L’augment de les feines de merda

Una feina de merda (bullshit job) és una feina tan innecessària que fins i tot la persona que la fa creu en el fons que no hauria d’existir. Són la mena de feines que més existeixen ara mateix.

L’augment de les feines de merda

L’augment de les feines de merda

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Una feina de merda (bullshit job) és una feina tan innecessària que fins i tot la persona que la fa creu en el fons que no hauria d’existir. Són la mena de feines que més existeixen ara mateix.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Al seu darrer llibre, David Graeber, autor del llibre Debt: The First 5000 Years (Deute: els primers 5.000 anys), argumenta que moltes de les feines d’avui són essencialment inútils o, com el títol del llibre les anomena, feines de merda. Suzi Weissman, de Jacobin Radio, es va asseure amb Graeber per parlar de què són les feines de merda i per què han proliferat en els darrers anys.

Una taxonomia

Entrem directament en matèria. Quina és la definició d’una feina de merda (bullshit job)?

Una feina de merda és una feina que és tan innecessària, i fins i tot perjudicial, que inclús la persona que la fa creu en el fons que aquesta feina no hauria d’existir. Naturalment, ha de fingir: aquesta és la part més estúpida de tot plegat, que d’alguna manera has de fingir que hi ha alguna raó que expliqui l’existència d’aquesta feina. Però per dintre creus que si aquesta feina no existís o bé res canviaria o el món seria un lloc una mica millor.

En el llibre comences fent una distinció entre les feines de merda absurdes de les feines de merda, sense més. Potser hauríem de començar fent justament això, així que ara podem parlar-ne. Què són els treballs de merda?

Cert, la gent comet molt sovint aquest error. Quan parles de treballs de merda, ells pensen justament en feines que són dolentes, feines que són degradants, feines que tenen condicions terribles, sense assegurança, etc. Però la ironia és que aquestes feines no són, de facto, feines de merda. Si tens una feina dolenta, és possible que, en realitat, estiguis fent alguna cosa bona al món. De fet, com més beneficiós sigui el teu treball per a la resta, probablement menys et paguin, i possiblement sigui en aquest sentit una feina dolenta [en el sentit d’explotadora]. Pot veure’s gairebé com una contradicció.

Per una banda, tens feines que són feines explotadores però que són realment útils. Si estàs netejant lavabos o alguna cosa així, els lavabos han de netejar-se, així que almenys tens la dignitat de saber que estàs fent una cosa beneficiosa per a la resta, fins i tot si no obtens molt més que això. Per l’altra, tens feines on ets tractat amb dignitat i respecte, et paguen bé, tens bones prestacions, però sense dir-ho, treballes sabent que la teva feina és completament inútil.

Divideixes els capítols segons les diferents classes de feines de merda. Hi ha els lacais, els titelles, els que són com cinta adhesiva, els que omplen formularis, els que encomanen feina a altres i els que jo anomeno comptadors de faves. Potser podem anar explicant cada categoria.

És clar. Això ve de la meva pròpia feina, de demanar-li a la gent que m’enviï els seus testimonis. Vaig reunir centenars de testimonis de persones que tenien feines de merda. Vaig preguntar a la gent: «Quina és la feina més absurda que has tingut? Explica-me-la. Explica-m’ho tot: de què va la feina, quina és la dinàmica. Ho sabia el teu cap?» Vaig aconseguir aquesta mena d’informació. Vaig portar a terme petites entrevistes amb la gent després, material de seguiment. I així, d’alguna manera, vam idear un sistema de categories tots plegats. La gent em suggeria idees i, gradualment, vaig agrupar-les en cinc categories.

Foto: Wikimedia Commons – Guido Van Nispen

Tal i com dius, tenim, en primer lloc, als «lacais». Aquesta categoria és evident. Un «lacai» existeix només per fer que un altre llueixi. O que se senti bé amb ell mateix, en alguns casos. Tots sabem quina mena de feines són, però un exemple obvi seria, posem per cas, un recepcionista en un lloc que realment no necessita un recepcionista. Alguns llocs necessiten òbviament recepcionistes, que estan enfeinats tota l’estona. En altres llocs el telèfon sona, potser, un cop al dia. Però així i tot tenen a algú, de vegades a dues persones, assegudes allà per aparentar que són importants. Així jo no he de trucar a ningú per telèfon, tinc a algú que dirà «hi ha un broker molt important que vol parlar amb vostè». Això és un lacai.

Un titella és una cosa més subtil. Però d’alguna manera havia de crear aquesta categoria perquè la gent no deixava de dir-me que experimentaven que les seves feines eren una merda, fossin un agent de televenda, portaveus corporatius, relacions públiques, marketing, coses així. Havien d’acceptar que se sentien d’aquesta manera. La idea general semblava ser que aquestes feines són en moltes ocasions realment útils per a les companyies per a les que treballen, però ells sentien que tota aquesta indústria no hauria d’existir. Són bàsicament gent que està allà per molestar-te, per pressionar-te d’alguna manera. Dintre d’allò necessari, només és necessari perquè altres persones ho tenen. Tu no necessites un portaveu corporatiu si el teu competidor no té un portaveu corporatiu. No necessites un agent de televenda per a res, però en la mesura que puguis inventar-te una excusa per dir que et cal, aquesta és la raó per a que la resta en tingui un. És prou fàcil d’entendre.

Els de «cinta adhesiva» són gent que està per resoldre problemes que, abans que res, no haurien d’existir. A la meva antiga universitat semblava que només teníem un home per fer les reparacions, i era realment difícil aconseguir-ne un. Va haver un moment que l’estanteria es desplomà en el meu despatx a la universitat en la que jo treballava a Anglaterra. Aquell home se suposava que vindria perquè hi havia un gran forat a la paret, el dany era visible. I semblava que mai vindria perquè sempre tenia altres feines. Finalment vam entendre que hi hauria una persona asseguda allà tot el dia lamentant-se pel fet que no vindria mai. Feia molt bé la seva feina, era molt agradable, encara que sempre semblava una mica trist i melancòlic, i era molt difícil emprenyar-se amb ell, que és, per descomptat, del que va realment la seva feina: ser la persona que, efectivament, frena les crítiques. Però arribats a un punt vaig pensar que si acomiadessin a aquest home i contractessin un altre per reparar aquestes coses la seva feina no seria necessària. Així que és l’exemple clàssic d’un «cinta adhesiva».

I els que omplen formularis?

Els que omplen caselles de formularis hi són per permetre que una organització digui que està fent alguna cosa que realment no està fent. És una espècie de comissió d’investigació. Si el govern es veu implicat en algun escàndol —posem per cas, policies disparant a una munió de ciutadans negre— o hi ha algú acceptant suborns, hi ha un escàndol. Es forma una comissió d’investigació, fingeixen que ells no sabien què estava passant i aparenten que van a fer alguna cosa, el que és completament fals.

La nostra feina de merda és una valoració subjectiva del valor social de la feina que els propis treballadors fan.

Però les empreses també fan això. Estan creant comitès tota l’estona. Hi ha centenars de milers de persones a tot el món que treballen en conformitat amb els bancs, i això dels comitès és una fantasmada total. Ningú té la intenció de seguir alguna de les lleis que s’imposen. La seva feina és simplement aprovar cada transacció, però per descomptat no és suficient aprovar cada transacció perquè semblaria sospitós. Aleshores has d’inventar-te raons per dir que hi ha algunes coses que van investigar. Hi ha rituals molt elaborats de pretendre investigar un problema que en realitat no s’està investigant per a res.

Aleshores entren els que encomanen feina a altres.

Aquests són la gent que està allà per donar a la gent treball que no és necessari, o per supervisar a gent que no necessita cap mena de supervisió. Tots sabem de qui estem parlant. Els càrrecs intermedis són, per descomptat, un exemple clàssic d’aquesta categoria. Vaig tenir testimonis de persones que no tenien pèls a la llengua: «Sí, tinc una feina de merda, sóc un càrrec intermedi. Vaig ser ascendit. De fet, acostumava a fer aquesta feina, em van ascendir i em van dir que supervisara a la gent, que els fes treballar. I sé a la perfecció que ells no necessiten ningú per supervisar-los o fer-los treballar, però he d’aparèixer amb qualsevol excusa per justificar l’existència del meu càrrec». Així, finalment, en una situació com aquesta, et dius: «Molt bé, doncs, anem a presentar estadístiques d’objectius, de tal manera que pugui provar que estic fent realment alguna cosa que jo ja sé que s’està fent, de tal manera que pugui suggerir que jo vaig ser la persona que t’ho va demanar fer.»

De fet, tens a gent omplint tots aquests formularis, dedicant menys temps a la seva feina real. Això passa cada cop més a tot el món, però als EUA algú va fer un estudi estadístic i va descobrir que, diria, al voltant d’un 39% és la mitjana de temps que un oficinista se suposa que treballa en allò que realment li correspon. Cada cop més s’ocupen de correus electrònics administratius, reunions sense sentit, d’omplir tota mena de formularis i, bàsicament, de documentació.

Administració inflada

En el pensament marxista o radical hi ha la idea de treball productiu i improductiu. Em pregunto com connecta la categoria de feina de merda amb el concepte de feines o treballs improductius.

És diferent. Perquè aquest productiu o improductiu es refereix a si s’està produint plusvàlua per als capitalistes. Aquesta és una qüestió ben diferent. La nostra feina de merda és una valoració subjectiva del valor social de la feina que els propis treballadors fan.

Per una banda, la gent accepta d’alguna manera la idea que el mercat determina el valor. Això és, de fet, cert en la majoria dels països actuals. Gairebé mai escoltareu a la gent amb feina a vendes o serveis dient: «Jo venc pals de selfi, per a què vol la gent pals per fer-se selfis? És una ximpleria, la gent és estúpida.» No diuen això, no diuen «per què necessites gastar-te cinc dòlars en una tassa de cafè?» La gent que treballa en el sector serveis no creu que tinguin feines de merda, pràcticament en cap cas. Accepten que, si hi ha un mercat per a alguna cosa, i la gent ho vol, doncs qui sóc jo per a jutjar-ho? Compren la lògica del mercat fins a aquest punt.

No obstant, aleshores es fixen en el mercat laboral, i diuen, «espera un minut, em paguen 40.000 dòlars a l’any per asseure’m i fer mems de gats tot el dia i potser per respondre alguna trucada telefònica, això no pot estar bé». Així doncs, el mercat no sempre té la raó: clarament, el mercat laboral no funciona de manera econòmicament racional. Hi ha una contradicció. Han d’idear un altre sistema, un sistema tàcit de valors, que sigui molt diferent del productiu o improductiu per al capitalisme.

Foto: pxfuel.com

Com es relaciona l’augment d’aquestes feines de merda amb el que nosaltres considerem treballs productius?

Això és molt interessant. Tenim aquesta narrativa de l’augment de l’economia de serveis. Ja saps, que, des dels anys vuitanta, ens estem allunyant de la indústria manufacturera. De la manera en com ho presenten, en estadístiques econòmiques, sembla que el treball agrícola ha desaparegut gairebé per complet, el treball industrial ha caigut —no tant com la gent sembla creure, però ho ha fet— i que el sector serveis s’ha disparat.

Però això també és perquè ells van descompondre el sector serveis per incloure feines d’oficina, gestió, supervisió i administratius. Si els diferencies, si mires el sector serveis en aquest sentit, de gent que està tallant-te els cabells o servint-te un menjar, doncs bé, aquest sector serveis ha romàs molt constant en el 25% de la força de treball durant els darrers 150 anys. No ha canviat per a res. El que realment ha canviat és aquesta gegantesca explosió de gent que porta papers d’aquí cap allà, i aquest és el sector de feines de merda.

A això ho anomenes burocràcia: el sector administratiu, el sector de càrrecs intermedis.

Exactament. És un sector on totes dues coses, allò públic i allò privat, es fusionen més o menys. De fet, una àrea per a la proliferació massiva d’aquesta mena de feines és precisament on no està del tot clar què és públic i què és privat, l’espai on es privatitzen els serveis públics, on el govern està donant suport als bancs.

quan nosaltres imaginem el capitalisme, encara estem imaginant-nos un grapat d’empreses mitjanes implicades en fabricació i venda, i competint les unes amb les altres. I això no és realment el que sembla en el panorama actual

El sector bancari és una bogeria. Hi ha un paio amb el qual vaig començar, de fet, el llibre. Jo l’anomeno Kurt, no sé quin és el seu nom real. Treballa per a una subcontracta d’una subcontracta d’una altra subcontracta que, al seu torn, treballa per a l’exèrcit alemany. Bàsicament, hi ha un soldat alemany que vol moure el seu ordinador d’una oficina a una altra. Ha de presentar una sol·licitud perquè algú truqui a algú que, a la seva vegada, truqui a una altra persona. Tot plegat ha de moure’s entre tres empreses diferents. Finalment, una persona ha de conduir 500 kilòmetres en un vehicle llogat, omplir els formularis, embalar l’ordinador, traslladar-lo, i una altra persona el desempaquetarà, signarà un altre formulari i marxarà. Aquest és el sistema més ineficient que et puguis imaginar, però està tot creat per aquesta facècia público-privada que suposadament fa que les coses siguin més eficaces.

Senyales que, des de l’època de Thatcher-Reagan, es considera a l’estat un problema i en l’estat és on estan totes aquestes feines. Per tant, fou un atac al sector públic. Tu, en canvi, mostres que molts d’ells venen del sector privat, tota aquesta burocratització. No és potser la necessitat de maximitzar beneficis i retallar despeses —que és el que pensem en termes de capitalisme i la pressió de la competència— el que mou a aquells que militen en contra de la creació d’aquesta mena de feines inútils en aquest sector privat?

Hom pensa que seria així, però part de la raó per la qual això no passa és que, quan nosaltres imaginem el capitalisme, encara estem imaginant-nos un grapat d’empreses mitjanes implicades en fabricació i venda, i competint les unes amb les altres. I això no és realment el que sembla en el panorama actual, especialment en els sectors financer, d’assegurances i immobiliari.

Igualment, si mires el que la gent realment fa, hi ha tota aquesta idea de reduir i simplificar. Si ets un CEO (director executiu), reps elogis per la quantitat de persones que acomiades, que redueixes, i a les que estàs afanyant per treballar més ràpid. La plantilla que està sent acomiadada i estressada són els treballadors, els productius, la gent que realment està fent coses, movent-les, mantenint-les, fent la feina real. Si estic a UPS, els conductors estan tailoritzats constantment.

No obstant, això no li fan a la gent que treballa a les oficines. Succeeix exactament el contrari: dintre de la corporació, està tot aquest procés de construcció d’imperis, pel qual diferents gestors competeixen entre si, principalment sobre la quantitat de persones que treballen per a ells. No tenen cap mena d’incentius per lliurar-se de personal.

Tens a aquests paios, equips de gent, la feina dels quals no és més que escriure informes que els executius importants presentaran a les grans reunions. Grans reunions que són una mena de trobades equivalents a les justes medievals o com rituals per a iniciats del món corporatiu. Entres a la sala i tens allà a tot l’equip, has aconseguit aquest historial, PowerPoints, informes i tota la pesca. Així, hi ha equips sencers que només hi són allà per dir: «jo faig les il·lustracions per a l’informe», «jo faig les gràfiques» i «jo vaig fer i posar al dia la base de dades».

I ningú es llegeix aquests informes, només estan allà per lluir-se. És l’equivalent a un senyor feudal. Jo tinc una persona al meu servei la feina del qual és simplement arreglar-me els bigotis, i un altre que li dona brillantor als esperons… només per demostrar que puc fer-ho.

També veus un paral·lelisme amb l’ascens de les feines de merda, que és l’ascens de les «no-feines de merda». Els anomenes treball de cures. Pots descriure’ls? Per què hi ha un ascens d’aquestes feines i en quins sectors es troben?

Prenc aquest concepte fonamentalment de la teoria feminista. Crec que és molt important perquè la noció tradicional de feina, penso, és molt teològica i patriarcal. Tenim aquesta noció de producció. Ve amb aquest concepte que el treball ha de ser penós, que és el càstig que Déu ens ha infligit, però també que és una imitació de Déu. Sigui Prometeu, sigui la Bíblia, els humans es rebel·len contra Déu i aquest els diu: «Molt bé, volies el meu poder, doncs bé, pots crear el món, però serà miserable, i patiràs quan ho facis.»

Però també és vist com la quintaessencia del contracte social masculí: les dones pariran i els homes produiran coses. Aquesta és la ideologia. Naturalment, s’invisibilitza el treball real que les dones fan, de manteniment del món. Aquesta noció de producció, que es troba en el cor de les teories del moviment obrer en el segle XIX, la teoria laboral del valor és una mica enganyosa.

Foto: Wikimedia Commons – Steve Rhodes

Pregunta a qualsevol marxista sobre el treball i el valor del treball, sempre van d’immediat a la producció. Aquí hi ha una tassa, algú ha de fer la tassa, és veritat. Però fem una tassa un cop i la rentem deu mil, no és cert? Aquesta feina precisament desapareix completament a la majoria d’aquestes anàlisis, la major part del treball no és produint coses, sinó mantenint-les igual, consisteix en mantenir-les, cuidar-les, però sobretot cuidar a la gent, cuidar a les plantes i els animals.

Recordo un debat que va haver-hi a Londres sobre els treballadors del metro. Estaven tancant totes aquestes taquilles on s’expenen bitllets de metro a Londres. Molts marxistes deien: «Sabeu, probablement és, en cert sentit, una feina de merda, perquè no necessitaríeu bitllets en el comunisme, el transport seria gratuït, així que possiblement no hauríem de defensar aquesta mena de treballs.» Recordo haver pensat que hi havia quelcom superficial allà.

I aleshores vaig veure aquest cartell, que els vaguistes van publicar, on deien: «Us desitgem bona sort al nou metro de Londres sense ningú treballant a l’estació de metro. Esperem que el vostre fill no es perdi, que no perdeu les vostres coses, que no hi hagi cap accident, que ningú s’espanti i tingui un atac d’ansietat, o s’embriagui i comenci a assetjar-te».

Es repassa la llista de totes les diferents coses que fan realment. T’adones que fins i tot una pila d’aquestes feines clàssiques de la classe treballadora són, en realitat, treballs de cures, es tracta de cuidar a la gent. Però no ho penses així, no te n’adones. Estan més a prop d’una infermera que d’un obrer de fàbrica.

Més enllà d’una feina de merda

Una de les coses que dius al teu llibre és que vas pensar que el moviment Occupy podria ser l’inici de la rebel·lió de les classes de cuidadors.

D’aquí aquest «som el 99%» d’una pàgina del bloc Tumblr, i era per a les persones que estaven de fet massa ocupades treballant com per participar en les manifestacions de manera continua. La idea era: pots escriure un petit cartell on parlis de la teva situació vital i per què dones suport al moviment. Acabaria sempre amb el «jo sóc el 99%». Va tenir una enorme resposta: milers i milers de persones van respondre a la crida.

Quan el vaig repassar, em vaig adonar que gairebé tots ells estaven al sector de cures d’una manera o una altra. Fins i tot si no hi eren, el que escrivien s’assemblava. Bàsicament estaven dient: «Mira, jo volia una feina on com a mínim no estigués fent res dolent a ningú. On estigués realment fent alguna mena de benefici a la humanitat, ajudar a la gent com sigui, tenir cura dels altres, beneficiar a la societat.» Però si acabes al sector de la salut o l’ensenyament, als serveis socials, fent alguna cosa on tens cura d’altres persones, et pagaran molt poc i acabaràs tenint tants deutes que ni tan sols podràs tenir cura de la teva pròpia família. És totalment injust.

La gent vol contribuir al món d’alguna manera. Això es demostra si li dones a la gent una RBU: no s’asseuran simplement a veure la televisió, que és una de les objeccions que s’acostuma a presentar.

Aquest sentiment d’una injustícia tan fonamental és el que crec que vertaderament va dirigir el moviment, més que qualsevol altra cosa. Em vaig adonar que creaven aquests treballs de façana, on bàsicament tu estàs allà per fer que els executius se sentin bé amb ells mateixos. Ells han de recuperar feina perquè altra gent la faci. En ensenyament, en sanitat, això és molt evident. Sempre ho veus. Les infermeres sovint han de gastar la meitat del seu temps omplint formularis. El professorat, mestres d’escola primària, gent com jo, no ho té tan malament a l’ensenyament superior com a altres centres, però segueix sent dolent.

Tots somiem amb una societat que ens alliberi a tots d’un treball que ens esgota mentalment, de manera que puguem realitzar les nostres passions i somnis i cuidar-nos els uns als altres. És, per tant, una qüestió política? És una meta a la qual podria ajudar la Renda Bàsica Universal (RBU)?

Bé, crec que seria una demanda transitòria, això té sentit per a mi. Marx va suggerir en algun lloc que no hi ha res de dolent a les reformes, mentre siguin reformes que millorin un problema, tot i que en creen un altre que només pot ser resolt per reformes més radicals. Si fas això constantment, al final pots arribar al comunisme. Potser era una mica optimista.

Ja saps, jo sóc anarquista, no vull crear una solució estatista. Una solució que fa que l’estat sigui més petit, però al mateix temps millora les condicions i fa que les persones siguin més lliures per desafiar el sistema em sembla difícil discutir-la. I per això mateix m’agrada la RBU.

Foto: Wikipedia – David Shankbone

No vull una solució que vagi a crear més feines de merda. El treball garantit sona bé, però, com ja sabem per la història, tendeix a crear llocs de treball de gent que pinta rocs de color blanc, o fent coses que no cal necessàriament fer. A més, també requereix una administració gegant per gestionar-ho. Freqüentment sembla que sigui la gent amb actituds pròpies de la classe dirigent professional la que prefereix aquesta mena de solucions.

La RBU tracta de donar a tothom el suficient perquè pugui subsistir, a partir d’aquí ja és cosa teva (em refereixo a les versions radicals, òbviament no estic a favor de la versió d’Elon Musk). La idea és separar treball i remuneració, en certa manera. Si existeixes, mereixes una garantia d’existència. Podries anomenar-ho llibertat a l’esfera econòmica: puc decidir com vull contribuir a la societat.

Una de les coses que és molt important de l’estudi que vaig fer sobre les feines de merda és com de deprimida està la gent. Va sortir de manera continuada, i vehement, a les explicacions que em van donar. En teoria, estàs aconseguint alguna cosa per res, estàs assegut i t’estan pagant per no fer gairebé res en molts casos. Però això només desmoralitza a la gent. Hi ha depressió, ansietat, totes aquestes malalties psicosomàtiques, espais de treball terribles i comportaments tòxics, que fins i tot empitjoren pel fet que la gent no pot comprendre què motius tenen per estar tan disgustats.

Per què, de què em queixo? Si ho lamento a algú em diran: «Escolta, estàs rebent alguna cosa per no fer res, de què et queixes?» Però aquí es mostra la nostra idea bàsica de natura humana, la que s’inculca a tots els economistes, per exemple —que tots estem intentant aconseguir la major recompensa pel mínim esforç—, que no és certa. La gent vol contribuir al món d’alguna manera. Això es demostra si li dones a la gent una RBU: no s’asseuran simplement a veure la televisió, que és una de les objeccions que s’acostuma a presentar. L’altra objecció, per descomptat, és que, potser, vulguin contribuir a la societat però acabaran fent alguna estupidesa, així que la societat s’omplirà de poetes dolents i molests músics de carrer, gent creant els seus propis mecanismes de moviment perpetu i tota mena de foteses. Estic segur que alguna cosa d’això hi haurà, però mira, si el 40% de la gent ja creu que les seves feines són completament inútils, com haurà de ser pitjor del que ja tenim? Com a mínim seran molt més feliços que omplint formularis tot el dia.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció: Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikimedia Commons

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Col·laboradora de Jacobin Radio

David Graeber (1961-2020), antropòleg i activista, va ser professor a la London School of Economics després de ser expulsat de Yale i rebutjat a totes les universitats del seu país per declarar-se anarquista. Va ser un dels líders del moviment Occupy Wall Street.

Comentaris

L’augment de les feines de merda

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.