De Neurath a Cockshott: un segle de planificació vs. mercat

Aquest article és un repàs teòric dels plantejaments i crítiques inicials respecte a la planificació econòmica. Seguint les aportacions de finals del s.XX, s'analitza com els canvis en les condicions tecnològiques han afectat a les restriccions i la plausibilitat d'una alternativa viable al mercat.

De Neurath a Cockshott: un segle de planificació vs. mercat

De Neurath a Cockshott: un segle de planificació vs. mercat

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquest article és un repàs teòric dels plantejaments i crítiques inicials respecte a la planificació econòmica. Seguint les aportacions de finals del s.XX, s'analitza com els canvis en les condicions tecnològiques han afectat a les restriccions i la plausibilitat d'una alternativa viable al mercat.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquest any farà un segle que es va iniciar el debat sobre el càlcul econòmic socialista,degut a la crítica i publicació d’El càlcul econòmic a la comunitat socialista i el llibre Socialisme, ambdós de Ludwig von Mises. Aquestes publicacions, a les que es sumaran nombroses contribucions, defensen la impossibilitat del socialisme i el domini del mercat, basant-se en el problema del càlcul econòmic, la manca d’incentius i la recaptació d’informació. En aquest sentit, el mercat resol de manera descentralitzada problemes d’optimització que necessitaria una quantitat irrealitzable de càlculs fins i tot per un matemàtic fora de sèrie (Mises no va poder gaudir dels avantatges de la computació moderna). A més, encara que aquests càlculs fossin possibles, recollir tota la informació que seria necessària per realitzar-los seria difícil: necessitats de la població, inputs necessaris, restriccions de la producció… i seria igualment complicat adaptar-se a nous canvis en la demanda un cop ja no hi hagués la informació del mercat. L’assumpte dels incentius ja és més complex i forma part d’una crítica més general a la perspectiva socialista que a la forma concreta de planificació econòmica, ja que respon a una concepció immòbil de l’ésser humà, confonent les conseqüències de l’estructura social amb la naturalesa pròpia.

La confrontació acadèmica, que dura fins als nostres dies, farà que es generi molt contingut. La causa és evident, ja que posa en dubte un dels principals pilars de l’economia capitalista: el mercat com a assignador de recursos. Malgrat que hi ha clars precedents, la dècada de 1920 marcarà un punt d’inflexió, a partir del qual (i durant unes quantes dècades), serà un dels temes de debat més recurrents. De fet, el Gosplan, l’òrgan planificador de l’URSS, no tindrà un pes determinant fins a finals de 1920, amb l’abandonament de la NEP i la instauració dels Plans Quinquennals. En una època de grans canvis econòmics i desigualtats creixents, el plantejament d’alternatives al mercat (en major o menor mesura) com a distribuïdor de recursos va ser recurrent i extens. Diverses formes de planificació van ser teoritzades, amb diferents graus d’implantació: donant un pes menor (o nul) al mercat, amb mecanismes oposats de recaptació d’informació i presa de decisions, i amb visions contraposades sobre el paper de la propietat i la inversió privada.

És possible anar una passa endavant: establir un sistema econòmic eficient que permeti la democratització de la producció

Tot i la retòrica sovint complicada de les publicacions econòmiques, la qüestió de fons és bastant simple. Representa una refutació que xoca amb el consens implantat en la majoria de cercles acadèmics en els que es veu el mercat com una eina imperfecta, però la més pròxima possible, a una assignació eficient dels recursos. A més, indirectament, també ataca la propietat privada com a característica necessària per als incentius i funcionament d’aquest engranatge. En un context de crisis cícliques constants, que quedarà palès amb la Gran Depressió dels anys 30, les noves formes d’organització econòmica que es començaven a teoritzar i implantar atrauran major interès.

Des de l’experiència en l’administració bèl·lica d’Otto Neurath fins a la síntesi del socialisme de mercat d’Oskar Lange, l’esquerra va fer una aposta clara per trobar alternatives al mercat. D’això en van sortir debats molt fructífers: descentralització o centralització? Càlcul en espècie, en preus de producció o en valor-treball? Quin paper havia de jugar (o no) el diner? Com s’havia de decidir què s’havia de produir i què era prioritari? La teorització de noves formes d’organització social responia a una voluntat democratitzadora de la producció. Una extensió de la decisió col·lectiva a les diverses formes econòmiques més enllà del pressupost de l’administració pública. La substitució d’un mecanisme d’assignació de recursos de mercat, regit per la mida de la cartera, per un consens social: la planificació democràtica.

Foto: Wikimedia Commons

L’enfonsament del bloc soviètic a finals dels anys 80 va precipitar el tancament del debat. La victòria dels defensors del mercat semblava clara i les publicacions sobre la planificació van disminuir notablement. La majoria d’economistes de l’esquerra que anteriorment estaven d’acord amb certs postulats de la planificació econòmica (encara que fos en formes més laxes) van virar en favor del mercat. Un exemple és Stiglitz, que en 1994 publicarà Socialisme, cap a on?, una crítica al socialisme de mercat basada en els problemes d’informació. El programa que adopta l’esquerra occidental després del triomf neoliberal seguirà aquesta línia. Per una banda s’accepta la visió monetarista, imposant discursivament com a prioritari compliment la restricció monetària i pressupostària, i, per l’altra, s’accepta la victòria del mercat com a assignador eficient de recursos. Carlos Solchaga, Ministre d’Indústria i Energia definirà en 1983 l’estratègia de l’administració pública espanyola: «La millor política industrial és la que no existeix». Les privatitzacions es succeiran durant les dècades següents i l’Estat renunciarà a dirigir l’estructura productiva.

L’actuació pública passarà a estar determinada únicament per la redistribució via impositiva-subsidiària; la provisió d’alguns serveis, limitats a l’àmbit sanitari i educatiu i, en alguns països, la política monetària. Seguint aquesta línia, la publicació més exitosa dels economistes d’esquerres de l’última dècada ha estat el best seller El Capital al segle XXI de Thomas Piketty. L’autor fa un recull de dades exhaustiu i analitza molt bé la causa de la creixent desigualtat: la distribució desigual de la propietat del capital i els seus diferents rendiments, agreujat en un context de creixement econòmic baix. Tot i així, la proposta no és una redefinició social de la propietat ni un canvi en l’estructura productiva. Lluny d’això, l’autor defensa un impost progressiu sobre el capital que arribi al 2% pels milionaris (i al 5% pels multimilionaris), que serveixi per finançar l’estat del benestar. Aquest buit en les propostes de l’Acadèmia (o una reducció considerable) i en la capacitat de portar a debat públic mesures que vagin en direcció a una planificació democràtica ha debilitat enormement la posició de l’esquerra.

De les nombroses crítiques rebudes, a vegades acceptem una visió distorsionada de la realitat, que situa el mercat com a l’única força econòmica que regeix l’organització productiva en les economies capitalistes. En aquest sentit, publicacions com Organizations and Markets de Herbert A. Simon han ajudat a entendre millor la relació entre empreses i mercats: «[…] si ens apropéssim a la Terra des de l’espai, equipats amb un telescopi que revelés les relacions socials […], en el que les empreses es revelen com àrees verdes […] i les transaccions de mercat com línies vermelles […], descriuríem l’escena com grans espais d’àrees verdes interconnectats amb línies vermelles».

La planificació econòmica no és una possibilitat de la que n’hem de debatre la plausibilitat, és una eina real que hem de decidir col·lectivament com utilitzar

En cap cas s’ha de negar que les relacions de mercat són dominants: la producció de mercaderies en el context actual no tindria sentit sense la cristal·lització del seu valor en l’intercanvi. Tot i així, la retòrica del domini absolut del mercat en les relacions de producció no es correspon a la realitat. La integració dels processos productius en grans corporacions n’és l’evidència més clara: es substitueixen intercanvis abans regits pel mercat per processos dins de l’estructura interna de l’empresa. Aquesta creixent integració (que també ha succeït a menor escala) té la major rendibilitat i eficiència com a motivació clara. Irònicament, en aquest aspecte el capitalisme també ha edificat les estructures que el poden combatre. No oblidem que l’organització de la producció dintre d’una empresa és una clara mostra de planificació. Una planificació autoritària, en la que regeix la relació de dominació del propietari (o el gerent) cap al treballador, però planificació al cap i a la fi.

Aquesta idea és de la que parlen Michal Rozworski i Leigh Phillips a República Popular de Walmart: «els defensors del capitalisme no estan espantats per la planificació, sinó per la seva democratització». La planificació econòmica no és una possibilitat de la que n’hem de debatre la plausibilitat, és una eina real que hem de decidir col·lectivament com utilitzar. Per il·lustrar la debilitat del mercat exemplifiquen una anàlisi empresarial de 1990 sobre l’efecte bullwhip. Aquest fenomen es produeix en cadenes de subministrament en les que un estímul de demanda final (en aquest cas, del 5%) és percebut pels agents a l’inici de la cadena de manera molt més gran (fins al 40%). Fins i tot, no té perquè ser un canvi en la demanda prolongat. És fàcilment imaginable que poden haver-hi variacions temporals notables, degut a promocions d’un producte en el punt de venda final, que poden distorsionar greument la informació rebuda des del productor final fins al proveïdor de recursos naturals. Aquestes distorsions en les senyals transmeses pel mercat conduiran a assignacions de recursos i inversions ineficients, provocant crisis de sobreproducció i acumulació.

Foto: pikist.com

Aquests caòtics fenòmens que succeeixen dins del mercat (problemes d’informació, incentius i, en definitiva, desajustos entre oferta i demanda) empenyen les empreses a integrar els processos productius i millorar els canals d’informació. En definitiva: planificar. Tot i així, aquestes decisions no corresponen únicament a les ineficiències del mercat. Les innovacions tècniques són el punt clau que han permès resoldre els problemes de càlcul i informació que plantejàvem a l’inici. En aquesta línia, la computació moderna ha permès reprendre el debat sobre la planificació pública i refutar la majoria de crítiques inicials. Els treballs de Paul Cockshott i Allin Cottrell van ser claus, inaugurant una nova corrent sobre la planificació a partir de la publicació de Towards a New Socialism el 1993 i plasmant-se en projectes com CibCom.org. Tot i que seguiran el fil de les validacions empíriques de la teoria de valor-treball iniciades per Shaikh (i d’altres) durant els anys 80, faran aportacions importants per al disseny d’un model conjunt. Seran rellevants per la demostració teòrica i pràctica de la viabilitat de la planificació econòmica en les restriccions tecnològiques actuals. El seu model combinarà computació moderna (Cockshott és doctorat en informàtica), estimacions de preus d’equilibri basades en el tempteig proposat per Lange (similar a l’equilibri general walrasià), prioritat i canvis en l’assignació decidits col·lectivament i el valor-treball com a unitat de mesura i retribució (que actuaria com a moneda, encara que no circularia com a tal).

Malgrat que autors com Paul Samuelson i Christian von Weizsäcker han defensat l’aplicació dels preus de producció com un millor mètode d’estimació dels preus de mercat que el valor-treball, l’evidència empírica és contrària. Ambdós mètodes són bastant similars i aconsegueixen estimar de manera òptima els preus en economies de mercat: estudiat a EEUU, Iugoslàvia, Itàlia i Regne Unit gràcies a les investigacions d’Eduardo Ochoa, Pavle Petrovic, Anwar Shaikh, Greg Michaelson, Cockshott i Cottrell. Altres investigacions com les d’Alejandro Valle Baeza, que també han confirmat la relació entre preus i valors-treball, han anat més enllà observant les dades per diversos països i analitzant els resultats en termes de renda nacional i nivell d’industrialització. Les desviacions mostren que l’aproximació és més correcta en els països industrialitzats, on hi ha una mitjana de desviació del 8% (arribant al 4% en el cas d’EEUU), que en aquells països més pobres i amb una indústria menys desenvolupada. Malgrat que les dades utilitzades daten de l’inici de la deslocalització industrial (o almenys en una etapa molt incipient), això es podria relacionar amb la teoria del valor marxista, en la que «les desviacions entre preu i valor són causades (entre d’altres) per les diferències en la composició orgànica del capital». L’autor també assenyala com a possible causa la forma de producció agrícola menys desenvolupada, en la que molts petits pagesos no segueixen la lògica capitalista de beneficis. Alguns historiadors situen aquest fenomen com a bastant comú a Amèrica Llatina, on degut a les baixades de preus dels productes agrícoles els petits productors han de produir encara més per poder arribar a salaris de subsistència. Impedint el mecanisme de mercat i la correcció de les forces d’oferta i demanda, acaba provocant una pressió a la baixa encara més forta del preu per als següents períodes.

La tecnologia (sense mistificacions) dota d’eines a l’Estat per poder construir alternatives al mercat, ja que permet càlculs extensos i recopilar informació massificada

L’establiment del salari en bons-treball podria dificultar els incentius, com Marx assenyala a La misèria de la filosofia. En aquest sentit podrien ser necessàries variacions, donant-se la paradoxa que certes ocupacions fossin remunerades per més (o menys) temps que el realment invertit, segons l’interès col·lectiu. Això podria generar tensions socials entre diferents grups, encara que s’hauria de concebre com una possible mesura (entre d’altres) per garantir el pas cap a una societat igualitària. Tanmateix, el valor dels bons emesos hauria de ser igual al treball realitzat, per assolir l’equilibri producció-consum.

Foto: pikist.com

Les discrepàncies entre oferta i demanda també podrien ser solucionades a través dels bons de treball. En el cas dels productes escassos (amb major demanda que oferta), el seu preu pujaria, mentre que pels béns abundants disminuiria. Aquestes discrepàncies entre preu i valor-treball no només ajudarien a establir preus d’equilibri eficients, sinó que donarien informació als planificadors de quins canvis s’han de realitzar a la producció. D’aquesta manera es produiria un intercanvi d’informació en el que l’autoritat econòmica podria establir nous objectius tenint en compte les restriccions productives. Una aproximació més concreta, amb certa capacitat de predicció (és a dir, d’anticipació a la correcció posterior del pla) actualment també és factible. Algoritmes com Amazon Forecasting, que generen perfils de consum a través de recull de Big Data, poden fer prediccions de canvis en la demanda. Això és possible gràcies a la recopilació de dades personals i del procés d’informació i compra que, en cas de ser complementat amb una digitalització dels bons de treball, podria generar perfils de demanda amb restriccions pressupostàries. Encara que aquest procés ajudaria a establir canvis en l’assignació òptima amb antelació (especialment necessari per a decisions d’inversió a mig/llarg termini o per béns de consum que requereixin un procés productiu llarg), planteja un interessant (i recurrent) debat: fins a quin punt estem disposats a renunciar a drets (en aquest cas sobre la privacitat) a canvi de l’eficiència econòmica?

En definitiva, la tecnologia (sense mistificacions) dota d’eines a l’Estat per poder construir alternatives al mercat, ja que permet càlculs extensos i recopilar informació massificada. Tot i així, aquesta possibilitat sovint s’exclou de l’aposta política de l’esquerra, limitant-se a situacions socialment sub-òptimes d’interacció entre mercat i Estat. Concebem que l’administració pública pot gestionar un hospital o un sistema nacional de salut, però no una planta d’assemblatge. Entenem que pot encarregar-se del correu, però no de la distribució dels béns de consum. Ho emmarquem en un equilibri contraposat d’eficiència i justícia social, però l’evidència mostra el contrari. És possible anar una passa endavant: establir un sistema econòmic eficient que permeti la democratització de la producció.

Foto de portada: pikist.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

A punt d'acabar el grau en Economia per la UPF. Actualment treballant de Teaching Assistant a la UPF-BSM

Comentaris

De Neurath a Cockshott: un segle de planificació vs. mercat

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.