Dues guerres mundials. Dos finals diferents

Ara que ja es comença a parlar de com serà el procés de reconstrucció post-pandèmia, val la pena revisitar alguns exemples històrics per entendre que una sortida progressiva només serà possible amb una actuació decidida de les forces progressistes.

Dues guerres mundials. Dos finals diferents

Dues guerres mundials. Dos finals diferents

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ara que ja es comença a parlar de com serà el procés de reconstrucció post-pandèmia, val la pena revisitar alguns exemples històrics per entendre que una sortida progressiva només serà possible amb una actuació decidida de les forces progressistes.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Cal recordar quelcom que, de tan obvi com és, sovint oblidem quan parlem d’història: únicament l’ésser humà té consciència històrica (malgrat els esforços de molts per intentar manllevar-nos aquesta capacitat). I explica l’evolució dels diferents aspectes (economia, societat, política, cultura) que caracteritzen un(s) grup(s) social(s) en un període i temps determinats.

Aquesta evolució és ben sovint contrària a la visió positivista que portem arrossegant des del segle XIX, aquella que pregona que la història evoluciona constantment i de forma inevitable cap a un major benefici del conjunt gràcies al gran tòtem del progrés. La història no avança basant-se en cap misticisme ni el benestar sorgeix per la naturalesa innata de cap règim polític, sinó a partir de les correlacions de força que es donen entre diferents sectors socials d’un temps i lloc concrets. Des d’una perspectiva marxista, podríem dir que allò que mou la història és la lluita de classes, l’interès material.

Analitzar les dues postguerres mundials és un exercici interessant, perquè mostra perfectament com, al final de dos conflictes bèl·lics d’una capacitat destructiva sense precedents, les correlacions socials, polítiques i geopolítiques marcaren dues maneres de fer totalment diferents després de 1918 i, posteriorment, de 1945.

Del foc a les brases: la Primera Guerra Mundial (1914-18) i la seva postguerra

L’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria a Sarajevo, el juny de 1914 no havia de desencadenar forçosament una guerra. Certament, era l’hereu de l’Imperi Austrohongarès. I sí, molts estadistes europeus havien predit que la pròxima guerra europea arribaria per culpa d’alguna de les múltiples crisis desencadenades als Balcans, però la seva mort únicament va provocar petits resums de premsa a la majoria de diaris europeus de l’època. La veritat era que la majoria del món occidental continuava estant més xocada per afers com l’assassinat del director de Le Figaro, Gaston Calmette, per part d’Henriette Caillaux, esposa del ministre de finances francès.Aquella vegada, però, tots els mecanismes tradicionals de contenció diplomàtics van saltar pels aires i les potències occidentals europees (destacant Rússia i Alemanya) decidiren aprofitar la conjuntura per a imposar l’ordre mundial que més els convenia. Per descomptat, els interessos imperialistes hi tenien molt a veure.

Pintura de Jaroslav Viesin. Foto: wikimedia commons

La naturalesa extremadament cruel de la guerra de trinxeres va brutalitzar el conflicte i va allargar-lo quatre anys. El fracàs del moviment obrer va ser també total, quan els principals partits socialistes europeus abandonaren la bandera de l’internacionalisme i s’aferraren a la nacional. De fet, durant quatre anys, es demostrà que el nacionalisme era un eficaç enquadrador que eliminà tota dissidència en clau social. Únicament cap al final de la guerra es veurien moviments d’amotinaments destacables. La preeminència del nacionalisme durà fins al 1917, moment en què l’esclat de la Revolució Russa tornaria a col·locar (i fins a la caiguda del Mur de Berlin, el 1989) la lluita de classes i la construcció del socialisme com a elements centrals mundials.

Tot i que el final de la Gran Guerra ha estat fixat tradicionalment el novembre de 1918, cal tenir en compte que deixà oberts un reguitzell de conflictes que no es tancarien fins al 1923, autèntiques proxy wars (per emprar la terminologia de Francisco Veiga i Martín Fernández usen a Las guerras de la Gran Guerra) dels guanyadors en el front occidental, França i Gran Bretanya, i que fallaren estrepitosament en els seus intents d’imposar els seus interessos que el conflicte de 1914-18 no els hi havia permès resoldre: la guerra civil russa, els conflictes al Pròxim Orient, la guerra entre Grècia i la nova Turquia d’Atatürk… Per contra, la Primera Guerra Mundial va posar les bases d’un nou ordre geopolític que seria l’inici dels moviments de descolonització i el naixement del primer estat socialista del món: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).

Cal tenir present que en llocs com a Alemanya, els partits socialdemòcrates preferiren estabilitzar els nous règims liberals sorgits de la Primera Guerra Mundial i donar l’esquena al moviment obrer

La postguerra (allò que coneixem com a Període d’Entreguerres —1919-39—), romantitzada per uns suposats «feliços anys vint» estigué marcada a Europa per una duríssima lluita de classes, que va incloure molt sovint l’eliminació física dels líders obrers: Espanya és un cas paradigmàtic. Part d’aquesta situació es deu a la negativa burgesa de contribuir proporcionalment als costs de la guerra i exacerbà aquesta dinàmica de confrontació. La burgesia no dubtà en aliar-se amb els feixismes i l’extrema dreta dels anys d’Entreguerres per mantenir una hegemonia amenaçada i que el fantasma persistent de la Revolució Russa de 1917 projectava sobre ella. Però també cal tenir present que en llocs com a Alemanya, els partits socialdemòcrates preferiren estabilitzar els nous règims liberals sorgits de la Primera Guerra Mundial i donar l’esquena al moviment obrer (en el cas alemany, fins i tot participaren activament en la repressió del moviment espartaquista-comunista i en l’assassinat truculent dels seus líders: Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht).

Foto: Wikipedia – Howard R. Hollem

Certament, el triomf d’una alternativa al sistema capitalista (necessària, per a molts, a partir de la gran crisi del 29 i la Gran Recessió de la dècada dels trenta) magnificava els suposats avenços que s’estaven duent a terme a l’URSS, qui temia en aquells moments per un atac combinat de les potències occidentals (record de la intervenció massiva estrangera a la guerra civil russa) contra ells, que el portaren a fer tombarelles internacionals tan contradictòries com intervenir a la Guerra Civil espanyola (1936-39) a favor de la Segona República espanyola, i aliar-se amb l’Alemanya nazi, el 1939.

Una reconstrucció gràcies a una nova correlació de forces. Després de la Segona Guerra Mundial (1939-45)

La postguerra de la Segona Guerra Mundial marca diferències evidents amb la seva predecessora. La capacitat destructora dels anys 1939-45 va ser major que abans i va afectar directament a la rereguarda. En una ciutat com Varsòvia, es calcula que només quedà dempeus un 10% dels edificis que hi havia. Un «souvenir» de la revolució armamentística que ocorregué entre 1919 i 1939, destacant la nova preeminència de l’aviació i els bombardeigs. Fou el primer conflicte en què hi hauria més víctimes civils que militars: la població i la producció industrial eren un objectiu militar més (un fet establert per primera vegada durant la Guerra Civil espanyola per part de l’aviació nazifeixista) en una guerra total que buscava la rendició sense condicions.
Els sacrificis que es demanaren a la població foren encara més elevats que durant la Primera Guerra Mundial, però aquesta vegada no es feren tant en nom del nacionalisme, sinó en nom d’ideologies universals: el feixisme, la democràcia liberal o el comunisme. Per tant, havent finalitzat el conflicte, les compensacions van haver de ser majors que vint-i-set anys abans.

Les correlacions de força socials també havien canviat i els poders econòmics es veieren forçats a negociar, si volien mantenir quotes de poder en els nous règims que sorgirien de les runes del conflicte. La Segona Guerra Mundial havia donat una capacitat d’intervenció econòmica a l’estat sense precedents i sortí beneficiat d’una gestió de la qual les potències vencedores (França, Gran Bretanya, EUA i l’URSS), amb els seus clarobscurs, i depenent del cas, en podien treure pit. I encara més, a partir del 1945, reportatges de la BBC afirmaven que el capitalisme, tal com s’havia conegut fins llavors (laissez faire, mínima intervenció estatal, sublimació del lliure mercat, etc.) havia finit. Havia de ser l’època, deien, de la nova economia planificada, de ressonàncies clarament soviètiques i de les noves teories econòmiques sorgides durant la dècada dels trenta que, en els països occidentals havien fet economistes com el fonamental John Maynard Keynes (1883-1946), si bé no fou l’únic ni el primer que defensà una major intervenció estatal, ni el seu país (Gran Bretanya) el primer que ho aplicà.
Els següents vint-i-cinc anys foren l’època, que digué John Kenneth Galbraith, de la instal·lació del pensament keynesià: polítiques de plena ocupació (limitades, a vegades, per la pressió de lobbies econòmics), intervenció estatal i propietat pública de sectors considerats estratègics… Aquest nou «consens de postguerra» fou àmpliament respectat (amb els seus matisos) per tot l’espectre polític occidental.

Foto: Flickr

Historiadors com Tony Judt recalquen el paper que tingueren els líders polítics del període, que no foren altres que els nascuts a finals del segle XIX, que havien sigut testimonis de les dues grans carnisseries mundials (molts d’ells, com Winston Churchill, ja havien ocupat de càrrecs de rellevància durant la Primera Guerra Mundial) i que no volien repetir els errors que s’havien dut a terme després de 1918. Això portà a una major entesa entre líders polítics i socials.

Aquesta nova concòrdia social, però, no provingué exclusivament per un fet generacional. L’arribada a aquest nou escenari diferí molt d’acord amb múltiples factors, com per exemple, si el país havia sigut vençut militarment, o no. L’Alemanya ocupada de postguerra, per exemple, redibuixà, a causa de la seva derrota, el seu mapa sindical i sorgí la Deutscher Gewerkschaftsbund (Federació alemanya de Sindicats), nascuda a partir de fórmules reformistes i no revolucionàries.

L’existència d’una república socialista forçà a les democràcies occidentals a fer-se totalment seva la idea dels nous estats de benestar: un preu que calia semblar pagar per impedir la revolució.

A Itàlia, tot i que havia estat una de les potències de l’Eix, la situació fou més complexa i la lluita armada partisana (entre altres coses) permeté presentar Itàlia davant el món com un país antifeixista. L’ascens espectacular del Partit Comunista Italià (PCI), qui passà de menys de 3000 afiliats el 1940, a 400.000 durant l’hivern de 1944-45 li permeté d’erigir-se en el principal partit d’esquerres italià. Ara bé, com en el cas del Partit Comunista Francès (PCF), aquesta nova força no fou dirigida cap a encarar la revolució, sinó per disciplinar els treballadors, contenir els sous i convèncer-los que valia la pena estabilitzar els nous règims liberals de 1945. Les tensions, però existiren, com mostra l’intent d’assassinat de Palmiro Togliatti, secretari general del PCI, el 1948 i el quasi inici d’un procés revolucionari a Itàlia, com a resposta. Aquesta vegada, les recompenses obtingudes amb el creixement econòmic dels següents vint-i-cinc anys i el sorgiment de l’estat del benestar semblaven justificar aquella maniobra.

Per últim, però no menys important, l’aparició de l’URSS marcà un abans i un després en la història mundial. L’existència d’una república suposadament socialista que durant la Segona Guerra Mundial havia arribat, via l’Exèrcit Roig, a enarborar la seva bandera al Reichstag alemany el maig de 1945, forçà a les democràcies occidentals a fer-se totalment seva la idea dels nous estats de benestar: un preu que calia semblar pagar per impedir la revolució.

Foto: Wikipedia

Els poders econòmics semblaven haver perdut la partida, havent de cedir part dels seus privilegis, acceptant el nou sistema internacional de Bretton Woods (que fixava el canvi dòlar-or), havent de pactar amb sindicats forts i uns estats que tenien un paper destacadíssim en el percentatge del PIB nacional. Però des de principis de la dècada dels setanta, iniciaren una contrarevolució a càmera lenta que es desenvoluparia plenament a la dècada dels vuitanta: el neoliberalisme, que coincidiria amb el declivi de l’esquerra que havia sigut clau per forçar aquest canvi. Això, però, ja és una altra història.

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Marc Geli (Barcelona, 1991) és graduat en Història (UB), màster en Història del Món (UPF) i màster en Formació del Professorat (UB). Actualment està realitzant la tesi doctoral sobre els canvis ocorreguts  en l'oci del Paral·lel entre 1914 i 1919, coincidint amb la Primera Guerra Mundial.

Comentaris

Dues guerres mundials. Dos finals diferents

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.