Dèiem: «d’aquí no se’n va ningú, perquè aquí ho estem defensant tot»

En aquesta entrevista parlem amb una militant anarquista i feminista de Catalunya, que després de conèixer el què passava al Nord de Síria va decidir unir-se a la revolució i que va participar de la resistència de Serekaniye fins el moment en el que van rebre l’ordre de retirar-se.

Dèiem: «d’aquí no se’n va ningú, perquè aquí ho estem defensant tot»

Dèiem: «d’aquí no se’n va ningú, perquè aquí ho estem defensant tot»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquesta entrevista parlem amb una militant anarquista i feminista de Catalunya, que després de conèixer el què passava al Nord de Síria va decidir unir-se a la revolució i que va participar de la resistència de Serekaniye fins el moment en el que van rebre l’ordre de retirar-se.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El passat 9 d’octubre el president del govern turc Recep Tayyip Erdogan anunciava el inici de l’Operació «Font de Pau». Començava així una ofensiva militar per terra i aire sobre el Nord de Síria, popularment coneguda com «Rojava», un àrea de població majoritàriament kurda on des de l’inici de la guerra de síria al 2012 s’ha desenvolupat un profund procés de transformació social basat en la filosofia política d’Abdullah Ocalan, dirigent del moviment d’alliberament kurd.

Aquest paradigma, que ha rebut el nom de Confederalisme Democràtic, s’ha plasmat al nord i est de síria en la creació d’institucions populars que articulen l’alliberament de la dona, l’establiment d’un sistema democràtic local i de base, la inclusió comuna dels diversos pobles i confessions religioses en la presa de decisions i les estructures d’autodefensa per a la protecció dels drets col·lectius de les diferents comunitats.

Una de les primeres ciutats atacades durant la invasió turca va ser el municipi de Serekaniye, on es va dur a terme una dura resistència de 10 dies, fins l’acord d’un alto al foc general -mai totalment complert- que implicava la retirada de les forces democràtiques de Serekaniye.

En aquesta entrevista parlem amb una militant anarquista i feminista de Catalunya, que després de conèixer el què passava al Nord de Síria va decidir unir-se a la revolució i que va participar de la resistència de Serekaniye fins el moment en el que van rebre l’ordre de retirar-se.

Perquè vas decidir anar a Rojava?

Crec que bàsicament pel paper que vaig entendre que les dones estaven desenvolupant en la revolució, per la seva posició d’avantguarda i tota la lluita històrica que han desenvolupat durant tants anys. El referent que han creat i continuen en la construcció duna societat que camina de manera horitzontal. Perquè si que és cert que des de casa sentim, llegim i discutim el que passa a Rojava, però has de venir per veure-ho, i això és una cosa que vaig entendre després de l’experiència d’altres companyes que van anar-hi i van tornar. Veure com es reconstrueix un territori castigat per opressió i règims totalitaris, i convertir-lo en un territori autònom a un sistema democràtic ha estat i segueix sent una experiència que a dia d’avui, forma part dels passos que desitjo continuar caminant. Totes aquelles que creuen en la lluita per l’alliberament dels territoris oprimits han de venir a Rojava, a recolzar i participar d’aquesta revolució.

Veia en aquesta revolució moltes coses que a Europa ens falten. Com es construeix un projecte revolucionari fort, que té continuïtat, que està arrelat en la societat, i que inclou les dones, un projecte on les dones són l’avantguarda? I com es defensa tot això? Com podem fer-ho a casa? Per mi anar-hi era un pas lògic i necessari.

Com vas acabar a la batalla de Serekaniye?

Doncs en un moment donat, després d’estar un temps coneixent la societat i treballant amb ella, vaig decidir fer el pas d’entrar a les YPJ (Unitats de Defensa de la Dona). Veia tot el que patien les dones, que s’unien a les YPJ per alliberar-se, perquè la única perspectiva de vida que socialment es planteja per a moltes dones és casar-se amb un home escollit per la família i estar tancades a casa. Era una cosa sobre la que ja portava temps pensant però després d’estar treballant molt amb dones a la societat, vaig connectar molt amb això. Volia conèixer millor el procés ideològic i de vida de les dones kurdes i àrabs criades a Rojava. Quan vius un temps aquí, com a mínim en la meva experiència, estimes d’alguna manera tota la història d’aquesta terra, no només per el que t’ensenya el dia a dia però també per la connexió amb la història i les lluites d’on vinc. Sentia també que com a internacionalista una part de la meva implicació havia de ser la defensa d’aquesta terra, d’aquestes idees, d’aquesta història. Llavors vaig decidir fer la formació militar a les YPJ i unir-me a les tasques de defensa de Rojava.  Una de les meves primeres feines va ser a Serekaniye. Se’m va enviar amb un grup de defensa, i vam arribar 2 o 3 mesos abans de que Turquia comencés a fer les primeres amenaces contra la ciutat. Tot aquest temps vam estar preparant la ciutat, fent guàrdies de vigilància i tot això.

Sentia també que com a internacionalista una part de la meva implicació havia de ser la defensa d’aquesta terra, d’aquestes idees, d’aquesta història. tweet

Què vols dir amb preparar la ciutat?

Doncs per una banda preparar la ciutat a nivell físic, a nivell militar, per poder-la defensar d’una invasió aèria i terrestre, fer tota la construcció necessària, i per altra banda preparar la ciutat a nivell social. A part, moltes de nosaltres no coneixíem bé la ciutat, llavors havíem de dedicar temps a conèixer-la, i conèixer també tots els altres grups, ajudar-los en el que fes falta, logística, vigilància…

Com reaccionava la societat en aquesta situació?

Tu passes 24 hores amb ells, vius amb ells, al seu barri, i acabes coneixent a tothom. I, a veure, Serekaniye ja havia viscut guerra al 2012, ja sabien el que era, llavors l’ambient era una mica tens, bastant tens. Tu quan vas a parlar amb les famílies, has d’anar forta, amb la moral alta. I hi ha reaccions de tot tipus. Però t’he de dir que durant el temps de preparació, la gent estava molt animada. Deien: «és la nostra terra, la defensarem». La gent t’obria les portes. Una gran part de la societat civil es va implicar en la preparació de la ciutat. En la logística, el menjar… la gent estava molt animada, hi havia molta baweri [fe], una creença molt forta en el que estaven fent. Sabien que una tasca no era més important que l’altra, que si una no cuinava l’altra no menjava i no podria lluitar, i que si una no lluitava no podria defensar això, i ningú menjaria. Que si elles com a societat no existien les YPJ tampoc, i viceversa. I un sentiment molt fort, que unia a tothom, el sentiment de vincle amb la terra, de voler defensar-la. Tothom identificava el feixisme d’Erdogan, tothom. També hi havia moltes discussions sobre el paper dels Estats Units, es compartia el discurs de que Amèrica és l’enemic de Rojava. I això ha sigut molt important per a mi, poder tenir aquestes discussions polítiques.

Les mares… les mares són les que veus que pateixen més, perquè no tenen recursos econòmics, tenen molta canalla, poques possibilitats de moure’s… Però també vaig veure que concretament la presència de les YPJ ajudava molt a les dones. Perquè parlaves amb elles i et deien: «Que bé que sigueu aquí», i això ha sigut una experiència molt bèstia, crear aquest vincle, donar força i moral a la societat. Per mi veure les mares era una cosa molt forta perquè bé, quan les seves filles s’unien a les YPJ tenien por, d’alguna forma els hi robes el cor, no? Però saben que les seves filles s’uneixen per defensar-les a elles, per defensar a les seves mares, i n’estan molt orgulloses. I a mi em venia molt al cap ma mare, Catalunya, les meves companyes d’arreu…

En un moment donat el cos ho sent, perquè la tensió puja, i el cos ho nota tweet

Com recordes el 9 d’octubre, el dia que van començar els atacs sobre Serekaniye?

Ens havia arribat que el dia abans ja havien fet un atac, un bombardeig, però que s’havia decidit no contestar. Llavors era una mica converses entre bastidors, entre les companyes que estàvem al meu petit grup. Dèiem «que passarà?». Dos dies abans estàvem al carrer fent les guàrdies per la nit i estava tot massa calmat. En un moment donat el cos ho sent, perquè la tensió puja, i el cos ho nota.

I el 9, recordo que era després del migdia, estàvem a la nostra posició normal, i vam sentir els primers bombardejos i des de la nostra posició vam poder veure el fum, i m’en recordo que tot el meu cos, que tota la meva sang deia  «Ara. Som-hi, comencem». I clar, jo no havia experimentat encara una experiència tant forta, i veure-ho físicament… Ens vam reunir totes a casa i la nostra comandant ens va dir «totes preparades, agafeu les motxilles, preneu les posicions». I a partir d’aquell moment va ser com si tot es desencadenés a poc a poc… De sobte hi ha molts sorolls que no entens… Hi havia molt fum, la ciutat estava preparada per evitar l’observació des del cel dels drons, i moure’t sota tot aquest fum, psicològicament t’afecta. I llavors tots els cotxes plens de famílies, marxant amb el que han pogut agafar en 10 minuts….

M’imagino que era molt important el factor aeri, no? Com era lluitar contra un exèrcit que esta recolzat per avions de guerra?

Els primers dies van ser molts durs, perquè amb els primers bombardejos venen els primers ferits en massa. Que no son ferits de guerra propis de guerra de ciutat, son ferides d’explosions, de grups sencers de gent, és un altre tipus de guerra. Al principi, per exemple, transportar ferits de Serekaniye a Til Temir, era una loteria. Les ambulàncies i els convois civils, que no suposaven cap amenaça militar, eren bombardejats. Es bombardejava la gent i després es bombardejava també la gent que anava a recollir els cossos dels que acabaven de ser bombardejats. No hi havia escrúpols, només ànsies de conquerir el territori.

Quan hi havia avions, al principi amb les companyes fèiem broma. Quan sentíem el so d’un avió o d’un dron, sempre hi havia algú que deia «passarà, passarà!» Però en veritat és la incertesa, la incertesa de pensar si ja t’han detectat abans, si ja van a disparar on ells saben que ho han de fer. La incertesa de dir, on caurà? El primer sentiment és de sortir corrents, però clar, el tema és que quan surts corrents és quan ets detectable. Manteníem la sang freda, quan els veiem ningú es movia, controlàvem la por, la incertesa, aquesta veu que et deia si abans ho hauràs fet bé i no t’hauran vist barrejada amb la confiança mes plena i profunda amb les tenia al meu costat lluitant contra els invasors i feixistes.  

Jo confiava molt en les companyes amb les que vaig compartir els primers dies, perquè elles tenen experiència a la ciutat, a la muntanya, i han perdut també a molta gent, precisament per bombardejos, llavors ho tenen molt integrat. Saben que amb aquesta maquinària de guerra no tenim grans possibilitats de lluita, però tenim l’estratègia, el coratge de tots aquests anys de resistència, que no s’ha de tenir por al suport aeri, que s’ha de saber que és maquinària amb la que no podem combatre d’una manera frontal i directa, però que per això hi ha altres estratègies. Saber-se moure, compartir les pors i els dubtes i tenir molta paciència. Cal molta paciència, esperar i esperar.

Que més diries que has après d’aquestes companyes amb més experiència?

La Història de Rojava té un seguit de valors, però jo aquests valors els he començat a entendre realment quan he estat amb elles.  Tothom té por, però jo no he vist en cap moment a cap de les companyes dubtant. La lluita que tenen elles es una cosa que porten tant a dins, que ve tant des de la injustícia, de la decisió que elles han pres de donar-ho tot per una lluita, per la defensa de la terra, que a l’hora de lluitar, ho veia en el dia a dia.

Ningú es quedava enrere. No he vist a ningú quedar-se enrere. tweet

Ho veia en com es cuidaven entre elles, en com quan una estava cansada, la resta cuidaven d’ella. Vaig veure companyes ferides greus lluitant, companyes molt joves lluitant, totes tota l’estona pendents d’on estaven les altres… Hi havia algun moment en el que s’havia de seguir però si hi havia alguna ferida, el primer eren les companyes ferides. I les que queien ferides l’únic que volien era ser «reparades» i tornar, que les curéssim com poguéssim en el moment i continuar al front. He vist companyes no dormir en tres dies, no menjar en tres dies, no treure’s les bambes en dies, compartir-ho tot, no tenir menjar, no tenir aigua, i compartir el poc que es té,…  Ningú es quedava enrere. No he vist a ningú quedar-se enrere.

Hi havia un sentiment molt fort d’estar defensant el mateix. De que era una lluita per defensar la terra, una lluita contra el feixisme, i una lluita mil·lenària. Perquè el que aquesta gent viu és un intent d’extermini ètnic, d’una cultura, i a més d’un moviment que esta encapçalat per dones . I veure que tot el que has construït, que ha costat tant dolor, a nivell d’organitzar la societat, les dones, de què tot sigui democràtic, confederal, de què hi hagin estructures,…veure com tot això pot quedar destruït en dos dies… doncs clar, l’esperit era de no parar, ningú descansava. Hi havia una força i un valor, un coratge, que si això no vingués des del cor i des del sentiment de «ja n’hi ha prou», la resistència de Serekaniye no podria haver estat com va ser, perquè motius per sortir corrents, els tenia tothom. Perquè amb la maquinària de Turquia, el segon exèrcit més gran de l’OTAN, qui pot amb tot això?… Només la història, la convicció ideològica, la defensa de la terra, la defensa de la lluita de les dones, pot amb tot això.

I no només he après de les companyes amb més experiència, per mi ha sigut increïble compartir aquest temps amb noies de 18, 19 anys, kurdes, àrabs, que s’han unit a la lluita per rebel·lar-se contra una vida que les condemnava a ser dones de casa i tenir un home, o que s’han unit per convicció ideològica. Que sent tant joves hagin tret el valor d’unir-se a una resistència armada, amb tot el que això comporta per la societat…. Pensava en la guerra civil espanyola, en les dones de la CNT-FAI, Elisa Garcia, per exemple, que va morir al front amb 19 anys… I veure com les dones militants del moviment obren el camí per a les altres dones, per a les dones joves. Ha estat increïble. També hi ha moltes coses que no puc explicar, perquè hi ha molts sentiments que són com imatges que recordo, que no puc expressar amb paraules…

Quines imatges et venen al cap quan penses en Serekaniye?

(Llarg silenci…) Moltes. Del principi, recordo quan al meu grup ens van separar en dos grups més petits. Tinc la imatge de quan les companyes de l’altre grup se n’anaven a prendre posició i nosaltres anàvem a un altre lloc. Vaig pensar «potser aquesta és l’última vegada que les veig», i això se m’ha quedat molt. Recordo molt bé aquell dia, els carrers, les columnes de fum. I com elles se n’anaven carregades amb la biksi [nom utilitzat popularment per referir-se a l’ametralladora lleugera PKM dissenyada a la Unio Soviètica] i les seves motxilles.

I després tinc molts records de l’hospital, perquè  part de la resistència la vam fer a l’hospital, que en un moment donat va acabar formant part del front. Van ser 5 dies, però ho recordo com si haguèssin estat 10 hores. Recordo l’hospital, a les fosques, perquè quan els çete [terme que literalment significa “bandes” o “mercenaris”, emprat per anomenar els grups gihadistes que prenen part en l’ofensiva de l’Estat turc contra el Nord de Síria] ja s’apropaven, no hi havia electricitat. I enmig de la foscor, la llum dels cigarros que els companys fumaven. I les portes, perquè la llum entrava per les portes. Feia el control dels ferits, preguntava un a un, «Com estàs? Tot bé? – Sí, sí, estic bé». I els ferits lluitant. Perquè tots sabíem que estàvem encerclats, que ens anàvem a quedar atrapats a la ciutat. I ens donàvem valor entre nosaltres, dèiem: «d’aquí no se’n va ningú, perquè aquí ho estem defensant tot». I al final, quan vam haver de retirar-nos, l’última imatge de Serekaniye, la ciutat cremant, tot cremant…

Estàveu cercades i per uns acords diplomàtics amb Turquia, se us va ordenar la retirada. Com vau rebre aquesta ordre, com va ser per tu la retirada, després d’haver estat tants dies lluitant sense descans?

Arriba l’ordre al matí i no ens ho creiem. Al principi no ens ho creiem. Però recordo com de ràpid arriba el sentiment de sentir-te devastada. Ens diuen que ens en anem, que preparem tot el material.

sento que ha estat una resistència dura però preciosa, que el que hem fet és part de la Història. tweet

Tot el convoi, tots els cotxes plens amb totes les forces de defensa, vam sortir a poc a poc, i descobrim que tots els enemics havien sortit al carrer. Tots van abandonar les seves línies de defensa i van baixar al carrer, van sortir als balcons, per fer-nos el passadís, perquè els veiéssim. I veies els soldats turcs i els gihadistes, alguns amb uniforme militar però uns altres camuflats com a civils, tot el passadís fins l’hospital. Veiem les cares dels que fins feia poc havien estat atacant-nos amagats a 100 o 200 metres de l’hospital. I recordo una de les comandants dient-nos, «no disparem, no disparem perquè la guerra no ha acabat.» Va ser molt dur, no ens ho esperàvem. I tota l’adrenalina de tants dies, tota aquesta emoció continguda…però veus les companyes que porten 7 anys lluitant aquí, més algunes 10 anys a les muntanyes, i sents que no vols estar trista.

Sents que no tens dret a estar trista?

Tinc dret a estar trista perquè Serekaniye ha estat casa meva, perquè he vist a companyes morir, perquè hem defensat els carrers, perquè he conegut les famílies, com tothom. Però per altra banda, sento que ha estat una resistència dura però preciosa, que el que hem fet és part de la Història. I si no tens present això, ràpidament te’n vas cap avall, la teva moral cau, la paraula derrota entra al teu cap. Sí, militarment potser ha estat una derrota, però ideològicament en cap moment. Serekaniye ha estat un referent, també per a la població. Molta gent va agafar les armes, sobretot nois i noies joves.

Històricament les armes i la lluita armada han estat un terreny impedit per les dones. Com ha sigut per tu entrar en contacte amb això?

Jo crec que les dones sempre han estat presents a la lluita armada, però més invisibilitzades. Potser en quantitats menors, però al llarg de la Història sempre hi ha hagut referents de dones que han estat en la lluita armada i han construït una mica la base i el camí perquè moltes de nosaltres ho considerem quelcom possible, un camí que també és el nostre camí.  

a Rojava  les armes són un element més de defensa, un element més per protegir aquests espais on creixem, i una forma de defensar la vida  col·lectiva i els pobles oprimits, de la qual les dones en són l’avantguarda tweet

En qualsevol part del món, i en qualsevol context social i polític, com a dones i per l’opressió específica que se’ns imposa, sempre hem desenvolupat formes d’autodefensa, sempre hem hagut d’utilitzar les eines que tenim a l’abast per defensar els nostres cossos, els nostres pensaments, la vida, el territori… Com a dones se’ns intenta introduir que aquest no és el nostre paper, però la història demostra el contrari, demostra que sempre hem estat capaces de buscar sortides, solucions, maneres de lluitar, i això és el que passa a Rojava. Que les dones s’han organitzat per construir estructures, espais d’aprenentatge, de suport, i mecanismes per lluitar i defensar tot això. Perquè si no ho hem fem nosaltres, qui ho farà? No podem esperar a deixar en mans alienes la decisió sobre com hem de lluitar, no podem confiar el nostre futur a estructures que són opressives. Considero per tant que l’autodefensa és una cosa que ens defineix com a revolucionàries i com a dones en general, sempre ha estat part de la nostra vida perquè sempre hem estat objecte de l’opressió del patriarcat, de l’estat, de totes les institucions socials. Llavors considero que a Rojava  les armes són un element més de defensa, un element més per protegir aquests espais on creixem, i una forma de defensar la vida  col·lectiva i els pobles oprimits, de la qual les dones en són l’avantguarda. Per mi no ha estat fàcil assumir això, ha estat un aprenentatge molt gran.

Dins de la meva família, només els homes han participat en aquesta forma de resistència contra Franco, bàsicament el meu avi. Però tenint el referent de la meva mare, la meva àvia, de les dones de la meva família que durant franquisme i post-franquisme han estat oprimides, que algunes han estat organitzades, i altres no, però que si haguessin tingut la possibilitat, no haguessin descartat aquesta via, com jo, tenint la possibilitat, i tenint al costat a companyes que poden introduir-nos, com no havia de participar d’aquesta lluita?

I ha estat un procés, un aprenentatge dur, molt dur. Perquè el més important no és agafar les armes, sinó saber perquè les agafes. En un moment donat et planteges «potser caic màrtir aquí», i la sensació era de dir: estem lluitant per la vida. És un aprenentatge, i continuo aprenent.

I com ha estat la relació amb els companys homes? Hi havia diferència de tracte?

La major part de la batalla de Serekaniye, durant la qual vaig estar a la línia de defensa he de dir que majoritàriament érem dones, al nostre grup també hi havien companys però majoritàriament estàvem companyes. En cap moment vaig rebre ordres d’un home, la meva responsable era sempre una dona. I si que hi havia alguns moments en els que em sentia sobreprotegida, però considero que era més per ser internacional. Al principi aquests moments es donaven, però ràpidament desapareixien per la cruesa de la guerra i pel dia a dia, per compartir aquesta quotidianitat.

el més important no és agafar les armes, sinó saber perquè les agafes. tweet

Estant envoltada de dones com amb les que jo estava, no hi havia espai per aquestes diferències de gènere, al menys això és el que jo he viscut.  En tots els entorns polititzats sempre hi ha una feina que els companys fan, i que haurien de fer molt més, de donar l’espai a les dones en el nivell de militància que es mereixen, i aquí no es que no digui que no faci falta i que no hi hagi dominació dels companys cap a les companyes, però si que es veu que hi ha un curro d’anys en aquests aspectes. Perquè moltes vegades nosaltres mateixes també ens posem en aquest rol, no? Perquè el tenim molt interioritzat. Les companyes aquí tenen una actitud que de no acceptar aquest rol, una actitud de dir «no esperarem a que els homes canviïn, nosaltres som el motor d’aquest canvi». I aquesta actitud també ha ajudat molt als homes a entendre el canvi d’actitud que ells han de fer quan estan lluitant amb dones.

Un cop a l’hospital, per exemple, on hi havia més homes, si que vaig notar més la diferència, però es que no estàvem per tonteries. No podíem. Érem 4 o 5 persones cuidant de 40 ferits cada dia, a part dels màrtirs, i del que es tractava era de funcionar, funcionar, treballar i treballar, i en els moments de «descans», fer guàrdia i lluitar.

En el context de guerra, tothom té molt clar qui és l’enemic. I això és el que a vegades he trobat a faltar a casa, en mi mateixa i en els altres. Que tenim tants fronts oberts i tants enemics, que no som capaços de construir quelcom sòlid.

Durant els enfrontaments a Serekaniye, a Europa, i per exemple a Catalunya en concret, hi havia manifestacions, accions, mostres de solidaritat amb Rojava… A tu t’arribava això? Com ho rebies?

Durant Serekaniye no teníem massa contacte amb l’exterior. La major part del temps els telèfons no funcionaven, internet no funcionava, però els pocs moments que funcionava bàsicament era això el que miràvem: com estava la situació del territori, com eren els moviments, compartir com estaven els altres companys i companyes d’arreu i mirar el que estava passant a casa, a Europa. Llavors clar, cada manifestació, cada text, cada acció, cada foto, cada història… en 5 minuts tothom ho sabia. 

Cada cosa que vèiem, corríem ràpid a ensenyar-li a tots els companys, perquè pujava la moral moltíssim.   Per exemple veure a Catalunya les fotografies d’ estelades, banderes negres, banderes de YPG i YPJ, per això a nosaltres ha estat increïble. Veure la unió de totes aquestes lluites…  i pels companys del moviment d’aquí ha estat increïble. Moltes vegades no s’ho creien. Els hi ensenyàvem les fotos dels disturbis de Catalunya, de les pancartes, de les bengales, i era emocionant compartir això i poder dir «Mira! Mira! Catalunya, la meva terra!»

Era una sensació de que no estaves sola, de que la gent estava connectada amb tu…  Mai ho hem esperat ni esperarem res dels Estats, però a nivell de la societat, a nivell de pobles, d’empatitzar, de sentir la mateixa opressió, això ha sigut molt important. No tinc paraules per descriure com el moviment de dones, siguin de l’organització que siguin, han reaccionat a tota Europa per la defensa i el suport de Serekaniye, no tinc paraules, en veure com les companyes han treballat de valent per fer-nos arribar tot el caliu i tota la responsabilitat que molta gent d’Europa sentia amb Rojava.

Quins diries que son també aprenentatges que s’haurien de portar des d’aquí cap als moviments i les lluites de Catalunya?

Crec que una de les coses més importants que he après aquí és el valor del compromís. El compromís de realment decidir lluitar la resta de la teva vida. De prendre una decisió que no és fàcil i de bolcar totes les teves energies i temps a la construcció d’una base, de fer-ho a llarg termini i amb perspectiva. No voler fer les coses de pressa i corrents, sinó tenir perspectiva del que significa la construcció revolucionària d’un territori, incloent a la societat, a la gent. No estic dient que a Catalunya no hi hagi compromís, dic que arriba un moment en el que davant l’opressió, no hi ha possibilitat de mitges tintes, és o una cosa o una altra. I a vegades esperàvem a estar enfonsats i ben enfonsats per respondre, però si responem sense haver construït tota la base a nivell social, ideològic i d’estructures, la resposta als atacs serà molt curta. No serà llarga perquè no serà ideològica, no estarà fonamentada en uns valors comuns i compartits.

Crec que a casa no tenim fe en les nostres pròpies passes, en les nostres estructures, en la nostra aposta, també a nivell vital. tweet

I després clar,…com ho dic en català? Aquí es parla molt de baweri, de la fe. Crec que a casa no tenim fe en les nostres pròpies passes, en les nostres estructures, en la nostra aposta, també a nivell vital. Perquè si no comencem per nosaltres mateixos, si no lluitem contra la nostra personalitat sexista, contra la competitivitat que hi ha entre nosaltres i la mentalitat capitalista que tenim, sinó aprenem a viure col·lectivament, com podem plantejar un canvi real? Això és el que he vist aquí, que la vida i la lluita són el mateix, que hem d’aconseguir que la gent torni a creure, torni a organitzar-se, i no tenir por a la diferència, perquè la diferència és la que fa la comunitat. Mira aquí, a Serekaniye les famílies i les companyes eren kurdes, àrabs, armènies, turques, internacionals, a vegades ni tant sols parlàvem la mateixa llengua, i totes defensàvem el mateix. I si, aquí hi ha un context de guerra, però a casa també hi ha guerra, la societat també pateix una guerra, simplement que és d’una forma diferent: en la forma del treball assalariat, desnonaments, del patriarcat,…i a Catalunya, després del referèndum, després de tota la repressió. La fortalesa europea continua expandint-se, continuem tenint companyes empresonades, desallotjaments de projectes històrics, setge a persones migrants, criminalització de l’avortament, privatització de la sanitat, cimeres mundials per decidir el futur de la població, control i violència policial de tot color…I Rússia, l’Estat Espanyol, Alemanya, Estats Units al costat del feixisme d’Erdogan. Guerra.

Les idees anarquistes em van ensenyar de la lluita de les revolucionàries a la guerra civil, les companyes que tinc arreu d’Europa em van ensenyar la força i la necessitat d’internconnectar lluites, de la solidaritat internacionalista…les companyes de Rojava i del Kurdistan, m’han ensenyat en la importància de la unitat i del compromís per aixecar una terra i defensar cultures oprimides de sota les ruïnes. I totes vosaltres m’heu ensenyat del valor de la lluita per la defensa del territori i la llibertat de mares, germanes, companyes així com la construcció d’un altre societat, d’uns valors revolucionaris amb forts fonaments. Miro al futur d’una altre manera…La destrucció de l’Estat, l’enderrocament de presons i comissaries, l’aïllament de bancs i grans empreses, la confrontació amb polítiques feixistes i patriarcals….són tasques que mereixen compromís, decisió i coratge. Suport mutu, presa de decisions col·lectives, organitzacions de veïnes, estructures de defensa, compromís, decisió, coratge… Estem preparades, comencem a caminar…

Foto de portada: Wikimedia Commons – Free Kurdistan
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Internacionalista

Comentaris

Dèiem: «d’aquí no se’n va ningú, perquè aquí ho estem defensant tot»

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.