De Fuerza Nueva al Partit Popular. L’itinerari recent de la ultradreta espanyola

A través d'una constel·lació de partits, organitzacions i iniciatives, la ultradreta ha estat present en el gran espectre dretà espanyol de la Transició fins avui

De Fuerza Nueva al Partit Popular. L’itinerari recent de la ultradreta espanyola

De Fuerza Nueva al Partit Popular. L’itinerari recent de la ultradreta espanyola

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A través d'una constel·lació de partits, organitzacions i iniciatives, la ultradreta ha estat present en el gran espectre dretà espanyol de la Transició fins avui

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A principis de la dècada dels setanta, la gran majoria dels europeus pensaven que el renaixement de les organitzacions feixistes s’articularia entorn de les restes de les dictadures mediterrànies (Portugal, Grècia i Espanya). El temps ha demostrat el contrari, excepte el cas particular de Grècia, tant a Portugal com a Espanya, les opcions partidàries vinculades a l’espectre de la ultradreta han recollit tradicionalment els pitjors resultats electorals del continent. Almenys fins les ultimes eleccions andaluses del 2018.

Però no ens enganyem, el fracàs electoral de la ultradreta espanyola fins ara no significava, ni molt menys, que els valors propis de l’extrema dreta no es trobessin en el nostre arc institucional i en el debat polític. Més aviat ens trobàvem davant una espècie de «presència absent» de l’extrema dreta, a la qual li mancava una expressió política independent i es trobava diluïda a l’interior d’un Partit Popular «acollidor», emmascarant la permanència d’un franquisme sociològic neoconservador i xenòfob.

L’experiència frustrada de Fuerza Nueva

En l’ocàs de la dictadura, es va conformar un sector d’ultradreta que va actuar com a lobby polític, designat popularment com el Búnker, que seria el germen de la gran majoria dels partits de l’extrema dreta durant la transició. Els dos grups hegemònics d’aquest sector van ser: Fuerza Nueva i la Confederación Nacional de Ex Combatientes.

La ultra-catòlica Fuerza Nueva , liderada per Blas Piñar, fundada el 1967, va aglutinar a gran part dels elements més nostàlgics del franquisme i a un sector juvenil molt actiu, gaudint de gran capacitat de mobilització, un dels trets genètics de la ultradreta en la transició. El seu objectiu prioritari era convertir-se en l’eix d’un moviment que aconseguís aglutinar a tots aquells franquistes nostàlgics de l’esperit de la Croada i mes refractaris davant els sectors aperturistes del règim franquista.

Fuerza Nueva , constituïda en partit polític a partir de 1976, ha estat fins a l’emergència de Vox durant les eleccions del 2019 l’únic partit d’extrema dreta que ha aconseguit representació parlamentària en el congrés dels diputats (1979; 379.463 vots). El 1979 va aconseguir el seu zenit organitzatiu amb una afiliació que oscil·lava entre els quaranta mil i els seixanta mil afiliats, va fundar un sindicat propi (Fuerza Nacional del Trabajo), El Alcázar, revista convertida en setmanari, va mantenir una tirada de 45.000 exemplars venuts per número i 13.000 subscriptors.

Blas Piñar. Foto: Fundación Blas Piñar

L’altra gran família de l’extrema dreta que, juntament amb Fuerza Nueva , va conformar el búnker franquista va ser la Confederación Nacional de Ex Combatientes. Aquesta organització va néixer el 1974 a través de la confluència de les fraternitats d’excombatents franquistes entorn de la figura de José Antonio Girón de Velasco, veterà falangista, ministre de Treball de 1941 a 1957, fundador de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) i amic personal de José Antonio Primo de Rivera. «Els seus estatuts establien com a objectius principals l’enfortiment de les activitats de les diferents fraternitats «dins del comú ideal de pervivència i solidesa dels Principis del 18 de Juliol» i procurar la transmissió d’aquests, com el llegat més preuat, a les noves generacions»[i].

A diferència de FN, la Confederación Nacional de Ex Combatientes mai va fer el pas per a conformar-se com a partit polític ni va concórrer a cap batalla electoral, però sí que va intentar actuar com a avantguarda del conjunt de l’extrema dreta espanyola. Per a això, va sustentar la seva actuació sobre tres eixos: les estructures de les associacions d’excombatents; el periòdic El Alcázar, adquirit per Asociación de Excombatientes el 1975 i que es va convertir en el mitjà d’expressió més popular de l’extrema dreta durant la Transició; i el lideratge de Girón de Velasco, qui —a diferència de Piñar— havia estat un dirigent destacat tant del falangisme com de la pròpia estructura del règim franquista, on va ocupar diferents carteres ministerials i, fins i tot, va arribar a postular-se per a succeir Carrero Blanco en la presidència del Govern.

El fracàs del cop d’estat del 23-F i els escassos resultats electorals de 1982 van tancar les portes de la transició política per a la ultradreta

La Confederación Nacional de Ex Combatientes gaudia d’una posició inassolible per a FN i la resta dels partits que conformaven la constel·lació de la ultradreta espanyola, en virtut de les seves relacions privilegiades amb els sectors més reaccionaris de l’Exèrcit, establertes durant la guerra i la postguerra; degut també a la seva capacitat de mobilització social, a partir de les xarxes formals i informals de les associacions d’excombatents. El seu objectiu durant la transició va ser intentar agrupar entorn a Alianza Popular a tota l’extrema dreta i sectors refractaris amb el canvi polític. El fracàs d’aquesta estratègia fou el motiu perquè finalment la Confederación Nacional de Ex Combatientes recomanés, de manera indirecta, als seus associats i simpatitzants votar a AP en les eleccions de 1982.

El fracàs del cop d’estat del 23-F i els escassos resultats electorals de 1982 van tancar les portes de la transició política per a la ultradreta, que es va veure incapaç de trobar cap sortida al procés de reforma política que es va emprendre en el tardofranquisme. Aquesta situació va generar un sentiment de descoratjament i desorientació en els principals nuclis militants de l’extrema dreta, que va augmentar amb l’anunci de dissolució de Fuerza Nueva  el 20-N de 1982, motivada pels mals resultats electorals obtinguts en les eleccions generals d’aquest mateix any.

Amb la dissolució de Fuerza Nueva  es donava per conclosa l’experiència de la principal organització política de l’anomenat búnker franquista. La majoria dels seus militants i quadres polítics es van sentir abandonats i traïts per l’organització en què havien militat, engrossint les files d’altres petits partits de la ultra dreta espanyola i/o majoritàriament trobant refugi en Alianza Popular. Aquesta experiència política va tenir una important repercussió en l’extrema dreta espanyola, fins a tal punt que marcaria la història i les relacions futures entre els diferents sectors de la ultra dreta espanyola des de la seva fundació gairebé fins als nostres dies.

Una ultradreta en els marges del sistema

Els processos de renovació ideològica i programàtica de l’extrema dreta europea des de finals dels seixanta no van filtrar-se en els seus homòlegs espanyols, que van viure ancorats en els postulats nostàlgics de la croada de la Guerra Civil i els conflictes dels anys 30: la lluita contra l’ «anti» Espanya i l’exaltació de la religió catòlica i de l’ideal de la Hispanitat que representava el búnker franquista. Així els tímids processos de renovació ideològica i estètica van ser molt escassos, es van circumscriure a la joventut i es van donar en els marges del règim franquista. Encara que en els majoria dels casos, aquests grupuscles ultradretans van ser cooptats per l’aparell repressiu franquista com a servei d’informació i de forces de xoc en la universitat, utilitzant-los reiteradament com una organització auxiliar de la policia en la Universitat. Un bon exemple d’això va ser la dissolució de Defensa Universitaria (DU) el 1969 per a refundar-se en Guerrilleros de Cristo Rey, quan va ser organitzada pel Servei d’Informació de la Guàrdia Civil[ii]. Aquesta organització va realitzar nombroses accions de «xoc» contra militants d’esquerres durant tota la dècada dels setanta.

José Antonio Girón de Velasco. Foto: Wikimedia Commons

En els inicis de la transició van néixer una sèrie de grups, fonamentalment juvenils, que, procedents de la clàssica extrema dreta franquista, van trencar amb els seus respectius partits, especialment FN, i van fundar una sèrie de noves agrupacions situades en la clau de la tercera via nacional revolucionària, a l’estil de l’extrema dreta italiana i francesa del maig blanc. Entre els diferents grups que van néixer en aquest període els dos més importants van ser: El Frente de la Juventud i El Frente Nacional de la Juventud.

Entre aquests grups d’extrema dreta també destacarà el Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), un grup nacionalsocialista creat a Barcelona el 1966 que, des de llavors, es convertirà en un veritable Think Tank de la renovació ideològica de l’extrema dreta espanyola vinculat a corrents nacional-revolucionaris europees que farà costat a criminals nazis buscats com Léon Degrelle. D’aquesta manera, serà el primer grup nacionalsocialista creat a Espanya des de la revolta de 1936 que trencarà amb la imatgeria de la Falange. CEDADE neix de les cendres de la secció espanyola de Jove Europa (JE) de Jean Thiriart, el primer a formular un europeisme de tall neonazi i que es troba a l’origen del corrent que, des de llavors, s’ha denominat nacional-revolucionari.

Una de les principals preocupacions de BB.AA. va ser connectar amb col·lectius juvenils d’extracció obrera, que consideraven que es trobaven en els marges del sistema, exclosos

A partir d’un petit nucli d’estudiants universitaris madrilenys vinculats a CEDADE que, el 1984, va crear la Coordinadora de Estudiantes Nacional Revolucionarios, neix l’organització Bases Autónomas. En paraules de Ferran Gallego, «Bases Autónomas va ser el grup més innovador i desconcertant que el neofeixisme espanyol va ser capaç de constituir des de la mort de Franco»[iii]. Aquest grup va trencar definitivament amb la concepció estètica i discursiva de l’extrema dreta espanyola, declarant-se com una organització anarcofeixista, fins al punt d’arribar a reivindicar la figura de Durruti en una celebració del 20-N. Les BB.AA. funcionaven amb una organització descentralitzada sense un lideratge visible, amb cèl·lules autònomes que gradualment es van anar repartint per l’Estat espanyol, encara que el seu nucli principal sempre va pivotar entre Madrid i Barcelona.

Una de les principals preocupacions de BB.AA. va ser connectar amb col·lectius juvenils d’extracció obrera, que consideraven que es trobaven en els marges del sistema, exclosos. Aquest afany els va portar a sortir de la Universitat, desenvolupant-se en barris obrers i portant la seva activitat política, per primera vegada, als estadis de futbol per a captar a les penyes radicals dels principals equips madrilenys, Ultra Sur i Frente Atlético, on van formar una important pedrera de militants. També van ser el primer grup que va popularitzar l’estètica skinhead o bonehead, de tendència neonazi, a l’Estat espanyol. Les BB.AA. van deixar d’existir a la fi de la dècada dels noranta, molts dels seus militants van continuar controlant unes certes penyes radicals i un número més petit va buscar altres sortides en nous projectes com Democracia Nacional o altres organitzacions de l’espectre nacional revolucionari.

De Ruiz Mateos al GIL. Un populisme ultradretà made in Spain

Durant el període de transició ideològica i programàtica de l’extrema dreta des de la pèrdua de l’escó de Fuerza Nueva  el 1982 i l’ascens de Vox el 2018, es van succeir múltiples projectes polítics, que en uns certs llocs i moments, van aconseguir quotes de representació institucional. El seu èxit inicial es va donar al fet que van aconseguir canalitzar un cert vot de protesta i censura als partits tradicionals amb un to anti-establishment, unint una mescla de populisme conservador, l’exaltació del «gestor apolític» com a governant al més pur estil políticoempresarial, una condemna ètica al sistema de representació i argumentacions assimilables als vells feixismes, la qual cosa feia difícil definir-los i encaixar-los en una tipologia clara.

D’aquesta manera naixia un fenomen nou en la política espanyola, el populisme contestatari conservador, un fenomen difícil de classificar, però que, igual que el qualanquisme a mitjan quaranta a Itàlia i els pujadistes de la dècada dels 50 a França, van representar un feixisme elemental que va recollir un vot de protesta, però que, per la seva pròpia idiosincràsia com a plataformes políticoelectorals vinculades exclusivament als interessos i figures dels seus fundadors, no es van poder consolidar. Els dos casos més paradigmàtics d’aquest espectre polític van ser la Agrupación de Electores de José María Ruiz Mateos i el Grupo Independiente Liberal (GIL). Aquest fenomen va comportar, en paraules de l’historiador Xavier Casals, una «berlusconització» limitada de la política espanyola, en la mesura que van sorgir discursos que van exaltar al gestor per sobre del polític amb un discurs anti-stablishment que va plasmar un populisme de l’abundància, visible en el lema del partit de Gil «Todos a por todas» .

Foto: Wikimedia Commons

Encara que amb motivacions diferents, aquestes dues experiències van demostrar l’existència d’un nínxol electoral de caràcter contestatari a la dreta del propi PP i la importància dels mitjans de comunicació com a arma electoral, atès que els dos projectes van aconseguir gran part dels seus èxits gràcies a la rellevància mediàtica dels seus respectius líders, fonamentalment a les seves aparicions a la televisió. Malgrat els seus posteriors fracassos i de la desaparició dels seus respectius partits, es pot dir que van inaugurar un camí. Així, Casals també apunta al fet que «el cicle populista no va ser important pel seu impacte electoral, que va ser discret i marginal, sinó perquè va anunciar una tendència emergent: la d’una turboeconomia basada en el sector immobiliari, que augurava les polítiques de populisme redistributiu dels governs de José Mª Aznar (el «capitalisme popular»).

Una dreta acollidora: D’Alianza Popular al Partit Popular

La Transició va incorporar no pocs elements de la dictadura al sistema democràtic, en un procés sense solució de continuïtat pel que fa a una part molt important de l’estructura del règim franquista, que mai va ser depurat. Diversos autors assenyalen aquesta impunitat com una raó substancial a l’hora d’explicar la incapacitat d’articular un moviment d’extrema dreta veritablement forta a Espanya. De fet, en diferents estudis comparats sobre el ressorgiment de l’extrema dreta en l’àmbit europeu es reconeix que l’especificitat espanyola està relacionada, entre altres motius, amb la mena de partit majoritari de dretes que es va conformar al nostre país.

Des de 1982, primer Alianza Popular i després el Partit Popular es van configurar com les úniques expressions electorals de l’anomenat franquisme sociològic

En aquest sentit, no podem oblidar que els orígens del propi Partit Popular es troben en l’Alianza Popular promoguda per Manuel Fraga al setembre de 1976. Es tractava d’una formació sorgida d’un grup de notables del franquisme i caracteritzada no sols per l’aclaparadora presència de càrrecs públics de la dictadura, sinó sobretot per tractar de donar base social i electoral a un moviment de resistència a la ruptura institucional amb el règim franquista. Malgrat els seus limitats resultats electorals en les dues primeres eleccions generals, aquesta tàctica resistencialista va possibilitar que, en els comicis de 1982, Alianza Popular obtingués vots procedents tant del partit de Suárez, Centre Democràtic i Social (CDS), com de Fuerza Nueva  (al voltant de dos terços dels vots obtinguts per FN en les eleccions de 1979) i va provocar una crisi en aquesta última formació que, com hem vist abans, la portaria a la seva autodissolució.

Així, des de 1982, primer Alianza Popular i després el Partit Popular es van configurar com les úniques expressions electorals de l’anomenat franquisme sociològic. Perquè encara que la transformació d’Alianza Popular en el Partit Popular va ser considerada per alguns analistes polítics com un gir cap al centre, realment seria més adequat definir-la a partir de la voluntat de construir un partit catch-all. En aquesta nova oferta, neoliberalisme i neoconservadurisme (a l’americana) han conviscut amb un nacionalisme espanyol que no pot ocultar la seva continuïtat amb el franquista i que tampoc li permet apostar per un laïcisme que trenqui els seus llaços amb el catolicisme predominant en un ampli sector del seu electorat. Tot això ha permès mantenir unit el vot del conjunt de la dreta espanyola durant més de dues dècades fins al sorgiment de Ciutadans, en primer lloc, i de Vox, posteriorment; en un escenari que recorda al marc de competència per l’hegemonia del vot de la dreta que hi havia durant la Transició. Però això ja seria una altra història per a un altre article.

Foto de portada: kaosenlared

[i] Rodríguez Jiménez, J. L.: ¿Nuevos fascismos? Extrema derecha y neofascismo en Europa y Estados Unidos, Barcelona, Península, 1998, p. 167.

[ii] Ruedo Ibérico: «Horizonte Español 1972». Tomo 1. p. 311.

[iii] Gallego, Ferran, Una patria imaginaria, Ed. Síntesis, Madrid, p. 307.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Miguel Urbán és eurodiputat membre d'Anticapitalistes i del Consell Assessor de Viento Sur.

Comentaris

De Fuerza Nueva al Partit Popular. L’itinerari recent de la ultradreta espanyola

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.