procés, els afectats, la gran majoria dels quals no ha militat mai en moviments, passen d’una anàlisi més individualitzada de l’estafa immobiliària a aprendre i desplegar eines col·lectives per enfrontar-se al banquer i tutelar el seu dret a l’habitatge. Aquest espai difumina parcialment les divisions entre activistes i afectats i permet acumular forces més enllà dels cercles de militància establerts. Es passa, també, de l’organització de campanyes generals a l’arrelament de la mobilització en conflictes concrets contra bancs i desnonaments. L’onada del 15-M omple aquests espais, els replica en ciutats i pobles, fins a arribar a 250 nodes en tot l’Estat. Les comunitats de lluita que es constitueixen estenen la pràctica dels piquets stop-desnonaments i comencen a crear infraestructures pròpies per cobrir diferents necessitats dels seus integrants: des d’okupacions de blocs de pisos per a persones desnonades i sense alternativa habitacional fins a escoletes populars per a infants.

Aquesta dimensió comunitària es descentralitza territorialment amb la proliferació de sindicats d’habitatge de barri i de poble a partir de l’any 2016, particularment a la ciutat de Barcelona i rodalies. Amb cada cop menys hipotecats i més llogaters i ocupants en precari, aquests sindicats s’articulen entorn d’un territori a defensar de l’especulació immobiliària, més enllà de les diferents formes de tinença de l’habitatge. La creació d’infraestructures populars i d’iniciatives de suport mutu, com ara centres socials, xarxes d’aliments i grups de dones, esdevé central en l’articulació de comunitats de lluita amb vincles quotidians i de veïnatge. La principal contribució d’aquests sindicats, en definitiva, és la perspectiva de construcció de poder territorial a partir de la lluita per l’habitatge.

Gairebé quinze anys després de la gran crisi financera de 2008 i de més d’una dècada de la reformulació de les lluites per l’habitatge que la van seguir, és hora de fer la vista enrere per poder mirar endavant. Repassem des de les formes organitzatives fins a la tensió institucional, passant per l’anàlisi de classe en tota la seva diversitat per acabar dibuixant un possible horitzó d’aliances.

Aquestes comunitats de lluita, però, tenen dificultats per créixer més enllà de les persones més mobilitzades i/o directament implicades en conflictes o projectes concrets. A partir de l’any 2017, amb la creació del Sindicat de Llogateres, sí que s’apunta a la possibilitat de desenvolupar una estructura organitzativa més massiva a partir d’una base àmplia de persones afiliades. Amb una estructura més formal i ingressos propis de les quotes de les afiliacions, el Sindicat de Llogateres fa una passa més cap a les formes pròpies del sindicalisme obrer, allunyant-se de la informalitat i militància «líquida» característica dels moviments socials.

L’any 2019, aquestes diferents experiències organitzatives es van trobar en el marc del 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya. Els principals resultats de la trobada van ser l’aprovació d’un programa polític conjunt, una campanya contra el fons voltor Cerberus i comissions de formació, jurídica i de base de dades. Aquesta darrera comissió, que no va acabar constituint-se, pretenia la construcció d’una base de dades compartida que facilités l’organització conjunta per propietari. És precisament en la construcció d’eines organitzatives conjuntes on menys avenços s’han donat fins ara. La pandèmia va suposar un entrebanc afegit en aquest sentit. Amb un segon congrés d’habitatge a la vista per a finals de l’any 2023, la qüestió organitzativa torna a plantejar-se. El conveni establert l’any 2021 entre el Sindicat de Barri del Poble Sec i el Sindicat de Llogateres, per compartir recursos i espais estratègics, anticipa les passes en clau confederal que es podrien donar per conjugar poder territorial amb organització de masses.

Tensió institució-moviment

Sempre hi ha tensions entre processos de canvi social des de la base i dinàmiques institucionalitzades, i volem ressaltar tensions diferents amb la institució entre el movimentisme i el sindicalisme social. De manera semblant als moviments per el dret a l’habitatge a Sud-àfrica i els EUA, específicament la campanya Western Cape Anti-Eviction Campaign i el moviment Chicago Anti-Eviction Movement, la PAH va adoptar una estratègia dual de pressionar els polítics per canviar o crear noves lleis i polítiques públiques, d’una banda, i per una altra fer real el dret a l’habitatge a través de l’acció directa, bloquejant desnonaments i ocupant habitatges de bancs amb i per a famílies desnonades, per exemple. El Sindicat de Llogateres manté una línia semblant, d’un cantó lluitant per canvis legals que millorin la correlació de forces a nivell de lluita sindical, com els lloguers socials obligatoris de la 24/2015 i la regulació de preus dels lloguers, i d’un altre promovent l’acció directa contra fons voltors i rendistes, com hem vist més recentment amb la Casa Orsola a Barcelona.

Dins de la PAH hi ha hagut una tensió (saludable) entre aquestes dues vies, però quan una part fundadora important de la PAH Barcelona fa el salt a l’Ajuntament, la tensió creix, sobretot en aquesta ciutat. Això passa no solament a nivell electoral sinó també amb els nous serveis que munta l’Ajuntament de Barcelona, com el Servei d’Intervenció en situacions de Pèrdua de l’Habitatge i/Ocupacions (SIPHO) i els Punts d’Assessorament Energètic (PAE). Això fa que les activistes es trobin amb companyes de carrer i d’assemblea amb qui fins aleshores anaven a parar desnonaments juntes, però que ara cobren per treballar en serveis mediadors, una feina que abans feien com a militants. L’estratègia del municipalisme ha intentat mantenir un peu dins de les institucions i un peu a fora, però al final ha tingut més pes el de dins i ha perdut força el de fora. Des d’una lògica de governabilitat, resulta molt difícil mantenir la dinàmica virtuosa, perquè requereix triar bàndol en la lluita de classes més enllà de la legalitat vigent. En aquest sentit, no s’ha traslladat la desobediència del carrer a les institucions. 

També pensant des de la nostra experiència a Barcelona, la PAH va escalar cap a dalt, als nivells català i estatal, corresponents a l’estructura institucional vigent, mentre que no va anar cap a baix, cap als barris, l’hàbitat propi de la classe treballadora. Això li ha donat un àmbit d’actuació de ciutat i a escales més àmplies (catalana i espanyola), però no de barri. Es pot entendre, així doncs, el creixement de sindicats de barri com una manera de respondre a realitats de reproducció social arrelades en el barri més enllà de l’habitatge, connectades amb el treball, el menjar i les cures, entre altres coses. Aquests diferents àmbits d’actuació posen en tensió la relació institucional: els sindicats de barri no tenen forces i de vegades tampoc interès a intentar canviar les institucions, mentre que per a la PAH Barcelona la feina de canviar polítiques públiques requereix més esforços lluny de les urgències diàries de les persones afectades. Aquesta desconnexió entre escales i àmbits d’actuació s’ha reduït on més s’ha apostat per l’ocupació de blocs amb la comissió de l’Obra Social de la PAH, com a Manresa i Sabadell, i mitjançant estratègies del Sindicat de Llogateres d’organització de blocs de llogateres en lluita on s’integra la quotidianitat del barri amb la lluita llogatera més àmplia. El conveni mencionat més amunt entre el Sindicat de Llogateres i el del barri de Poble Sec també apunta a la mateixa lògica multiescalar.

Des d’una lògica de governabilitat, resulta molt difícil mantenir la dinàmica virtuosa, perquè requereix triar bàndol en la lluita de classes més enllà de la legalitat vigent.

Finalment, hi ha una tensió institució-moviment relacionada amb les diferents perspectives dins del moviment per l’habitatge en si. La visió articulada des de la PAH de Barcelona, encara que no compartida en tots els nodes de la PAH a Catalunya ni a l’Estat espanyol, ha estat que l’objectiu últim de la PAH és deixar d’existir, és a dir, canviar les lleis injustes d’habitatge i que no calgui continuar amb la lluita. Els sindicats de barri i el Sindicat de Llogateres parteixen d’una posició que reconeix que el problema de l’habitatge no se solucionarà mai perquè és un problema inherent al sistema capitalista, en què preval el valor de canvi sobre el valor d’ús. La seva visió és desplegar estructures populars sindicalistes que generin un contrapoder al sistema institucional-immobiliari-financer dominant.

De la descomposició de la classe mitjana a la recomposició de la classe treballadora?

Durant la bombolla immobiliària-financera del 1997-2007, malgrat la caiguda dels salaris mitjans reals, la creació massiva de propietaris hipotecats va fer que semblés que una franja important i diversa de la població havia arribat a aquesta categoria (difusa i apolítica) de la classe mitjana. Això va passar en un moment d’una onada històrica d’immigració internacional a l’Estat espanyol, de gairebé cinc milions de persones, sobretot de Llatinoamèrica, Europa i l’Àfrica (el Marroc), un milió de les quals s’assenten a Catalunya. Tenir un habitatge en propietat els facilitava la reunificació familiar, i igual que per a les persones de classe treballadora autòctones, era allò culturalment acceptable, que comptava amb la benedicció completa de l’Estat i el sistema financer, i la manera de tenir un habitatge estable.

Quan la crisi immobiliària-financera va destrossar la realitat material d’una bona part d’aquesta nova classe mitjana, la lluita col·lectiva de la PAH va fer una feina remarcable de crear un subjecte nou, l’afectat per la hipoteca. Aquesta subjectivitat va unificar d’una forma orgànica el proletariat migrant i autòcton durant anys a través d’una mateixa lluita i va crear un lloc de trobada, d’aprenentatge i de solidaritat. Malgrat un pes distintivament femení en el moviment, no es van arribar a reconèixer i tractar obertament els estrats diferents i realitats de precarietat que es van fer més evidents en el procés de descomposició de la classe mitjana, i que venen de la racializació –l’opressió i discriminació estructural que experimenta una persona no blanca o no europea en viure en una cultura blanca europea–, el gènere, l’orientació sexual i la intersecció d’aquestes posicions socials amb la realitat de la classe treballadora.

Aquesta heterogeneïtat de la classe treballadora ha anat creixent en la nova onada de lluita entorn dels lloguers, amb l’emergència de la denominada «generation rent» (generació del lloguer), que fa referència a una generació que no té la possibilitat de comprar un habitatge. A més, hi ha un creixement d’experiències de precarietat més profunda, com el sensellarisme, en ciutats de tot Catalunya, segons dades de la Fundació Arrels, i l’auge de les barraques autoconstruïdes a l’àrea metropolitana de Barcelona, on les persones, sobretot racialitzades i extremadament precàries, són expulsades de l’habitatge de la ciutat a causa la Llei d’Estrangeria, que veta l’accés al treball i als recursos socials, com van explicar Jesús Rodríguez i Guilli Larios a La Directa el març de 2022. El sensellarisme i les barraques són experiències bastant absents en la majoria de les lluites organitzades per l’habitatge, i com treballar i lluitar amb i des d’aquests perfils és una qüestió pendent.

La lluita per l’habitatge pot contribuir a la recomposició de la classe treballadora com a subjecte col·lectiu, però continua sent un repte visibilitzar aquesta diversitat interna de posicions socials en els rols visibles i de poder, com els càrrecs de portaveu, que solen estar ocupats per persones blanques i amb estudis. Sorgeixen qüestions importants de temps i de recursos, i proposem com a tasca pendent la feina de donar suport i potenciar altres experiències no com una incorporació selectiva, sinó com una manera d’aprofundir l’anàlisi i crear aliances urgents contra la pujada de l’extrema dreta, que treballa amb totes les seves forces per dividir-nos i aprofundir l’odi racial.

Horitzons i aliances

Les lluites per l’habitatge estan posicionades estratègicament per confrontar el projecte que vertebra el règim socioeconòmic vigent des del franquisme: la «societat de propietaris». En línia amb el que han teoritzat autores com Melinda Cooper al seu llibre Los valores de familia, la propietat immobiliària permet articular conservadorisme social amb neoliberalisme. D’un cantó, reforça les estructures patriarcals familiars, pel tipus d’unitat domèstica que pot sostenir una hipoteca a llarg termini i per la importància renovada que adquireix l’herència de patrimoni immobiliari familiar. De l’altre, s’incentiva una subjectivitat d’autosuficiència a partir de l’acumulació de patrimoni propi, alhora que el deute hipotecari actua com a mecanisme regulador i disciplinari. Així, es reforcen les estratègies de benestar basades en el patrimoni privat i no en institucions col·lectives, fet que resulta funcional per al projecte neoliberal de retirada de l’àmbit públic en favor del mercat.

L’horitzó de la desmercantilització de l’habitatge trenca amb aquests arranjaments i permet albirar altres institucionalitzats i formes de vida. Les negociacions per lloguers socials i campanyes per la regulació dels lloguers no només empenyen contra el rendisme immobiliari, sinó que busquen que sigui possible viure dignament i amb estabilitat sense propietats. Alhora, campanyes com «La Sareb és Nostra», de la PAH, i l’actual «Plan Sareb», de diversos col·lectius, són una primera passa per aconseguir que aquests lloguers no acabin en mans privades sinó que sostinguin organismes col·lectius. En aquesta línia, una de les principals demandes del Congrés d’Habitatge va ser l’expropiació dels grans tenidors. Aquesta agenda es troba en un punt més avançat a Berlín, on el 2021 va guanyar per referèndum una proposta per socialitzar les propietats dels grans tenidors amb la fórmula d’una agència pública sense ànim de lucre i sota control democràtic de les llogateres. A Catalunya, l’ampliació del parc públic de lloguer i de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús és una estratègia complementària imprescindible.

L’horitzó de la desmercantilització de l’habitatge trenca amb aquests arranjaments i permet albirar altres institucionalitzats i formes de vida.

Transformar la «societat de propietaris», però, demana actuar més enllà de l’habitatge. L’atractiu principal que continua oferint la propietat immobiliària és la seguretat econòmica que proporciona davant de la precarietat laboral i les pensions públiques incertes. Aquí, el sindicalisme d’habitatge i el laboral es reforcen mútuament. Mentre que tenir un habitatge estable i assequible a la rereguarda proporciona a les treballadores més seguretat per encarar i sostenir un conflicte laboral i, per tant, més poder de negociació, uns salaris dignes i estables minimitzen l’atractiu del patrimoni immobiliari com a illa d’estabilitat en un mar de precarietat i també com a font d’ingressos complementaris. 

L’altra aliança estratègica imprescindible per al sindicalisme d’habitatge és amb el moviment pensionista. Un sistema de pensions públic robust i generós és l’alternativa a l’acumulació de patrimoni immobiliari com a pla de pensions sui generis. Aturar el desenvolupament del model dels plans de pensions de capitalització, a més, evitaria la creació de grans bosses de diners a la recerca de rendibilitat i que sovint s’inverteixen en el rendisme immobiliari. Gran part del capital que gestionen voltors com Blackstone, Cerberus i Lone Star, per exemple, prové de fons de pensions nord-americans i nord-europeus. Així, en comptes de plantejar un conflicte generacional en relació amb l’habitatge, el que cal és una aliança intergeneracional per reforçar les institucions col·lectives de seguretat social i garantir la reproducció social al marge del mercat. El que hi ha en joc, en definitiva, no és un model d’habitatge, sinó un model de societat.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

 Investigador de l’Institut d’Investigació Urbana i d’Habitatge, Universitat d’Uppsala. Membre del Sindicat de Barri del Poble Sec

Doctora en Geografia per la Universitat de Manchester. Investigadora postdoctoral Marie Sklodowska-Curie.

Comentaris

D’una societat de propietaris a la desmercantilizació de l’habitatge? Retrospectiva i perspectives de les lluites per l’habitatge a Catalunya

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau