De la reivindicació a l’organització: claus per la construcció del sindicalisme d’habitatge català (II)

Desenvolupar un instrument de combat, ser capaces de posar en marxa un mètode sòlid per a confrontar amb seguretat cada conflicte i guanyar-lo. Quins son els elements que han d’articular el sindicalisme d’habitatge al nostre país?

De la reivindicació a l’organització: claus per la construcció del sindicalisme d’habitatge català (II)

De la reivindicació a l’organització: claus per la construcció del sindicalisme d’habitatge català (II)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Desenvolupar un instrument de combat, ser capaces de posar en marxa un mètode sòlid per a confrontar amb seguretat cada conflicte i guanyar-lo. Quins son els elements que han d’articular el sindicalisme d’habitatge al nostre país?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El conflicte col·lectiu serà l’espina dorsal de l’activitat sindical que desenvoluparem en els pròxims anys, en el 1er Congrés hi vam reflexionar amb profunditat, però en els últims mesos hem vist com han aparegut algunes limitacions en el nostre dia a dia, i per tant creiem que és necessari fer autocrítica, així podrem avançar i superar els obstacles. Per això creiem que és important començar fent-nos les següents preguntes: Com hauríem de fer per a materialitzar més acords de lloguer social amb rendistes, fons voltors, bancs i institucions? Quins mecanismes de pressió tenim? Com ens posicionem sobre el paper que desenvolupen les institucions com a mediadores? Totes aquestes qüestions s’afegeixen a una que se’ns ha plantejat d’imprevist. Com desenvolupar una acció sindical satisfactòria i a l’altura de les circumstàncies durant la crisi que vindrà en els pròxims mesos i anys?

L’acció sindical quotidiana

Aquí intentaré desgranar com crec que hauríem de desenvolupar l’acció sindical en el si dels nostres col·lectius per tal de resoldre algunes de les limitacions que vivim actualment, per a poder créixer i adquirir consistència com a moviment. Assumeixo que molts dels sindicats o PAHs viuen situacions molt diferents tant en experiència adquirida, com en nombre de casos que atenen però crec que és possible desenvolupar un mètode que s’apliqui en diferents circumstàncies.

Un dels primers temes a tenir en compte és saber explicar bé com fem cada pas a l’hora d’afrontar un nou cas en el nostre col·lectiu. És a dir, habitualment en els sindicats o PAHs on hi ha un volum molt elevat de casos és difícil a les assemblees donar un assessorament correcte i acabem anant per feina i resolent les coses les persones amb més coneixements. És necessari tenir més paciència i, si assumim que l’assemblea és un espai que pel volum de persones que hi participen s’ha de funcionar d’una forma més executiva, hem de buscar espais en la quotidianitat o formules organitzatives complementàries per parlar en més calma d’aquests temes.

El desenvolupament dels sindicats i dels individus que l’integren es basa en el grau de comprensió de les tasques que estan realitzant i per tant, l’increment dels seus coneixements i habilitats. És imprescindible saber el que estem fent i perquè ho estem fent en cada moment, si entenem perquè hem perdut la casa només la perdrem una vegada, si no ho entenem, per molt que evitem perdre-la en una situació concreta, al final l’acabarem perdent. Deia Frantz Fanon en relació a la guerra d’alliberament d’Algèria de la França colonial «No es triomfa en una guerra nacional, no es descompon la terrible maquinària de l’enemic, no es transforma als homes, si s’oblida elevar la consciència del combatent. Ni el valor acarnissat ni la bellesa dels lemes no són suficients». Per tant, cada decisió que prenem en un conflicte sindical l’ha d’assumir i responsabilitzar-se’n l’afectada involucrada. Quan això no passa i tirem pel dret, quan va bé, tots ho celebrem, però quan va malament l’afectada se’n desresponsabilitza perquè sent que no ha participat de la decisió. Independentment de quin és el resultat final, nosaltres només avancem quan la gent s’involucra en les decisions i entén el que està fent, perquè entendre significa alliberar-se.

Foto: pxfuel.com

Pel que fa a les negociacions en els conflictes sindicals, alhora de començar-ne una, sigui individual o col·lectiva, necessitem confiar entre nosaltres. No podem començar la negociació d’un bloc que no els hi volen renovar el contracte si abans no aconseguim que les veïnes estiguin cohesionades entre si, ja que el primer que intentarà la propietat serà dividir-les i que s’enfrontin entre elles. Així com, no podem començar una negociació individual si no hi ha confiança entre el sindicat i la persona afectada, perquè aquesta ens pot deixar a l’estacada quan aconsegueixi el seu interès individual, sigui quin sigui. Quan comencem una negociació amb un propietari hem de tenir molt clar que volem aconseguir, i no deixar-ho a l’aire en funció de com es desenvolupi la negociació, des d’un principi hem de valorar els diferents escenaris i calcular quina és la nostra correlació de forces.

Un tema clau a tenir en compte respecte a les negociacions, ja sigui amb la propietat per aconseguir un lloguer social o amb els mossos per evitar un desnonament, és respecte al fet d’exercir pressió. Mai no hem de deixar de pressionar mentre estem negociant. Habitualment cometem l’error que quan estem enmig d’una negociació s’han de deixar de banda les pressions perquè aquesta es podria trencar, i el mecanisme de funcionament és completament l’oposat. Els mossos i els propietaris no raonen de la mateixa manera que els nostres pares, quan et deien que si et portaves bé et donarien el que els hi demanes, tot al contrari, les decisions allí es dirimeixen per mitjà de la correlació de forces. Per tant, és necessari que tinguem l’habilitat necessària per a saber tensar o destensar en funció dels nostres interessos. No podem gastar les millors cartes en un primer moment i després quedar-nos desarmats, així com no podem anar de farol contínuament sense complir les advertències que fem. Hem de construir un escenari on cada pas es desenvolupi de manera lògica d’acord amb la nostra estratègia, tenint en compte que cada moviment que fem ha d’estar inserit dins d’un ordre concret i gradual.

Necessitem més instruments per al combat, però necessitem generar-los de tal manera que siguin comprensibles per al conjunt de les classes populars

A més, hem de tenir en compte que les negociacions s’han de resoldre en un termini determinat, ja que moltes vegades els nostres enemics les utilitzen per a desgastar-nos i aguditzar les nostres contradiccions internes. Per tant, cada pas que fem en la negociació ha de tenir resultat, sigui satisfactori o no, però no podem deixar que maregin la perdiu. I en el cas que això succeeixi, tenir l’habilitat de trencar la negociació i buscar noves vies, probablement augmentant la pressió, per aconseguir els nostres objectius.

Els mètodes de pressió que utilitzem actualment en els conflictes sindicals estan totalment estancats, sent els mateixos que va impulsar la PAH fa quasi 10 anys. Les ocupacions d’oficines o sucursals, la convocatòria de stop desnonaments i la denúncia mediàtica no és suficient per desencallar alguns dels conflictes que viu el moviment contra els especuladors. Aquestes tàctiques s’han de seguir desenvolupant però és necessari ampliar el ventall de possibilitats, augmentar la nostra capacitat de conflicte i això vol dir per una banda ser més creatius i per altra radicalitzar-lo.

Necessitem més instruments per al combat, però necessitem generar-los de tal manera que siguin comprensibles per al conjunt de les classes populars, hem d’anar sempre un pas per davant de l’acceptat com a normal, mai dos, si no ens separarem del poble. Hem de saber explicar el que fem i saber defensar-ho políticament i mediàticament independentment de les circumstàncies, per aconseguir cada vegada poder ser més.

Foto: pxhere.com

Haurem de ficar el focus en altres lluites que s’han desenvolupat al llarg de la història i que segueixen sent exemple per a tantes: les vagues escalonades que anaven contagiant-se pels diferents sectors productius de la CNT a començament de segle XX, la creativitat estètica i comunicativa dels Black Panthers durant els anys 60 i 70 als EEUU, l’habilitat estratègica del Animal Liberation Front obligant a trencar relacions a totes les empreses que tenien contractes amb la multinacional HLS i que van aconseguir quasi tancar-la, així com la determinació i insistència que han demostrat els Gillets Jaunes francesos manifestant-se setmanalment. Tenir la capacitat de veure que podem aprofitar de totes aquestes experiències i traduir-ho perquè sigui adaptable al context actual del sindicalisme d’habitatge als Països Catalans i que això produeixi un salt qualitatiu que posteriorment desencadeni un salt quantitatiu.

Com evitar l’assimilació institucional

Quin paper juguen les institucions en tot això? Aquesta qüestió és fonamental a l’hora d’enfocar el conflicte sindical . Simplificant molt es podria traduir sobre si les reformes legislatives en matèria d’habitatge són mitjans o bé fins en si mateixos.

Aquesta divergència fa que hi hagi una tensió transversal dins de tots els col·lectius del moviment. Per una banda, hi ha una tendència política que entén l’habitatge com una qüestió sectorial, i que té com a prioritat exigir-li canvis a les institucions per aconseguir una millora de les condicions de vida de les classes populars. Per tant, la seva acció sindical consisteix en la resolució de casos i la denúncia de les injustícies per a així generar un clima favorable a poder exercir una pressió institucional que es tradueixi en reformes legislatives. Per altra banda, hi ha una tendència dins del moviment amb una perspectiva més de classe, que utilitza el conflicte sindical com a base per a desenvolupar estructures populars pròpies associades als sindicats, que prioritza l’arrelament territorial i el vincle amb les lluites laborals i feministes. Que entén les reformes legislatives com un tràmit per a poder desenvolupar el seu propi projecte.

El debat de fons és: sobre si acceptem la responsabilitat que tenim en la nostra gent, la gent dels sindicats, assumint les problemàtiques, generant mecanismes per atorgar confiança i seguretat popular i construint una alternativa pròpia. O per contra, som un lloc de pas, una plataforma reivindicativa, per a donar cobertura a la gent amb una situació precària, oferint-los un servei, ja sigui per aconseguir un acord de lloguer social o un pis públic, i una vegada ho hem fet això ens desentenem. Què pesa més la reivindicació o la construcció? Sabent que inevitablement són indissociables, haurem de prioritzar-ne una sobre l’altra. Quan haguem clarificat aquesta diferència evitarem la confusió cada vegada que ens trobem en una campanya política o una negociació. Aquesta contradicció donaria per escriure un article parlant únicament d’això, però aquí centrem-nos en les conseqüències concretes i quotidianes que té quan enfoquem les negociacions amb els propietaris i què els hi exigim a les institucions en tot això.

La perspectiva ha de ser provar de resoldre els conflictes de tu a tu amb els propietaris, no esperar que el «papà Estat» ens tregui les castanyes del foc

És a dir, el moviment durant els últims anys ha hagut de guanyar-se la legitimitat per tal de poder negociar amb la propietat, sigui quina sigui aquesta. En un primer moment, com és obvi, no ens reconeixien com a interlocutors en els conflictes, i d’alguna manera, aquesta falta de legitimitat la intentàvem suplir demanant a les institucions que intervinguessin elles en alguns casos com a interlocutors i en altres com a mediadors per tal de tenir la possibilitat d’obrir una via de negociació.

No podem fer de la necessitat virtut, transformant una carència que teníem en un primer moment en el modus operandi per a desenvolupar la nostra acció sindical quotidianament. És evident que el desenvolupament d’aquest fet és diferent al llarg dels Països Catalans, però en els llocs on les PAHs i sindicats ja tenen una legitimitat pròpia s’han de dotar d’autonomia per enfrontar els conflictes sindicals. La perspectiva ha de ser provar de resoldre els conflictes de tu a tu amb els propietaris, no esperar que el «papà Estat» ens tregui les castanyes del foc, perquè tampoc té interès en fer-ho. Necessitem decidir per nosaltres mateixes i tenir capacitat per a començar una negociació calculant les nostres pròpies forces, no depenent de forces externes que no podem controlar. I només ficar pel mig a les institucions si tenim capacitat per a arraconar-les, controlar les negociacions i que acabin treballant per a nosaltres. No les hem d’utilitzar com a àrbitres sinó obligar-les a desenvolupar una tasca concreta, tenint nosaltres sempre el lideratge en la negociació. El conflicte de #RavalVsBlackstone al carrer Hospital de Barcelona i el paper que el Sindicat d’Habitatge del Raval va obligar a desenvolupar a l’Ajuntament de Barcelona podria ser un exemple.

L’altre plantejament dins del moviment que polaritza amb l’esmentat anteriorment, fa una anàlisi molt més conjuntural, posa en valor que tant al govern de l’Estat espanyol, com els de les diferents autonomies i principals ajuntaments dels Països Catalans hi hagi governs «progressistes». Obrint la porta a generar una espècie de sentit comú compartit, un mecanisme d’identificació comuna entre el moviment i les institucions contra els malvats fons voltors. I per tant, veu que ara és el moment d’aprofitar-nos-en, presentant propostes de reforma legislativa. El problema d’aquest plantejament consisteix en el fet que es genera una hegemonia institucional que agrega al moviment de forma subalterna perquè aquest resulti totalment inofensiu, dirimint-se tot en l’àmbit de la comunicació política i a les converses entre passadissos. Prioritzant això, el conflicte sindical passa a ser secundari i el moviment per l’habitatge accessori a la dinàmica institucional. I inevitablement, tot canvi legislatiu passa a dependre de la concordança entre la pena que els hi genera la pobresa i els seus interessos partidistes en aquella situació concreta.

Foto: pxfuel.com

De totes maneres, aquest camí té els dies comptats. Tant per un canvi de govern que fiqui un partit més a la dreta en el poder, i que tindrà unes polítiques d’habitatge més explícites a favor de l’especulació. Així com per un increment del conflicte contra els especuladors com a conseqüència que s’accentuí la crisi, que obligui a les organitzacions de propietaris a moure fitxa, exigint a les institucions que utilitzin a la policia per a defensar la propietat privada. Això demostra que en una correlació de forces com l’actual les institucions només estaran al nostre costat si som inofensius i no despleguem una pràctica sindical revolucionària contra els propietaris. Igualment, la possibilitat d’aquest nou escenari no ens ha de fer caure en l’error de buscar en algun moment el xoc frontal amb les institucions, ja que el procés de formació de classe que ara mateix s’està donant és tan embrionari que el conflicte sindical s’ha de plantejar contra els especuladors i no contra les institucions, perquè aquests primers són molt més febles.

La distinció entre militant i afectada

Un dels temes que actualment porta més debat i que ja fa anys que arrossega el moviment és la distinció entre militant i afectada i com aquesta no hauria d’existir, aquest debat s’accentua més tal com et vas aproximant a les grans ciutats. La qüestió és que la contradicció està plantejada d’una forma que no té solució, perquè per una banda tothom veu que aquesta existeix però per l’altra no s’accepta, perquè no és l’escenari ideal i s’intenta fer com si no existís, i per tant, d’aquesta manera no es podrà resoldre mai. Intentem formular-la des d’una perspectiva diferent i potser així la podrem superar. En lloc de plantejar-la com una qüestió existencial en tant que subjectes individuals que tenen recorreguts diferents, plantegem-ho com el procés dinàmic de construcció d’una proposta política revolucionària.

És a dir, vivim en una societat que durant dècades ha viscut un procés de despolitització radical però en els últims anys com a conseqüència de com està estructurada la propietat a l’Estat espanyol ha fet que una gran quantitat de gent s’hagi vist abocada a participar de les PAHs i sindicats. Tot i que si els ho haguessin preguntat uns anys abans mai s’haguessin imaginat que hi participarien. Totes aquestes persones s’han trobat amb militants, com molts de nosaltres, provinents d’organitzacions i col·lectius anticapitalistes, amb molt voluntarisme però poca experiència, i fruit d’aquesta trobada han aparegut les contradiccions.

Per tal de poder resoldre això és necessari fer un treball de clarificació d’on estem cadascuna. Per una banda: acceptar que ara mateix hi ha objectius en el si del moviment que són molt diferents, ja que no és el mateix lluitar per evitar que et facin fora de casa i ja està, que lluitar per convertir el moviment per l’habitatge i les estructures populars que l’envolten en una de les eines per a construir el poder popular als Països Catalans. Però per altra banda, és necessari també aclarir que hi ha afectades que estan disposades a lluitar fins al final perquè no els hi queda una altra sortida, i lluitaran fins al final. I militants que potser expressen que tenen les coses molt clares ara mateix i s’interessen molt a parlar sobre estratègia, però d’aquí a 2 anys estaran desenvolupant la seva carrera professional, perquè la militància no ha satisfet les seves ànsies de realització personal. Assumim, que el problema és més complex que la distinció sobre la situació concreta d’uns i dels altres, que això no va de persones individuals sinó de projectes polítics.

La qüestió és començar un diàleg, un procés de formació recíproc, entendre que estem en posicions diferents, però aprendre a escoltar-nos, totes hem d’aprendre de totes mentre estem construint una proposta revolucionària

El que ens impedeix superar aquest obstacle és voler resoldre-ho tot en la immediatesa i no assumir-ho com el desenvolupament d’un projecte polític a llarg termini. En un moment tan embrionari com aquest, aquesta indefinició no és un problema. Estem en ple procés de formació de classe i el context s’assembla més al del segle XIX que al XX i és necessari tindre paciència. Ningú no abandona el somni capitalista de tenir una empresa, una casa i vacances només pel fet d’haver vingut un any al sindicat després d’haver-ne estat 40 veient la tele, siguin les militants o les afectades.

Les militants necessitem entendre com pensa la societat, com pensen les afectades del nostre sindicat per a poder saber quina és la millor manera de transmetre allò que volem transmetre. Acceptar que totes no arribem a les mateixes conclusions fent el mateix procés i que això va més de passar hores en la quotidianitat, fora de les assemblees —ja sigui parlant en la gent mentre estem cuinant, cuidant a una companya que està malalta o anant a jugar amb els xiquets al parc— que de fer xerrades i seminaris.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

La qüestió és començar un diàleg, un procés de formació recíproc, entendre que estem en posicions diferents, però aprendre a escoltar-nos, totes hem d’aprendre de totes mentre estem construint una proposta revolucionària. Cal construir un projecte polític clar, que totes entenguem i assumim, que accepti les diferències, que no exigeixi a tothom desenvolupar les mateixes tasques i on la formació política sigui un pilar fonamental. Hem d’entendre militant i afectada com dos posicions diferents però no estàtiques, que s’aporten coses complementàries i que s’uneixen en la diversitat. Assumir que amb el pas del temps moltes afectades passaran a ser militants, que moltes militants deixaran de participar dels sindicats i també que s’incrementarà el nombre de noves afectades i militants provinents d’altres lluites.

Seguim treballant en la construcció d’una proposta revolucionària per a tot el moviment i per a tota la societat, que entengui les PAHs i els sindicats com un instrument de politització col·lectiva a llarg termini, sense precipitar-nos ni caure en immediateses. Confrontem amb intensitat les perspectives que volen que la gent únicament ens segueixi, que assumeixi el nostre projecte de forma acrítica, sense entendre’l, ni qüestionar-lo.

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant del Sindicat d'Habitatge del Raval i de l'organització Endavant

Comentaris

De la reivindicació a l’organització: claus per la construcció del sindicalisme d’habitatge català (II)

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.