Discutint sobre el socialisme nòrdic

Les eleccions noruegues del mes passat van suposar un canvi irresistible cap a l’esquerra, incloent-hi un avenç parlamentari del Partit Vermell socialista (Rødt). Ara, els cinc països nòrdics compten amb governs socialdemòcrates i amb creixents formacions a la seva esquerra que es resisteixen a un desmantellament major dels Estats de benestar de la regió. Després d’anys de reculada i derrotes de l’esquerra als Estats Units i Europa, l’experiència nòrdica sembla mostrar de nou un camí a seguir.

Els primers indicis d’aquesta onada de l’esquerra nòrdica van venir de la mà de l’Aliança Roig-Verda (Enhedslisten) a Dinamarca, que ha ocupat almenys una dotzena d’escons en el parlament des de la seva irrupció en la campanya electoral general de fa deu anys. Un dels seus diputats en aquest període va ser Pelle Dragsted, que és també el principal estrateg del partit. El seu recent llibre, Nordic Socialism (Socialisme Nòrdic), ha estat un sorprenent èxit de vendes al seu país, reavivant debats sobre el socialisme que portaven molt de temps adormits. El llibre aborda la naturalesa del capitalisme i com transformar-lo basant-se en el llegat dels moviments obrers nòrdics del segle XX.

En la següent entrevista, Rune Møller Stahl i Andreas Møller Mulvad van conversar amb Dragsted sobre l’estat actual de la socialdemocràcia nòrdica i sobre com les noves forces d’esquerra poden aprofitar els seus assoliments històrics.

RMS: El punt de partida del teu llibre és un informe que l’administració Trump va publicar el 2018 sobre el suposat socialisme dels països nòrdics. En contrast amb el que normalment llegiríem a Jacobin i a altres publicacions d’esquerres, argumentes que Trump té raó en què els països nòrdics són socialistes (o, almenys, més socialistes del que normalment reconeixem els esquerrans, que els hem definit com a països capitalistes amb generosos Estats de benestar). Pots explicar amb més detall per què creus que Trump té raó?

PD: Un missatge clau del meu llibre és que nosaltres, a l’esquerra, no hem estat prou bons a l’hora de reconèixer les nostres victòries i els elements socialistes que poden trobar-se dins dels sistemes econòmics existents. Quan Trump i Fox News —però també Bernie Sanders— diuen «socialistes» als països nòrdics, tenen una mica de raó. Als països nòrdics gaudim d’una quantitat significativa de propietat democràtica, així com d’una àmplia desmercantilització de les nostres economies. Això és producte de la força històrica de la classe obrera per a conquistar el poder de l’Estat, però també del fortíssim sector cooperatiu que existia a la regió.

És difícil reconèixer aquest sector no capitalista, perquè a l’esquerra hem estat entrenats per a pensar en termes de formes societàries com a totalitats, com si fossin la societat o l’economia íntegrament. Aquesta manera de pensar suposa que el capitalisme és omnipresent i que no hi ha lloc per a cap mena de socialisme mentre existeixi el capitalisme.

Així que, inspirat per gent com Erik Olin Wright i Matt Bruenig, del People’s Policy Project, rebutjo aquesta concepció del socialisme com un absolut. En el seu lloc, hauríem de pensar en un continu en el qual les societats poden ser més o menys socialistes.

Aquesta perspectiva és especialment rellevant per als països nòrdics, on tenim un major nivell de propietat comuna. Definim el capitalisme com un sistema en el qual els propietaris del capital controlen els mitjans de producció i intercanvien les seves mercaderies en un mercat en el qual també compren força de treball. D’aquest procés obtenen un benefici. Però si observem els països nòrdics, trobem que gran part d’aquestes economies simplement no s’ajusten a aquesta definició: a Dinamarca, el sector públic representa entre el 20% i el 25% del total de l’economia. Una de cada tres persones en el mercat laboral són empleats públics. I en aquest sector no hi ha propietat privada.

Les escoles, els hospitals, les guarderies, etc. no són propietat dels capitalistes, sinó de la ciutadania en comú. Ningú obté beneficis, i els béns i serveis que es produeixen no s’intercanvien en un mercat, sinó segons un sistema solidari de capacitats i necessitats. Aquest sector es va crear extraient parts de l’economia de l’àmbit del mercat. Els productes bàsics es van transformar en béns accessibles per a tots els ciutadans. A això se li pot cridar desmercantilització.

Però, a més del sector públic, també tenim un considerable segment democratitzat del sector privat. El sector cooperatiu continua representant una bona part de la nostra economia i solia ser fins i tot més extens fa algunes dècades. A Dinamarca, el sector cooperatiu va sorgir d’una agitació en la societat agrícola a la fi del segle XIX mitjançant una lluita simultània per la democràcia i contra la propietat privada dels tambos, les carnisseries i tota la cadena de producció agrícola, inclosos els mercats de productes de fertilitzants i pesticides. Al mateix temps, es van desenvolupar les cooperatives de consum i, una mica més tard, el moviment obrer va començar a establir les seves pròpies cooperatives.

Foto: Flickr

Avui dia, la propietat cooperativa continua tenint vitalitat. La segona cadena de supermercats de Dinamarca és propietat dels seus membres i està governada per ells. Els serveis públics, com l’electricitat, l’aigua i la calefacció, estan dominats per cooperatives, i el 20% dels habitatges es gestionen de manera cooperativa. Fins i tot el sector financer conserva elements significatius de propietat comuna.

Això no significa que aquestes empreses representin el «socialisme pur». Funcionen dins d’un mercat i han de competir en termes capitalistes. En molts casos, els membres de les cooperatives han perdut influència amb el temps. I el sector públic no està governat pels seus treballadors ni molt menys en la mesura que desitjaríem. Així i tot, continuo pensant que hi ha una cosa qualitativament diferent en aquestes empreses, perquè hi ha un potencial democràtic. Els seus directius no han de rendir comptes als capitalistes, sinó a grups d’interès molt més amplis: consumidors en el sector privat, ciutadans en el sector públic. Lògiques completament diferents poden arribar a ser dominants en aquestes empreses, i podem explotar això si les tractem com un terreny de lluita.

Però de què serveix la propietat cooperativa si es continua competint en un mercat capitalista? Els països nòrdics sempre han tingut economies molt dependents de l’exportació, per la qual cosa han estat vulnerables en aquest sentit. Com ha triomfat aquest projecte?

Mentre el sector capitalista sigui dominant, hi haurà pressió sobre el sector democràtic. Però la nostra història demostra que el capital no sempre guanya. L’experiència nòrdica mostra que el sector democràtic pot expandir-se durant dècades a costa del capitalista. Recentment, en el període neoliberal, hem vist el moviment contrari, en el qual la propietat capitalista s’ha expandit, i la nostra societat s’ha tornat menys socialista. Però el meu punt és que aquest desenvolupament pot ser revertit, i que podem expandir el sector democràtic a través de la democratització de la propietat corporativa, expandint el sector públic a noves àrees o fent retrocedir la privatització.

Fins i tot en una societat amb plena propietat cooperativa, la competència en el mercat limitarà la democràcia dins de les empreses, especialment si s’està en un mercat global dominat per empreses capitalistes.

Podem veure això en el sector agrícola cooperatiu de Dinamarca. Aquí, les cooperatives en propietat dels agricultors continuen dominant, especialment en el sector dels productes lactis i els escorxadors. Però les operacions d’aquestes empreses no mostren consideracions socials gaire impressionants. No tracten molt bé als empleats, tenen altes emissions de CO₂ i altres problemes mediambientals. Quan aquestes empreses es comporten així, és per la pressió competitiva internacional. Si aquestes empreses volen tenir èxit en els mercats internacionals, es veuen obligades a prendre totes aquestes decisions socialment perjudicials.

Per tant, la forma de propietat no és suficient. També hem d’examinar la relació entre el mercat i la planificació. I aquí necessitem molta més planificació en l’economia. Això significa establir un marc polític que garanteixi que la competència entre empreses no condueixi a accions socialment perjudicials.

Pots donar un exemple concret de com podria ser aquesta intervenció econòmica planificada?

La Llei del Clima danesa, de 2019, és un exemple bastant clar d’un enfocament econòmic planificat. S’ha decidit que les emissions han de reduir-se en un 70% per a 2030 i s’ha creat un consell independent per a supervisar si el govern —independentment del seu color polític— compleix amb els objectius. Així, es fixa un objectiu i després tots els sectors hauran d’ajustar-se mitjançant polítiques concretes.

Aquest model podria copiar-se per a fer una llei de desigualtat, una llei de biodiversitat o una llei d’igualtat de gènere. La idea seria establir uns objectius democràtics basats en processos de deliberació amplis i inclusius, i després trobar les millors eines —ja siguin planificades o de mercat— per a aconseguir-los.

La meva idea del socialisme camina sobre dues potes: la propietat i la planificació global. Mentre tinguem una propietat capitalista, trobarem un poder oligàrquic en mans dels capitalistes, un poder que poden utilitzar per a resistir la planificació democràtica. Però quan la propietat s’amplia i es democratitza gradualment, aquest poder oligàrquic es redueix. Per tant, es fa gradualment més fàcil prendre decisions democràtiques sobre com estructurar l’economia.

Llavors, per què no un model basat purament en la planificació? Per què mantenir elements de mercat en la construcció del socialisme?

El problema d’una economia de planificació centralitzada, com demostra l’experiència històrica, és que quan les economies es van tornar més complexes, van tenir problemes en termes d’innovació i eficiència. Una economia de planificació centralitzada també suposa una centralització del poder, que soscava l’autonomia de la classe treballadora. El socialisme consisteix precisament en permetre que les persones prenguin decisions sobre les qüestions que són pertinents per a les seves vides. Per tant, sóc escèptic respecte a un model com el Gosplan soviètic, que planifica tot de forma centralitzada fins al més mínim detall. Crec que cal desplegar mecanismes de mercat per a garantir l’apropiació local. Però ha d’estar circumscrit per una estricta planificació democràtica.

A Dinamarca, després de la publicació del teu llibre, se t’ha acusat de ser una espècie de socialdemòcrata. Què li diries a la gent que diu que el que descrius no és realment socialisme?

Em fascina el concepte de «socialisme funcional» desenvolupat pels socialdemòcrates suecs, i especialment per Gunnar Adler Karlsson. La idea és que, al mateix temps que es preserva la propietat capitalista formal, es buiden les seves funcions limitant l’ús que els capitalistes poden fer d’aquesta propietat. Per exemple, si tenies una propietat de lloguer en els anys 70, eres formalment amo de l’edifici, però es decidia políticament quant podies cobrar de lloguer i com havien de condicionar-se els apartaments. Si havies de derrocar la teva propietat estava determinat per una llei de planificació, i si la venies estaves fortament gravat.

Per tant, pot ser que tinguis la propietat, però el poder pràctic que això comporta està molt restringit. Karlsson ho va comparar amb la monarquia dels països nòrdics. Formalment, els monarques continuen sent caps d’Estat, però en la pràctica no tenen cap poder real. La idea era fer el mateix amb els capitalistes.

Aquesta era la idea del projecte socialdemòcrata. I va tenir bastant d’èxit durant moltes dècades. Però quan va arribar la crisi als anys 70 i el sistema keynesià va entrar en crisi, el fet que s’hagués permès als capitalistes conservar la propietat dels mitjans de producció centrals va resultar ser un problema existencial per a la socialdemocràcia. Això significava que podien llançar ràpidament una ofensiva per a fer retrocedir totes aquestes millores. I aquesta és la situació en la qual ens trobem des de fa trenta anys. Per això sóc escèptic respecte a l’estratègia socialdemòcrata. Com va dir l’economista suec Rudolf Meidner, mentre el capital conservi la propietat, té una pistola al cap de la classe obrera.

Aquesta és la meva conclusió en el llibre, per la qual cosa rebutjo enèrgicament la idea que el que estic presentant és un pla reformista. Però sí que es tracta d’una estratègia gradualista, més que una estratègia revolucionària clàssica. Això no significa que no hi hagi ruptures i enfrontaments durant aquest procés. No es tracta d’una evolució lenta cap a una nova societat, com va imaginar Eduard Bernstein, perquè hi ha enormes privilegis en joc i el capital contraatacarà. Però és il·lusori pensar que la transició al socialisme tindrà lloc a través d’una ruptura ràpida. No crec que l’experiència que tenim de la història indiqui que aquest sigui un bon model. Els llocs on s’ha aplicat no han aconseguit realitzar les societats igualitàries que els revolucionaris somiaven crear.

En les societats ben desenvolupades, com els països nòrdics, simplement no hi ha un suport apreciable per a saltar al terreny desconegut d’un aixecament revolucionari. I, al mateix temps, una ruptura revolucionària significarà també una recessió econòmica, per la qual cosa si volem mantenir la democràcia —i això és innegociable per a mi— la qüestió és si seríem capaces de mantenir el poder en absolut durant els deu o vint anys que duraria una transformació social.

Foto: Flickr – Jan Jansen

Etc crític amb l’enfocament tradicional de l’esquerra sobre la nacionalització de l’economia. Quina és la teva opinió sobre aquest tema?

El problema és que la propietat estatal és una forma distant i indirecta d’organitzar la propietat. N’hem vist els resultats en l’antic bloc de l’Est. Quan es va reintroduir el capitalisme, va haver-hi relativament poques protestes als països d’Europa de l’Est. Si els treballadors s’haguessin sentit realment amos de les seves empreses, no hauria estat tan fàcil privatitzar-les totes.

Al mateix temps, la propietat estatal als països democràtics és vulnerable de diferents maneres. Sota el neoliberalisme, hem vist que tot el que es necessita és una derrota electoral i llavors un govern de dreta entrant pot vendre tot el que s’ha construït durant dècades. Ho vam veure amb Margaret Thatcher a Gran Bretanya, on hi havia un sector empresarial de propietat pública bastant ampli, que es va vendre als capitalistes en pocs anys.

Si ho comparem amb Dinamarca, no és que no hàgim tingut governs de dretes que haguessin volgut ampliar la propietat capitalista. Simplement els ha costat més, a causa d’un model de propietat més descentralitzat. Hi ha hagut intents de privatitzar infraestructures, però són propietat de cooperatives, per la qual cosa els polítics no poden vendre-les sense més.

Thatcher també va vendre els habitatges públics a través del programa de «dret de compra»; també ho van intentar a Dinamarca, però no van poder-ho fer perquè els nostres habitatges cooperatius són propietat dels inquilins a través d’organitzacions sense ànim de lucre. Així que, paradoxalment, va ser la propietat privada la que va impedir que l’habitatge i les infraestructures es venguessin a les forces del capital. Això no significa que estigui en contra de la propietat pública. Bàsicament crec que la propietat pública hauria de ser major. Un sector com el financer o l’energètic hauria de tenir molta més propietat pública.

En aquests moments, Dinamarca és coneguda internacionalment per la seva estricta política d’immigració, adoptada pels socialdemòcrates en el poder. Com se sent formar part de la majoria parlamentària que els manté en el poder?

És difícil i depriment. Encara que Dinamarca té un fort llegat de solidaritat, a una part important de la població li resulta molt difícil estendre aquesta solidaritat als refugiats i immigrants. I les opinions racistes són bastant comunes per part de la ciutadania. En aquesta situació, tenim un partit socialdemòcrata que s’ha decidit fermament per una línia dura i implacable sobre els refugiats i un discurs fortament polaritzador sobre els immigrants que viuen a Dinamarca.

No donem vots a aquesta política, i tractem de combatre-la i mobilitzar-nos contra ella el millor que podem. Però hi ha una majoria bastant gran darrere d’ella en el parlament, formada pels socialdemòcrates juntament amb la dreta, i desgraciadament també una majoria bastant gran de la població.

La meva esperança de solució passa per un esforç conjunt d’organització política a llarg termini que demostri que el que importa són els antagonismes de classe i no la nacionalitat. La millor manera de lluitar contra el racisme és organitzar-se per sobre de les divisions ètniques. En el moment en què estàs en el piquet amb els teus companys del Pakistan o Somàlia, estàs creant solidaritat. Només si ens organitzem i lluitem entorn de les divisions de classe podrem superar la divisió basada en l’ètnia i la raça.

Mirant cap a altres països, els últims anys han portat la derrota de Sanders, [Jeremy] Corbyn, Podemos i ara Die Linke. Si l’esquerra està perdent en altres llocs, per què és diferent als països nòrdics?

L’esquerra nòrdica no està en condicions de disputar a les socialdemocràcies la posició hegemònica dins del centreesquerra. No estem en una situació similar a la que Podemos, per exemple, semblava dirigir-se fa uns anys.

Però sí que tenim l’oportunitat de desafiar el neoliberalisme. Si mirem com es va manejar la crisi de COVID, veiem un enfocament socialdemòcrata clàssic. Les pèrdues salarials es van cobrir íntegrament, pagades parcialment per l’Estat, sempre que les empreses es comprometessin a no acomiadar als treballadors. Això representa una ruptura amb la lògica neoliberal, i significa que ara hi ha un major suport a les idees socialistes: que l’Estat ha d’exercir un paper directe en l’economia, que necessitem la seguretat social…

Durant la pandèmia del COVID-19 ha quedat clar com en som, d’interdependents. Això ha portat a un major sentit de la solidaritat. Però les arrels d’aquest canvi es remunten més enrere, almenys a la crisi financera de 2008, que va suposar la fi de la fantasia del capitalisme com a sistema lliure de crisi.

Com pot llavors l’esquerra nòrdica evitar els paranys que van atrapar a Sanders o a Podemos?

L’estratègia d’esquerra populista que va representar Podemos té alguns problemes intrínsecs. Pot arribar a noves parts de l’electorat presentant-se com una ruptura amb la «vella política», però no és una estratègia sostenible a llarg termini. Una vegada que portes deu anys i entres en el govern local, t’has convertit de facto en un partit «ordinari». I llavors has d’introduir alguna cosa més.

Foto: Pxhere.com

Però no veig cap raó per a deprimir-se. Els intents de Sanders, Corbyn i altres de prendre el poder no van tenir èxit. Però crec que l’esquerra d’aquests països hauria d’estar orgullosa del que van aconseguir. Tant als Estats Units com al Regne Unit, una esquerra que estava completament marginada —molt més que tot el que hem viscut als països nòrdics— es va obrir camí cap al centre de l’escena política. Quan això succeeix una vegada, pot tornar a succeir. I per això hem de preparar-nos.

Les experiències de Corbyn, Sanders i Podemos m’han servit d’immensa inspiració. Quan s’està tan prop del poder, cal pensar de manera pràctica. Des del final de la Guerra Freda, els socialistes han tendit a entaular discussions abstractes entorn de conceptes esotèrics com a Imperi de Michael Hardt i Toni Negri. Però ara ens hem vist obligats a pensar en com faríem els primers passos cap al socialisme.

Això ha desencadenat un procés increïblement creatiu amb nous grups de reflexió, llibres i debats. Hem produït més programes de reforma en els últims anys que en les dècades anteriors. Per tant, estem molt millor preparats per a la pròxima vegada que l’oportunitat truqui a la porta. El socialisme ha passat de ser una perspectiva llunyana a una possibilitat realista.

Foto de portada: Rosa Luxemburg Stieftung
Article publicat originalment a Jacobin
Traducció de Catarsi Magazín

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Rune Møller Stahl és doctor en ciències polítiques per la Universitat de Copenhague i antic assessor polític del Grup Parlamentari de l’Aliança Roig-Verda.

Andreas Møller Mulvad és doctor en ciències polítiques per la Universitat de Copenhague i actualment treballa com a funcionari públic

Comentaris

Discutint sobre el socialisme nòrdic

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.