Després del desastre a l’Afganistan, l’OTAN ja prepara la propera guerra

L’ocupació de l’Afganistan ha estat un desastre, però el fracàs dels EUA ja s’està fent servir per justificar noves i encara més llargues «intervencions humanitàries». Com va ocórrer després del Vietnam, els militars fan servir les imatges del caos en la seva retirada per preparar el terreny per a la propera guerra.

Després del desastre a l’Afganistan, l’OTAN ja prepara la propera guerra

L’ocupació de l’Afganistan ha estat un desastre, però el fracàs dels EUA ja s’està fent servir per justificar noves i encara més llargues «intervencions humanitàries». Com va ocórrer després del Vietnam, els militars fan servir les imatges del caos en la seva retirada per preparar el terreny per a la propera guerra.

A la celebrada novel·la contra la guerra del Vietnam de Tim O’Brien, Going After Cacciato, un desertor és perseguit pel narrador i els seus companys d’esquadró en un somni febril. La persecució arrenca al país asiàtic i continua la guerra al voltant del món. Certament, després que el darrer helicòpter abandonés Saigon, el llegat de la Guerra del Vietnam va perseguir als Estats Units per diversos continents.

La derrota al Vietnam va perseguir a l’establishment militar i de seguretat, que sempre tornà però més fort. Revisà la maquinària de guerra convencional dels Estats Units a mesura que la guerra freda entrava en una nova frase: l’inflexible Pentàgon s’avingué fins a cert punt amb les teories de guerra de maniobres i intentà aprendre dels insurgents. Ho combinà amb un nou pla tecnològic per a la supremacia aèria, posat en pràctica al Vietnam a través de mitjans toscos com ara la desforestació en massa i el bombardeig de saturació.

A la Guerra del Golf del 1991 aquesta evolució culminà en una maquinària de guerra capaç d’una enorme devastació i que passava per la tecnologia de satèl·lit, columnes armades d’avanç ràpid amb suport aeri, municions més destructives i precises i l’habilitat de manipular els mitjans de comunicació (per exemple, proporcionant les imatges de les pròpies càmeres dels míssils) per presentar una visió idealitzada de la guerra. Aquesta distància entre la imatge i la realitat va portar al sociòleg i filòsof Jean Baudrillard a declarar que «la Guerra del Golf no s’havia esdevingut».

La innovació militar després de la derrota al Vietnam es combinà amb una resposta geopolítica. Amb problemes a l’Àsia, els Estats Units van incrementar els seus esforços per retenir el control del seu propi pati darrere. Això significà embarcar-se en una dècada de patrocini renovat del terrorisme dretà a l’Amèrica del Sud, adaptant i posant en pràctica les lliçons de tortura i assassinat en Vietnam, com l’infame ‘programa Fènix’.

Al mateix temps, els Estats Units van prendre mesures per protegir la seva posició posterior al 1975 a la resta d’Àsia. A mesura que els comunistes van començar a guanyar influència a l’Afganistan durant la Revolució de Saur del 1978, els EEUU van intervenir per soscavar l’Estat afgà a través del suport a la insurgència dels reaccionaris abans fins i tot de l’arribada de la intervenció militar soviètica. Amb una estratègia que passava per no tacar-se les mans, va intentar convertir, des de la distància, el país en el Vietnam dels soviètics, donant suport a milícies locals com a tropes subsidiàries (proxies), moltes de les quals després combatrien per als talibans. També ho féu treballant amb potències regionals com el Pakistan i desenvolupant maldecaps tàctics clau per als adversaris com el subministrament de míssils terra-aire. (Alguns acadèmics sostenen que l’impacte d’aquests darrers està sobrevalorat i atribueixen l’èxit dels insurgents sobretot a la seva forma d’organitzar-se, una lectura reforçada pels esdeveniments recents.) Encara que amb certes reserves, el guionista Aaron Sorkin encara va tractar aquest episodi com una fita fonamentalment heroica a La guerra de Charlie Wilson (2007).

La derrota de l’OTAN a l’Afganistan tindrà implicacions a llarg termini semblants. Les comparacions com la del Wall Street Journal descrivint atrotinadament Kabul com «Saigon amb esteroides» són una mostra de nerviosisme, però hi ha en efecte algunes similituds en termes generals. Com en el cas del Vietnam, l’espectacle de la retirada es transforma en un argument a favor d’ampliar el poder per no experimentar mai més una derrota. Com en el cas del Vietnam, els refugiats que abandonen per milers el país són utilitzats pels «intervencionistes humanitaris» com un argument per a una política de més múscul militar, fins i tot si les grans potències no estan fent a la pràctica pels refugiats res més que intentar detenir-los o crear-ne més. I com en el cas del Vietnam, la derrota a l’Afganistan contribuirà a una reavaluació de com es pot fer ús de la força militar. Ras i curt, estan preparant ja la propera guerra.

Explicar el fracàs

Els motius declarats per a la Guerra de l’Afganistan –capturar Osama Bin Laden, primer, derrotar als talibans, a continuació, i construir un país estable amb institucions que seguiren el patró Occidental, després– van fluctuar de manera constant. Però amb una direcció política confosa, va escollir-se una estratègia de combat de l’estil ‘escull la teva aventura’: els tradicionalistes militars que creien que l’exèrcit era allà per matar als «dolents» i poca cosa més es van trobar a si mateixos defensant una guerra menys costosa i menys prolongada que els militaristes liberals, que volien fer servir un gran exèrcit per imposar la seva noció del bé.

Foto: Flickr – NATO

Aquestes contradiccions van persistir al llarg dels anys. L’increment de tropes del 2010 va expandir i augmentar la intensitat de la guerra a la que suposadament havia de posar fi sense sotracs. Les unitats en algunes zones van centrar-se en l’agressió militar al camp de batalla, altres, en conquerir «els cors i les ments». El manual de camp 3-24, el document de contrainsurgència (COIN) que van fer circular David Petraeus i James Mattis, es va convertir en la Bíblia. El Programa de Resposta d’Emergència dels Comandaments implicava una militarització sense precedents de l’ajuda humanitària, amb 2.600 milions de dòlars desembossats entre el 2004 i el 2011 a través dels comandants estatunidencs sobre el terreny, que identificaven i subvencionaven projectes destinats a guanyar-se la població local.

Aquesta manera de fer s’avenia poc amb el règim de tortura a la base militar de Bagram i més enllà (documentat amb detall per Human Rights Watch [HRW]). També amb els rutinaris atacs amb drons contra objectius civils, incloent-hi un hospital de Metges Sense Fronteres el 2015, i una important xifra d’incidents criminals, comesos per individus o grups organitzats, des de la massacre de Panjwai fins a les revelacions recents sobre les forces especials australianes.

L’exèrcit fracassà estrepitosament a l’hora de construir socis estables. Entre la confusió estratègica sobre els grups afgans als quals havia de donar-se suport, les històries de rivals afgans acusant-se els uns als altres de vincles amb els talibans o personatges gens de fiar amb el suport de les forces dels EUA per diverses estratègies de suposadament el mal menor, i fins i tot informacions d’agricultors que feien passar les seves terres de cultiu per camps de talibans per recollir les restes de metall que deixaven els bombardeigs aeris dels EUA, distingir l’amic de l’enemic va esdevenir impossible. Des dels soldats rasos fins a Donald Rumsfeld, tothom repetia la mateixa frase amb desesperació: «No tenim ni idea de qui són els dolents».

La versió de Joe Biden d’un Exèrcit Nacional Afgà (ANA, per les seves sigles angleses) recalcitrant és injusta: les tropes afganes han combatut i tingut nombroses baixes, ho han fet en circumstàncies miserables, i són el gruix de totes les morts en combat aliades en el seu conjunt. L’ANA, però, ha estat incapaç fins i tot de pagar a les seves pròpies tropes i es va esfondrar en qüestió de dies sense el paraigües estatunidenc. Finalment, les forces dels talibans avançaren cap a Kabul amb centenars de vehicles militars estatunidencs capturats i fins i tot eines biomètriques robades que podien proporcionar-los accés a les dades militars recollides sobre el personal afgà i els contractistes.

L’operació civil no anà molt millor. El veterà reporter de guerra Rajiy Chandrasekaran proporciona un revelador relat sobre com van injectar-se milers de milions de diners públics per a desincentivar el cultiu d’opi i reduir la dependència dels grangers dels talibans sense pràcticament resultats. En un cas, l’Agència d’Ajuda al Desenvolupament Internacional dels Estats Units (USAID) va fer fracassar subtilment un programa de distribució de llavors per la seva estranya obsessió ideològica a l’hora de forçar els agricultors a cultivar melons en comptes del cotó al que estaven habituats. Aquesta obsessió procedia, en part, de l’aversió capitalista a una desmotadora de cotó estatal (que ignorava convenientment la participació d’enormes quantitats de diners i la influència procedent dels EUA a l’hora de gestionar la seva producció). L’anàlisi d’USAID afirmava que la desmotadora era ineficaç i improductiva. Malauradament, l’anàlisi estava basat en dades que accidentalment substituïen els kilograms per lliures i confonien el cotó refinat i sense refinar.

Andrew Mackay, l’oficial britànic que va dirigir l’eficaç ofensiva del 2007 a Musa Qala però va renunciar mesos després com a comandant de la missió, va qualificar el Ministeri Britànic de Defensa com a «institucionalment incapaç» de lliurar combats i exercir influència. El general estatunidenc de tres estelles i assessor de Bush i Obama Doug Lute va plantejar al seu torn en privat una pregunta que mai seria resposta: «Què estem intentant fer aquí?»

The Changing of the Guard de Simon Akam –un llibre de propera publicació durament crític amb la cúpula militar a l’Afganistan i l’Iraq– ha provocat una aterradora intervenció en el procés de publicació després que Penguin Random House cancel·lés el contracte d’Akam i li retirés l’avançament econòmic perquè l’autor havia refusat sotmetre’s al reglament del Ministeri de Defensa britànic.

Va haver un període en el qual era àmpliament acceptat en els cercles militars que el caos de l’Iraq i l’Afganistan era el resultat inevitable de mantenir una ocupació impopular a llarg termini sense socis viables locals, fora de l’esfera d’influència habitual, i amb pocs vincles culturals. Però resulta fàcil escollir a qui culpar, ja siguin els socis de coalició culpant-se els uns als altres (com en la disputa del 2009 sobre els suposats suborns de tropes italianes als talibans), l’ANA (que no podia defensar-se als mitjans de comunicació occidentals), els falcons culpant als coloms (que no tenien control sobre res en absolut) i les pàgines d’opinió de l’Atlantic culpant-te a tu, el lector.

Si es pogués culpar de la inèpcia o mala fe a un individu o a un grup d’individus, aleshores les coses haurien anat d’una altra manera. I per a alguns comentaristes, si les coses haguessin anat d’una altra manera, aleshores un darrer esforç armat a l’Afganistan podria haver funcionat.

Si les coses haguessin anat d’una altra manera, aleshores la responsabilitat recau a l’exèrcit a l’hora d’adaptar-se, à la Vietnam. Tant la reforma de l’exèrcit dels Estats Units posterior al 2014 com l’actual revisió dels criteris de defensa del Regne Unit adrecen nous conceptes com l’alineació regional de forces o, en altres paraules, com mantenir una presència militar permanent en països d’arreu del món de tal manera que els exèrcits tinguin el know-how cultural i geogràfic per començar i mantenir una guerra en qualsevol punt del planeta.

El document britànic demana explícitament més desplegaments militars, més grans i durant més temps. La tecnologia de drons i les tàctiques desenvolupades a l’Afganistan segueixen al centre del pensament estratègic, i són la resposta contemporània a les enormes ales del bombarder estratègic de la primera guerra freda. Altres de les estratègies d’aquestes «noves joguines», des de la dominació de l’espai fins a nous sistemes de combat aeri, també es tantegen com a mitjans per evitar una futura derrota.

En suma, hi ha una creixent avaluació implícita de la derrota a l’Afganistan que se centra en corregir els errors «passats» a través de tàctiques híbrides, profunditat cultural, un ús optimitzat de la força i tecnologia per ajudar a recol·lectar dades d’intel·ligència i preparar accions ofensives. Però les armes són poca cosa més que objectes inerts si no es fan servir d’una manera determinada en la cerca d’objectius concrets. I les àmplies conclusions polítiques i estratègiques que s’extreuen de la Guerra a l’Afganistan són fins i tot més preocupants que les estrictament militars.

L’apagada

«Tècnicament això no és una guerra, mestre»

«No ho és? Soldats, bombes. Jo li veig com una retirada.»

A l’època que es va emetre aquest intercanvi a Bluestone 42, la comèdia britànica sobre una unitat de desactivació de bombes a l’Afganistan de la que prové aquest intercanvi, les operacions estatunidenques i britàniques formalment estaven acabant. No obstant, un contingent de 16.000 soldats i personal de l’OTAN havia de romandre desplegat a l’Afganistan, i hi ha suficient material només sobre les operacions dels boines verdes des del 2014 com per omplir el recent llibre de la reportera de guerra Jessica Donati.

La majoria de teleespectadors a Occident que no han tingut una relació directa amb la guerra l’han experimentada sobretot com un soroll de fons. Ens ha conferit una mentalitat de setge, una vaga sensació d’inquietud i d’amenaça, però mai d’una guerra a gran escala. Fins i tot ha generat sorprenentment moltes poques obres de ficció, incloent-hi de la mena propagandística, i les que existeixen han tendit a passar desapercebudes, com si fossin vinyetes, ja sigui el realisme brut de la britànica Kajaki o la hollywoodenca Zero Dark Thirty, i no han estat pas intents de retrats la guerra en el sentit que ho van ser les produccions culturals posteriors a la Guerra del Vietnam.

Foto: Picyrl

En poques paraules, malgrat tenir més accés i informació detallada i constant que en qualsevol altre moment de la història, l’opinió pública occidental se li ha dit que la guerra no estava passant o se li ha proporcionat una versió profundament falsa. Com es deia a l’assaig sobre la Guerra del Golf de Baudrillard, «ningú demanarà responsabilitats a aquest expert o general o a aquell intel·lectual en venda per les idiòcies o absurditats que van proferir el dia anterior, ja que aquestes seran eliminades a l’endemà.» Els polítics segueixen estant pèssimament informats: un diputat britànic va manifestar aquesta setmana la seva preocupació sobre la possibilitat que els talibans puguin fer de l’Afganistan un refugi segur per a l’Estat Islàmic, un grup al que han estat combatent durant anys.

Si hi ha alguna raó darrera d’aquesta manca d’informació veraç és que al llarg de tota la Guerra de l’Afganistan els poders fàctics han mentit constantment i descarada, i en quantitats industrials. Des de les publicacions de WikiLeaks del 2010, que revelaren l’encobriment de centenars de civils morts i ferits, als Papers d’Afganistan del 2019, en els quals representants de les jerarquies militar i civil admetien un rere l’altre repetidament i franca que no tenien ni idea del que estaven fent mentre informaven a l’opinió pública d’un progrés que no coneixia límits.

Però deixant de banda l’engany, la naturalesa desastrosa del conflicte sempre ha estat clara. Molts pocs periodistes han assenyalat als responsables i els qui ho han fet s’han trobat amb que era extraordinàriament difícil que els seus articles tinguessin ressò. I per suposat, la millora de l’eficàcia dels procediments per controlar els mitjans són un altre llegat del període d’aprenentatge posterior al Vietnam.

Aquesta estafa era tan eficaç fora com dintre del camp de batalla. Rutinàriament es construïen pous que eren destruïts a l’endemà per tal que els contractistes tinguessin un motiu per reparar-los, s’obrien escoles sense mestres per impartir les classes i de tot plegat es publicaven com a xurros molts i fantàstics comunicats de premsa. Així les coses, els retrats que es presentaven de la guerra assumien tot sovint la forma d’una missió d’ajuda humanitària amb uniforme militar. Sense cap mena de dubte, es van destinar enormes quantitats de diners en aquest concepte, però l’Afganistan continuava sent un dels països més pobres del món, i la pobresa fins i tot augmentà.

La combinació de mentides i de treure-li ferro a l’assumpte representa una estratègia clara: les guerres invisibles no generen ni protestes ni escrutini. Aquesta política continuarà, per tant, en el futur. Les operacions realitzades per petites unitats de forces especials que no estan subjectes a escrutini públic o rendició de comptes parlamentària han anat creixent i ho continuaran fent. El govern britànic està preparant obertament una sèrie de conflictes «permanents» que es lliuraran «just per sota del nivell de la guerra». La primera guerra perenne del mil·lenni sembla haver acabat, però molts dels seus fills encara han de néixer.

Guerra eterna, a tot arreu

Vietnam fou un camp de proves per a tecnologies de força i poder que donarien forma a conflictes futurs. L’Afganistan ha estat un camp de proves per redefinir la guerra mateixa.

El testimoni recent d’un antic analista del Pentàgon durant la Guerra de l’Afganistan dibuixa un retrat inquietant de la desaparició de la distinció legal entre els estats de guerra i pau. Per primera vegada, l’Estat ha disposat d’una llista de persones la culpabilitat de les quals era suposada, però no demostrada, marcades per al seu assassinat extrajudicial fins i tot en el territori d’Estats amb els quals els Estats Units no es troba en guerra.

El lawfare de la Casa Blanca documentat per HRW i magníficament portat a la gran pantalla al biopic de Dick Cheney a càrrec d’Adam McKay, Vice, proporciona el full de ruta i les estratègies per autoritzar la tortura i obrir-se pas a cops de colze per lleis, reglaments i normatives. Aquests dies molts debats se centren en el canvi en l’ordre mundial basat en les normes i la necessitat que les potències occidentals es posin al dia per evitar que la Xina i Rússia explotin aquesta confusió.

Per descomptat, les normes són ara més disputades en un món més multipolar, però aquesta mena de comentaris tendeix a ignorar com les potències encapçalades pels EUA van estripar les normes a l’Afganistan i concedir-se a si mateixes l’espai polític i legal així com la capacitat tècnica per atacar en qualsevol moment i en qualsevol lloc sense rendició de comptes a altres països o als seus propis votants.

La guerra convencional, la guerra informativa i la rivalitat econòmica ara existeixen en un continu sense límits, i una escola de pensament cada cop més pluridisciplinar comença a veure essencialment tot com una manera de fer la guerra. Sempre hi ha hagut un complex militar-industrial, però a l’Afganistan va trobar una mina amb una guerra que costava 300 milions de dòlars diaris en diners públics i proporcionava a les majors empreses armamentístiques un retorn a la borsa del 1.200%. (Al mateix temps, l’externalització de la guerra ara s’usa com a excusa per no acollir als refugiats que van treballar per a contractistes.)

Foto: Picyrl

Després de l’Afganistan hi ha una participació de l’exèrcit a tot plegat, des de la producció de videojocs fins a la ficció o la instrucció de jutges. La Guerra de l’Afganistan va lligar encara més estretament la força militar i l’ajuda humanitària, i el govern britànic parla ara més obertament que mai sobre l’ajuda com una eina geopolítica en termes generals.

Els Estats sempre han tingut l’habilitat de comerciar a punta de pistola, però no d’utilitzar el mot «antiterrorisme» per accedir a tot el tràfic d’Internet que entra i surt dels Estats Units, o per bloquejar l’accés a sistemes de finançament mundials com el sistema de préstec interbancari SWIFT no ja només a Estats hostils, sinó a qualsevol dels seus socis comercials. Tota potència sempre ha intentat assolir el domini estratègic, però no el desenvolupament d’un panòptic tecnològic mundial capaç d’identificar i convertir en un arma pràcticament qualsevol cosa.

L’Afganistan i l’Iraq no només han definit les guerres exteriors del futur, sinó també la transformació de les ciutats occidentals i de les fronteres en espais de conflicte. La «guerra contra el terrorisme» entenia que l’enemic era igual, d’una manera elemental i a tot arreu, el que significà un intercanvi continu d’idees entre el camp de batalla i el front domèstic. La tecnologia de vigilància emprada per a distingir suposats combatents de suposats civils en guerra és ara quotidiana a les pràctiques policials occidentals. Els contractistes que han fet desenes de milers de milions de la Guerra de l’Afganistan ara venen les seves mercaderies, posades a prova als camps de batalla, des de sistemes d’Intel·ligència Artificial fins a sistemes d’identificació biomètrics, drons i veritables màquines de matar, sense més, als cossos i forces de seguretat i de protecció de fronteres. A The New Military Urbanism, Stephen Graham reprodueix un anunci per a sensors tèrmics de meitat dels anys 2000 que afirma que els seus productes «et protegiran ja sigui a Bagdad o a Baton Rouge.» A una banda de la imatge hi ha una embarcació de la marina, a l’altra, un helicòpter de la policia.

La guerra ens ha seguit fins a casa nostra.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Picyrl
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Nathan Akehurst és escriptor i activista. Treballa en l’àmbit de la comunicació política i el dret.

Comentaris

Després del desastre a l’Afganistan, l’OTAN ja prepara la propera guerra

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.