El conflicte com a motor de canvi de la política educativa

En l’actualitat, el debat sobre política educativa a Catalunya està caracteritzat per la manca de consens. Aquesta manca de consens no és pas problemàtica: de fet, l’existència del conflicte (entesa com l’articulació, irregular però permanent, d’interessos antagònics entre grups socials contraposats) és la situació més habitual de totes les societats, i sovint és un potent motor de canvi social. Ara bé, els emmarcaments, els temes, i les absències d’aquest debat educatiu a Catalunya resulten més preocupants des d’una perspectiva transformadora de l’educació, tal com intentaré argumentar en aquest article.

Partint d’aquesta premissa, l’article té com a objectiu analitzar com el conflicte educatiu pot esdevenir una eina de transformació política. L’estructura de l’article és la següent: El 1r apartat resumeix els conflictes sobre política educativa que ha viscut Catalunya durant l’última dècada. El 2n i 3r apartats interpreten els debats dominants sobre política educativa a Catalunya. El 4t apartat tanca l’article fent una proposta del marc sobre les claus conceptuals que poden orientar una proposta transformadora de l’escola: entendre l’escola simultàniament com un element de (re)producció social, un espai de contradiccions, i una finestra d’oportunitat que obre una petita escletxa per la transformació social.

Una dècada de conflictes educatius a Catalunya

És impossible entendre l’actual arquitectura institucional del sistema educatiu català sense tenir en compte els conflictes polítics que l’han precedit: el conflicte sobre política educativa ha estat el motor que ha articulat el sistema educatiu català. 

Després de la crisi financera de 2008, Catalunya, com molts d’altres països sud-europeus, es trobava en una situació dramàtica on es combinava l’atur estructural, la reducció dels ingressos públics, i la implementació de les polítiques d’austeritat econòmica imposades per la Troika (que van incloure retallades dràstiques en educació, que van afectar especialment al sector públic: reducció de la 6a hora, disminució del finançament en educació, etc.). Davant aquelles polítiques d’austeritat, al conjunt de l’Estat espanyol es van a dur a terme una sèrie de mobilitzacions polítiques massives en defensa del sector públic. Conegudes com a Marees verdes, van ser un moviment que va aconseguir transcendir la protesta corporativa i gremial, per esdevenir pròpiament popular, en defensa de l’educació pública, concebuda com a garant de l’educació. En el cas dels Països Catalans, a més a més, aquest conflicte prenia una naturalesa pròpia, ja que les retallades en educació anaven de la mà de l’ofensiva espanyolitzadora de la Llei Wert (aprovada el 2013, derogada el 2020). És per això que les protestes al conjunt dels països catalans (especialment exitoses a les Illes Balears), anomenades Marees grogues, conjugaven la defensa de l’Estat de benestar amb la defensa contra l’ofensiva recentralitzadora. Les conseqüències d’aquell període encara perduren avui, 16 anys després: el crònic infrafinançament de l’educació pública; la precarització de la plantilla del professorat; la manca d’oferta pública d’Escoles bressol municipals, i les elevades ràtios d’aquesta etapa educativa (una situació que encara avui, les bressoleres en lluita denuncien).

Posteriorment, després de dècades d’inacció per part dels governs catalans, el conflicte enquistat de la segregació escolar ocupava un lloc central en l’agenda mediàtica i política. El Síndic de Greuges, entitats municipalistes, i alguns sindicats de professorat van liderar aquesta lluita, i van impulsar el Pacte contra la segregació a Catalunya (2016) i el Decret d’admissions (2019). En l’actualitat, els municipis estan aplicant les eines que han de combatre la segregació escolar, si bé la voluntat política i les capacitats tècniques per a fer-ho varien molt segons municipis, la qual cosa paradoxalment pot ser un nou motiu de desigualtat intermunicipal.

Més endavant, entre 2016-2019, la xarxa d’entitats Escola Nova 21 (on hi participaven la Fundació Jaume Bofill, UNESCO-Cat, La Caixa, etc.) va aconseguir imposar en l’agenda mediàtico-política la idea de que la “innovació” pedagògica era la solució quasi-màgica als problemes que patia el sistema educatiu català. Més enllà dels objectius explícits d’aquesta proposta (i de l’abús de l’oposició binària entre escoles pel “canvi” versus escoles “tradicionals”), el cert és que els seus discursos van quallar: la “innovació” educativa es va convertir en un habitual, encara que imprecís, element de màrqueting educatiu, la qual cosa va augmentar la competició entre centres i els nivells de segregació escolar a tot Catalunya. De totes maneres, tot i que seria temptador considerar que la “innovació” escolar s’ha convertit ideològicament en hegemònica, això no ha estat així -de tal manera que és avui el principal focus de polèmica educativa a Catalunya, com argumentaré al proper apartat.

I, per últim, el tancament escolar generat per la pandèmia de la covid-19 i les -inevitablement improvisades- decisions que es van prendre en aquell moment van generar conflictes que van esclatar amb forta virulència a les xarxes, però que han quedat parcialment en l’oblit: les reticències davant l’accelerada digitalització de l’educació, en un context de disfuncionalitat en els usos dels dispositius tecnològics i d’elevada bretxa digital; les denúncies al lucre massiu obtingut per les grans companyies d’edu-businesses en la digitalització de l’educació; i la defensa de la importància de l’educació presencial, com a font de benestar i aprenentatges compartits.

L’anàlisi d’aquests conflictes ens dona algunes pistes per a interpretar l’actual debat educatiu. Per exemple, que el conflicte educatiu només s’ha articulat políticament quan conflueixen un mínim d’actors; quan els seus discursos van més enllà de l’interès propi, gremial, corporatiu i aconsegueixen integrar-se en la idea de l’interès general; i que les crisis (econòmiques, sanitàries) poden accelerar aquestes articulacions. Però que el conflicte educatiu no s’articuli políticament no vol dir que desaparegui, sinó que, més aviat, entri en una fase de latència. Així doncs, identificar l’existència i latència dels conflictes (independentment de la seva centralitat en l’agenda mediàtica) és una de les tasques fonamentals pels actors polítics que vulguin transformar l’educació. Per tal de fer-ho, és útil preguntar-nos: Quins temes dominen els debats sobre política educativa a Catalunya? Quins conflictes no s’han articulat, i caldria problematitzar, des d’una òptica de justícia social i equitat educativa? Quin és el marge real de transformació educativa i social en l’actual context político-econòmic?

Un debat sobre política educativa estèril i contraproduent

Quins temes dominen els debats sobre política educativa a Catalunya? Bona part de l’actual debat en política educativa és, en el millor dels casos, estèril i, en el pitjor, contraproduent. Especialment, el debat sobre models pedagògics s’ha ancorat en una improductiva guerra de trinxeres, en la que les metodologies competencials i els models curriculo-cèntrics es plantegen com mútuament excloents. Al debat naïf sobre “innovació” pedagògica que Escola Nova 21 va articular en el passat, i que caricaturitzava tot allò relatiu als continguts curriculars, s’hi han oposat uns discursos -simplificats gràcies a les xarxes socials- que proposen un retorn, tal vegada nostàlgic, a les pedagogies tradicionals, als currículums clàssics (l’anomenat back-to-basics), i a la defensa de la (alta, clàssica) cultura. Ocasionalment, aquests discursos han derivat en defenses, acrítiques i descontextualitzades, de la meritocràcia, així com en arrebats de conservadorisme ideològic (anti-woke, anti-bonisme, anti-ideologia de gènere, anti-educació emocional). En aquesta última vessant, es tracta de discursos que han de ser, des d’una perspectiva d’esquerres, combatuts sense contemplacions.

Hi ha dos grans factors que expliquen l’emmarcament d’aquest debat. El primer factor és que aquests discursos són una reacció a l’intent de convertir en hegemònica la “innovació” educativa, de manera ingènuament optimista, sense tenir en compte els efectes no-desitjats que generava. El segon factor és la interpretació, simplificada (i, ocasionalment, irresponsablement racista) dels resultats de PISA 2023. Si bé és cert que els resultats PISA apuntaven a uns resultats negatius i inequitatius (l’alumnat en situació socioeconòmicament vulnerable i que havia viscut processos migratoris obtenia resultats estadísticament molt inferiors a la resta de l’alumnat); però la resposta a aquest xoc sembla haver-se articulat força improductivament en aquesta dialèctica pro/anti pedagogies competencials.

Per tal de superar l’actual dinàmica, de guerra de trinxeres, del debat educatiu a Catalunya caldria, com a mínim, tenir compte les següents qüestions: que l’actual disseminació de les metodologies competencials és reduïda, si tenim en compte les dades de l’enquesta Teaching and learning International survey (TALIS, de l’OCDE); que no es donen les condicions materials i pressupostàries que permetin una aplicació exitosa del model competencial (i, al contrari: que la seva aplicació incomplerta tendeix a disparar les desigualtats educatives); i que les pedagogies competencials tenen una forta afinitat electiva -lingüística, cultural- amb les classes mitjanes.

De totes maneres, aquest conflicte, tan central en l’agenda mediàtica avui, ocupa l’espai d’altres conflictes que resten injustament relegats en un espai secundari.

L’elefant a l’habitació: les condicions d’educabilitat

Quins conflictes no s’han articulat, i caldria problematitzar, des d’una òptica de justícia social i equitat educativa? Des de les ciències polítiques s’ha utilitzat a bastament la metàfora de l’elefant a l’habitació, per referir-se a un problema obvi que ningú pot o vol encarar. En l’actualitat, l’elefant a l’habitació en la política educativa a Catalunya són les dues vessants, paral·leles i complementàries, de l’elevada desigualtat socioeducativa.

D’una banda, l’empitjorament de les condicions, materials i simbòlica, de vida de bona part del jovent a Catalunya, que  en condiciona les seves condicions d’educabilitat. Sense ser exhaustiu, es pot fer referència a: l’increment de la pobresa infantil; la precarització i pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, deguda a l’altíssima inflació; les dificultats d’accés a l’habitatge; i l’augment i consolidació del malestar psicològic i les patologies mentals de molts infants i joves després de la covid-19. En aquest context econòmic, les possibilitats objectives de trajectòries escolars exitooses seran reduïdes per un gruix significatiu de l’alumnat de Catalunya.  

D’altra banda, la persistent desigualtat entre centres educatius. Aquesta desigualtat s’ha construït al voltant d’una triple xarxa educativa, altament segregada, possible gràcies al generós finançament públic dels centres privats, i legitimada a partir de l’hegemònica ideologia de l’elecció escolar. Les escoles no poden ni han de ser idèntiques, però sense un mínim d’equivalència entre centres educatius és impossible oferir possibilitats reals -no només formals- d’escolarització en condicions d’equitat.

Si no es lluita amb contundència per resoldre ambdues qüestions, la mística d’un sol poble quedarà en un mer simulacre retòric.

L’escola: escenari de contradiccions, eina de canvi i de (re) producció social

Quin és el marge real de transformació educativa i social en l’actual context político-econòmic? Aquest marge està condicionat pels múltiples rols que juga el sistema educatiu en les societats contemporànies, en el que és, alhora, un espai de (re)producció i canvi social; un espai de contradiccions; i una finestra d’oportunitat per al canvi social.

L’escola és un espai de (re)producció de velles i noves desigualtats socials, on les condicions socials de partida de l’alumnat en condicionen les trajectòries escolars. Així, l’alumnat de classe obrera, racialitzat, i amb ascendència migratòria habitualment tenen pitjors experiències escolars i trajectòries acadèmiques més erràtiques. Per això, millorar les condicions, materials i subjectives, de vida de la majoria dels i les joves catalans hauria de ser la prioritat de qualsevol política educativa.

L’escola és també un espai de contradiccions, ja que té vàries funcions en les societats contemporànies (en relació al sistema productiu capitalista, i l’estructura administrativa de l’Estat de benestar): és la institució encarregada d’afavorir la cohesió democràtica però també de facilitar els mecanismes d’inserció laboral; de proveir d’un mínim comú denominador cultural al conjunt de la població i alhora de seleccionar a l’alumnat en base a la seva adequació als codis escolars; d’oferir títols en base al mèrit intel·lectual, però fer-ho generant un sistema de béns posicionals que jerarquitza la societat. Si bé la majoria d’aquestes contradiccions són irresolubles en els marcs capitalistes contemporanis, d’altres no ho són. En concret, em refereixo a les que es deriven de la consolidació de la privatització educativa, el finançament del sector concertat, i el sistema de quasi-mercat i d’elecció escolar. Per tant, la lluita ideològica contra el “dret” a triar escolar és tant important com d’altres polítiques adreçades a aconseguir millores materials i financeres pel sector públic.

L’escola és, per últim, una finestra d’oportunitat pel (parcial) canvi social. Tot i que no poden superar les contradiccions esmentades anteriorment, hi ha una sèrie de polítiques públiques que poden crear un sistema educatiu més accessible i equitatiu, com ara: l’increment de l’oferta de places d’escoles bressol públiques i de Formació professional, i la lluita contra la segregació escolar. Hi ha d’altres polítiques que podrien fer el sistema parcialment més inclusiu i cohesionat, com dotar dels recursos suficients per aplicar efectivament el Decret d’inclusió (2017) i la immersió lingüística. Essent conscients dels inevitables límits d’aquestes polítiques, seria irresponsable no aprofitar aquesta petita escletxa pel canvi educatiu. Ara bé, l’escenari polític que se’ns dibuixa electoralment (a Catalunya i a Europa), d’ascens incontestable de l’extrema dreta, apunta a un reduït marge real de transformació educativa en el futur immediat.