Dels moviments socials com a resistència al poder popular com a alternativa

Aquest article pretén revelar la tensió contradictòria que s’ha generat a Amèrica Llatina entre les resistències populars que combaten el capital i les alternatives que sorgeixen arran d'aquestes forces socials puixants del canvi un cop conquistat el poder polític.

Dels moviments socials com a resistència al poder popular com a alternativa

Aquest article pretén revelar la tensió contradictòria que s’ha generat a Amèrica Llatina entre les resistències populars que combaten el capital i les alternatives que sorgeixen arran d'aquestes forces socials puixants del canvi un cop conquistat el poder polític.

Aquest article pretén revelar la tensió contradictòria que s’ha generat a Amèrica Llatina entre les resistències populars que combaten el capital i les alternatives que sorgeixen arran d’aquestes forces socials puixants del canvi un cop conquistat el poder polític. Una tensió que només s’ha vist resolta formalment en el projecte comunal de la Revolució Bolivariana que va impulsar Hugo Chávez,  amb una proposta que ha de ser un exemple per a les rebel·lions naixents antecessores de nous governs d’esquerra.

El moviment del cicle progressista a Amèrica Llatina, una contradicció entre resistència i alternativa

Entenem per cicle progressista l’onada de governs d’esquerra sorgits la dècada dels dos mil, que van començar amb el triomf electoral del president Chávez el 1998, amb les successives victòries d’Ernesto Kirchner (2003), Lula Da Silva (2003), Evo Morales (2006), Manuel Zelaya (2006), Rafael Correa (2007) i Fernando Lugo (2008). El més particular d’aquesta onada és que la majoria de les victòries electorals van estar precedides per resistències insurreccionals al neoliberalisme que van desembocar en governs d’esquerra o progressistes en els seus respectius períodes històrics.

Arran de l’experiència de l’estat del benestar europeu (1945), com a expressió de la lluita de classes que va aconseguir incidir en la taxa de guany a favor de la classe treballadora, almenys a Europa, sorgeix el neoliberalisme com a contraofensiva que es proposa recompondre la taxa de guany capitalista perseguint l’acumulació de capital a partir del saqueig i privatització de béns naturals que en èpoques anteriors no estaven mercantilitzats o no oferien rendibilitat. Aquesta ofensiva, que s’assaja a Xile i es replica posteriorment de cap a cap del continent llatinoamericà, va comportar un cúmul immens de resistències populars que van significar un capítol nou en la lluita de classes, almenys a Amèrica Llatina. L’expressió neoliberal del capitalisme contemporani va fer aflorar els moviments socials com una de les expressions contemporànies de la lluita de classes.

Moltes d’aquestes rebel·lions populars en contra del neoliberalisme es van constituir com a moviments socials entorn de lluites específiques als vuitanta i als noranta, com per exemple el moviment piquetero a l’Argentina, el moviment katarista i les organitzacions indígenes que van dur a terme la guerra de l’aigua i el gas a Bolívia, l’èxit d’aquestes lluites va marcar una victòria en la història contemporània en contra del capital a Amèrica Llatina; els aixecaments indígenes i populars de l’Equador que van transformar-se en un moviment consolidat com la CONAE (Confederació de nacionalitats indígenes de l’Equador) el 1986, va donar pas a l’expulsió de tres presidents consecutius des de 1997 fins a 2005. Aquestes experiències populars, per esmentar-ne només algunes, van donar pas a una nova configuració de la lluita de classes a la regió, que va arrabassar el poder polític amb Ernesto Kirchner, Evo Morales i Rafael Correa.

Ara bé, aquest accés al poder ha significat que els subjectes socials que resistien fossin els protagonistes del nou model que es va constituir com a alternativa neoliberal? Si bé a Bolívia hi va haver un salt important al transformar la República tradicional en un estat plurinacional, que tenia com a objectiu convertir als pobles indígenes en subjectes de drets socials, no es va avançar en la construcció de mecanismes populars de participació protagònica que desajustessin les formes de l’estat burgès heretat per a donar cabuda a la participació de les resistències. A l’Equador les reivindicacions socials i els avanços en detriment del capital tampoc van concloure en una proposta participativa de les resistències indígenes que havien impulsat l’alternativa política. Els moviments socials amb projecció a la presa del poder polític a Bolívia (MAS) i l’Equador (Alianza País) que van començar organitzant la resistència que sustentava l’alternativa política, van acabar sent les típiques plataformes electorals subjectes a les dinàmiques ordinàries dels partits de govern amb conflictes de poder interns que, en el cas d’Alianza País, els van portar a la ruptura.

Tot això, revela que es va produir una contradicció entre resistència i alternativa, en què els afectats, els subjectes de la resistència, van acabar sense participar com a protagonistes en l’alternativa, és a dir, en el model positiu de govern al qual ells mateixos havien donat pas. Si la conquesta del poder polític és producte de les lluites populars, la conquesta acaba sent un producte alienat de les lluites, que les acomiada i els hi agraeix els serveis prestats.  És en aquest moment que podem parlar de lluites populars alienades, que les podem definir com aquelles activitats socials de resistència al sistema capitalista que al ser exitoses obren la possibilitat històrica de l’alternativa al sistema que combaten, però que des del poder se’ls nega la  participació com a protagonistes. Lluny d’evocar en la praxi aquella màxima de l’ètica social que es refereix a la «participació simètrica dels afectats en la resolució dels seus problemes» (Dussel), s’ha insistit en l’atenció simètrica intranscendent des de la verticalitat del poder que assisteix als afectats fins que ho permeti la democràcia representativa de l’estat burgès i els seus límits.

El poder popular com a alternativa: el model comunal veneçolà

La contradicció entre resistència i alternativa a la regió que determina la relació moviments populars-governs progressistes, es veu resolta en el model comunal propiciat per la Revolució Bolivariana. El poder popular com a fonament del socialisme, segons la concepció d’Hugo Chávez, és una expressió de la resolució de la tensió entre resistència i alternativa. Les organitzacions que van donar forma a les primeres expressions del poder popular estan formades per subjectes que vénen d’una acumulació de forces i una experiència de lluita antineoliberal a Veneçuela, encara que no de manera tan visible com en els casos de l’Equador i Bolívia que a través de la lluita van aconseguir victòries importants contra el neoliberalisme en els seus països.  

Una resistència popular antineoliberal veneçolana a destacar va ser l’organització territorial que va sorgir el 1991 fins al 1993 a la capital, anomenada «asambleas de Barrios». Va consistir en processos assemblearis massius de més de 200 barris de Caracas per a discutir una alternativa al model neoliberal que pogués garantir el problema de la tinença de la terra i aconseguir solucions al dèficit de serveis públics vitals, que no estaven garantits a les zones perifèriques de la gran capital per culpa de l’administració neoliberal de la ciutat. Del gran debat a nivell barrial sobre la tinença de la terra i els serveis vitals bàsics sorgeixen dues grans propostes que, després, quan Chávez arriba al poder els hi dona participació política. Es tracta de les «Mesas Técnicas de Agua» (1999) i «los Comités de Tierras Urbanas» (2001), instàncies que només poden entendre’s com a resultat dels debats barrials sorgits a principi dels noranta. Tenint en compte que es tracta d’un procés d’acumulació de forces populars i d’una experiència de resistència antineoliberal, Chávez sembla comprendre que són aquests i no uns altres els subjectes que han de configurar l’alternativa al model de democràcia burgesa, per a donar pas a noves experiències democràtiques des de la participació protagònica en els territoris[i].

Tot i això, Chávez engloba molt més: per tenir una expressió política major no n’hi ha prou amb les instàncies merament territorials, sinó que fa falta l’articulació de diferents organitzacions populars que impulsin l’autogovern com a màxima expressió del poder popular. Per això agafa una altra de les grans propostes de les experiències barrials, que són els Consells Comunals. Es creen el 2004 —l’any en què Chávez considera que cal «reexaminar la història del socialisme i recuperar el concepte de socialisme»— però la llei no apareix fins al 2006, l’any en què Chávez anuncia el caràcter socialista de la revolució. Aquests elements indiquen que comença a forjar-se la concepció del socialisme sobre la base del poder popular, és a dir, de l’alternativa al sistema hegemònic del capital, sobre la base de les experiències organitzatives de la resistència popular al mateix sistema.

Com a projecte socialista de nació, Chávez s’adona que els Consells Comunals són insuficients perquè estan destinats a la localitat, a resoldre problemes massa locals, propis d’un grup limitat de famílies en zones molt específiques, tal com l’estableix la mateixa Llei dels Consells Comunals. Respecte de la lògica de l’estat nacional les experiències locals, encara que germinades amb la llavor de la participació protagònica, estan destinades a sucumbir a l’estancament de la localitat, terreny infèrtil on acaben confinats els projectes amb pretensió d’alternativa nacional. Per això Chávez diu que «tot el que és local, confinat només al terreny local, és contrarevolucionari» i agrega que «un pot ser contrarevolucionari creient que és el més revolucionari de la història». Llavors sorgeix la necessitat de crear instàncies de major envergadura  que siguin part fonamental de l’Estat, però que al mateix temps puguin superar les limitacions burgeses. Es proposa la creació de la comuna (2010), que s’organitza per a ser en el futur «un sistema unificat nacional».

La comuna és l’expressió més acabada del poder popular i la màxima conquesta organitzativa de les resistències que ara s’estan constituint com l’alternativa. Els subjectes que negaven el passat van ser convocats per Chávez des del principi per a protagonitzar l’afirmació del futur. «En aquest moment històric només hi ha una criatura sota el sol que pot fer fora els actors del passat i posar en acció les noves forces socials i polítiques perquè condueixin el procés de transformacions profundes i aquesta criatura és el poble veneçolà». Un cop perfilada l’alternativa en tant que socialisme del segle XXI, i després de perfilar el subjecte en la seva màxima organització popular com les i els comuneros, Chávez pot dir amb fermesa que «la comuna ha de ser l’espai sobre el qual parirem el socialisme. El socialisme sorgeix des d’on ha de sorgir, que no és des de la presidència de la república.». El socialisme ha de sorgir de les bases que el van fer possible, que són les resistències populars, formades per subjectes que no es comprenen com a nous subjectes, sinó com els subjectes de sempre, que han lluitat contra el poder hegemònic del capital, al llarg de la història. Són aquests subjectes de resistència els que han de formar la part fonamental de l’alternativa, del socialisme. No obstant això, Chávez comprèn que «quan parlem de processos socials, no hi ha res més difícil que construir l’alternativa al capitalisme. Més fàcil –crec jo– és anar a la lluna», tot reconeixent que es tracta «d’un procés complex que requereix molta reflexió, molta teoria», però també «coneixement popular, participació popular. La complexitat de la construcció de l’alternativa socialista no és un motiu per a evidenciar les resistències que presenta, tot el contrari, s’imposa la necessitat de participar-hi per a fer-la possible.

Aquestes reflexions busquen fer un crit d’atenció als processos progressistes passats, presents i futurs a la regió llatinoamericana. El primer cicle progressista de la primera dècada del dos mil va acabar canviant la seva correlació de forces ben aviat, a excepció del cas veneçolà, tot i que el seu retrocés s’ha anat forjant des de l’interior del propi govern. Des de l’any 2019 s’ha anat produint una segona onada de revoltes populars antineoliberals iniciades a Puerto Rico, passant per Xile, l’Equador, Perú i Colòmbia. La pandèmia del Covid-19 va ser la campana que va salvar diversos governs de la regió de veure’s en un escac definitiu. Quan arribi l’hora de la presa del poder polític, impulsada per les resistències populars que continuen lluitant contra el capital, es repetirà el patró d’alienar les lluites excloent a les resistències de les alternatives o s’avançarà a trastocar els motlles dels estats burgesos per a garantir l’autèntica participació popular en les alternatives veritablement anticapitalistes?

Foto de portada: Wikimedia Commons

Notes

[i] Encara que estem fent esment a una experiència territorial específica, els subjectes de les instàncies del poder popular en les zones perifèriques del país són aquells que, des del combat camperol van resistir –i continuen resistint– als embats del capital amb formes pròpies d’organització i que ara són comunes amb una gran capacitat de treball organitzat i articulat, fins al punt de ser exemples d’autogestió i producció econòmica comunal, com és el cas de la comuna camperola El Maizal, l’eix geogràfic de la qual abasta bona part de l’Estat Lara. Aquest aspecte revela que la relació resistència-alternativa determina la constitució del poder popular tant en el centre com en la perifèria del país.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Dels moviments socials com a resistència al poder popular com a alternativa

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.