De l’agonia del capital(isme) i del desvetllament de la seva il·lusió democràtica

Primera part de l'anàlisi sobre el llibre «De la decadència de la política al capitalisme terminal: Un debat crític amb els 'neo' i 'post' marxismes. També amb els moviments socials», escrit per Andrés Piqueras.

De l’agonia del capital(isme) i del desvetllament de la seva il·lusió democràtica

Primera part de l'anàlisi sobre el llibre «De la decadència de la política al capitalisme terminal: Un debat crític amb els 'neo' i 'post' marxismes. També amb els moviments socials», escrit per Andrés Piqueras.

Piqueras és professor titular de Sociologia i Antropologia a la Universitat Jaume I de Castelló, i durant molts anys ha investigat sobre identitats, desenvolupament i migracions, passant a formar part els darrers tres lustres de l’Observatori Internacional de la Crisi (OIC). En aquest organisme, Piqueras estudia el desenvolupament de la crisi estructural capitalista així com les possibilitats d’acció que s’hi van obrint.

El llibre està dedicat als milions i milions de comunistes que entregaren la vida al llarg del segle XX per un món sense explotació, als que van caure i als que van vèncer. Aquesta puntualització no és fútil doncs, com veurem, Piqueras avorreix els comunistes que menyspreen les experiències socialistes realment existents. Al pròleg, a càrrec del també membre de l’OIC Wim Dierckxsens, hi queda ben clara la premisa útil del llibre: «és l’acció política teòricament ben informada, la Política en la seva plenitud, la nostra millor arma».

La primera part del llibre defineix les característiques constitutives del capitalisme per a, posteriorment, explicar el punt de desenvolupament en què aquest es troba, que anomena «capitalisme terminal». L’autor exposa llavors la consegüent dissolució de les democràcies liberals, la creixent necessitat d’intervenció política per al sosteniment de la valorització i la sagnant implosió de la globalització unipolar, del món sorgit de la Segona Guerra Mundial; la fi del llarg segle XX. L’essència metabòlica del capitalisme suposa, en paraules d’Adrián Piva:

La producció dels valors d’ús com a producció generalitzada de mercaderies i, amb ella, la vigència social general de la forma diner i de la circulació mercantil, les que alhora suposen el predomini de la relació del capital, és a dir, la normalització de l’apropiació de l’excedent en la forma de plusvalor i, per tant, la regulació de l’assignació del treball social i de la distribució dels seus productes a través de la llei del valor en la seva forma específicament capitalista, és a dir, a través de la llei de formació dels preus de producció, etc. Totes aquestes formes socials apareixen com a processos naturals i la seva lògica com a lleis objectives per a les consciències individuals.

Andrés Piva (2008)

El moviment del capital com a valor, explica Piqueras, actua en el sentit d’apropiar-se del conjunt de les condicions socials que l’han precedit, per posar-les al servei de la seva reproducció, alhora que crea noves condicions amb el mateix objectiu.

El capitalisme com a decurs de relacions socials, i no totalitat-en-sentit-estricte, és inherentment un sistema obert (en tant que conjunt de regles temporals de reproducció de relacions, que parcialment i de manera incompleta es complementen, i que a més no poden existir de manera abstracta, separades del seu context extern i dels altres sistemes amb què conviu, situats en les seves temporalitats específiques) ordenat per aquesta lògica del moviment del capital com a valor. Com explica Facundo N. Martín (2014), «la noció marxista de totalitat (…) no suposa la sumatoria exhaustiva dels elements donats al cos social sinó que es refereix al sentit de la seva articulació».

L’entitat referencial que permet la intercanviabilitat generalitzada de mercaderies és el temps de treball socialment necessari per a produir-les. El desenvolupament capitalista comporta intrínsecament una tendència a una major automatització o, el que és el mateix, a una menor utilització de força de treball per unitat de capital invertit. En reduir-se relativament la força de treball en un determinat procés productiu, disminueix també la massa de valor vinculada a aquesta, ja que el treball humà és l’única font possible del valor. L’increment de la taxa d’explotació no implica necessàriament un increment de la taxa de guany, que tendeix a decaure amb la mecanització.

La caiguda tendencial de la taxa de guany és, doncs, la tendència bàsica que es dona amb el desenvolupament de les forces productives. De la interacció entre aquesta tendència i els diversos factors contrarestants en resulta la forma concreta en què s’expressa la taxa mitjana de guany en cada moment històric. Però la tendència sempre està present, fins i tot quan funcionen bé els processos contra-tendencials i es dona un període d’auge en l’economia.

D’altra banda, segons l’automatització dels processos productius va fent que la quantitat de temps de treball dipositada en cada producte sigui menor, la productivitat de cada treballador ha d’augmentar per a que la massa de benefici realitzable no disminueixi. Aquesta paradoxa de la productivitat s’ha pogut compaginar fins ara amb el guany capitalista precisament gràcies a l’expansió de mercats i l’increment de l’escala productiva (globalització). Avui, el mercat ha esdevingut planetari i està incapacitat per engrandir-se al ritme que augmenta la productivitat (Segona Edat de les Màquines, Quarta Revolució Industrial). Els processos compensatoris sols han comprat una mica de temps a la caiguda de la taxa de guany, mostrant-se esgotats per a continuar amb la valorització ampliada del capital.


Tot plegat tracta d’esquivar-se amb el limitat intent de mercantilització de la naturalesa i de la riquesa social que quedava més enllà del mercat, el creixement exacerbat del treball improductiu sobre el productiu per tal de mantenir l’ordre social, un procés massiu de des-salarització i la incapacitat de generar demanda solvent generalitzada. D’aquesta manera, a cada vegada més capital-diner li costa realitzar-se productivament, pel que tracta de valoritzar-se a sí mateix fora de la relació laboral, a través de tot tipus d’inversions especulatives, rendistes-parasitàries, com simple diner. És això el que s’ha anomenat financerització de l’economia.

El capital-diner, impossibilitat de reproduir-se com a capital efectiu, tracta de reproduir-se a sí mateix per fora del capital productiu com si procedís de la valorització del treball humà. Aquest és el caràcter fictici del capital financer, que condiciona la producció i possibilita el creixement sense una acumulació material proporcional.

El capital financer tendeix a apropiar-se de l’Estat, arrossegant-lo a la lògica necessàriament curt-terminista d’injecció de diner creat ex nihilo per sostenir artificialment l’economia. Això sols genera més inestabilitat i l’apropiació privada de la riquesa social. El creixement basat en el deute que es multiplica exponencialment a sí mateix es fa totalment ingestionable i tard o d’hora ha de comportar una fallida tècnica global. El diner perdrà valor i i el capital-financer es volatilitzarà en gran mesura.

Segons Piqueras, la caiguda de rendibilitat desincentiva la inversió productiva i entra, per tant, en conflicte amb el desenvolupament de les forces productives. Per això, sols mitjançant la financerització pot el sistema seguir aparentant el seu normal funcionament iajornant l’esclat de la cada vegada més profunda crisi que genera la seva pròpia dinàmica. Aquesta dinàmica requereix de més i més intervencions extra-econòmiques, de deletèries conseqüències per a la societat i, en negativa concordança, per a les possibilitats reformistes-democràtiques del sistema capitalista que, per contra, dispara la seva deriva de destrucció a gran escala (tànato-capitalisme).

Marx, diu Piqueras, va explicar que els processos socials s’expressen dins d’específics processos econòmics, de manera dialècticament paradoxal, ni irremeiablement subordinats a aquests ni explicables fora dels mateixos. Així, si el principi rector del metabolisme capitalista és la reproducció ampliada de capital a través de l’extracció de plusvàlua, en paraules de Clara Navarro (2016), «la política a la modernitat mai ha deixat de ser economia política; pel que les institucions que es preocupen dels processos d’acumulació del capital es veuran greument afectades per qualsevol moviment d’aquest».

La il·lusió democràtica difumina «aquella desigualtat real revestida d’igualtat formal que es duplica en la forma Estat, on la dominació social de classe s’estructura com imperi de la norma objectiva sobre ciutadans lliures i iguals» (Piva, 2012). Una (des)societat d’individus sense poder, desposseïts, està conformada per a albergar formes passives de política (institucional), expressades com  a representació-delegació, perquè al ser el valor-capital el subjecte on radica aquest ordre social, els individus sols poden arribar a ser subjectes contra ell. Sols així se li poden arrencar concessions; sols d’aquesta manera poden prendre almenys la seva versió reformista.

Però l’opció reformista té per límit la pròpia reproducció ampliada del capital. Per això mateix, explica Piqueras, les fites reformistes al capitalisme sols poden aconseguir-se quan coincideixen tres factors: En primer lloc, quan la massa de guany i, amb ella, la taxa mitjana de benefici es desenvolupen satisfactòriament per a la classe capitalista. En segon lloc, quan la classe capitalista es veu en dificultats per reemplaçar o substituir la força de treball; és a dir, quan es redueix molt l’exèrcit laboral de reserva. En tercer lloc, quan la força de treball organitzada adquireix una rellevant força política (condició, alhora, profundament vinculada a les dues anteriors).

En aquesta fase del capitalisme no es donen cap d’aquests factors. Ans el contrari, si bé la classe capitalista mira de sostenir els beneficis intensificant l’explotació directa i indirecta, les possibilitats de valorització ampliada del capital s’obstrueixen sense visos de superar-se. L’exèrcit laboral de reserva ha esdevingut avui mundial, amb 4.200 milions de persones en situació de disponibilitat migratòria. El poder social de negociació de la força de treball queda, amb tot això, dramàticament minvat.

Les majors quotes de llibertat i democràcia que van poder arrencar-se al capitalisme corresponen al cicle industrial-fossilista-keynesià, emparades alhora en una profunda divisió internacional del treball, una arrelada explotació del treball no remunerat i una explotació extensiva-intensiva del cos natural molt vinculada a l’actual degradació de l’ecosistema. Avui, explica Piqueras, les condicions materials per a l’etapa social del capitalisme, simplement, desapareixen.

Els esforços per mantenir els beneficis de la classe capitalista fins i tot per damunt de la minvant acumulació de capital com a moviment ampliat del valor subordinen ara tot paper de regulació social de l’Estat a l’Estat com a capitalista col·lectiu, forçat a reduir l’anterior parcial distribució de la riquesa (proletarització), elevar la taxa de guany a costa de la decadència de les condicions laborals (precarització) i a l’apropiació i mercantilització de la riquesa social (acumulació per despossessió). L’abans poderós espai negociador de la socialdemocràcia queda ara reduït a la gestió de la misèria creixent, el que algunes autores han anomenat post-política. En assumir el possibilisme institucional, a més, aquestes opcions polítiques insuflen un alè a la decadent il·lusió democràtica, que entorpeix alhora la construcció d’una alternativa emancipadora.

Aquest tancament de la política constitucionalitza les mesures antisocials preses amb l’augment de la coacció i la repressió (física, judicial i doctrinària-cultural) i el debilitament de les capacitats de regulació social expressades a través de l’Estat, com a forma de sostraure les lluites de classes dels llocs de comandament del capital nacional, que passen cada vegada més a concentrar-se en entitats supra-estatals de caràcter global. Avui, pràcticament tot allò important en termes decisoris per a les societats es troba fora de la dimensió electiva de les ‘ciutadanies nacionals’.

La política econòmica i monetària, els Bancs Centrals i la política exterior estan cada vegada més protegits contra qualsevol mena de decisió democràtica. Amb l’erosió dels aspectes compatibles amb l’acumulació del capital de les ‘sobiranies nacionals’, els Estats passen a actuar com a capitalistes particulars subordinats a la lògica global del capital.

Tot plegat vol dir que aconseguir qualsevol possibilitat de democràcia es va fent cada vegada més incompatible amb els límits del capital. Amb la Quarta Revolució Industrial, al capital li resulta cada vegada més àrdua la conversió dels éssers humans en factor de producció efectiu, i la taxa decreixent d’utilització de la força de treball cada vegada és més difícil que pugui ser revertida amb mesures conjunturals, la qual cosa comporta una desvalorització generalitzada de les persones i del seu treball (Piqueras, 2018).

Amb les evolucions del des-valor té lloc una dissolució de la classe tradicional, que es difumina en múltiples formes d’explotació-despossessió salarials i no salarials o semi-salarials, així com en vies d’auto-ocupació precària. També s’estén la ficció jurídica de la participació en la propietat mitjançant el préstec, el crèdit i la inversió accionarial per a buidar els estalvis familiars al circuit del capital, de manera permanent i sense retorn en els no pocs casos de fallides particulars.

Alhora, la saturació de la demanda i la caiguda del valor en cada procés de producció cerquen ser contrarestades mitjançant la producció orientada a la ràpida destrucció, convertint el consum en un mer estat intermedi per a aquest objectiu. Aquesta producció-escombraries accelera al mateix temps la topada amb els límits ecològics, disparant la destrucció del medi natural i de formes de vida a gran escala.

A nivell social, els Estats, convertits en eines per a les necessitats immediates d’èlits cada vegada més desconectades del capital productiu, enceten processos de fagocitació social, deixant cada vegada més població fora de les condicions de possibilitat de reproducció. Això, en darrera instància, «implica que la destrucció acabi internalitzant-se al pensament i a la manera de fer dels individus, institucions i personificacions del capital» (Saluti, 2018). Té lloc un procés de desintegració comunitària, canibalisme social i auge dels moviments reaccionaris.

La insostenible producció-escombraries adquireix una enorme varietat de formes, però tot i així resulten insuficients per compensar la caiguda del valor. És per això que es fa cada vegada més necessari recórrer a formes més extremes de producció destructiva: la destrucció directa de vastes quantitats de riquesa acumulada i recursos elaborats (Meszáros, 2010). Les tendències destructives troben el seu paroxisme en el cas de la indústria bèl·lica que, per a realitzar-se, requereix multiplicar els conflictes bèl·lics.

El capitalisme tendeix a la globalització però, per la competència entre capitals, és intrínsecament impossible que desenvolupi una entitat política territorial global. Així, bona part del lloc de comandament estratègic de la classe capitalista és ocupada per la potència dominant, un hegemó, que tracta de dirigir la reproducció ampliada del capital a escala pròpia i global. És el paper dels EUA. Aquesta formació social imperial s’ha encarregat d’establir l’entramat institucional valedor de l’acumulació de capital a escala planetària. Per tal de sortejar la creixent obstrucció de l’acumulació, aquests dispositius imperialistes s’han dedicat durant dècades a fer la guerra al món soviètic, a esclafar el moviment obrer a Occident i a subjugar el Tercer Món. Només rere aquesta duríssima guerra -que en no pocs casos va suposar l’extermini massiu d’éssers humans- el capitalisme va passar a contemplar-se com a imperible. D’estralls atenuables, en el millor dels casos.

Aquesta governança global multifactor va anar acompanyada del dòlar com a moneda global. Mentre aquest estigué vinculat a l’or, els EUA van controlar la dinàmica d’acumulació mundial amb grans dèficits comercials que, a finals dels anys 60, els van conduir a la insolvència: simplement no podien fer front a l’emissió de dòlars realitzada. Deslligant-se de l’or, els EUA forçaren llavors l’OPEP per a que el comerç mundial de petroli s’efectués en dòlars, amb la qual cosa es garantia que el conjunt de transaccions mundials seguís pivotant entorn el dòlar. Això va permetre als EUA emetre dòlars sense suport amb els quals inundar d’inversions el món.

Amb el sistema de compensació de pagaments SWIFT, s’adjudicava el monopoli de l’alcabala financera global. L’hegemó perpetuava el seu domini mundial amb una economia creixentment financeritzada (rentista-especulativa) de guany molt més fàcil i ràpid que el basat en la indústria. Amb els anys, el país ha anat diluïnt gradualment la seva economia productiva per convertir-se en un imperi militar-financer. Imprimeix diner, l’exporta a països subjugats i el retorna a casa mitjançant les seves principals indústries (productes bàsics, lletres del tresor i mercat de valors).

Amb aquesta finalitat, es multiplicaren els «Tractats de Lliure Comerç i Inversions», que institucionalitzaven aquesta dinàmica econòmica-militar. I mentre es multiplicaven els tractats i organismes en aquest sentit, després de la caiguda de la URRSS, els EUA com a hegemó s’han vist exempts de signar convencions i d’acatar les decisions dels organismes internacionals. La llista de regulacions comunitàries sobre drets humans i de preservació del planeta que els EUA es neguen a seguir és esfereïdora.

No obstant això, en les darreres dècades, el seu domini imperial ha començat a erosionar-se per dos factors. En primer lloc, la persistència de la crisi estructural del capitalisme i, en conseqüència, del propi hegemó. En segon lloc, l’emergència de Xina com a potència mundial i l’enfortiment de Rússia, així com l’apropament d’ambdues potències.

El poder que encara li queda als EUA es sustenta en el dòlar com a moneda global, el fins ara més poderós Exèrcit del món i el gairebé-monopoli sobre les comunicacions i dispositius generadors de relat. Factors alhora dependents entre sí. Però la previsible declinació d’un dòlar sobrevaluat i sense suport en el valor no deixarà aviat tantes possibilitats a aquesta moneda i, amb això, als altres pilars de l’hegemonia imperial dels EUA. En conseqüència, són previsibles profunds canvis polítics-territorials al món fins ara dominat uni-polarment per aquest hegemó.

Xina suposa un desafiament molt més cru a l’hegemonia mundial per als EUA del que va suposar mai la URRSS: primer lloc en participació al PIB mundial, la major reserva de dòlars i or del món, primer lloc en importació de petroli i una alta preservació de les divises pròpies… Ara el sistema financer ha començat a compartir la importància del yuan. La Xina ha guanyat als EUA al terreny del capitalisme mundial, conservant alhora importants elements de planificació estatista que li aporten molta més consistència.

Amb el suport geo-estratègic de Rússia, el gegant asiàtic tracta de construir una forma d’internacionalització productiu-energètica alternativa al caos de la globalització financeritzada, centrada en el yuan i arrossegant la cistella dels països BRICS. Amb un immens entramat d’institucions i infraestructures, de completar-se, explica Piqueras, aquesta nova Ruta de la Seda cobriria el 65% de la població mundial, un terç del PIB global, una quarta part del béns planetaris… Suposaria potser l’única alternativa global capaç d’insuflar un xic més de vida al capitalisme productiu.

Alhora, Rússia tractaria d’arrossegar-hi Europa, amb la promesa de solidesa productiva-energètica vers el desgovern bèl·lic i financeritzat de l’hegemó en declivi; ara liderant el projecte Euràsia, deixant per fi de tractar d’integrar-se de forma perifèrica a l’Europa atlàntica.

Però els EUA, ens recorda Piqueras, no semblen estar disposats a deixar-se rellevar sense destruir. La capacitat destructiva dels EUA és diverses vegades planetària; amb quatre milions d’efectius militars distribuïts pel 70% dels països del món, amb més de 450 bases militars extraterritorials i un pressupost militar que suma gairebé la despesa militar de la resta del món.

Fa dècades que els EUA exporta caos i desestabilització (Afganistan, Yugoslavia, Somàlia, Libia, Iraq, Síria…); avui són més de 60 els països en què hi ha conflictes auspiciats en alguna mesura pels EUA. Els EUA perden aquestes guerres perquè no poden vèncer sobre el terreny ni sostenir noves estructures d’Estat, però el seu objectiu no és necessàriament el triomf sinó desestabilitzar-los i fer-los hostils als seus rivals geo-estratègics.

La incapacitat per part dels EUA d’aconseguir la globalització universal absoluta mitjançant l’avassallament consensual, conjuntament amb la profunda crisi sistèmica i de les derivades crisis socials, així com de la irrupció de les potències emergents, ens porta a un escenari de guerra total i de descomposició de la globalització dominada pels EUA.

Amb la fi de la globalització unilateral i del llarg Segle XX, implosiona també tot l’entramat socio-polític-institucional que li era característic. Des de 2017, els EUA han trencat o esperen trencar infinitud de pactes internacionals en diverses matèries (canvi climàtic, cooperació econòmica, migració i asil, estabilitat regional, programes nuclears…). Malgrat correccions conjunturals de l’administració nord-americana, ens trobem segurament davant d’una tendència estructural de l’hegemó en decadència. De fet, des de l’assumpció del càrrec de Joe Biden, els EUA sols han participat d’una escalada de les tensions bèl·liques (entre potències nuclears), amb el cas més paradigmàtic en l’assetjament a la zona estratègica russo-xina a Ucraïna, precipitant l’escenari de guerra total i «la fi d’una etapa en la història de la humanitat signada per la intenció de Washington d’implantar un sistema internacional unipolar»(Rodríguez Gelfenstein, 2021).

Entrem en una nova era d’inestabilitat, incertesa i risc sistèmic, de pugna sense treva per uns recursos cada vegada més escassos, de tensió bèl·lica generalitzada i de destrucció de societats i franc perill de tot hàbitat planetari, d’enfonsament econòmic del capitalisme i consegüent esfondrament de tot el seu ordre mundial. La fi de la era neoliberal ve acompanyada del sistema polític que la va precedir: la democràcia liberal.

Front l’escenari més que possible d’extinció en massa de formes de vida socials i naturals, Piqueras ens recorda que s’obre també una petita escletxa de possibilitat per a la Política emancipadora. Aquesta sols podrà obrir-se pas contra les in-polítiques que el sistema escampa en les seves formacions socio-estatals.

La crítica teòric-ideològica d’aquestes in-polítiques és l’objecte d’estudi de la segona part del llibre.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

De l’agonia del capital(isme) i del desvetllament de la seva il·lusió democràtica

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.