David Harvey: els socialistes han de ser els més ferms defensors de la llibertat

La propaganda de dretes assegura que el socialisme és l’enemic de la llibertat individual. El cert és que és exactament el contrari: els socialistes s’esforcen per crear les condicions materials perquè la gent pugui ser lliure de debò.

David Harvey: els socialistes han de ser els més ferms defensors de la llibertat

David Harvey: els socialistes han de ser els més ferms defensors de la llibertat

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La propaganda de dretes assegura que el socialisme és l’enemic de la llibertat individual. El cert és que és exactament el contrari: els socialistes s’esforcen per crear les condicions materials perquè la gent pugui ser lliure de debò.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La propaganda de dretes assegura que el socialisme és l’enemic de la llibertat individual. El cert és que és exactament el contrari: els socialistes s’esforcen per crear les condicions materials perquè la gent pugui ser lliure de debò, sense les rígides restriccions que el capitalisme imposa a les nostres vides.

En unes conferències que vaig donar al Perú, es va plantejar el tema de la llibertat. Els estudiants estaven molt interessats en la pregunta «El socialisme requereix la submissió de la llibertat individual?».

La dreta ha aconseguit apropiar-se del concepte de llibertat i utilitzar-lo com una arma en la lluita de classes contra els socialistes. La subordinació al control estatal imposat pel socialisme o el comunisme és una cosa que s’ha d’evitar, diuen, costi el que costi.

Vaig respondre que no hauríem de renunciar a la idea que la llibertat individual forma part de tot projecte socialista emancipador. La consecució de drets i llibertats individuals és, tal com vaig argumentar, un propòsit central d’aquests projectes emancipadors. Però assolir-ho requereix la construcció col·lectiva d’una societat en què tots i cadascun tinguem les oportunitats i les possibilitats vitals adequades de realitzar les nostres pròpies potencialitats.

Marx i la llibertat

Marx tenia unes quantes coses interessants a dir sobre aquest tema, una de les quals és que «el regne de la llibertat comença quan es deixa enrere el regne de la necessitat». La llibertat no significa res quan no tens ni prou menjar, quan no tens un accés adequat a l’atenció sanitària, a l’habitatge, al transport, a l’educació, etc. El paper del socialisme és proporcionar les necessitats bàsiques, de manera que les persones siguin lliures de fer ben bé el que vulguin.

La culminació d’una transició socialista és un món en què les capacitats i les potencialitats individuals estan completament alliberades de carències, necessitats i altres limitacions socials i polítiques. En lloc d’assumir que la dreta té el monopoli sobre la noció de llibertat individual, hem de reclamar la idea de la llibertat per al socialisme.

La llibertat no significa res quan no tens ni prou menjar, quan no tens un accés adequat a l’atenció sanitària, a l’habitatge, al transport, a l’educació, etc

Ara bé, Marx també va assenyalar que la llibertat és una arma de doble tall. En una societat capitalista, diu, els obrers són lliures en un doble sentit. Són lliures d’oferir la seva força de treball a qui vulguin en el mercat laboral, i de fer-ho amb les condicions contractuals que puguin lliurement negociar.

A la vegada, però, no són lliures, perquè han estat «alliberats» de qualsevol control o accés als mitjans de producció, de manera que per poder viure han d’entregar la seva força de treball al capitalista.

Vet aquí la seva llibertat de doble tall. Per Marx aquesta és la contradicció central de la llibertat sota el capitalisme. En el capítol d’El Capital sobre la jornada laboral ho planteja d’aquesta manera: el capitalista és lliure de dir a l’obrer: «Vull que treballis per a mi pel salari més baix possible, per tantes hores com sigui possible i que facis exactament la feina que jo et digui. Això és el que t’exigeixo quan et contracto». I el capitalista és lliure de fer això en una societat de mercat perquè, com sabem, a la societat de mercat tot es compra i tot es ven.

Foto: pxhere.com

Per la seva banda, el treballador també és lliure de dir: «No tens dret a fer-me treballar catorze hores al dia. No tens dret a utilitzar la meva força de treball per fer-ne el que vulguis, especialment si això escurça la meva esperança de vida i posa en perill la meva salut i el meu benestar. Només estic disposat a fer una jornada justa per un preu just».

En els paràmetres de la societat de mercat, tant el capitalista com el treballador tenen raó en les seves demandes. Així, Marx diu que segons la llei de l’intercanvi que domina el mercat tots dos tenen la mateixa raó. Davant dels mateixos drets, diu, la força decideix. La lluita de classes entre el capital i el treball decideix la qüestió. El resultat depèn de la correlació de forces entre el capital i el treball, que es pot tornar coercitiva i violenta en algun moment o altre.

Una arma de doble tall

És molt important analitzar amb més detall la idea de la llibertat com una arma de doble tall. Una de les millors elaboracions al voltant d’aquest tema és un assaig de Karl Polanyi. En el seu llibre La gran transformació, Polanyi diu que hi ha bones i males formes de llibertat.

Entre les males formes de llibertat que assenyala, hi ha la llibertat d’explotar els altres sense límits, la llibertat d’acaparar beneficis desorbitats sense aportar serveis a la comunitat proporcionals als guanys obtinguts, la llibertat de no permetre l’ús públic dels avenços tecnològics i la llibertat d’aprofitar-se de les catàstrofes socials o dels desastres naturals, alguns dels quals es manipulen en secret per extreure’n beneficis privats.

Això no obstant, continua Polanyi, l’economia de mercat sota la qual es van desenvolupar aquestes llibertats també va produir llibertats que tenim en gran estima: la llibertat de consciència, la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió, la llibertat d’associació i la llibertat de triar en què volem treballar.

Encara que valorem aquestes llibertats per elles mateixes, són, en bona part, productes derivats de la mateixa economia que també és responsable de les males llibertats. La resposta de Polanyi a aquesta dualitat resulta per a alguns molt desconcertant, atesa l’hegemonia actual del pensament neoliberal i la manera com es presenta la llibertat des del poder polític establert.

En les seves pròpies paraules: «La superació de l’economia de mercat», és a dir, anar més enllà de l’economia de mercat, «pot esdevenir el començament d’una era de llibertat sense precedents». Avui, és una afirmació bastant xocant dir que la llibertat real comença un cop deixem enrere l’economia de mercat. Continua així:

La llibertat jurídica i la llibertat efectiva poden ampliar-se i generalitzar-se més que mai abans. La regulació i el control poden proporcionar llibertat no només per a uns pocs, sinó per a tothom —la llibertat no com un accessori del privilegi, corrompuda d’arrel, sinó com un dret prescriptiu, que s’estén molt més enllà dels estrets límits de l’esfera política, cap a l’organització profunda de la societat mateixa. Així, a les antigues llibertats i drets civils s’afegirà la fundació de noves llibertats generades pel lleure i la seguretat que la societat industrial oferirà a tothom. Una societat així pot aconseguir ser alhora justa i lliure.

Foto: pxhere.com

Llibertat sense justícia

Bé, la idea d’una societat basada en la justícia i la llibertat em sembla que va ser l’agenda política del moviment estudiantil de la dècada de 1960 i de l’anomenada generació del 68. Hi havia una àmplia demanda tant de justícia com de llibertat: lliures de la coerció de l’Estat, lliures de la coerció imposada pel capital corporatiu, lliures de les coercions del mercat, però acompanyat també de la demanda de justícia social.

És interessant veure quina va ser la resposta política capitalista a això durant els anys setanta; va suposar abordar aquestes demandes venint a dir: «Us concedim les llibertats (tot i que limitades) però de la justícia ja us en podeu oblidar».

La concessió de llibertats estava restringida: significava, en la major part dels casos, llibertat d’elecció en el mercat. El mercat lliure i l’alliberament de les regulacions estatals van ser les respostes a la qüestió de la llibertat. I ja no calia preocupar-se per la justícia, perquè ja la proporcionaria la competència mercantil, que suposadament estava tan ben organitzada que podria garantir que tothom rebria el que mereixés. El resultat va ser, però, que es van desfermar moltes de les llibertats nocives (per exemple l’explotació dels altres) en nom de les llibertats beneficioses.

Polanyi va observar amb claredat aquest gir. Va veure que el camí cap al futur que havia albirat estava bloquejat per un obstacle moral, que va anomenar «utopisme liberal». Penso que encara ens enfrontem als problemes plantejats per aquest utopisme liberal. És una ideologia omnipresent en els mitjans de comunicació i en els discursos polítics.

En els paràmetres de la societat de mercat, tant el capitalista com el treballador tenen raó en les seves demandes. Davant dels mateixos drets, diu Marx, la força decideix.

L’utopisme liberal del Partit Demòcrata dels Estats Units, posem per cas, és una de les coses que obstaculitzen el camí cap a l’assoliment d’una llibertat real. «La planificació i el control», va escriure Polanyi, «són atacats com una negació de la llibertat. Es proclama que la lliure empresa i la propietat privada són essencials per a la llibertat». Això és el que han postulat els principals ideòlegs del neoliberalisme.

Més enllà del mercat

Per mi, aquesta és una de les qüestions clau del nostre temps: anirem més enllà de les limitades llibertats del mercat i de la regulació de les nostres vides per la llei de l’oferta i la demanda, o bé acceptarem, com deia Margaret Thatcher, que no hi ha alternativa? Ens alliberem del control estatal però som esclaus del mercat. Dins d’aquest no hi ha alternativa, més enllà d’aquest no hi ha llibertat. Això és el que predica la dreta, i és el que molta gent ha arribat a creure.

La paradoxa de la situació actual és que, en nom de la llibertat, en realitat hem adoptat una ideologia utòpica liberal que és una barrera per assolir la llibertat real. No crec que sigui lliure un món en què si vols estudiar has de pagar un dineral, endeutar-te fins al coll i hipotecar-te el futur.

A la Gran Bretanya, durant la dècada de 1960, una proporció important del parc d’habitatges estava en el sector públic, era habitatge social. Quan jo estava creixent, aquest habitatge social constituïa la provisió bàsica d’una necessitat a un preu raonablement baix. Després va arribar Margaret Thatcher i ho va privatitzar tot, i va dir, bàsicament: «Sereu més lliures si teniu una casa en propietat i així podreu formar part d’una democràcia de propietaris».

Foto:pxhere.com

I així, en lloc d’un 60% de l’habitatge en el sector públic, passem de sobte a una situació en què només un 20% de l’habitatge, o potser fins i tot menys, és públic. L’habitatge es converteix en una mercaderia, i la mercaderia esdevé part de l’activitat especulativa. En la mesura que es converteix en un mitjà d’especulació, el preu de l’habitatge puja, de manera que el cost de l’habitatge creix sense que se n’incrementi la provisió i l’accés directes.

Estem construint ciutats i habitatges d’una manera que proporciona una llibertat enorme per a les classes altes mentre, de fet, produeix una gran falta de llibertat per a la resta de la població. Això és el que penso que Marx volia dir quan va fer la cèlebre observació que el regne de la necessitat ha de ser superat perquè pugui assolir-se el regne de la llibertat.

El regne de la llibertat

És així com les llibertats del mercat limiten les possibilitats i, des d’aquest punt de vista, crec que la perspectiva socialista ha de procedir tal com Polanyi suggeria, és a dir: col·lectivitzem la qüestió de l’accés a la llibertat, de l’accés a l’habitatge. Deixem de considerar-lo com una cosa que simplement està en el mercat i l’incorporem al domini públic. L’habitatge en el domini públic és la nostra consigna. Aquesta és una de les idees bàsiques del socialisme en el sistema contemporani: posar les coses en el domini públic.

S’acostuma a dir que per arribar al socialisme hem de sotmetre la nostra individualitat i hem de fer algunes renúncies. Bé, fins a cert punt, potser sí; però, tal com insistia Polanyi, podem arribar a una llibertat molt més gran si anem més enllà de les crues realitats de les llibertats individualitzades que ens ofereix el mercat.

Entenc que Marx va dir que es tracta d’ampliar al màxim el regne de la llibertat individual, però que això només és realitzable quan ens ocupem del regne de la necessitat. La tasca d’una societat socialista no és regular totes i cadascuna de les coses que passen a la societat, no es tracta pas d’això. La tasca d’una societat socialista és garantir que totes les necessitats bàsiques estiguin cobertes —proporcionades gratuïtament— de manera que la gent pugui fer exactament el que vulgui i quan vulgui.

Si pregunteu a qualsevol ara mateix: «Quant de temps lliure tens?», la resposta acostuma a ser: «No tinc temps per a gairebé res. El tinc tot ocupat per això i allò i allò altre». Si la llibertat real és un món en què tinguem temps lliure per fer el que vulguem, llavors el projecte emancipador socialista la posa al centre de la seva missió política. Remar en aquesta direcció és una cosa que tots podem i hem de fer.

Aquest text és un extracte del nou llibre de David Harvey The Anti-Capitalist Chronicles, publicat per Pluto Press l’octubre de 2020.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció de L’Entrellat
Foto de portada: Wikimedia Commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

David Harvey és un prestigiós professor d’antropologia i geografia al Centre de Postgrau de la Universitat de la Ciutat de Nova York. Els seus últims llibres són The Ways of the World i The Anti-Capitalist Chronicles.

Comentaris

David Harvey: els socialistes han de ser els més ferms defensors de la llibertat

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.