Durant pràcticament tot el segle XX va existir una esquerra dinàmica als Estats Units, amb una base sòlida en la creença que el capitalisme desenfrenat generava costos socials inacceptables. Aquella esquerra va assolir la seva major influència entre el 1935 i el 1945, quan galvanitzà una coalició social al voltant del moviment obrer, de manera significativa al Congrés d’Organitzacions Industrials (CIO)[i]. Aquella esquerra era una veu destacada al Partit Demòcrata de l’època, i a nivell federal possiblement arribà al seu zenit el 1944, quan Franklin Delano Roosevelt proposà el que anomenà «una segona Declaració de Drets». Roosevelt proclamà entre ells el dret a «un treball útil i remunerat», a una «atenció mèdica adequada» i a «una protecció adequada dels temors econòmics de la vellesa, la malaltia, els accidents i l’atur.»

L’aliança entre l’esquerra i el món del treball va continuar sent una presència significativa a la política estatunidenca al llarg dels seixanta. El que ha acabat coneixent-se com a moviments socials dels seixanta –l’activisme dels drets civils, les protestes contra la Guerra del Vietnam i el renovat moviment feminista– estaven vitalment vinculats a aquella esquerra igualitària. Aquests moviments van atreure recursos institucionals, incloent-hi organitzadors talentosos i activistes compromesos, d’aquella esquerra més antiga, i va construir a partir de les victòries legislatives i ideològics que va aconseguir. Però durant els vuitanta i principis dels noranta, la por a un implacable juggernaut Republicà va pressionar a aquells a l’esquerra del centre a assumir una posició defensiva, centrant-se en l’objectiu immediat d’escollir Demòcrates per detenir o alentir l’onada dretana. Al mateix temps, els interessos empresarials, en concert amb la dreta Republicana i amb el suport d’una ala emergent de Demòcrates neoliberals, es va posar a retallar i eliminar [roll back] tantes proteccions socials i regulacions que l’esquerra havia guanyat com fos possible. A mesura que aquesta posició defensiva es va apoderar dels grups d’interès de l’esquerra, les seves institucions i els seus líders d’opinió, va definir cada cop més els comentaris a la premsa i la crítica de l’esquerra. Les noves veus editorials –per exemple, The American Prospect– van sorgir per articular els punts de vista d’una esquerra intel·lectual que es definia com a liberal [en el sentit estatunidenc del terme, NdT] més que com a radical. Certament, aquest canvi no es va donar a tot arreu. Publicacions com New Labor Forum, New Politics, Science & Society, Monthly Review i d’altres van mantenir una posició d’oposició, i la Gran Recessió va impulsar nous mitjans, com ara Jacobin i Endnotes. Però l’esquerra estatunidenca es va moure cada cop més cap al centre.

Avui, el moviment obrer ha estat en bona mesura sotmès, i els activistes socials han fet les paus amb el neoliberalisme i ajustat els seus horitzons en conseqüència. Dintre del moviment feminista, les metes s’han desplaçat d’objectius pràctics com l’equiparació salarial i les cures universals de la mainada als vuitanta a celebrar el nomenament de dones a càrrecs públics a títol individual i a desafiar el sostre de vidre corporatiu. Les figures dominants al moviment antibel·licista han acceptat des de fa temps el marc de l’intervencionisme militar estatunidenc. El moviment per la justícia racial ha desplaçat el seu focus de la desigualtat a la «diferència» mentre evita qualsevol crítica cap a les estructures que produeixen desigualtat.

Els orígens d’aquest estretament de la visió social són complexos. La seva expressió més conspícua, però, és la subordinació de l’agenda del Partit Demòcrata, el centre del qual s’ha mogut constantment cap a la dreta des de la presidència de Ronald Reagan. Encara que d’habitud es defensa amb la retòrica del pragmatisme polític i la sofisticació, aquest desplaçament exigeix, com apunta l’historiador Russell Jacoby, abandonar «la creença que el futur podria superar en allò fonamental el nostre present», que tradicionalment ha estat una de les bases essencials del pensament i la praxi de l’esquerra. «En comptes de defensar la idea radical d’una nova societat», observa Jacoby a The End of Utopia, «l’esquerra, ineluctablement, es replega a idees més petites, buscant expandir les opcions dintre de la societat existent.»

L’atrofia de la imaginació política es revela també en la manera d’abordar l’estratègia. En absència d’objectius que exigeixin una organització a llarg termini –un sistema sanitari públic universal, una universitat pública i un transport públic gratuïts, un parc d’habitatge públic federal i seguretat salarial– el cicle electoral ha arribat a exhaurir l’horitzó temporal de l’acció política. Els objectius que no poden aconseguir-se en un o dos cicles electorals semblen fantasiosos, com ho són qualsevol que no s’ajusti a l’agenda Demòcrata. Fins i tot els qui es consideren l’esquerra Demòcrata estan infectats d’electoralitis. Cada elecció esdevé ara un moment carregat d’urgència, un assumpte de vida o mort, que exclou el dissens o fins i tot la reflexió. Per als liberals, només hi ha una opció en un any electoral, i aquesta és elegir, a qualsevol preu, a qui sigui el Demòcrata que es presenti. Aquest modus operandi ha encotillat el que queda de l’esquerra al Partit Demòcrata de tal manera que des de fa molt de temps ha renunciat al seu compromís a qualsevol mena de projecte redistributiu i imposa una amnèsia buscada al debat polític. Cert, el darrer Demòcrata era en veritat insatisfactori, però aquest és millor; cert, el darrer Republicà no va portar a la destrucció de l’univers, però aquest ho farà sense dubte. I, per descomptat, cadascun dels jutges «clau» de la Cort Suprema és quatre anys més vell del que ell o ella era la darrera vegada.

Per què aquest anar al darrera d’un Partit Demòcrata cada cop més a la dreta del centre persisteix si no hi ha cap recompensa aparent? Gairebé sempre hi ha hagut una bona excusa: els Republicans controlen la Casa Blanca; els Republicans controlen el Congrés; els Republicans són tan forts que poden blocar les iniciatives progressistes fins i tot si no controlen ni l’executiu ni el legislatiu. Així, doncs, els creients han estat capaços de reconfortar-se en l’argument circular de la seva convicció. Cada acte indesitjable realitzat per una administració Republicana és, eo ipso,prova que si el candidat Demòcrata hagués guanyat, les coses haurien anat molt millor. Quan els Demòcrates han estat al govern, la imaginada amenaça omnipresent de l’espantall Republicà ha continuat sent una limitació constant a l’acció i un pretext per suprimir la crítica des de l’esquerra.

Exagerar les diferències entre els candidats Demòcrata i Republicà, a més, serveix per fer un rentat de cara retrospectiu als candidats i administracions Demòcrates anteriors. Si Al Gore hagués estat escollit president després de les eleccions de l’any 2000, segons aquesta faula, podríem no haver tingut els atacs del 11-S i certament mai hauríem tingut la Guerra de l’Iraq, com si fos inimaginable que una reacció Republicana als atacs l’hagués empès precisament a aquesta mena de resposta. I, considerant la seva posició bel·ligerant sobre l’Iraq a la campanya del 2000, potser no hagués necessitat cap espenta tampoc.

Les tronades crides d’urgència s’apilen sobre les jeremiades habituals la Cort Suprema i Roe v. Wade[ii]. La «majoria del Senat a prova de filibusterisme» fou el giny que empolainà el cicle electoral del 2008, suggerint convenientment una preparació estratègica per a grans iniciatives polítiques mentre, alhora, s’evitava un debat sobre el contingut d’aquestes mateixes iniciatives. Era una distracció ideal que va proporcionar als experts, als aprenents d’expert i a la gent que, senzillament, veu massa televisió per cable, alguna cosa de la que xerrar i una base retòrica per sentir-se «informat». Tot plegat es va construir, però, sobre la falsa premissa que Demòcrata = liberal.

Més reveladora, malgrat tot, és la reinvenció de l’administració Clinton com una era daurada d’èxits progressistes. Si alguna cosa demostra l’historial de Bill Clinton és fins on arriba la victòria del reaganisme a l’hora de definir els termes del debat polític i els límits de la pràctica política. Una recapitulació d’alguns dels majors èxits de la seva administració hauria de ser suficient per esvair aquesta amnèsia social. Clinton es presentà, en part, amb la promesa de «posar fi a l’Estat del benestar tal i com el coneixem»; al govern va ser responsable de la fi del compromís de sis dècades del govern federal de proporcionar ajudes als pobres i va posar fi de manera efectiva al finançament directe federal per a l’habitatge de protecció social. En tots dos casos el seu pla va consistir en transferir subsidis federals –quan no, simplement, eliminar-los– de la població empobrida als empresaris de feines de baixos salaris, els promotors immobiliaris i els propietaris d’habitatges. Va convertir en llei iniciatives legislatives repressives que van incrementar la quantitat de delictes federals punibles, va inundar les presons de reclusos i va sostenir la disparitat en les sentències injustificades i racialment discriminatòries per possessió de crack i cocaïna. Va aprovar l’Àrea de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) malgrat les enèrgiques objeccions dels sindicats i de molts congressistes Demòcrates. Va temporitzar en la seva promesa de campanya per posar en marxa una reforma de la legislació laboral que tornaria a fer el terreny de joc més favorable als treballadors, fins que la victòria Republicana al Congrés el 1995 li va proporcionar l’excusa per no fer-ho. Va posar en marxa la privatització de Sallie Mae, l’entitat bancària del govern federal que administrava préstecs estudiantils, agreujant així la crisi del deute dels estudiants.

Malgrat tota la xerrameca orwelliana de la seva administració sobre «reinventar el govern», el seu compromís per reduir el dèficit va portar, entre altres coses, a ampliar la privatització del programa federal d’inspecció de les càrnies, descarregant de responsabilitat a aquesta indústria, una reinvenció que deu haver satisfet al seu antic patró d’Arkansas, Tyson Foods, i que raonablement ha deixat el seu llegat en els esporàdics casos de productes contaminats i la seva retirada, un indici de problemes endèmics més profunds a la seguretat alimentària als Estats Units. La seva gestió de la reforma sanitària, com la de Barack Obama, estava construïda al voltant d’acontentar el sector farmacèutic i les companyies asseguradores, i el seu fracàs només intensificà el blitzkrieg de la medicina que busca abans que res el benefici.

En política exterior, no estava menys inclinat que Reagan o George H.W. Bush a participar en l’intervencionisme militar. És més, tenint en compte la seva responsabilitat en l’operació a Somàlia, va portar a terme gairebé tantes intervencions militars discretes com els seus dos predecessors junts, i en quatre anys menys. A més, l’administració Clinton inicià la política de «lliurament extraordinari», per la qual els Estats Units afirma tenir el dret a detenir a individus sense càrrecs ni supervisió pública de cap mena, de manera que poden ser empresonats a qualsevol lloc del món (una política que l’administració Obama ha refusat explícitament rebutjar). Clinton també incrementà l’ús dels Estats Units de «serveis militars privatitzats», és a dir, de mercenaris.

La boirina nostàlgica que enterboleix aquest record té el perfum evocador de la prosperitat dels anys de Clinton. Però el gruix de la prosperitat d’aquella època era buida: els efectes de la primera bombolla tecnològica i, després, de la bombolla immobiliària. La seva administració va estar implicada en totes dues, no en darrer lloc al signar la derogació de la Llei Glass-Steagall del 1933 que establia un tallafocs entre la banca comercial i la d’inversió en resposta als excessos especulatius que van fer esclatar la Gran Depressió. I, com és el destí de totes les bombolles, van esclatar primer una i després l’altra, provocant la pitjor crisi econòmica des de la Depressió, que havia portat a l’aprovació de Glass-Steagall. Sense dubte, l’administració Clinton no va ser solament o fins i tot principalment la responsable d’aquestes bombolles especulatives i la seva fi. Les administracions Republicanes que la precediren i seguiren van estar igualment inclinades a presidir la subhasta als saquejadors i lladres del sector financer. Això no obstant, Clinton i la colla de Wall Street que va dirigir aquesta política fiscal i econòmica –Robert Rubin, Lawrence Summers, Alan Greenspan– no estan menys implicats que els Republicans pel que fa a haver ocasionat la crisi econòmica que s’arrossega des del 2008.

És fa difícil imaginar que una administració Republicana pugui haver tingut molt més èxit a l’hora de fer avançar l’agenda del reaganisme. És més, Clinton va deixar clares les seves predileccions des de bon començament. «Aquí som Republicans d’Eisenhower», va declarar, encara que amb una certa exasperació, poc després de la seva victòria del 1992. «Defensem els dèficits baixos, el lliure comerç i el mercat d’accions. No és fantàstic això?»

Tenir en compte la desaparició de l’esquerra en el neoliberalisme Demòcrata ajuda a explicar com i per què molts d’aquests autoproclamats esquerrans o progressistes –individus, institucions, organitzacions i avatars de l’opinió de l’esquerra com The Nation– poden ser escombrats en la retòrica abundant i les expectatives que han envoltat la campanya, l’elecció i la presidència de Barack Obama.

Obama i la seva campanya no van enganyar o simplement cooptar radicals inconscients. Ben al contrari, Obama ha estat ben clar en tot moment a l’hora d’afirmar que ell no és d’esquerres. Al llarg de tota la seva trajectòria s’ha distanciat de manera calculada de tota política radical. Als seus llibres i discursos ha presentat amb freqüència imatges estereotipades del dogmatisme o els disbarats de l’esquerra. Quan no estava ocupat en una oratòria retòricament pretensiosa i patriotera sobre la superioritat de les institucions polítiques i econòmiques estatunidenques, ha renyat ara i adès a l’esquerra amb comentaris gratuïts que semblen principalment destinats a reafirmar les sensibilitats conservadores del seu judici, tal com Booker T. Washington feia servir estereotips de negres robagallines per establir la seva bona fides amb les audiències segregacionistes.[iii] Aquesta inclinació a deixar anar referències casuals als «excessos» de l’esquerra o el «fracàs» del socialisme ha estat un element definitori de la marca Obama i suggereix que és una nova mena de progressisme pragmàtic que, possiblement, construirà ponts entre l’esquerra i la dreta –o s’elevara per sobre d’aquest eix– i apel·larà als ciutadans més enllà de divisions ideològiques. Les afirmacions que Obama posseïx aquesta singular habilitat contribuïren a l’opinió que era un prohom que podia ser escollit, i que, un cop escollit, seria capaç de forjar un nou consens visionari post-partidista.

Aquest tret de la marca Obama fins i tot va infondre entusiasme als qui s’identifiquen com a d’esquerres, molts dels quals, arribats a aquest punt, voldrien passar pàgina de les seves fites passades. Aquest era un progressista de nom que de veritat podia guanyar la presidència i eliminar tots els obstacles electorals, el que no van poder fer Jesse Jackson, Ralph Nader i altres candidats del vot protesta. Però pocs van reconèixer fins a quin punt l’ampli atractiu d’Obama depenia del seu rebuig dels «excessos» de l’esquerra. Quina mena de «progressista» segueix una estratègia política de distanciar-se de l’esquerra mentre assaja tronats estereotips conservadors? Fins i tot acceptant la mai del tot demostrada afirmació que Obama està, en el fons, compromès amb l’agenda progressista (un lloc comú familiar de l’administració Clinton, cal recordar), com podria una coalició construïda sobre el fet que cal calmar els conservadors no limitar seriosament la seva administració?

Les generalitats amb les quals Obama ha dissenyat el seu projecte faciliten esquivar aquesta mena de preguntes. Els seus llibres no són articulacions substantives d’un programa social sinó performances en les quals la seva narrativa biogràfica i identitat fan el paper d’una política vagament transformadora. De vegades aquesta projecció no ha estat tan subtil. En una entrevista amb el periodista James Traub un any abans de la seva elecció, Obama va declarar: «Penso que si pots dir-li a la gent ‘tenim un president a la Casa Blanca que té una àvia que viu a una barraca a la riba del Llac Victòria i una germana que és mig indonèsia, casada amb un xinès-canadenc’, pensaran que aquest home pot tenir una millor comprensió del que passa a les nostres vides i al nostre país. I encertarien.»

Sense sorpreses, doncs, hi ha molt poc amb el qual estar en desacord en aquests llibres. Estan pensats per produir precisament aquest efecte. Matt Taibbi va caracteritzar el personatge polític d’Obama a principis del 2007 com un «codi genètic humà enginyosament elaborat: un home sense raça, ideologia, lleialtats geogràfiques o, fins i tot, qualsevol mena de vora afilada. No pots competir contra ell a unes eleccions amb plantejaments polítics perquè ni tan sols pots situar-lo a l’espectre polític. L’espectacle d’Obama com a ‘home per a totes les feines’ és tan perfecte en els seus detalls que tothom pot trobar una mica de si mateix en alguna cosa de l’historial del candidat, ja siguin en els seus gens o la seva educació… La seva estratègia sembla consistir en presentar-se com una mena d’universalista ideològic, un que gasta bona part de l’energia retòrica mostrant que reconeix la validesa de tots els punts de vista i, de manera inversa, emfatitza que quan adopta posicions dures sobre una qüestió, ho fa a contracor.»

Taibbi va descriure el projecte polític d’Obama com «una amalgama de Kennedy, Reagan, Clinton i el New Deal; apunta al centre del centre del centre.» Taibbi no és ni de bon tros l’únic que sosté aquesta opinió: altres han molt més crítics a l’hora d’analitzar les seves implicacions, fins i tot durant l’embriagador moment de la campanya del 2008.

Més a prop del mainstream liberal, Paul Krugman ha demostrat repetidament que moltes de les posicions i inclinacions polítiques del candidat Obama no només eren consistents amb la retòrica hiperbòlica que envoltava la campanya, sinó que, oimés, no eren especialment liberals. Quan en el número de juny del 2008 de The Nation Naomi Klein va expressar la seva preocupació sobre la professió d’amor d’Obama pel lliure mercat i la seva selecció d’assessors econòmics molt convencionalment neoliberals, Krugman va respondre més aviat enutjat. «Miri, Obama no es va presentar com un progressista de la mena dels de The Nation i després va trair els seus aliats un cop va guanyar les primàries. Durant la campanya era una mica menys progressista que Hillary Clinton en qüestions de política nacional, i encara ho era menys en qüestions de sanitat. Si gent com la senyora Klein estan sorpresos, sorpresos que no era el candidat de les seves fantasies, no poden culpar a ningú, tret d’ells mateixos.»

Ja el 2006 Ken Silverstein va deixar escrit a aquestes planes que les connexions amb els sectors empresarial i financer de l’estrella emergent suggerien que els seus seguidors progressistes farien bé en embridar les seves esperances. Larissa MacFarquhar, en un perfil per al New Yorker del 2007, també donà motius per reflexionar als qui projectaven esperances «transformadores» en Obama. «En la seva visió de la història», informava, «en el seu respecte a la tradició, en el seu escepticisme que el món només pot canviar-se molt, molt lentament, Obama és profundament conservador… Preguntat si ha canviat de parer sobre alguna cosa en els darrers vint anys, afirma que ‘probablement ara sóc molt més humil sobre la velocitat amb la qual els governs poden resoldre els problemes’.»

Aquests i altres crítics, escèptics i veus que demanaven cautela van quedar ofegades en la salmòdia del fervor ortodox dels creients. Hi ha qui, al ramat, suposadament representaren l’ala esquerra de la campanya, com l’antic militant del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDS) Carl Davidson i l’antiracista blanc professional Tim Wise, i denunciaren els crítics d’Obama com a radicals utòpics i tronats que estaven perdent el tren de la història perquè preferien en canvi rebolcar-se en la seva marginació. Aquesta resposta és un mantra genèric dels oportunistes polítics. Alguns dels qui cridaren a pujar-se a aquest carro insistiren que Obama era un progressista en secret que revelaria la seva vertadera política un cop escollit. Altres descansaren en la familiar afirmació que donar suport de manera activa a la campanya –a diferència d’escollir votar per ell com un altre mal menor– proporcionaria als progressistes una posició per exercir una pressió des de l’esquerra a la seva administració.

Un cop i un altre, adults perfectament conscients citaren els arguments decisius confeccionats a favor del candidat pels seus fills. Se’ns urgí a meravellar-nos i prendre nota dels autocomplaents Nens del Blat de Moro de classe mitjana-alta i la seva exuberància capritxosa i desinformada. I és fàcil entendre per què molts d’ells trobaren Obama com una novetat absoluta sota el sol: per a ells ho era. Un jove de vint-i-cinc anys el 4 de novembre del 2008 en tenia nou quan Bill Clinton va ser escollit per primera vegada, deu quan va fer que el Congrés aprovés el NAFTA, 13 quan va signar la «reforma» del model de benestar i 16 quan va signar la Llei de Modernització dels Serveis Financers del 1999, mitjançant la qual es va derogar Glass-Steagall.

L’habilitat miraculosa d’Obama per inspirar i fer que els joves s’impliquessin reemplaçà el contingut específic en la seva xerrameca sobre Esperança i Canvi. De la mateixa manera que els seus simpatitzants presentaven la història de la seva vida com l’encarnació d’una política que altrament no estava clarament definida, la projecció d’un jovent inspirat substituí una narrativa d’identitat –i una, en veritat, vaga i efímera– per tot argument. Els presoners d’Obama veien la seva política com qualitativament diferent de la de Bill Clinton, encara que el nínxol polític que Obama havia creat per a si mateix només aprofundia el clintonisme. Per descomptat, la percepció de la diferència d’Obama respecte als Clinton i altres competidors Demòcrates del passat i el pressent estava lligada a esdevenir el primer president negre, un fet el significat simbòlic del qual superava amb escreix la política real del candidat. Així doncs, per exemple, el filòsof Slavoj Žižek, que no acostuma a ser un entusiasta fanàtic, proclamà poc després de les eleccions presidencials del 2008 que «la victòria d’Obama no és només un altre desplaçament de l’eterna lluita parlamentària per a una majoria, amb totes les calculacions pragmàtiques i manipulacions que això implica. És el signe de quelcom més… Siguin quins siguin els nostres dubtes, en aquell moment [el de la seva elecció] cadascú de nosaltres era lliure i participava en la llibertat universal de la humanitat… la victòria d’Obama és un signe de la història en el sentit triple kantià de signum rememorativum, demonstrativum, prognosticum. Un signe en el qual reverbera la memòria de la llunya esclavitud i la lluita per la seva abolició; un esdeveniment que ara demostra un canvi; una esperança de futurs assoliments.»

No obstant, Obama no podria haver venut la seva transcendència ‘bipartidista’ marca de la casa amb tant d’èxit a aquells que s’identifiquen com d’esquerres si Clinton no hagués desplaçat ja els límits del liberalisme prou a la dreta. La postura de bon judici d’Obama depèn, en part, de la validació ritual de les trivialitats sobre «el gran govern», que evoca típicament través de frases altisonants més que no pas a través d’un argument afirmatiu que pugui sonar massa dissonant amb els seus votants d’esquerres. Pot suavitzar hàbilment les tensions amb al·lusions perquè Clinton, en el seu suposat ‘nou acord’ (‘New Covenant’), obra d’un ‘nou Demòcrata’, ja havia tallat el vincle entre el liberalisme Demòcrata i un compromís ferm i vigorós amb el sector públic.

Obama també es recolza en grollers estereotips culpabilitzadors sobre la gent negra pobra per transmetre una honestedat determinada sobre raça i pobresa. La divisió de Clinton dels pobres entre aquells que «segueixen les normes» i aquells que suposadament no ho fan, la seva redefinició de la destrucció de l’habitatge social públic i l’expulsió dels pobres com a «moviment cap a noves oportunitats» i «ESPERANÇA», i per damunt de tot la seva debacle de la «reforma de l’Estat del Benestar», ja ha ajudat als Demòcrates liberals a veure la modificació del comportament d’una població defectuosa com l’objectiu fonamental de la política per combatre la pobresa. És més, fins i tot gent d’esquerres ersatz com Glenn Greenwald, aleshores a Salon.com, i Katrina vanden Heuvel, a The Nation, van defensar i racionalitzar la voluntat d’Obama de discriminar a la gent pobra negra. Greenwald aplaudí al candidat per fer el que imaginava que era d’alguna manera un moviment «poc ortodox» i «políticament insegur», mostrant-se el suficientment valent com per colpejar aquest grup políticament indefens. Per la seva banda, vanden Heuvel va racionalitzar aquests moviments, com el seu lamentable discurs «de pollastre de Popeye»[iv], com un reflex de la «divisió generacional» entre joves afroamericans, amb Obama representant una generació més jove que valora la «responsabilitat individual». Podria ser, però paga la pena esmentar que Obama no va donar el seu discurs de Popeye a grups de banquers d’inversió.

El reflex d’Obama a reaccionar primer a la seva dreta generalment ha estat interpretat com una necessitat política o fins i tot aplaudit com un pragmatisme sagaç. Les defenses dels suports a Obama d’aquells com John Barrow, un Demòcrata conservador de Geòrgia, i el senador trànsfuga Republicà Arlen Specter de Pennsilvània, per damunt d’altres Demòcrates més liberals, descansa en la suposició que els Demòcrates només poden guanyar operant en un marc del debat polític establert per la dreta i intentar aconseguir majories electorals triangulant circumscripcions electorals. Almenys des de la campanya de Bill Clinton del 1992, els candidats Demòcrates «seriosos» han insistit que, com que apel·lar a l’agenda de la dreta és necessari per guanyar, l’esquerra responsable ha de deixar de banda les seves demandes de polítiques específiques o programes com un quid pro quo per al seu suport. Com il·lustren les seves respostes a les crítiques de l’esquerra a la seva gestió de la reforma sanitària, l’administració Obama defineix com a «responsable» aquells que li donen suport de manera acrítica; aquells que no són per definició «extrema esquerra» i, en conseqüència, són descartables. Per completar aquesta marejant òrbita ideològica, aquesta limitació ha estat venuda com una prova de la importància de subordinar tota la resta d’objectius polítics concrets al projecte de fer que siguin elegits més Demòcrates, a partir de la premissa que, un cop hagin estat escollits, major serà la possibilitat que una majoria sigui receptiva a fer seu el programa de l’esquerra.

L’anticipació de treballs i «accés» –el crack de la cocaïna (o, de manera més realista, la cocaïna en pols) del món dels grups d’interessos– ajuda a fer aquest frau molt més atractiu, especialment entre aquells que s’han alimentat d’aspiracions a les universitats d’elit o les guinguetes de l’esquerra, o totes dues coses. Aquests aspirants poden estar entre els més abrandats a l’hora de denunciar les crítiques des de l’esquerra del Demòcrata del moment com a irresponsables i políticament immadures.

Però si l’esquerra està emmanillada a una estratègia Demòcrata que, com a mínim des de l’administració Clinton, tracta de guanyar les eleccions absorbint bona part de la visió social de la dreta i la seva agenda, molt aviat la noció d’una esquerra política deixarà de tenir sentit. A tots els efectes, això és el que ha passat. Si la dreta marca els termes del debat als Demòcrates, i els Demòcrates marquen els termes del debat a l’esquerra, què pot significar això per a l’esquerra política? Els termes «esquerra» i «progressista» –i en l’ús quotidià el darrer terme només és una versió covarda del primer– ara signifiquen una sensibilitat cultural més que no pas una crítica racional de l’ordre social existent. Com que només la dreta parteix d’una visió utòpica clara, «l’esquerra» ha acabat sent poca cosa més que «no ser la dreta».

L’esquerra no té cap lloc particular on vulgui anar. I, per reformular una vella expressió, si no tens cap destí, qualsevol direcció sembla tan bona com qualsevol altra. L’esquerra va d’un grup oprimit o moment de crisi a un altre, d’una base electoral màgica o moralment impecable o font d’agència política (joves/estudiants; immigrants sense papers; el moviment obrer iraquià; els zapatistes; el ‘precariat’ urbà; el que sigui verd; la ‘comunitat’ negra/llatina/LGTB; els moviments socials de base, les xarxes socials, la blogosfera; l’insuls Demòcrata d’aquesta temporada; Occupy; una enginyera de software ‘trotskista’ electa al consell de la ciutat de Seattle) a una altra. Li manca focus i estabilitat; el seu métier és ser testimoni, manifestar solidaritat, i l’esdeveniment o el gest. El seu reflex és «enviar missatges» als qui són al poder, fer declaracions i estar al costat o a favor dels oprimits.

Aquesta política diletant és part de l’herència d’una generació de derrota i marginació, de dècades sense cap possibilitat de desafiar el poder o influir en la política. D’aquesta manera, l’esquerra opera sense cap mena de corba d’aprenentatge i, en conseqüència, és vulnerable en tot moment al nou entusiasme. Va perdre fa temps la seva habilitat d’avançar per la seva pròpia força. Lluny de ser una avantguarda, l’autoproclamada esquerra als Estats Units sembla contenta de treure la seva inspiració, esperança i confiança de fora de les seves pròpies files, i viu només en els marges més allunyats de la política estatunidenca, com una agrupació d’individus als intersticis de les institucions més majoritàries.

Amb els dos partits convergint en polítiques, les àrees de desacord fonamental que els separen han esdevingut massa arcanes i massa llunyanes de la majoria de l’experiència de la gent com per inspirar qualsevol compromís, no diguem ja acció popular. Les estratègies i lleialtats esdevenen volàtils i oportunistes, la política se centra cada vegada més en els candidats i és impulsada por una exultant adoració cap als individus o, més apropiadament, les idealitzades i evanescents personae –els hologrames polítics– que projecten els seus empaquetadors.

Com el «codi genètic» descrit per Taibbi, Obama és el producte pur d’aquesta política buidada de tot contingut. És un triomf de la imatge i la identitat sobre el contingut; és més, és el triomf de la identitat com a contingut. Taibbi interpreta erròniament com la raça s’incorpora a la marca Obama. Obama no és un home «sense» raça: l’encarna com una abstracció, una evocació tranquil·litzadora separada de la història i les relacions socials. La raça és el que Obama projecta en comptes d’una ideologia. La seva classificació racial es combina amb una narrativa d’autorrepresentació, incloent el seu passat com a «organitzador de la comunitat», per transmetre la sensació d’una política, ben bé com la publicitat presenta un producte com l’expressió material d’un desig encara per desenvolupar. Això va esdevenir la base per a la fe en la seva virtut, que el va protegir considerablement de les agudes crítiques de l’esquerra durant els primers cinc anys de la seva presidència. La brama que l’elecció d’Obama era, en paraules de Žižek, «un signe en el qual reverbera la memòria de la llunyana esclavitud i la lluita per la seva abolició», també era una crida a suspendre el judici crític, a atribuir a l’esdeveniment un significat per sobre de qualsevol cosa que Obama defensés o fes.

Fet i fet, Obama fou capaç de guanyar la presidència només perquè els canvis que suposadament significà la seva elecció ja havien ocorregut. La seva elecció, després de tot, no depenia de desqualificar a grans sectors de l’electorat blanc. Tenint en compte com estaven les coses, el seu compromís amb una política exterior imperialista i Wall Street no ha fet més que segellar encara més el taüt de l’esquerra estatunidenca, clavant els darrers claus des de dintre. Com les imploracions de Katrina vanden Heuvel al president perquè accepti la crítica d’una «esquerra amb principis», que ha demostrat la seva lleialtat a través de la conformitat sense principis amb les iniciatives de la seva administració: en una carta del 2010, el president de l’AFL-CIO carregà contra la comissió de dèficit considerant-la una iniciativa per atacar la seguretat social sense mencionar, amb tacte, que Obama nomenà als membres de dita comissió o fins i tot sense vincular-lo a qualsevol de les polítiques econòmiques contra les quals el moviment sindical continua protestant; i encara hi ha menys d’un moviment antibel·licista del que hi havia amb Bush, a mesura que Obama ha ampliat l’agressió dels Estats Units i les massacres al Pakistan, Iemen, Somàlia i qui sap on més.

Barack Obama ha estat sempre un Demòcrata neoliberal ben poc excepcional i res més, amb una habilitat ben excepcional per presentar-se de manera persuasiva a aquells que volen creure, i amb sòlides connexions i considerable bona voluntat dels sectors empresarial i financer. Des del seu flirteig amb èxit amb els liberals de la Universitat de Chicago i Hyde Park a l’inici de la seva carrera política, el seu atractiu sempre ha estat sobre la persona que projecta –fins al punt que anima a la gent a sentir-se bé per les seves polítiques, el futur polític i ells mateixos sentint-se bé amb ell– més que no sobre qualsevol projecte o programa polític que hagi presentat. I aquesta persona sempre ha estat vinculada i continua interpretant representacions complexes i contradictòries de la raça a la política estatunidenca.

Particularment entre aquells que emfatitzen la força primària del racisme a la vida estatunidenca, l’elecció d’Obama continuava els mateixos impulsos de competició de contenir la respiració: exultació en un primer moment triomfal i la consideració que el triomf, amb posterioritat, no és tan definitiu com sembla. Els defensors d’una política antiracista expressen gairebé de manera ritual l’ansietat que la presidència d’Obama s’arrisca a fer pública una proclamació prematura de la transcendència de la desigualtat, injustícia o conflicte, racial. És i serà possible trobar tantes expressions d’aquest punt de vista com es vulgui, a mesura que les tendències llunàtiques i més o menys obertament racistes dels ‘birther’[v] i el Tea Party han esdevingut part del paisatge polític. Un perill equivalent a llarg termini, però, és la possibilitat que no ens trobem amb cap política crítica més enllà d’un esquerranisme pansit capaç només de relatar, analitzar, fer-se creus, administrar i elaborar històries «d’així són les coses» sobre la despossessió i l’explotació, reformulades en el llenguatge evocatiu, però políticament estèril, de la diversitat i la diferència. Això és una versió del neoliberalisme d’una esquerra. El radicalisme, avui, significa només un fort compromís contra la discriminació, una qüestió que el liberalisme Demòcrata no ha abandonat mai. Més aviat, és la via que els Demòcrates han adoptat al retirar-se d’un compromís amb la justícia econòmica.

La confusió i la paràlisi crítica incitada per les imatges racials de l’elecció d’Obama han previngut fins i tot als intel·lectuals més sofisticats, com Žižek, de concloure que Obama era només un altre Demòcrata clintonita, ni més ni menys. És com Obama podia vendre’s, fins i tot dintre de l’esquerra: com un híbrid entre Martin Luther King Jr. i Neo, de The Matrix. El triomf de les polítiques identitàries, condensades al voltant de la imatge banal de l’aixecament pels drets civils i el seu llegat com un «moviment d’alliberament negre», és el que ha permès a Obama presentar-se amb èxit com l’encarnació liberal d’una altrament política progressista vaporosa. En aquest sentit, la seva elecció és fonamentalment una expressió dels límits de l’esquerra als Estats Units, del seu declivi, desmoralització i col·lapse.

Les tasques crucials per a una esquerra compromesa als Estats Units ara són admetre que no existeix una força política efectiva i començar a intentar crear-ne una de nova. Aquest és un esforç a llarg termini, i un que exigeix un moviment obrer robust i vibrant. El moviment obrer pot ser feble o estar en declivi, però això només significa que ajudar a reconstruir-lo és la tasca més seriosa per a l’esquerra estatunidenca. Pretendre que existeix alguna altra opció és pitjor que inútil. No hi ha intervencions màgiques, vies ràpides o dreceres tecnològiques. Hem de rebutjar la fantasia que alguna guspira encoratjarà al poble a moure’s com una massa, a l’uníson. Hem de crear una base electoral per a un programa d’esquerres, i això no pot ocórrer via MSNBC, entrades a un blog o The New York Times. Exigeix un considerable esforç en organització i construir relacions amb persones més enllà dels despatxos de Washington D.C. i els confortables horts de l’esquerra. Finalment, admetre la nostra impotència absoluta pot ser políticament alliberador: reconèixer que com a esquerra no tenim cap influència en qui és nominat o escollit, o què fan un cop han assumit el càrrec, reduiria l’autoengany frenètic que s’emporta l’atenció a les carreres de cavalls cada quatre anys, dos anys i ara, pel que sembla, permanents. Fa temps que és l’hora perquè comencem a abordar una crítica i estratègia d’esquerres determinant quines són les nostres prioritats socials i de govern, i centrant la nostra atenció a construir la mena de moviment popular capaç de realitzar aquest projecte. Obama i els seus principals assessors van subratllar aquest fet evidenciant de manera brutal durant la campanya del 2008 que no hi hauria cap espai per a la crítica des de l’esquerra en el seu règim d’Esperança i Canvi. El missatge no podria ser més clar.

Article publicat originalment a Harper Magazine

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Wikipedia

Notes

NdT: El títol original de l’article és ‘Nothing left’, un joc de paraules intraduïble ja que ‘left’, en anglès, significa tant ‘esquerra’ com és el passat simple del verb ‘quedar’ (leave).

[i] Una de les federacions sindicals més importants dels EUA.

[ii] Roe v. Wade fou el cas que va portar a la despenalització de l’avortament als EUA el 1973.

[iii] Booker T. Washington (1856-1915) fou un dirigent afroamericà, criticat per altres figures del moviment dels drets civils, particularment W.E.B. du Bois, per prioritzar l’entesa amb les elits blanques.

[iv] Popeye és una coneguda cadena de restaurants de menjar ràpid dels EUA, especialitzada en pollastre fregit. En un discurs del 2008, Obama va criticar els pares afroamericans que donaven «Popeyes freds» als seus fills. «Sé que és difícil que la canalla mengi com cal, però també sé que hi ha gent deixant que els nostres fills beguin vuit llaunes de refrescos al dia, com fan alguns pares, o, ja ho sabeu, donar-los per esmorzar una bossa de patates fregides. Compreu una tauleta o poseu a aquest nen a la taula de la cuina. Deixeu-los veure com feu les tasques domèstiques.» Molts consideraren que el discurs d’Obama culpabilitzava als afroamericans més pobres al plantejar els problemes de nutrició com una mala opció que havien escollit i no com a resultat de problemes estructurals.

[v] Moviment ultradretà que negava que Obama hagués nascut als Estats Units i, per tant, tingués el dret a ser president del país. Va comptar amb el suport de Donald Trump.