Fins ara, la nostra capacitat per a imaginar el futur tecnològic s’ha mogut entre dos corrents intel·lectuals: una optimista i una altra pessimista. Trencant amb aquell mètode proposat per Gramsci per a pensar en la revolució: el pessimisme de l’intel·lecte contra l’optimisme de la voluntat.

Les primeres interpretacions solen ser presents en el discurs de les elits de Davos. Per a elles, els discursos sobre el futur formen part d’un aparell ideològic per a conquistar el present, ja sigui legitimant les autoritàries lleis motrius del capitalisme i les seves activitats empresarials-financeres o cancel·lant els potencials de les masses per a imaginar una alternativa. No obstant això, i en clara reacció a aquestes utopies capitalistes, una part de les postures alternatives ha passat per enarborar un paradigma similar. Aquest sol centrar-se en les promeses superficials i simplistes d’una societat planificada de manera socialista que retorni bona part de les promeses econòmiques que el capitalisme no ha estat capaç de facilitar. Cap de totes dues postures ofereix una lectura sobre la modernitat o una crítica sobre el sistema social similar a la que en el seu moment van iniciar teòrics frankfurtians com Jürgen Habermas.

La segona interpretació filosòfica és menys utòpica. Més aviat, a vegades tendeix a adquirir un to apocalíptic. Com indica Perry Anderson, això passa amb moltes anàlisis històriques on una part de l’anàlisi no s’ha realitzat de manera correcta i no reflecteix el funcionament del capitalisme de manera cristal·lina. Uns altres dels trets que comparteixen aquestes visions és que es troben farcides d’hipèrboles analítiques i solen focalitzar-se en les grans empreses per a sostenir la seva anàlisi. Un bon exemple és Homo Deus, el famós best seller de l’historiador Yuval Noah Harari. El discurs d’aquest llibre presenta una realitat difícilment remeiable, on a la humanitat sembla que no li queden més sortides que contemplar la fi dels seus dies.

Per exemple, les Big Tech s’han presentat com si es tractessin d’imperis (comparant a les poblacions i els drets civils amb usuaris o responsabilitat com a consumidors), gegants monopolis que han acabat amb la competència o monstres de mar amb enormes tentacles que s’estenen sobre les nostres vides. Aquesta interpretació és problemàtica perquè només es focalitza en les activitats de les firmes empresarials, sotmeses en tot moment als imperatius del capitalisme, en lloc del propi sistema en el qual operen. A més, aquest discurs acaba beneficiant a les postures conservadores que culpen l’excés de regulació governamental per a explicar l’enorme poder de les grans empreses i exigir mercats més lliures.

De nou, els canvis recents que han experimentat les nostres societats modernes han de servir-nos per a pensar en la nostra relació amb les eines digitals i dissenyar alternatives; una praxi que ara es troba confinada a causa de l’hegemonia de Silicon Valley sobre la nostra imaginació.

La postura filosòfica que emergeixi de les dues aproximacions descrites serà, en la seva naturalesa, dialèctica. Partirà de l’assumpció que les coses podrien ser molt millors i també que podríem estar molt pitjor. A això apuntaven Marx i Engels en el Manifest comunista quan escrivien que el desenvolupament dels mitjans de producció en mans dels capitalistes ha portat els més grans avanços en la història de la humanitat, però també la major de les seves dissorts. En efecte, aquest aparell parteix de què el present per si mateix és catastròfic i que la mera idea del progrés conté les llavors de la barbàrie. En aquest sentit, Walter Benjamin ens explicava que cada època conté les restes del mite i que és la nostra tasca descobrir aquest coneixement (que apareix com els llampecs en la tempesta) per a trobar les línies de fuga del sistema.

En tot just dues dècades, l’era digital ha revolucionat la manera en què entenem el món d’una manera tan ràpida i accelerada que ha reduït els temps per a entendre els pòsits moderns en les nostres societats contemporànies. Han bastat uns pocs anys perquè la transformació tecnològica desemboqui en un canvi epistèmic similar al que va ocórrer en el segle XVIII, i que va perdurar fins a la seva culminació en el segle XX, quan el desenvolupament industrial esdevingut en dos segles va trobar el seu últim exponent en les màquines de gas dissenyades pel nazisme per a aniquilar a la raça humana.

Per tant, la manera d’acostar-se al present ha de trobar-se en aquesta dialèctica; tractarà de trobar —fins i tot en l’àtom mateix de la notícia— les línies de fuga perquè la política obtingui la seva primacia sobre la història; i pensarà en com utilitzar la tecnologia com a palanca per a activar el fre de mà de la història. De nou, els canvis recents que han experimentat les nostres societats modernes han de servir-nos per a pensar en la nostra relació amb les eines digitals i dissenyar alternatives; una praxi que ara es troba confinada a causa de l’hegemonia de Silicon Valley sobre la nostra imaginació.

Foto de portada: pxhere.com