«Desafiar les jerarquies, encara que semblin inamovibles»

La llegendària activista Angela Davis i la cineasta Astra Taylor conversen sobre la democràcia econòmica, la justícia penal i les raons per les quals necessitem un internacionalisme socialista.

«Desafiar les jerarquies, encara que semblin inamovibles»

La llegendària activista Angela Davis i la cineasta Astra Taylor conversen sobre la democràcia econòmica, la justícia penal i les raons per les quals necessitem un internacionalisme socialista.

A mitjan octubre, la reputada cineasta i escriptora Astra Taylor va conversar amb Angela Davis en un esdeveniment en viu coproduït per Jacobin i Haymarket Books. El tema: «La seva democràcia i la nostra». Van parlar sobre la relació entre democràcia i socialisme, el rol històric de la militància radical en les lluites democràtiques, la necessitat de reviure l’internacionalisme i molt més.

Astra Taylor és autora de Democracy May Not Exist, but We’ll Miss It When It’s Gone i, més recentment, coautora del manifest col·lectiu sobre el deute Can’t Pay, Won’t Pay: The Case for Economic Disobedience and Debt Abolition. Angela Davis és professora emèrita distingida a la Universitat de Califòrnia, Santa Cruz, protagonista de l’aclamat documental Free Angela and All Political Prisoners i autora de nombrosos llibres, d’entre els quals destaca Women, Race and Class.

La conversa s’ha resumit i editat per motius de claredat.

M’agradaria parlar de la democràcia dels pares fundadors i de com el sistema polític en què ens movem es recolza sobre moltes exclusions: l’exclusió de les persones esclavitzades, de les dones i dels homes que no tenen propietat. Els pares fundadors volien protegir els drets d’una minoria opulenta de terratinents i esclavistes. Les estructures que van dissenyar ens acompanyen fins al dia d’avui.

També m’agradaria que parléssim sobre l’horitzó de l’abolicionisme penal, tenint en compte que, malgrat els progressos que hem conquerit, el retrocés sempre sembla ser una possibilitat latent. És això el que ens ensenya la història de la reconstrucció. Podem observar també el que està passant amb la supressió de votants a Carolina del Nord. A Florida no es permetrà votar als que hagin comès delictes i arrosseguin deutes. Com podem actuar tenint present aquests nivells d’opressió?

Si considerem la democràcia simplement com una forma de govern, ens oblidem de tota una sèrie de qüestions que haurien de formar part de la discussió. Per què aquest mite dels Estats Units com la primera democràcia segueix acaparant tant l’atenció? Com dius, sempre ha sigut una democràcia per a una minoria, cosa que és un oxímoron.

Seria interessant parlar sobre la democràcia en termes econòmics. Què implicaria una democràcia econòmica? Què passa amb les dimensions socials de la democràcia? I com es transforma una democràcia determinada en relació amb el sistema econòmic específic que constitueix la seva base?

Foto: Flickr – Fibonacci Blue

Com seria una democràcia en la qual, en funció de la igualtat política, social, cultural i econòmica, tothom pogués participar? Si diem que qualsevol persona, pel simple fet de viure en una regió particular, hauria de ser considerada ciutadana i ser capaç de participar  en el govern i en l’economia, quines conseqüències se’n seguirien?

M’encanta aquesta sèrie de preguntes. Quan entrevistava les persones que van participar en el documental What Is Democracy?, i especialment quan entrevistava el jovent conservador, m’esperava que diguessin que el capitalisme era democràtic i que apel·lessin a una retòrica democràtica. Però, sobretot durant els dies posteriors a les eleccions que va guanyar Donald Trump, em vaig adonar que eren conscients que mai no guanyarien les majories. Oblidem-nos del matrimoni entre el capitalisme i la democràcia: s’han quedat amb la part capitalista i s’han tornat conscientment elitistes. [A l’octubre] vam veure com el [senador] republicà [Mike Lee] va escriure al seu Twitter que «no vivim en una democràcia».

D’una banda, la gent sembla adonar-se que el que cal garantir és el matrimoni entre el socialisme i la democràcia. Hem d’apuntalar econòmicament la igualtat. No tenim res que s’assembli als drets liberals i a les llibertats de les quals se suposa que hauríem de gaudir perquè hi ha massa desigualtat.

Però no crec que amb això n’hi hagi prou per contestar a totes les nostres preguntes. Hem de pensar en els problemes democràtics que se’ns plantejaran un cop el socialisme passi a primera línia. Com compartim el poder? Com vivim en un món de benestar en què volem que la gent tingui control sobre les seves vides? Com decidim qui decideix i què decideix? Crec que les qüestions que planteja la democràcia serien molt més riques i profundes en aquest context.

Em pregunto si el resultat de les últimes eleccions hauria estat diferent si s’hagués prestat atenció als qui estan patint l’impacte del capitalisme global (les famílies blanques pobres que ara reconeixen que els seus fills i filles no podran millorar la seva situació). El resultat podria haver estat diferent si haguéssim desenvolupat estratègies per reconèixer que molts dels problemes del país es relacionen directament amb l’ascens i extensió del capitalisme global.

De fet, en el passat teníem més democràcia econòmica de la que tenim avui. Va haver-hi un temps en què les persones podien comptar que serien ateses en qualsevol hospital si estaven malaltes. Els hospitals i tot el sistema de salut no s’havien privatitzat fins al punt en què ho estan privatitzats actualment, i aquest és un dels motius pels quals la pandèmia de COVID-19 ha creat l’estat d’emergència que vivim (especialment si tenim en compte el nombre de llits als hospitals, perquè els llits buits no generen beneficis).

Si observem l’impacte del capitalisme global, podem explicar també el creixement del complex industrial carcerari i la pèrdua de moltes institucions que solien servir com a xarxa de seguretat econòmica per a les persones. El fracàs a l’hora de desenvolupar institucions abocades al bé comú ha creat un terreny on la pobresa s’expandeix, no només entre les comunitats de color sinó també entre les persones blanques.

[L’anterior] ocupant de la Casa Blanca es va adreçar als que pateixen, prometent-los solucions falses, com el retorn a una època en la qual l’economia industrialitzada d’aquest país responia a les necessitats de les persones. I això no succeirà. Les feines que s’han distribuït arreu del món, especialment al Sud Global, no retornaran als Estats Units. És important considerar la manera com les transformacions econòmiques tenen un impacte directe en la democràcia.

Foto: Flickr – Gadge Skidmore

Voldria que diguessis alguna cosa sobre la història de les provocacions i els atacs contra l’esquerra, i del paper que això ha tingut en el debilitament de la democràcia. Crec que això va en la mateixa direcció que el que estaves dient: la manca de sindicats forts, la manca d’organitzacions en què les persones comunes poden accedir a una educació política radical i ser tractades com a participants actives i pensants.

Durant moltes dècades les persones compromeses en les lluites socialistes i comunistes parlaven de «l’altra Amèrica». Hi havia l’Amèrica que representaven els qui tenien el poder, i hi havia els sindicats i les lluites contra el racisme i el sexisme. El que hem perdut en una perspectiva històrica és el paper que jugaven el comunisme i el socialisme en l’expansió de les possibilitats de la democràcia en aquest país. Les assegurances d’atur dels anys trenta van ser el resultat de moltes lluites. El comunisme negre del sud [va ajudar a] preparar el terreny per al Moviment pels drets civils.

[En l’actualitat], quan ens comprometem amb el que les persones denominen «reconeixement racial», la nostra terminologia hauria de ser més àmplia. No es tracta simplement del reconeixement racial, es tracta de reconèixer la història d’aquest país. No només la història del racisme i la història de l’explotació de classe, sinó la història de la resistència. Si no prenem consciència de les lluites dels que van fer de la democràcia un projecte i no un estat de coses determinat —no només la forma com s’organitza el govern, sinó una lluita per una societat més justa i igualitària—, llavors no sabrem per on començar. Tenim dificultats per reconèixer el continu en el qual es desenvolupen les nostres lluites.

Podries dir-nos alguna cosa sobre la relació entre les presons i la democràcia? Has dit que Alexis de Tocqueville va escriure La democràcia a Amèrica després de recórrer les presons del país i escriure un article sobre l’experiència. Has dit també que l’empresonament és la negació que la democràcia liberal necessitava com a evidència de la seva existència. Aquesta negació —només soc lliure si hi ha qui no ho és— és intrínseca a la democràcia o es tracta només de la versió de la democràcia en la qual vivim actualment?

En el seu llibre sobre l’esclavatge i la mort social, Orlando Patterson especula amb la idea que la democràcia occidental va sorgir dels anhels de llibertat de les persones esclavitzades. El concepte de llibertat en si mateix requereix el sentit de la manca de llibertat per poder explicar la seva emergència. L’esclavatge era l’evidència palpable perquè els que no estaven sotmesos a relacions d’esclavitud poguessin pensar que eren lliures. Però amb el sorgiment de les presons com una forma de vigilància i amb l’ascens dels ideals revolucionaris i l’emergència de l’empresonament democràtic, el càstig es va convertir en el punt vulnerable de la democràcia.

Es necessita la democràcia capitalista per imaginar l’empresonament com un càstig, perquè l’empresonament comporta l’alienació dels drets. Això no tindria sentit en una societat que no reconegués els drets individuals. No tindria sentit fora del context d’una societat democràtica. Crec que és molt important prendre consciència del fet que la negació constitutiva de la democràcia acaba construint realment una democràcia, que conseqüentment li és negada als que estan a les presons.

Voldria que parlessis una mica sobre la idea del feminisme que es compromet amb l’abolicionisme penal. Les feministes socialistes, com moltes altres, han pensat en la importància de la reproducció social, que sovint implica el treball de cures. Per a mi es va fer evident que es tractava d’una qüestió democràtica quan em vaig adonar que el nostre govern menysprea la vulnerabilitat. Es burla de la debilitat, de la malaltia i de la discapacitat. M’encantaria sentir-te parlar sobre el feminisme, la democràcia i la importància de les cures en una societat democràtica.

Acostumem a assumir que quan es parla de feminisme es parla de qüestions de gènere. I hi ha moltes qüestions de gènere que han de ser considerades, per descomptat. Però els enfocaments feministes són molt més amplis. El feminisme abolicionista ens urgeix a pensar quins serien els passos necessaris per moure’ns en una direcció democràtica (és a dir, quines coses hauríem de llençar a l’abocador de la història).

Foto: wikimedia commons

Utilitzaré l’exemple de la violència de gènere. Si no assumim que les institucions policials i l’empresonament hi són per resoldre aquest problema, haurem d’assumir un enfocament molt més complex. Això és el que m’agrada del feminisme: posa en qüestió la puresa de les nostres anàlisis. Ens fa reconèixer que les realitats socials no sempre reflecteixen de forma transparent les nostres categories analítiques, i que ens hem d’esforçar si volem aproximar-nos a la realitat social, que en general es presenta com una cosa desordenada. Quan diem que la policia i les presons són dues institucions que han de ser llençades a l’abocador de la història, com resolem els problemes que se suposa que aquestes institucions haurien de resoldre?

El que és polític construeix el que és personal, i sovint construeix idees que suposem que han sorgit de la nostra individualitat. Una feminista argumentaria que no podem assolir l’abolició sense reconèixer també que cal adoptar una mirada crítica sobre les nostres pròpies emocions i sobre les idees que assumim com a pròpies. Moltes vegades es tracta d’idees de l’Estat que ens travessen.

Crec que aquesta perspectiva feminista és essencial quan es tracta de tornar a imaginar una democràcia que podria ser més igualitària i brindar més justícia per a tota la població.

M’agradaria parlar sobre els animals «no humans». La COVID-19 no és un desastre natural. Passa d’espècie a espècie perquè els éssers humans, governats pels imperatius del capitalisme, s’estan cruspint el món natural. Utilitzem el 40 % de la superfície terrestre per produir aliments. La propera pandèmia sorgirà probablement en un complex industrial nord-americà, perquè hem ficat milers d’animals en gàbies. El clima també hi juga un paper important.

Pot semblar una utopia incloure la vida no humana en la nostra política democràtica, però personalment sento que la nostra vida depèn d’això. Amb la destrucció del medi ambient, les malalties creixen en nombre i virulència. La gent diu que hem de prioritzar els éssers humans perquè la solidaritat és un joc de suma zero, però crec que hem de rebutjar aquesta idea i expandir el cercle de les nostres preocupacions. M’encantaria saber què en penses.

Hi estic completament d’acord. El fet de prioritzar els éssers humans també comporta definicions restrictives del que s’ha de considerar humà, i el maltractament dels animals està relacionat amb el maltractament dels animals humans. Aquest serà un terreny de disputa molt important en el futur pròxim.

Si ens hem de comprometre amb les lluites per la llibertat i la democràcia que s’estan desenvolupant en aquest moment, haurem de reconèixer que els temes pels quals lluitem s’aniran expandint, de la mateixa manera que la qüestió de la democràcia concernia fa un temps només a un petit subconjunt d’homes blancs i poderosos. No estic dient que la trajectòria de la història sigui automàtica. Però hem vist que la noció de democràcia té una naturalesa que sempre està en expansió. I no veig com podríem excloure els nostres companys «no humans» amb qui compartim aquest planeta.

Durant la pandèmia vaig participar en un seminari en línia amb gent de l’Amazones brasiler. Allà no només s’enfronten al racisme, sinó als incendis de l’Amazones. Això em porta a pensar que hem d’evitar els enfocaments estrets. Hem de treballar contra la ceguesa, la qual cosa vol dir que no podem pensar simplement en la gent d’aquest país.

Pel que fa a la qüestió del vot, crec que les persones immigrants que viuen en aquest país haurien de poder votar, perquè són part de la comunitat. També hauríem de dir alguna cosa sobre l’obsolescència de l’estat nació. Estic pensant en temes que em sembla que esdevindran urgents en un futur pròxim. No sé si hi seré quan ocupin el centre de l’escena, però tampoc pensava que viuria el moment en què l’abolicionisme penal arribés a ser popular. I vet aquí.

Malgrat totes les exclusions de la democràcia, hi ha municipis on l’únic requisit per votar és la residència. Hi ha països on ni tan sols cal tenir la ciutadania per votar. En alguns estats, la gent que estava a les presons solia tenir dret de vot.

I els qui postulaven per als diferents càrrecs havien de visitar les presons.

La nostra imaginació està tancada fins i tot a coses que han existit en el passat. M’encanta aquesta visió de la democràcia com un cercle en expansió, fet que ens porta a pensar que potser la gent en el futur mirarà cap enrere dient: «Aquesta gent vivia a la prehistòria de la democràcia». Al costat de Critical Resistance heu fet un treball increïble per situar el concepte d’abolició de les presons al centre de l’agenda. Vull que m’expliquis què sents quan penses en això. I també que parlis una mica sobre la teva sorprenent obertura a les fornades més joves de militants i la teva disposició per aprendre d’elles.

Hem de desafiar les jerarquies, fins i tot aquelles que semblen inamovibles, com les que garanteixen més poder i influència a la gent més vella i les que ordenen a les generacions joves seguir els passos de les anteriors. Crec que hauríem de tenir una perspectiva més igualitària.

Foto: pikist

Aquesta és una de les formes amb què podem posar en pràctica relacions més democràtiques mentre lluitem pel canvi, no només en les relacions que establim entre les diferents generacions, sinó també en les que establim amb els que estan a les presons. Moltes vegades, els que viuen en l’anomenat «món lliure» assumeixen que tenen més capacitat de lideratge que els que estan a les presons. I estic molt agraïda a Critical Resistance, perquè des del principi l’organització va insistir a posar en la direcció els que vivien a les presons.

No crec que hi hagi moltes ocasions per crear democràcia mentre lluitem per la democràcia. Però crec que això també és part d’un enfocament feminista. Ens ajuda no només a imaginar un nou món, sinó a estar a l’altura de participar en aquest món mentre lluitem per ell.

Excel·lent. És una resposta meravellosa. I com que crec en l’esperit de la democràcia, ara prendrem algunes preguntes de l’audiència. Què en penses, de Black Lives Matter? On el situaries en relació amb l’experiència de la nova esquerra i les lluites dels moviments socials dels anys seixanta?

Aquest moviment és fascinant. Les protestes de Ferguson i l’emergència de Black Lives Matter han impactat a tot el país i fins i tot arreu del món. S’ha entès el sentit de l’expressió «black lives matter», sovint malinterpretada com si signifiqués que «totes les vides importen». La tirania de la universalitat, com m’agrada anomenar-la, era una manera de descartar l’impacte i les experiències particulars de les persones negres en aquest país.

He après moltes coses de les tres dones que van fundar la xarxa de Black Lives Matter i el Movement for Black Lives. Els meus mentors durant tot aquest període han estat les persones més joves, que han agafat les lluites del passat i els han donat un caràcter molt més substantiu. M’inspira perquè veig una generació que no dona per fet amb quina força i amb quina constància hem lluitat. No només saben com articular tot això, sinó que saben com expandir i desenvolupar formes de transformar el món que són realment inspiradores.

Sovint aprenem molt més dels nostres errors que del que hem fet bé, i la joventut ha d’estar preparada per experimentar molt mentre mira de desxifrar com es construeix un moviment. Quin és el llenguatge que arriba a la gent? Sabem que vivim en un món definit pel capitalisme racial, però com ho fem per crear una resposta crítica efectiva? Com podem encoratjar la gent, els moviments i les organitzacions perquè es creguin de debò que finalment destruirem aquest sistema i avançarem en una direcció socialista?

Quan pensem en el que sostenia a la vella i a la nova esquerra ens adonem que moltes vegades tenien organitzacions definides pel «centralisme democràtic» que eren massa rígides. Però aquestes organitzacions tenien una noció definida de filiació, debat sobre el programa i capacitat per aprofitar i canalitzar l’energia de l’activisme en vehicles organitzatius. En l’actualitat veiem que hi ha moltes organitzacions d’esquerres que estan creixent, però tot sembla més difús. Què en diries, d’això? Hi ha res que vam perdre i hauríem de retrobar?

Podria dir-ne moltes coses, però em concentraré en l’internacionalisme. De vegades em pregunto per què no hem estat capaços de crear una idea de connexió emocional amb la gent que es troba en altres parts de món. Per què les dones negres d’aquest país no estan més connectades amb el moviment de les dones negres del Brasil? Hi ha tantes coses que podríem aprendre d’elles…

Astra Taylor. Foto: Wikimedia Commons

Anhelo un internacionalisme que ens faci sentir forts, que ens serveixi per reconèixer que els nostres desitjos són els que mouen la gent a tot arreu. No estic suggerint que avui no hi hagi internacionalisme, perquè certament Palestina ha jugat un paper en assenyalar el camí de les lluites abolicionistes en aquest país. L’abolició no significa només desfer-se de les presons, es tracta de tot el sistema carcerari, i això és una cosa que veiem en l’ocupació de Palestina. Per tot això defenso l’internacionalisme amb tant d’entusiasme.

Foto de portada: Wikimedia Commons
Article publicat originalment a Jacobin América Latina
Traducció de L’Entrellat.coop
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Escriptora, cineasta i militant. La seva darrera pel·lícula es titula What Is Democracy?, i el seu nou llibre, Democracy May Not Exist, but We’ll Miss It When It’s Gone

Angela Yvonne Davis (BirminghamAlabamaEstats Units26 de gener de 1944) és una política marxistaactivista afroamericana i professora emèrita de filosofia de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, als Estats Units.[1][2]

El 1969 va ser expulsada de la Universitat de Califòrnia, on donava classes de filosofia com a professora auxiliar (havent estat alumna de Herbert Marcuse) en descobrir-se la seva afiliació al Partit Comunista dels Estats Units. Va estar relacionada amb el partit polític de les Panteres Negres. Involucrada en el cas de "Els germans de Soledad", pel qual va ser acusada d'assassinat i segrest el 1972. Aquest cas va assolir repercussió mundial, la qual cosa va impedir la seva condemna. Va quedar absolta el 1973.

El 1974 va passar a formar part del Comitè Central del Partit Comunista. El 1976, després de publicar la seva autobiografia, va tornar a l'ensenyament. Anys més tard, el 1984, va presentar la seva candidatura a la vicepresidència del seu país.

Comentaris

«Desafiar les jerarquies, encara que semblin inamovibles»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.