Edgar Fernández: «Si hi ha una CUP forta, el país avançarà, si no, hi haurà una disputa de poder entre dos partits»

Parlem amb Edgar Fernàndez, membre del Secretariat Nacional de la CUP, per fer balanç de la legislatura encetada el 2017 i sobre la proposta de l’organització en el nou cicle polític.

Edgar Fernández: «Si hi ha una CUP forta, el país avançarà, si no, hi haurà una disputa de poder entre dos partits»

Edgar Fernández: «Si hi ha una CUP forta, el país avançarà, si no, hi haurà una disputa de poder entre dos partits»

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Parlem amb Edgar Fernàndez, membre del Secretariat Nacional de la CUP, per fer balanç de la legislatura encetada el 2017 i sobre la proposta de l’organització en el nou cicle polític.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La CUP va tenir un paper important durant els mesos previs al referèndum de 2017, quan va ser una de les veus més insistents en la realització d’un acte de sobirania unilateral. La hipòtesi cupaire, compartida per altres agents de l’independentisme, va demostrar-se encertada quan el referèndum de l’1 d’octubre va generar una situació nova a allò que es coneixia com a Procés. Com és de sobra conegut per tots, la repressió de l’Estat va afectar tant els objectius tacticoestratègics de l’independentisme com la unitat entre els seus agents, en especial, la característica unitat que va permetre la realització del referèndum. Desorganitzats i enmig d’un escenari repressiu que encara dista lluny d’esvair-se, a inicis de 2018 l’independentisme entomava el repte de situar-se al capdavant d’una Generalitat buida de sobirania i un moviment atomitzat.

La coalició entre ERC i Junts per Catalunya s’ha desenvolupat des d’ençà enmig d’un clima de desconfiança i retrets, així com un hostigament constant per part dels aparells més foscos de l’Estat i del poder judicial. Així, una legislatura que es va vendre per a «fer efectiva» la República suspesa el 27 d’octubre, acabava amb la inhabilitació del president Quim Torra.

Al llarg d’aquests tres anys, la CUP no s’ha vist aliena al clima de desorganització generalitzat, per entendre la seva anàlisi de la situació, ha dut a terme una llarga tasca de treball intern que ha cristal·litzat en una proposta política recentment presentada. Aquesta servirà de brúixola de cares a les properes eleccions del 14 de febrer al Parlament de Catalunya.

De tot això, en parlem amb Edgar Fernàndez, actualment regidor a Reus, membre del Secretariat Nacional de l’organització i militant d’Endavant.

Abans de parlar de la situació política general, m’agradaria parlar una mica del procés intern de la CUP. La CUP ha sigut un dels pocs espais on ha fet una proposta a la seva militància de parlar què ha passat i aclarir quines intuïcions i anàlisis s’han fet. Com ha anat tot aquest procés?

El nou Secretariat entrem al novembre, comencem a plantejar quina és la metodologia per generar la propera proposta política que hi haurà a les eleccions i en quatre mesos ens trobem amb una pandèmia que no només ens canvia l’agenda sinó completament tot. En aquell moment comencem a buscar les maneres per treballar una proposta política, creem diferents grups de treball: dos que serveixen per gestionar la realitat emergent de la pandèmia en el curt i mig termini i amb l’elaboració de propostes de mesures a disposició dels governs locals, que interpel·li al govern català i que respongui a l’estatal; i un tercer espai de treball, a llarg termini, que és el que permet treballar una proposta política. Ja pensant en les conseqüències econòmiques, socials i emocionals que hi hauran a partir de la crisi capitalista que s’accelera amb les conseqüències de l’emergència sanitària.

D’aquest espai, format per gairebé cent persones, en surt una primera proposta política cap al juny i a partir del mes de juliol comencem a fer trobades territorials plenàries telemàtiques que han durat fins fa un mes i escaig. Generem espais d’anàlisi i debat dins les pròpies territorials, com és habitual, però també combinant i barrejant territorials per assolir un debat de més qualitat i poder identificar els grans consensos i principals dissensos interns. Una proposta que més enllà d’un programa electoral és un procés d’obertura per construir una proposta política pel nou cicle que s’obre. En aquest procés, es fa una recopilació i revisió de la dinàmica que hi va haver l’1 d’octubre, que és una dinàmica d’acumulació de forces, legitimació i confrontació, és a dir, el procés independentista fins l’1O es basa en un gran empoderament del moviment independentista. I aquesta dinàmica és la base de la proposta política extrapolada als eixos ideològics..

Des del mes de juliol fins al desembre fem vàries rondes de debats en territorials plenàries, amb una participació de pràcticament 500 persones (200 en les votacions) i espais de debat oberts als moviments socials, que som conscients que perquè fructifiquin necessitaran de més treball conjunt al voltant d’aquesta proposta política però al final en les votacions hi van participar unes 200 persones. És a dir, hi ha hagut una participació molt baixa de votacions en relació als debats, i la lectura que en fem és que hi ha hagut un procés de debat que ha trobat el consens que volíem i, per tant, hem millorat la cohesió del nostre espai polític. La participació a nivell de vot de la CUP sempre ha estat alta, en el moment en què aquest percentatge es redueix i no hi ha infinites esmenes ni qüestionaments amplis a la base de la proposta, al nostre entendre com a Secretariat és que posa en valor els quatre mesos d’anàlisi i debat que hi ha hagut i dels quals sortim amb l’espai més enfortit.

Foto: Flickr – Albert Raga

Quan el Secretariat ens presentem, ho fem amb tres objectius claríssims: 1) cohesionar l’espai social de l’Esquerra Independentista, 2) fer-ho mitjançant una proposta política — cosa que fa molts anys que no hi era — i 3) millorar les condicions de treball intern de la militància. És a dir, trencar amb la dinàmica d’anys anteriors de molta confrontació i disputes que a vegades acabava inclús amb dimissions en bloc o en rebuig cap a l’espai polític, generant desil·lusió i desafecció. El fet d’haver fet aquest procés de debat intern i amb aquest final de validació, constata que hem assolit els objectius que ens havíem marcat com a mínim des del Secretariat.

Llavors, sobre el tant corejat «on és la CUP?» , podríem dir que la CUP estava fent quelcom que potser no han fet molts altres espais, que és debatre internament i revisar-se?

I no només revisar-se, sinó elaborar una proposta política que cohesionés l’espai polític, cosa que era una necessitat imperant i d’una complexitat evident. Fet que a ningú se li escapa.

I quina és l’anàlisi a nivell de país? Com es valora l’avenç o retrocés del moviment independentista? Mirant enrere, per la CUP, quina és la resposta a la pregunta « per què no som independents» ?

A l’independentisme li podem afegir una visió més romàntica i emocional però hi ha una qüestió ben senzilla que és que la independència d’un país ve a ser un trasllat de competències per part d’un Estat. Competències que al final són poder de decisió, i poder de decisió és poder econòmic. Per tant aquí veiem que hi ha una qüestió de classe i de poder, la base del debat sobre la democràcia. I al final, l’última paraula la van tenir partits de govern que van haver de decidir si en la confrontació tenien més a perdre o més a guanyar. Més enllà del romanticisme, il·lusions i ideologia, es tracta d’una qüestió d’interessos, i és evident que el sobiranisme governamental va veure perillar els seus interessos i els va voler mantenir.

De fet, no s’arriba a l’1 d’octubre per una molt bona planificació governamental sinó per una pressió popular molt forta. Llavors, després d’un procés tal d’empoderament popular, si no s’acaba implementant el resultat del referèndum és perquè hi ha un govern que hi veu molt a perdre, en comptes de veure quelcom a guanyar en un procés de confrontació, en una insurrecció. I en el context de l’Europa del segle XXI, no hi ha altra via per la independència. És això o aconseguir que la comunitat internacional intervingui perquè has fet perillar aquests mateixos interessos. Aquí ningú volia veure, o no es volien creure, que l’Estat espanyol és un estat massa poderós i que tenia darrera els interessos de la UE. «L’Europa no ho permetrà» és emocional, no és realista. La independència no és només una qüestió de democràcia i legitimitat popular; és també, sobretot, una confrontació de poder i d’interessos.

Aquí planteges un element important que és la qüestió del poder, però també ha sortit dins del camp independentista la idea de la legitimitat del moviment per imposar-se dins del propi territori català. Allò que implicaria que en el dia de després es pugui controlar el territori, cobrar impostos, etc. Com es veu aquesta qüestió que s’acostuma a lligar amb el famós «eixamplar la base»?

Nosaltres entenem que el procés d’independència és també un procés d’emancipació social. Això ens porta a dues vies. Una, demostrar que dins l’Estat espanyol no hi ha capacitat d’adquirir unes condicions de vida digna. Això ho demostren les suspensions d e les lleis socials i els decrets de la dignitat durant l’anterior legislatura per part del Tribunal Constitucional, que acaben blindant els interessos dels rics, dels bancs i de les grans empreses. La segona via, que va en paral·lel, és ser capaços d’inventar les fórmules possibles perquè la gent tingui allò que necessita. És a dir, si aquesta o altra llei es tombada pel TC, has de tenir prou capacitat administrativa, institucional i política per fer que la teva gent no passi gana, no es quedi sense casa, etc. I això no només es fa mitjançant lleis i decrets, també es fa no enviant els mossos d’esquadra a desnonar, no criminalitzant el moviment per l’habitatge, es fa facilitant expropiacions i posant immobles al servei de projectes i cooperatives d’habitatge, etc.

En el moment que demostres que dins de l’Estat no pots garantir una vida digna però que ets capaç d’inventar-te tot allò que sigui possible per satisfer aquestes necessitats, llavors és quan eixamples la base. Si parlem d’una qüestió quantitativa, aquesta era la primera fórmula, la més bàsica, però el govern no l’ha volgut aplicar.

Després hi ha altres qüestions, hi ha el control del territori, així com també el poder econòmic (si La Caixa se t’envà i no fas res, si no tens controlat què passa amb el port, amb les grans infraestructures del país…). Es va demostrar que no hi havia absolutament res pensat. I potser no vam saber jugar-ho, però si no hi ha res plantejat, tu també perds legitimitat i confiança. Si no garanteixes condicions de vida digna a la teva gent i no demostres que tens la situació planificada i controlada només aconsegueixes que, enlloc de sumar i eixamplar, acabis restant, amb desafecció i frustració.

Abans comentaves el paper de la pandèmia i el seu impacte quan tot just començava aquest Secretariat. La pregunta és molt bàsica i és fins a quin punt aquesta ha modificat les prioritats de la proposta política de la CUP. La brúixola ha variat?

Bé, la de la CUP i la de tothom. Primer i principalment perquè ha demostrat les limitacions del sistema. Si el procés independentista mostra les limitacions de la democràcia representativa, la pandèmia ha demostrat les limitacions del sistema capitalista. Es garanteixen els beneficis de les grans multinacionals però la gent que ha d’obrir la persiana de la botigueta ha de córrer per presentar-se a rebre unes ajudes que són minses i ridícules. Al final s’ha demostrat que les riqueses que acumulen quatre, no estan a disposició de les necessitats de la majoria si no ho forcem. Aquesta relació, aquesta realitat, sempre s’ha denunciat però és evident que fins que algú no ho pateix en les seves carns no en vol ser conscient. És una forma de protegir-se i de viure amb més tranquil·litat.

Foto: Flickr – Albert Raga

És evident i s’ha demostrat que el sistema sanitari público-privat no garanteix la vida, s’ha demostrat que « l’economia mana» , com s’ha vist a Madrid però també a nivell català: tenir pressa per obrir empreses en lloc de fer una renda garantida que garanteixi els ingressos a les treballadores. En comptes de forçar la maquinària, millor proveir d’una renda i que la gent pugui arribar a final de mes i pagar el que hagi de pagar que no pas posar en risc la salut de la població, que és el que s’ha fet. Un cop més, els diners sempre hi són, el que no hi ha és una bona gestió ni distribució. No necessitem obrir fàbriques i bars i restaurants, el que necessitem és que garantir una renda bàsica i, quan sigui el moment, ja obrirem.

S’ha comentat que les poques vies de recuperació que s’albiraven respecte la crisi del 2008 s’han frenat en sec i ens trobem en un nou escenari de crisi encara pitjor. Des de la CUP, quina previsió hi ha de la societat que ens deixarà la pandèmia i, sobretot, la seva gestió?

Aquí cal una qüestió prèvia i és que, tot i no negar la major — a nivell macroeconòmic els números potser sí que havien millorat, i la gent comprava més cotxes i s’hipotecava, etc.— l’emergència social no ha desaparegut. De fet, des de la crisi del 2008 els rics són més rics i els pobres som més pobres. Per tant, no ens podem fer trampes al solitari, quan baixa l’atur o puja la compra de cotxes i cases, podem considerar que la situació ha millorat a nivell macro però la realitat social de la majoria, no. Amb les crisis el sistema es reinventa, avança, per tant la pobresa creix i es cronifica si no canvia la base i l’estructura.

A partir d’aquí, és evident que si la pandèmia posa de manifest totes les limitacions del sistema capitalista, se’ns obre una oportunitat, i la presència de la CUP i dels moviments populars són la garantia de no retrocedir, i fins i tot d’avançar. En temps de crisi els extrems sempre pugen: i si aquests extrems que pugen són els de teixir solidaritat, espais comunitaris, cooperació, etc. com vam veure durant la pandèmia als ascensors de les cases o les xarxes de suport mutu que es creaven. Tothom s’ajudava: «si t’hem de baixar el gos, si t’hem de llançar la brossa, si t’hem d’anar a fer la compra,…» . Però per altra banda hi ha un extrem que també puja, i és que la gent, amb situació d’inseguretat, pot escollir autoritat i protecció encara que això vagi en detriment del drets i llibertats. Un camp abonat per l’extrema dreta.

Tenint en compte la por social que genera una pandèmia, l’efecte emocional d’un confinament i les conseqüències socials i econòmiques que provocarà, de nosaltres depèn que tingui més força l’alternativa des d’una perspectiva comunitària que no pas des de l’altre extrem, de la por, l’individualisme i petició de seguretat en detriment de drets i llibertats.

D’alguna manera, els fets d’octubre van clarificar l’espectre polític català. Va quedar clar quins sectors estaven a favor del manteniment del Règim del 78 i quins el volien trencar, generant un sacseig dins de espais polítics tradicionals. Això es veu com una possibilitat per una articulació més àmplia del socialisme català?

De fet, si ens remuntem al 15M, una de les seves conseqüències principals és que canvia el taulell de joc a l’Estat. L’1 d’octubre també acabarà canviant el taulell de joc de Catalunya com a mínim i amb efecte a la resta de Països Catalans. La qüestió és que portem dos anys de ressaca molt dura, de caiguda lliure i de repressió. I això no ens surt gratis, de fet ho estem pagant molt car. Un nivell de repressió que pot generar un escenari, en uns mesos, amb els presos i preses polítiques al carrer amb un indult pactat amb l’Estat però la militància independentista tancada a la presó com estem començant a veure. El taulell de joc que en quedarà després de l’1 d’octubre, avui, encara no està definit.

La següent legislatura pot ser tan o més complexa que aquesta, cal tenir en compte que la falta de grans lideratges a nivell institucional es barrejarà amb la sortida dels presos i preses polítiques de la presó i l’entrada d’independentistes amb acusacions de la Generalitat. A més, una greu situació de crisi social i econòmica. Si no revertim aquesta dinàmica amb el nou cicle polític i configurem un taulell de joc amb una nova correlació de forces, la inestabilitat és inevitable. Que una esquerra socialista i independentista agafi forma, segurament serà una necessitat, però encara és massa aviat per veure quins agents hi hauran i quin paper jugarà cadascú.

De nou, les enquestes assenyalen una possible victòria d’ERC. Això seria una bona notícia per l’independentisme? On ens haurem de fixar per afirmar això? A qui ha de convèncer l’independentisme i com?

Veig dues qüestions. Si ERC guanya les eleccions vol dir que la centralitat institucional del país s’ha desplaçat cap a l’esquerra. Això s’ha donat en part pel paper de la CUP i dels moviments populars però també per la destrucció de l’espai convergent, molt tocat tant pel procés independentista com per la corrupció ( i aquí la CUP també hi ha tingut un paper). Per tant, si la victòria d’ERC serà beneficiosa per l’independentisme dependrà si ERC vol assegurar una nova centralitat o bé només vol ocupar l’espai que ha deixat Convergència, el del pactisme, de la cerca del poder i del governisme. Si ERC vol guanyar centralitat només per governar [la Generalitat] l’independentisme no guanya en absolut. Si ERC s’enforteix en els posicionaments independentist es i en una lògica transformadora i valenta en lloc de conservadora, llavors potser sí.

Sobre això es pot fer aquesta lectura — l’embat amb l’Estat acaba propiciant un gir en el sentit comú del país— però també una altra que és que la situació ha deixat un moviment independentista exhaust en termes activistes i prefereix una situació semblant a la que hi havia fa uns quants anys, durant « l’oasi català».

Aquesta dinàmica del sobiranisme governamental encara no s’ha avaluat a nivell social. Jo posaria en dubte que l’independentisme estigui en aquest moment de renúncia o reculada. I no tant per expressions institucionals d’altres forces sinó perquè l’ANC, que és l’espai més transversal de l’independentisme en cap cas està en aquesta situació, els CDR tot i la dificultat de mobilitzar-nos segueixen actius, el pes vital d’Omnium amb el debat sobre l’amnistia i perquè a l’Esquerra Independentista tampoc estem disposades a fer cap renúncia.

Llavors, que els partits governamentals estiguin en una disputa per veure què hi ha en joc a la propera legislatura i que cadascú tingui una estratègia diferent, és una altra qüestió. No m’atreviria a posar-ho de mirall del moviment independentista en un sentit ampli o majoritari.

Hi ha una ressaca de l’1 d’octubre amanida amb repressió molt difícil de passar, però ara mateix hi ha tres mil persones represaliades i comencen a caure les primeres sentències de presó. Dubto que l’independentisme es rebaixi, ans al contrari, hem de convertir la solidaritat antirepressiva en espurna i tornar a passar per sobre dels partits. Independentment de les estratègies que tinguin. S’ha demostrat que fins que el moviment social i popular no passa per sobre els partits, aquests no es mouen, és una qüestió de control i estabilitat. Els partits no són una primera persona del plural, un partit al final és una estructura de poder i aquest recau en persones concretes, amb nom i cognom. Des del moviment independentista sí que es pot parlar amb la primera persona del plural perquè no hi ha cap interès particular o individual que pugui tenir prou capacitat per fer virar les direccions.

Llavors, en una legislatura on es preveiés una revàlida d’aquesta, sense capacitat per fixar un rumb unitari comú de l’independentisme. Quin paper voldria o hauria de tenir la CUP?

Aquí hi ha una cosa que s’ha de veure que és que quan la CUP ha tingut força, el país s’ha remogut. El referèndum el posa la CUP sobre la taula i es fa a canvi, assumint el xantatge, d’aprovar els pressupostos. No vam voler negociar cap partida econòmica, només la convocatòria de l’1 d’octubre. Si hi ha una CUP forta, el país avançarà, si no hi és, hi haurà una disputa de poder entre dos partits. La gent haurà de decidir quina correlació de forces hi ha d’haver al Parlament.

Foto: Flickr – Oscar Miño

A partir d’aquí, la CUP vol ser decisiva, vol guanyar centralitat, vol guanyar capacitat d’influència i de decisió i estem fent una proposta política que permeti fer això. Si cal, portant a l’extrem la socialdemocràcia per mostrar quines són les limitacions del sistema però en cap cas fent una renúncia en clau independentista o ideològica. Al contrari, portar al màxim les competències de les institucions catalanes ignorant les suspensions del TC, si cal. I això vol dir, com dèiem, inventar tots aquells mecanismes per posar l’Administració a disposició de les necessitats de l’amplíssima majoria.

Aquesta és la funció que la CUP ha de fer i, evidentment, generar i catalitzar nous embats amb l’Estat.

Vinculada a aquesta voluntat de guanyar centralitat, és on cal incloure l’acord amb Guanyem que ha donat com a cap de llista per Barcelona a Dolors Sabater? Què inspira aquest acord?

Sí. Valorem que la voluntat de la militància de validar l’acord respon a la necessitat de consolidar un espai polític que representi l’independentisme anticapitalista i feminista en aquestes eleccions. I més enllà d’aquestes eleccions també és important posar en valor que aquest acord posa les bases per donar resposta a la necessitat d’eines que desenvolupin una agenda municipalista que garanteixin l’articulació de lluites arreu dels Països Catalans.

En aquest sentit, és important diferenciar els esforços que s’han fet i caldrà fer per generar aquest instrument electoral, amb el treball a llarg termini, que apuntava a la primera pregunta, per generar unes bases que permetin adequar una eina, com som la CUP i l’Esquerra Independentista, en aquest nou cicle polític als Països Catalans. Un cicle polític que afrontem amb l’objectiu de superar les limitacions d’una candidatura i una legislatura en clau institucional.

Aquest nou embat que es planteja que ha de ser un referèndum abans del 2025. Quina és la idea d’aquest nou referèndum? Estem parlant d’un nou 1 d’octubre?

La CUP vol marcar l’agenda política amb tres pilars principals de país: rescat social, les sobiranies en tots els aspectes de la vida i els drets i les llibertats, és a dir, parlar de feminisme, antiracisme, d’acció antirepressiva, etc. Tot això topa amb les competències que l’Estat permet exercir a la Generalitat. Com més força tingui la CUP la propera legislatura, més possibilitat hi haurà de generar embats amb l’Estat alineant l’independentisme i les lluites socials i populars amb l’acció institucional.

No és una qüestió de posar un referèndum sobre la taula perquè creiem que « aquesta serà la bona» sinó perquè té una funció de tensió, acumulació de forces, legitimitat, conflicte i, finalment, d’embat i confrontació. Amb el nou cicle cal posar sobre la taula les sobiranies, els drets i les llibertats com a catalitzadors del conflicte social. Un conflicte social que ha d’organitzar-se i derivar en un embat que pot tenir la forma d’un referèndum o no. Potser serà el referèndum definitiu o potser se n’han de fer més. A l’Europa del segle XXI no hi ha una fórmula màgica que t’ho deixi fer, hi ha una correlació de forces i una distribució d’interessos i si tu vires la centralitat d’aquests interessos és quan tens una oportunitat de ruptura. Si cal fer un 1 d’octubre, dos, tres, quatre, doncs farem el que s’hagi de fer. Aquesta és la realitat, ens agradi o no.

Una cosa que ha fet la CUP recentment ha sigut presentar-se a les eleccions al Congrés espanyol. Això és una cosa nova per l’Esquerra Independentista en general, que històricament havia renunciat participar-hi. Com es valora això? Ha tret alguns dubtes que hi havien al seu moment?

El moment polític en el qual bona part de la militància de la CUP decideix presentar-se al Congrés és molt peculiar i també cal tenir-ho en compte. Ens presentem amb tres objectius molt clars. Primer, fer de mirall als independentistes també des de Madrid; segon, fer de mirall a l’esquerra que diu ser transformadora de l’Estat (principalment a Podemos); i tercer, traslladar el conflicte independentista a la resta de pobles l’Estat, interpel·lar la resta de moviments socials i sobiranistes, però també els espais anarquistes i comunistes que hi a l’Estat. És a dir, treure el debat de dins de Catalunya i començar a dialogar amb la resta d’agents polítics i socials de la resta de pobles, amb els quals sempre hi ha hagut referencialitat política però sense establir una relació regular de treball, coordinació i debat profund.

Aquest any ha sigut convuls i és difícil fer una valoració sobre els objectius i el seu assoliment però en part creiem que sí que s’han complert. Primer perquè has pogut mirar a ERC i a JxCat als ulls i parlar de la seva gestió a nivell del govern català, quan estaven criticant al govern espanyol a la vegada que pactant competències i fent una gestió pèssima de la pandèmia. S’ha pogut fer de mirall a la resta de partits independentistes en la seva gestió i en la seva relació amb l’Estat, per exemple en l’aprovació dels pressupostos . També s’ha pogut fer de mirall a l’esquerra espanyola, per qui estar al govern semblava un fetitxe i un cop allà s’han topat amb el que és un Estat — al final, el govern de l’Estat no és l’Estat, és només un dels poders que té, possiblement el més feble . I també se’ls hi havia de dir. I se’ls hi havia de fer entendre que hi ha desnonaments i que no hi ha manera d’anul·lar-los , perquè no tenen l’Estat, només una part del govern i això els impossibilita de millorar la vida de la gent. Per últim, s’ha pogut interpel·lar la resta de moviments i ens ha permès constatar que no és només un conflicte nacional català, sinó que s’ha de poder establir relacions amb altres forces independentistes de l’Estat i poder mirar-nos als ulls i treballar braç a braç amb la resta de forces anticapitalistes i dir « aquí hem d’anar a una» .

Una de les coses que es van dir molt clarament en presentar-se va ser aquesta cerca d’aliances que altres sectors de l’independentisme no veien fructífera. En l’experiència de la CUP, però, ho ha sigut?

L’experiència ha sigut bona. S’han començat a establir contactes amb altres agents i moviments sobretot de Madrid — ha sigut difícil fer-ho a la resta del territori a causa de la pandèmia. Hi han hagut moltes més comunicacions de les quals poques s’han fet públiques o han sortit als mitjans però l’Albert i la Mireia han fet una gran feina de relacions polítiques i de participar de mobilitzacions. El més important ha sigut trobar espais de debat, d’anàlisi i si cal de confrontació d’idees. Aquests espais hi han sigut des del primer dia perquè hi ha hagut molts agents que tenien moltes ganes de conèixer i de poder confrontar visions i debatre i això s’ha fet malgrat les dificultats.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Abans ho comentaves de passada però com es veu l’aprovació dels pressupostos per part d’ERC?

La CUP va aprovar uns pressupostos de la Generalitat i la condició era l’1 d’cotubre. ERC ha aprovat els PGE i haurem de veure quina era la moneda de canvi. Suposem que serà antirepressiva, a canvi dels indults . Aquí haurem de veure si la repressió acaba amb 9 presos i les preses polítiques o bé continua amb les més de tres mil persones represaliades que té el moviment independentista. Aquí cada partit té dret a decidir com negocia i a canvi de què. De fet la CUP també ho vam fer i vam rebre moltes crítiques en aprovar els pressupostos a canvi del referèndum. ERC serà avaluada en funció dels resultats.

Per acabar, et volia preguntar sobre el futur de l’espai. La CUP es va plantejar com un altaveu, en un moment d’efervescència dels moviments populars a cavall entre el 15M i el moviment independentista. Però ara estem en un moment de reflux tant en un com altre. En aquest moment la CUP ha de continuar fent d’altaveu? Es planteja que hi ha hagut un canvi respecte la situació en què es va presentar que impliqui pensar-se de nou?

Quan s’analitzen cicles polítics cal tenir en compte que tots ells venen normalment força lluny i això ens ha de permetre intuir per on aniran els següents passos. En aquell moment, la CUP era una eina estrictament de l’Esquerra Independentista, la seva eina institucional. Al cap dels anys s’ha acabat convertint en una eina a disposició de la Unitat Popular i caldrà veure quina és la nova funció de la CUP a partir de la necessitat que analitzem. Hi va haver un moment en què la CUP va haver d’entrar a les institucions per demostrar que la democràcia representativa no funciona ni funcionarà mai. S’havia de denunciar quins eren els límits i les conseqüències del sistema capitalista també des de dins de l’administració. Explicar per què passa el que passa i assenyalar amb noms i cognoms tot allò que es fa, començant per la corrupció. F inalment havia de fer d’altaveu i visualitzar totes aquelles lluites que estan invisibilitzades perquè evidentment al sistema no li interessa que es coneguin.

Cal fer revisió de la centralitat que ha tingut la perspectiva de la CUP a les institucions. Però és indestriable la feina que fa la militància de la CUP a les institucions i en els múltiples col·lectius que estem participant. Al final, la majoria de la militància entrem a la CUP havent militat en altres espais. És per això que la CUP mai ha pretès utilitzar les institucions com les utilitzen la resta de partits sinó com una eina més de denúncia i visualització perquè sigui de transformació. Així doncs, el paper de la CUP cal definir-los constantment segons el context, actualment en clau d’obertura i de guanyar centralitat sense que això hagi d’hipotecar posicions o decisions futures i, per suposat, sense oblidar la càrrega militant en espais per l’habitatge, laborals, feministes, etc. que aquest context d’emergència social i econòmica també suposa.

Quan parlava al principi que la funció d’aquest secretariat era també la de cohesionar aquest espai polític, treballar en bones condiciones i preparar una proposta política, això també implicava un debat de moviment amb l’Esquerra Independentista per determinar quin paper ha de fer cadascú. Al final la CUP ha de fer de CUP i la resta d’organitzacions han de fer seva funció i la gràcia és que això pugui sumar. Per tant, haurem de veure quina funció de la CUP necessita el moviment popular en els propers anys.

Foto de portada: CUP Països Catalans
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant del Sindicat de Llogateres

Regidor per la CUP a Reus. Militant de la CUP i Endavant OSAN

Comentaris

Edgar Fernández: «Si hi ha una CUP forta, el país avançarà, si no, hi haurà una disputa de poder entre dos partits»

Notificacions
Notificació per rebre
1 Comment
Inline Feedbacks
View all comments
Gustavo Chiappe Saravia

“Els llibertadors no existeixen. Són els pobles els qui s’alliberen a si mateixos” (Che Guevara) Des de la militància local i des d’on no existeixen espais de formació i debat, l’anàlisi que realitzem és diametralment oposat al desenvolupat aquí. Però pel que fa als processos de debat dins el nostre espai cal fer una anàlisi en un àmbit intern, sincer i fratern. No fer-ho en aquestes condicions, és comprometre seriosament un projecte transformador amb possibilitats d’èxit. El 27/10/2017 es va tancar un cicle iniciat cinc anys abans. Si bé en contra dels desitjos de bona part de la societat catalana,… Llegir més

LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.