Des de fa alguns dies, els mitjans donen compte de la presència important de dones de totes les edats en la mobilització de les armilles grogues. Sobre el terreny, elles són efectivament presents a les rotondes i apareixen regularment als mitjans.

D’aquesta manera, han emergit diverses figures com Priscilla Ludoski, que ha estat a l’origen d’una petició que ha recollit al voltant d’un milió de signataris, o com Jacline Mouraud, que penjà un vídeo a Facebook a finals del mes d’octubre. Denuncien la baixada del seu poder adquisitiu, les injustícies fiscals, els baixos salaris, però també la condescendència del poder i el seu menyspreu de classe, resumits per la consigna demanant la dimissió d’Emmanuel Macron.

La participació de les dones a les vagues i el moviments socials no té res de nou, en particular contra l’encariment de la vida. Des del segle XVIII, elles són part integrant de les revoltes, tant si són frumentàries, antifiscals o antisenyorials: aleshores, elles poden liderar l’escena, exhorten els homes a seguir-los, ocupant les primeres files del motí. D’aquest momentani “món a l’inrevés”, els homes no n’estan sorpresos; agitats pels crits i les incitacions, inflen la gentada amb la seva presència.

La participació de les dones a les vagues i el moviments socials no té res de nou

Ells saben bé fins a quin punt les dones al capdavant impressionen les autoritats, saben també que elles no temen gran cosa, perquè són menys castigables, i aquest desordre de les coses pot suposar la garantia d’un èxit ulterior del seu moviment. Ells ho saben, accepten aquests rols masculins i femenins i, amb tot, simultàniament jutgen: les dones, els seus crits, els seus gestos i comportaments. Fascinats, irritats, ells les veuen i les descriuen fora de si, abusives, fins i tot excessives.

Aquestes paraules d’Arlette Farge que resumeixen el paper jugat per les revoltades del segle XVIII podrien, igualment, referir-se a la seva implicació en els moviments socials, d’una part, o a la vida política, d’altra part. Tant si prenen la iniciativa de la lluita o simplement hi prenen part, sovint es troben jutjades pels homes quan es manifesten o fan vaga perquè això constitueix, en definitiva, una transgressió de gènere, i per aquest motiu elles poden ser criticades o fins i tot desacreditades.

Tant si prenen la iniciativa de la lluita o simplement hi prenen part, sovint es troben jutjades pels homes quan es manifesten o fan vaga

L’octubre de 1789, s’apleguen contra l’encariment del pa i marxen fins a Versalles a interpel·lar el monarca. Aleshores, elles fan tornar a París “el forner, la fornera i l’aprenent de fleca”, els quals consideren com els garants d’una vida convenient i, doncs, els responsables de les seves misèries. Elles són igualment part activa dels sollevaments que esquitxen el segle XIX.

Igualment, a la Belle Époque, la historiadora Anaïs Albert mostra com les dones de les classes populars continuen sent l’eix de les mobilitzacions contra l’encariment de la vida, les condicions de treball i els baixos salaris, com és el cas de les Midinettes, el 1917, i això pel fet que el consum de les llars populars els afecta i perquè es tracta d’una part important del treball domèstic que elles han de produir.

Aquestes revoltes no són simplement espontànies i espasmòdiques, i doncs no dignes de ser escoltades: al contrari, la seva racionalitat específica va ser posada de relleu per l’historiador Edward Palmer Thompson, a propòsit de la classe obrera en formació a Anglaterra. Tot i la pobresa, és el sentiment d’injustícia allò que és a l’origen de la mobilització, un esdeveniment viscut pels actors i actrius com la ruptura d’un contracte social tàcit.

Als anys 1970, les obreres en vaga exposen la dignitat al treball, considerant que hi ha una ruptura d’aquest contracte quan es troben humiliades, rebaixades diàriament pels seus caps, víctimes del menyspreu de la jerarquia. Més enllà de les reivindicacions salarials o lligades a l’organització del treball, la dignitat i el reconeixement constitueixen, doncs, un punt essencial de les seves lluites d’aleshores, en què es posen en joc les fronteres d’allò just i de l’injust.

Amb tot, en la història de les lluites mixtes, hi ha hagut tendència a relegar-les al rang de testimoni, mentre que de l’organització i l’estratègia de la mobilització se n’han encarregat els homes sindicalistes. En el marc de vagues mixtes, a la indústria, les obreres són, així, relegades a una postura de testimoni a partir de la qual s’elabora, sense elles, una estratègia.

A Moulinex durant els anys 1968, si bé elles són part activa de les lluites i són sol·licitades pels mitjans per a donar compte del que viuen quotidianament a la fàbrica, són els homes sindicalistes qui es reuneixen amb la direcció i negocien mentre que, en paral·lel, les feministes elaboren igualment una reflexió al voltant de l’articulació entre les lluites de dones i la lluita de classes, basant-se en l’experiència de les obreres, sense associar-les encara a la reflexió estratègica.

En totes les mobilitzacions socials del període recent, la implicació de les dones és igualment fota i, amb això, sorprèn. Aquesta implicació de les dones apareix cada vegada com una novetat. S’entén la seva presència com el senyal d’una mobilització excepcional: si fins i tot les dones s’hi fiquen… En realitat, allò que mereix estupefacció és que s’oblidi la seva participació, altrament dit, la seva invisibilització retrospectiva.

Elles s’han mobilitzat de manera decisiva des de fa diversos anys, amb vagues majoritàriament femenines al sector sanitari amb les infermeres, per exemple, o fins i tot en el sector de la neteja, on elles denuncien. La tardor de 2017, les assalariades d’Onet efectuen diverses desenes de dies de vaga per a denunciar les seves condicions de treball a les estacions, mentre que les del Holiday Inn es mobilitzen contra els ritmes infernals. En aquest moment, per exemple, la vaga de les dones de fer feines de l’hotel Park Hyatt Vendôme permet de fer visible no només la seva feina, sinó igualment les condicions en les quals s’executa, pel fet de la divisió sexual però també racial del treball.

Avui dia, amb les armilles grogues, la implicació de les dones va lligada en part al fet que s’encarreguen del treball domèstic, un treball gratuït realitzat essencialment per les dones (encara que els ressorts del seu moviment no es redueixin a això): encara és a elles a qui pertoca arribar a final de mes en el marc de la llar i la família.

Amb les armilles grogues, la implicació de les dones va lligada en part al fet que s’encarreguen del treball domèstic

En un context que fa impossible la realització d’aquesta tasca per a nombroses entre elles, la mobilització permet de fer aparèixer a l’espai públic allò que romania en l’esfera privada: si moltes ja no hi arriben és ben bé que els problemes viscuts generalment com a personals tenen causes socials, que allò privat és polític.

A més, certes dones implicades en les armilles grogues treballen en oficis de serveis a les persones, on les formes d’organització i mobilització col·lectives, a i per la feina, són difícils de posar en pràctica: mobilitzar-se amb les armilles grogues és fer aparèixer en plena llum i polititzar les seves difícils condicions de treball i d’existència. Això és, per altra banda, allò de què donen compte els primers resultats publicats per una investigació en curs sobre les armilles grogues: moltes d’entre elles són cuidadores o fan assistència domiciliària. Algunes crien soles els seus fills.

El que potser canvia en la publicitació del moviment de les armilles grogues és que la invisibilitat de les dones es fa visible parcialment i és debatuda (encara que això continuï sent tendenciós, ja que certes emissions nocturnes a BFM TV, per exemple, donen més la paraula als homes). Un fenomen probablement lligat al guany de legitimitat de la paraula de les dones aquests darrers mesos.

Amb la seqüència feminista que es desplega a escala mundial, de la vaga del 8 de març a Espanya a les mobilitzacions a favor del dret a l’avortament a l’Argentina, del #MeToo als Estats Units a la manifestació del 24 de novembre a França, una nova onada feminista s’està desenvolupant. Aquesta afavoreix la presa de la paraula de les dones a l’espai mediàtic.

Si bé la instauració de portaveus de les armilles grogues ha estat simptomàtic de la tendència a veure desaparèixer les dones –elles eren 2 dels 8 portaveus-, l’originalitat del moviment és justament la de no tenir una direcció on els homes podrien monopolitzar l’atenció. Les formes d’organització democràtica que s’esbossen de vegades en el moviment no poden deixar de banda les seves paraules. Tot d’iniciatives feministes –Assemblea General, seguicis a les manifestacions- es posen en pràctica per tal de fer encara més visibles les dones i les seves reivindicacions en el marc del moviment.

Versió integral d’una tribuna de Fanny Gallot apareguda a Contretemps. Permet comprendre que la mobilització de les dones en el marc del moviment de les armilles grogues no és inèdita, i s’inscriu en una història llarga de revoltes contra l’encariment de la vida i de lluites obreres, i que constitueix a l’encop una revolta de classe i una transgressió de gènere.

Traducció: Oriol Valls
Foto portada: NightFlightToVenus