Dir, fer, no fer: com es produeix la ciutat neoliberal?

Lluny de produir-se per generació espontània, la ciutat neoliberal emergeix de la pugna entre els interessos enfrontats d’actors socials molt desiguals pel que fa al seu poder i els seus recursos.

Dir, fer, no fer: com es produeix la ciutat neoliberal?

Dir, fer, no fer: com es produeix la ciutat neoliberal?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Lluny de produir-se per generació espontània, la ciutat neoliberal emergeix de la pugna entre els interessos enfrontats d’actors socials molt desiguals pel que fa al seu poder i els seus recursos.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Lluny de produir-se per generació espontània, la ciutat neoliberal emergeix de la pugna entre els interessos enfrontats d’actors socials molt desiguals pel que fa al seu poder i els seus recursos. En aquest context, l’Estat i les seves polítiques no ocupen una posició de neutralitat, sinó que decanten el resultat d’aquesta pugna tot recolzant -i recolzant-se en- el bàndol fort de la batalla de l’urbanisme. Això s’esdevé en nom de l’estabilitat, el desenvolupament, l’ordre, etc., tot simultaniejant aquests discursos legitimadors amb un suport superficial a la part feble -la població definida com a vulnerable- mitjançant polítiques socials que rarament ataquen l’arrel estructural de problemes urbans com la segregació socioespacial o els processos de despossessió i expulsió.

Es configura així un model de ciutat orientat a l’atracció d’inversions immobiliàries, infraestructurals i turístiques tweet

Amb aquest text pretenem identificar els discursos, les accions i també les omissions amb què l’Estat -amb els seus diferents nivells administratius- contribueix a produir i reproduir l’urbanisme neoliberal.

Pel que fa als discursos estatals amb capacitat d’incidir en l’urbanisme, destaca en primer lloc la producció de la ciutat-marca, un procés amb el qual estem particularment familiaritzades les barcelonines. Es configura així un model de ciutat orientat a l’atracció d’inversions immobiliàries, infraestructurals i turístiques, i en general de qualsevol activitat que afavoreixi l’acumulació de capital per sobre de la satisfacció de les necessitats, desitjos i aspiracions de la ciutadania. A través d’aquests discursos, i de les polítiques que s’hi associen, els administradors de la ciutat busquen millorar la seva posició en una competició inter-urbana que, fins i tot en els casos de suposat èxit, rarament comporta millores en les condicions de vida de la població, mentre que sí tendeix a augmentar les desigualtats, així com tot un ventall de pràctiques que s’acostumen a encabir en el calaix de la ‘inseguretat’ o fins i tot la ‘violència’. És aquí on entra en funcionament un altre discurs, el del ‘civisme’, que actua com a dispositiu disciplinant davant qualsevol desviació o pertorbació de l’ordre capitalista. En un sentit similar, la narrativa que mistifica la propietat com a institució social quasi-sagrada, i en l’àmbit particular de l’habitatge com a forma de tinença preferible a qualsevol altra, ha estat també construïda per l’Estat en bona mesura, amb una gran eficàcia individualitzadora, fragmentadora dels interessos de classe i desactivadora de solidaritats i resistències.

Font: Flickr – Jorge Franganillo

És clar, però, que el paper de l’Estat no es redueix a la construcció de discursos i narratives legitimadores dels projectes dels grans poders econòmics. A banda d’això, l’Estat, en les seves diferents encarnacions, juga un paper determinant i molt actiu en la producció material d’un determinat tipus de ciutat, entre tots els que serien possibles. La producció de la ciutat neoliberal és també, en aquest sentit, una peça clau de la seva agenda. Així es demostra quan es prenen tota mena de mesures per a crear un ‘bon ambient’ per a les inversions i els negocis, tot potenciant la mercantilització del sòl, l’espai públic i els béns comuns, mitjançant processos de privatització i revalorització. De la mà d’això, a travès de la fiscalitat i de la implantació de certes modalitats empresarials, s’incentiven les pràctiques especulatives amb els solars i els immobles, per davant dels seus usos socials. En darrera instància, aquests mecanismes afavoreixen els interessos dels lobbies bancari, immobiliari o turístic, que tenen una capacitat demostrada per extorsionar els poders públics, marcar l’agenda política i estretir els marges de la contestació popular. En el camp de l’habitatge, trobem la promoció de la tinença en propietat mitjançant beneficis fiscals, subvencions directes, a més d’una particularitat ben nostrada: la promoció d’habitatges de protecció oficial de compra, que pocs anys després dilueixen les inversions públiques en el mar del mercat immobiliari privat. En l’àmbit dels arrendaments, observem l’altra cara de la mateixa moneda: una legislació que estableix les condicions òptimes per a l’extracció de rendes del lloguer, amb la inestabilitat dels contractes, la porta oberta per a la contínua rotació d’inquilins, i en definitiva una asimetria insalvable entre l’arrendador -qui entén l’habitatge com un actiu immobiliari- i l’arrendatari -qui veu en ell un bé d’ús.

El capítol de les accions estatals es completa amb la repressió dels moviments socials, i en general de les formes de resistència popular, amb el seu qüestionament de l’estat actual de les coses. La repressió oberta, la violència exercida pels cossos policials -i els seus correlats para-policials-, alhora que desnona veïnes cada dia i sufoca l’acció col·lectiva al carrer, conviu amb formes més subtils de desactivació de les resistències, basades en la cooptació dels moviments socials i la conseqüent desvirtuació dels seus objectius inicials.

La globalització econòmica i les seves conseqüències en forma d’encariment dels recursos bàsics, endeutament forçat i negació de drets socioeconòmics apareix així com una evolució inevitable tweet

Tant important com el que l’Estat diu i fa és allò que no fa, i que, com a resultat del seu laissez faire, contribueix decisivament a la neoliberalització de l’urbanisme. En primer lloc, l’Estat s’auto-representa davant la ciutadania com a impotent davant unes tendències mercantils i uns fluxos de capital que semblen excedir la seva escala i suposadament escapen al seu control. La globalització econòmica i les seves conseqüències en forma d’encariment dels recursos bàsics, endeutament forçat i negació de drets socioeconòmics apareix així com una evolució inevitable, a la qual només s’hi poden oposar arguments mancats de realisme. L’Estat no reconeix entre les seves competències vetllar per que la deriva neoliberal -en forma de processos de financiarització i mercantilització- no es tradueixi en una despossessió de les classes populars urbanes. Així mateix, l’Estat desestima posar límits al dret de propietat, convertint-lo així en un dret quasi-absolut, en la mesura que permet als propietaris, per exemple, mantenir buits els immobles a l’espera de la seva revalorització; no invertir en el seu manteniment o fins i tot propiciar el seu deteriorament; establir preus de lloguer abusius i del tot desconnectats del poder adquisitiu de les inquilines; assetjar i expulsar llogateres humils o fins i tot d’ingressos mitjos i substituir-les per d’altres més adinerades; canviar els usos residencials per usos turístics, etc. En definitiva, es dota els propietaris d’un domini pràcticament complet sobre allò que tenen a les mans, independentment de consideracions de caire moral o social associades al fet que es tracta d’un bé de primera necessitat.

Font: Wikipedia – Würtel

La infradotació pressupostària de les polítiques d’habitatge, en contrast amb el que passa a la majoria de països del nostre entorn, explica per què a casa nostra es pot parlar de manera especialment pertinent de la provisió d’habitatge com el ‘pilar tremolós’ de l’Estat de benestar: aquesta qüestió merament aritmètica revela la manca de compromís i voluntat per part de les administracions en relació amb l’exercici dels drets habitacionals. Una manca de voluntat i compromís que encara resulta més fefaent si tenim en compte que, fins i tot quan s’estableix legislació de caire garantista, sovint com a resultat de la mobilització ciutadana (amb l’exemple paradigmàtic de la Llei 24/2015 a Catalunya), aquesta legislació és objecte de vulneracions sistemàtiques i falta d’implementació per part de l’administració. Com a coartada, els poders públics fan poc o res per remeiar la descoordinació entre els diferents nivells administratius, de vegades simplement aplicant-hi la desídia, altres vegades en el marc d’estratègies partidistes que releguen els interessos de la ciutadania davant l’afany de guanyar electors. Aquesta qüestió de l’electoralisme es plasma també en la manca d’impuls de totes aquelles polítiques urbanes i d’habitatge que, pel fet d’encaminar-se a transformacions estructurals, no donarien fruits visibles en el termini d’una sola legislatura, i per tant es descarten per ser poc adients pels interessos de partit.

En definitiva, amb el seu dir, fer i no fer, l’Estat (…) esdevé un dels principals protagonistes en la generació de la ciutat neoliberal tweet

Hi ha una darrera cosa que l’Estat no fa i que també és reclamable per part de la ciutadania i, molt especialment, dels moviments populars: practicar la transparència pel que fa al marc en què desenvolupem les nostres vides urbanes. Se’ns neguen dades fiables sobre l’estructura de la propietat, en nom d’una protecció mal entesa de la privacitat dels propietaris; escassegen les estadístiques fiables sobre els preus del lloguer, una informació que en moltes comunitats autònomes només es troba en portals immobiliaris que son part interessada en el mercat; no es recompten ni localitzen els habitatges buits, susceptibles de ser recuperats per a un ús social i residencial; no es donen a conèixer els immobles en mans públiques que es podrien convertir a un ús residencial… Tot entorpint o negant la difusió pública d’aquestes dades, l’Estat agreuja l’asimetria en l’accés al coneixement, tot perpetuant l’hegemonia dels poders econòmics.

En definitiva, amb el seu dir, fer i no fer, l’Estat no apareix com un mer àrbitre o mediador, ni com un testimoni impotent, ni tant sols com un agent veritablement compromès amb la mitigació dels danys socials. Ben al contrari, esdevé un dels principals protagonistes en la generació de la ciutat neoliberal. És per això que el moviment pel dret a l’habitatge i a la ciutat té tota la legitimitat per adreçar-li les seves reclamacions cap a la justícia urbana.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Antropòloga social a la Universitat de Barcelona i membre del Sindicat de Llogateres

Comentaris

Dir, fer, no fer: com es produeix la ciutat neoliberal?

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Articles relacionats

Properament més articles disponibles de la mateixa temàtica.

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.