Després de la COVID, què? Notes sobre fons europeus, Estat i política industrial

L’arribada dels fons europeus ha acabat sent el mateix de totes les crisis: una operació destinada a impulsar i estabilitzar les taxes de benefici

Després de la COVID, què? Notes sobre fons europeus, Estat i política industrial

Després de la COVID, què? Notes sobre fons europeus, Estat i política industrial

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’arribada dels fons europeus ha acabat sent el mateix de totes les crisis: una operació destinada a impulsar i estabilitzar les taxes de benefici

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des de fa uns mesos tot el debat sobre la recuperació econòmica gira entorn a un sol tema: l’arribada dels fons europeus. Un manà caigut del cel per a l’economia espanyola que es canalitzarà mitjançant el Mecanisme per a la Recuperació i Resiliència i el Programa React – EU (72.000 milions en ajudes directes) i en forma de crèdits (68.000 milions). En total, 140.000 milions d’euros que no només han alimentat els discursos hiperbòlics d’alguns polítics sinó també les expectatives dels grans grups empresarials d’arreu de l’Estat.

L’any 2020 tancava amb l’aprovació del Reial Decret – Llei 26/2020 que establia les bases administratives que determinaran l’adjudicació dels fons europeus. Malgrat la seua publicació en uns moments de l’any caracteritzats pel baix ritme polític, pocs mitjans i experts s’han fet ressò d’aquest nou decret. Solament l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i Ecologistes en Acció han publicat, de forma conjunta, un article en què exposen les principals conseqüències de la nova norma. A grans trets, aquesta sembla estar redactada en la mateixa línia que va proposar la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE). Tot, evidentment, sota la retòrica de l’agilització administrativa en nom de la urgència que acaba concretant-se en una devaluació dels mecanismes de control i supervisió sobre l’ús dels recursos públics.

En definitiva, mentre la gran majoria social continua esperant qualsevol informació sobre els fons europeus, els grans sectors empresarials ja comptem amb un full de ruta clar i pactat amb l’Estat per rebre i gestionar les ajudes. Fins al punt que, com s’assenyala a l’article mencionat, la CEOE compta ja amb una oficina tècnica, gestionada per la multinacional PricewaterhouseCoopers (PwC), que funciona a mode de línia directa entre els seus projectes i el Govern de l’Estat. Aquesta és l’essència de la col·laboració publicoprivada, ara emparada sota la nova figura dels Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTES), que s’ha consolidat com el pal de paller de l’estratègia de recuperació de l’Estat Espanyol.

El que havia de ser canvi profund ha acabat sent, en essència, el mateix de totes les crisis: una operació destinada a impulsar i estabilitzar les taxes de benefici

D’aquesta manera, les elits estan aconseguint no solament marcar la seua agenda sobre com han de transitar les nostres societats cap a la transició ecològica sinó, a més, capgirar el nou context favorable a la intervenció estatal en el seu benefici. Una situació sota la qual, des del punt de vista de qui escriu, s’intueix una operació de relegitimació de les elits que recorda al context històric en el que sorgeix el concepte gramscià de revolució passiva.

Revolució passiva en temps de pandèmia

El concepte de revolució passiva[i], desenvolupat per Antonio Gramsci al llibre 22 dels seus Quaderns de la Presó, fou un dels pilars centrals sobre els que el pensador italià va erigir la seua anàlisi sobre el fordisme i l’americanisme. Per a Gramsci el fordisme constituïa la resposta burgesa a la crisi capitalista de 1929 i a la creixent necessitat d’un nou marc programàtic que substituïra el vell individualisme econòmic de les primeres etapes del capitalisme. Aquesta nova forma d’organització del treball serà un dels fonaments sobre el que s’erigirà l’americanisme com a força hegemònica i conformarà el programa de la recomposició burgesa de nombrosos països d’Europa. 

D’aquesta manera, l’èxit dels Estats Units d’Amèrica al període d’entreguerres no es limitava a haver concebut una forma de racionalització del treball més eficient sinó, a més, consolidar-la com una referència arreu del món. És a dir, una part fonamental d’aquest èxit de l’americanisme i el fordisme fou el fet d’aconseguir limitar el moviment comunista internacional a la condició de subaltern, replegat en la defensa exclusiva de la Unió Soviètica, allunyant l’amenaça de la planificació socialista sobre les economies europees.

Foto: Wikimedia Commons

La revolució passiva fa referència, per tant, als processos de reforma o transformació que es fan realitat sota la direcció de les classes dominants tradicionals perquè les classes antagòniques no han pogut prevaldre; els canvis que aquestes haurien pogut promoure aconsegueixen imposar-se però es produeixen sota la direcció de les velles classes dirigents, i, per tant, s’adapten als seus interessos i a la perpetuació del seu domini.

Al nostre cas, les mencions al New Deal de Roosevelt i els paral·lelismes amb la gran depressió han estat la tònica discursiva dels darrers mesos. Possiblement perquè l’element de fons que ha marcat el debat sobre aquesta crisi ha estat el retorn de l’Estat com a agent actiu en l’economia. Malgrat tot, de la mateixa manera que la Komintern fou incapaç de situar la planificació socialista com un mode de producció que sobrepassés el particularisme soviètic, els actuals projectes d’emancipació tampoc estan sent capaços, en línies generals, de fer front a la pugna política per definir la manera de superar aquesta nova crisi. Com a conseqüència, les classes dominants semblen gaudir de plena llibertat per redactar el final d’aquesta història al seu gust.

El que al mes de març havia de ser un canvi del model productiu, hui és un rescat encobert al sector immobiliari mitjançant les promocions públiques d’habitatge; el que havia de ser una reconversió en un sector estratègic com l’energètic, hui és l’acaparament sense condicions dels fons destinats a la transició ecològica per part de l’oligopoli elèctric; en definitiva, el que havia de ser canvi profund ha acabat sent, en essència, el mateix de totes les crisis: una operació destinada a impulsar i estabilitzar les taxes de benefici. És a dir, les inspiracions i els horitzons amb capacitat per traduir aquesta crisi en una impugnació de l’ordre neoliberal van camí de realitzar-se sota els interessos de les classes dominants, reforçant així l’estatus quo.

Una nova agenda emancipadora per a la reconstrucció

Les forces polítiques antagòniques han de començar, per tant, a armar-se de projectes amb què contraprogramar la política de fets consumats que, presumiblement, es donarà en relació a les concessions dels projectes europeus. Per a això, és necessari superar la concepció estanca de dintre/fora de les institucions en favor d’una col·laboració estreta entre la societat civil i els partits polítics per elaborar una agenda alternativa de reformes. Especialment de cara a l’espai d’oportunitats que continua obert en la formulació de les polítiques de reconstrucció per part de les comunitats autònomes que, hipotèticament, han de gestionar una part important dels fons de reconstrucció.

Evidentment, una part central d’aquesta nova agenda de les forces polítiques emancipadores ha de ser la transformació del nostre model econòmic, que durant la pandèmia està mostrant evidents signes d’extrema debilitat. Un fet que ha provocat la tornada del debat sobre la importància de comptar amb una política industrial que revertisca el procés de desindustrialització de les darreres dècades.

Al final, el criteri determinant per a l’execució d’un projecte és l’interès que suscita entre els inversors i les grans empreses

La importància del sector industrial per al desenvolupament de qualsevol economia ha fet córrer rius de tinta en el món acadèmic. Existeix un consens general al voltant del paper de l’activitat manufacturera com a principal font de creixement de la productivitat al llarg de la història. D’una banda, la indústria té una forta capacitat d’influir positivament en altres sectors per la seua demanda d’activitats d’alta productivitat i, d’altra banda, és un dels centres d’aprenentatge del capitalisme en termes tecnològics i organitzatius.

fons europeus
Foto: Wikimedia Commons

D’acord amb la majoria de discursos polítics, la reindustrialització és un dels principals objectius d’aquesta recuperació econòmica. Tanmateix, el propi disseny dels fons europeus, que limita el paper de les institucions al d’un mer espectador, genera dubtes sobre la factibilitat d’aquest objectiu. Per fer-nos una idea, d’acord amb aquest disseny el Banc Europeu d’Inversions és l’encarregat de facilitar els recursos públics com a garantia per a captar inversors privats perquè aquests decideixen, de facto, la realització o no dels projectes amb la seua participació. En altres paraules, al final el criteri determinant per a l’execució d’un projecte és l’interès que suscita entre els inversors i les grans empreses i no la seua contribució a la transició ecològica o a la consolidació d’un nou model de creixement. 

Davant aquesta perspectiva, els projectes emancipadors han de defensar i reivindicar la centralitat de l’Estat en la direcció de l’ús dels fons europeus. Rebutjant, alhora, l’austeritat que els acompanya que podria, fins i tot, ser contraproduent a l’anular els seus efectes estimulants. Els mercats són cecs i, en la majoria dels casos, els resultats dels seus incentius no són òptims des del punt de vista de la societat. De fet, la literatura econòmica ha demostrat que l’entrada de noves empreses a un sector no està determinada pels nivells de benefici presents d’eixe sector sinó per les seues expectatives de rendibilitat. Per aquest motiu, el fet de limitar el paper del sector públic al d’un agent passiu suposa eludir el seu protagonisme actiu en els processos d’innovació i la creació de nous mercats. En definitiva, el lideratge del sector públic és indispensable per a afrontar decididament els reptes de la transició ecològica i el canvi de model econòmic.

El marc de la reconstrucció econòmica és una gran oportunitat per a revertir de forma parcial el retrocés de l’Estat dintre de l’entramat productiu. Tant la Generalitat Valenciana com la Generalitat de Catalunya compten amb fons específics per a participar en grans i mitjanes empreses. Aquests fons podrien ampliar-se en termes de dotació pressupostaria i modificar els seus atributs per a anar més enllà dels projectes de capital – risc.

En aquest sentit, una altra proposta interessant és la de configurar l’execució dels fons europeus a través de missions, com sosté Mariana Mazzucato. Aquest plantejament torna a situar la qüestió del desenvolupament econòmic com un valor públic, és a dir, un procés col·lectiu que ha d’orientar-se en favor del benestar general. D’aquesta manera, mantenint la col·laboració publicoprivada, retorna el paper dirigent a l’ Estat com a responsable de plantejar els reptes estratègics del model econòmic. Una coordinació estratègica que, d’acord amb l’economista italoestatunidenca, ha d’elaborar-se i executar-se mitjançant un entramat descentralitzat d’entitats d’investigació i agències de desenvolupament en contacte directe amb l’entramat productiu, el que els teòrics del desenvolupament econòmic anomenen developmental network State.

És fonamental que les forces progressistes actuen a l’uníson al voltant d’una nova agenda de reformes que dibuixe un horitzó alternatiu al projectat per les classes dominants per a l’endemà d’aquesta crisi.

Un altre dels objectius centrals d’aquesta nova agenda ha de ser la inclusió de les petites i mitjanes empreses, les grans amenaçades per l’oblit, en els diferents projectes estratègics que han d’apuntalar el canvi de model productiu. La indústria valenciana, com la catalana o la de les Illes Balears, està conformada majoritàriament per sistemes de petites i mitjanes empreses (o districtes industrials) que mantenen relacions horitzontals entre elles. En les darreres dècades la competència aferrissada i la falta d’una política industrial coherent que jugara a favor seu han acabat per erosionar les relacions horitzontals que mantenen aquests districtes industrials, abocant-los a la competència via devaluació salarial.

Atesa la naturalesa composta dels districtes industrials, les polítiques públiques són fonamentals per a l’arribada a bon port dels esforços innovadors d’aquests ecosistemes industrials. La grandària empresarial impossibilita que les empreses siguen capaces d’assumir les inversions necessàries de forma individual, el que comporta la necessitat d’una política de coordinació per part de les entitats estatals. Per aquest motiu, el fet de marginar aquests ecosistemes de PIMES de l’accés als fons europeus comportaria un agreujament de la seua debilitat respecte als grans jugadors de les cadenes globals de valor. El que, atesa la seua rellevància dintre de la indústria valenciana, debilitaria la pròpia situació del País Valencià en el tauler de l’economia global.

En aquest sentit, caldria avaluar i aprendre de les experiències d’altres territoris amb una estructura industrial similar a la nostra, com és el cas d’Emilia Romagna. En aquesta regió italiana les polítiques industrials han fet un especial èmfasi en fomentar el desenvolupament de tota una xarxa pública d’intermediaris tecnològics inserits en el funcionament diari dels seus districtes industrials. Aquesta infraestructura tecnològica s’encarrega de nodrir, de forma continua, el procés de desenvolupament i acumulació dels comuns industrials (un conjunt de coneixements i competències compartides que poden ser utilitzats per diferents sectors i àrees tecnològiques).

Foto: Wikimedia Commons

El País Valencià compta amb una sèrie d’instituts tecnològics i centres d’investigació que podrien reorganitzar-se per emular l’experiència d’Emilia Romagna. Aquesta infraestructura d’investigació —o, reprenent el concepte, developmental network State— podria canalitzar els fons europeus en favor d’una política de comuns industrials que afavorisca la introducció de les últimes tècniques de producció, materials i components de productes intermedis al llarg de tota la cadena de valor assentada en el territori. Solament així es podrà desenvolupar un ecosistema innovador que actuaria com el principal actiu competitiu dels districtes industrials i les seues empreses emergents.

A mode de recapitulació

Al llarg dels darrers mesos de 2020 hem anat coneixent alguns dels projectes que, des d’una part del govern de la Generalitat Valenciana, es pretenen presentar com a candidats a la recepció de fons europeus. Fins al moment, tots i cadascun d’ells són projectes que giren entorn de grans empreses. Un exemple és l’Estratègia d’Hidrogen Verd elaborada en col·laboració amb Iberdrola, British Petroleum i Enagas, entre altres, i que sembla més orientada a impulsar una nova línia de negoci que a desenvolupar una alternativa efectiva al canvi climàtic[ii]. Aquest fet no és una casualitat; al contrari, es tracta de la conseqüència lògica tant del funcionament actual de l’administració pública com de la pròpia formulació burocràtica de les ajudes.

Per aturar aquesta inèrcia institucional és fonamental que les forces progressistes actuen a l’uníson al voltant d’una nova agenda de reformes que dibuixe un horitzó alternatiu al projectat per les classes dominants per a l’endemà d’aquesta crisi. Enfront del consens acrític que domina en l’actualitat, cal obrir la discussió i disputar el sentit d’aquesta recuperació econòmica a través de la reformulació del seu contingut material de classe. En aquest sentit, s’imposa la necessitat de, en primer lloc, recuperar el paper dirigent de l’Estat com a eina d’intervenció en l’economia en clau progressista. És a dir, cal superar el seu caràcter passiu i acotat a oferir garanties al sector privat i atorgar-li un paper actiu dintre de l’entramat econòmic. I, en segon lloc, cal emmarcar l’ús dels fons europeus en una estratègia industrial que els oriente cap a la inversió productiva i beneficie la majoria social.

En definitiva, assistim a una nova pugna sobre el contingut material i de classe de la denominada «recuperació econòmica i social». Una pugna que deuria ser prioritària per les forces emancipadores ja que el seu resultat condicionarà tant la nova fase d’acumulació capitalista com els subjectes que la protagonitzaran. En aquest sentit, resulta essencial disputar l’hegemonia pels sentits dels conceptes que conformen el dispositiu central de la recuperació econòmica. Si, en el seu moment, el fordisme i la planificació socialista competiren per dotar de sentit a les necessitats programàtiques de les economies modernes, hui aquesta disputa es situa entorn al contingut concret de la transició ecològica i del renovat paper de l’Estat. 

Foto de portada: Wikimedia Commons

[i] La interpretació d’aquest concepte mereix una matisació: en sentit estricte, la revolució passiva és una operació realitzada pel bloc de poder que consisteix en la incorporació de nous elements de legitimitat o de noves demandes dels sectors subalterns. En aquest sentit, la transició ecològica sembla encara lluny de ser un element amb una certa capacitat legitimadora o de representar els interessos d’una majoria subalterna. El concepte de «revolució passiva» en aquest escrit, per tant, s’utilitza com a mètode d’aproximació a la qüestió i, en última instància, com a analogia. 

[ii] D’acord amb la ODG (2020), l’hidrogen verd s’ha convertit en el nou mantra d’un sector que obvia el fet que actualment el 96% de l’hidrogen està basat en els combustibles fòssils. Actualment no hi ha una forma viable de comercialitzar l’hidrogen verd a gran escala, per la qual cosa la promesa d’un hidrogen verd comportarà, de facto, una important expansió de les infraestructures de transport de l’hidrogen que es basa en combustibles fòssils.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jordi Vila (Canals, 1993) és economista especialitzat en organització industrial i desenvolupament econòmic. Ha treballat tant a Amèrica Llatina com a Europa en projectes de consultoria enfocats al desenvolupament econòmic local i regional.

Comentaris

Després de la COVID, què? Notes sobre fons europeus, Estat i política industrial

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.