Crisi política i lluita de classes a Veneçuela

El crític de cinema Manuel Azuaje enumera els principals esdeveniments en clau institucional que van precedir la mort d’Hugo Chávez l’any 2013 i analitza com la dinàmica de confrontació de classes ha anat posant en escac el sistema de democràcia representativa.

Crisi política i lluita de classes a Veneçuela

Crisi política i lluita de classes a Veneçuela

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El crític de cinema Manuel Azuaje enumera els principals esdeveniments en clau institucional que van precedir la mort d’Hugo Chávez l’any 2013 i analitza com la dinàmica de confrontació de classes ha anat posant en escac el sistema de democràcia representativa.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquesta reflexió es proposa d’analitzar les condicions que han conduït a l’etapa actual del conflicte polític a Veneçuela, i de deduir algunes hipòtesis per a una reflexió des de l’esquerra. Abans de començar l’argumentació central d’aquest article, presentaré una breu cronologia, necessària per a una comprensió més gran.

2013

  • 5 de març: mor el president Hugo Chávez Frías.
  • 14 d’abril: Nicolás Maduro és escollit amb una diferència de 223.599 vots a favor seu.

2014

  • 12 de febrer: Sectors de l’oposició convoquen una jornada de protestes demanant la dimissió de Nicolás Maduro.

2015

  • 6 de desembre: l’oposició guanya les eleccions parlamentàries amb una diferència de 2.102.777 vots a favor seu.
  • 23 de desembre: l’Assemblea Nacional sortint designa 13 magistrats principals i 21 suplents per al Tribunal Suprem de Justícia.
  • 30 de desembre: el Tribunal Suprem de Justícia suspèn els resultats de les eleccions a Amazonas i ordena la desincorporació de diversos diputats.

2016

  • 11 de gener: el Tribunal Suprem de Justícia declara “en desobediència” l’Assemblea Nacional després de la jura dels diputats d’Amazonas.
  • 26 d’abril: l’oposició inicia el procediment per a un referèndum revocatori.
  • 28 de juliol: l’Assemblea Nacional incorpora els diputats d’Amazonas.
  • 1r d’agost: el Tribunal Suprem de Justícia ratifica la desobediència de l’AN.
  • 21 d’octubre: el Consell Nacional Electoral paralitza el procés de referèndum consultiu.

2017

  • 28 i 29 de març: el Tribuna Suprem de Justícia emet les sentències 155 i 156, per les quals assumeix les competències de l’AN i faculta el President de la República a constituir empreses mixtes.
  • 31 de març: la Fiscal General de la República declara que les sentències del TSJ constitueixen una ruptura de l’ordre constitucional.
  • 1r d’abril: comença una nova jornada de protestes.
  • 4 d’abril: el Tribunal Suprem de Justícia emet les sentències 157 i 158, que anul·len les anteriors.
  • 21 de juliol: l’Assemblea Nacional nomena un Tribunal Suprem de Justícia paral·lel.
  • 30 de juliol: tenen lloc les eleccions per a l’Assemblea Nacional Constituent. L’oposició es nega a participar-hi.
  • 5 d’agost: l’Assemblea Nacional Constituent destitueix la Fiscal General.
  • 15 d’octubre: A les eleccions regionals, el PSUV guanya 18 governacions i l’oposició 5. La participació electoral és del 61%. L’elecció a l’estat de Zulia queda anul·lada quan el governador electe nega a prestar jurament davant de l’Assemblea Nacional Constituent.
  • 10 de desembre: tenen lloc les eleccions municipals sense la participació de la principal coalició opositora. El PSUV i els seus aliats obtenen 305 alcaldies i la oposició que participa en els comicis, 29.

2018

  • 20 de maig: Nicolás Maduro és reelegit amb 6.245.862 vots. Henri Falcón, el principal candidat opositor, n’obté 1.927.387. La participació és del 46,07%.

2019

  • 23 de gener: Juan Guaidó, que havia assumit la presidència de l’Assemblea Nacional tot i la desobediència, es proclama a si mateix President Encarregat de Veneçuela.
Flickr – Senado Federal

Una lectura d’aquests fets

La mort de Chávez és el punt d’inflexió clau per a entendre el que ha succeït més tard. A les eleccions presidencials de 2013, l’escletxa en els vots es redueix sensiblement. Aquest resultat hauria d’haver estat un toc d’atenció respecte del suport popular que sosté al poder el procés bolivarià. Ja abans, entre 2006 i 2012, el mateix Hugo Chávez havia crescut poc menys d’un milió de vots mentre l’oposició en sumava més de dos. Amb tot, aquest fet no tingué lloc i a la pèrdua del líder s’afegí una crisi econòmica que precipità ràpidament la capacitat adquisitiva de la població i minà les condicions materials que s’havien aconseguit durant la dècada anterior.

Totes aquestes circumstàncies van fer creure a l’oposició que podia solucionar ràpidament la disputa històrica i prendre el poder a un Nicolás Maduro aparentment debilitat. A les denúncies de frau per part de Capriles s’afegiren algunes manifestacions durant el 2013. Més tard, a principis de 2014, el sector més tremendista de la MUD convocà una jornada de protestes massives que ràpidament derivaren cap a la violència. Al final, el pla no va donar fruits i l’economia seguí el seu rumb deteriorat. En aquest context, havent resistit el primer intent de cop tou però assetjat per la realitat econòmica, el govern chavista va concórrer a unes noves eleccions el 2015 sense una comprensió profunda del descontentament i, per primera vegada, perdé un dels poders.

Fins l’aparició de l’Assemblea Nacional Constituent, el conflicte entre els poders s’aprofundeix, fet que genera una aguda crisi institucional a l’interior del sistema polític tweet

Immediatament després es desencadenà una crisi institucional alimentada amb diferents elements: la designació dels magistrats una matinada de desembre, la sentència sobre els diputats de l’estat Amazonas i la intenció d’emprar el nou poder per a deposar el president. Si observem la cronologia, podem apreciar com es desencadenen els esdeveniments i s’aguditza el conflicte al llarg del 2016 i el 2017. Fins l’aparició de l’Assemblea Nacional Constituent, el conflicte entre els poders s’aprofundeix, fet que genera una aguda crisi institucional a l’interior del sistema polític, que s’expressa en els múltiples intents de supressió mútua entre components de l’Estat. Les sentències 155 i 156 del Tribunal Suprem de Justícia representen un moment clau en el conflicte. Més tard, l’aparició de l’Assemblea Nacional Constituent resol superficialment la inestabilitat social que havien produït les protestes. Encara que la governabilitat i la “pau” que Maduro havia promès s’aconseguiren després del triomf a les dues eleccions següents, la mateixa institucionalitat del país estava profundament debilitada. Quan tingueren lloc les eleccions presidencials de 2018, Veneçuela tenia dos poders legislatius, dos poders judicials i dos fiscals. La jura de Juan Guaidó el gener de 2019 és producte d’aquesta crisi, a la qual els dos bàndols han contribuït; el govern de Maduro ha utilitzat tots els recursos a l’abast per a defensar-se dels intents i pretensions obertes de cop per part de l’Assemblea Nacional, mentre que l’oposició ha estat completament inconsistent en les seves estratègies, passant de la pressió al carrer a l’enfrontament institucional, tornant a la pressió al carrer, exigint eleccions, participant en unes i decidint abstenir-se completament en d’altres. Tot el que ha succeït, especialment a partir de 2016, ha esdevingut en el context d’aquest conflicte, incloent-hi l’elecció presidencial de 2018.

Flickr – Ricardo Patiño

La lluita de classes en el context d’una revolució democràtica

Al llarg de la història dels segles XX i XXI s’han anomenat “revolucions democràtiques” les que arriben al poder per mitjà d’eleccions. És el cas del projecte veneçolà: Chávez guanya unes eleccions el 1998 i aleshores es crea, a través d’un procés constituent, una nova constitució, encara que el sistema polític continua essent essencialment una democràcia representativa, amb la porta oberta per a la construcció d’una democràcia participativa i protagònica. Amb tot, sigui com sigui la presa del poder, tota revolució condueix necessàriament a l’agudització de la lluita de classe i genera la resposta virulenta de la contrarevolució, a la Rússia de 1918 o a la Veneçuela de 2001-2002. D’acord amb això, la primera hipòtesi per al debat col·lectiu és que:

Davant de l’agudització de la lluita de classes i la violència de la contrarevolució, la direcció dels projectes revolucionaris ha respost limitant i reduint la democràcia, a través de la creació d’un Estat fort i centralitzat.

Si bé Chávez respongué al cop de 2002, seguit per l’aturada petrolera, amb la declaració del caràcter antiimperialista de la revolució i seguidament l’avenç considerable en les diverses formes de participació política a través dels consells comunals, primer, i de les comunes, després, Maduro no respongué de la mateixa manera. Ocorregué un desplaçament de les formes mínimes de la democràcia participativa, fins i tot dins del mateix partit. Al darrer congrés del PSUV, Maduro fou ratificat per aclamació i se li atorgaren potestats per a decidir els membres de tota la direcció, sobre la base de l’amenaça externa i interna. La mort de Chávez produí l’agudització de la lluita de classes també a l’interior de la direcció política del procés, i aquí rau la diferència entre ambdós moments.

Quan la burocràcia té el poder absolut sobre la societat, l’únic que l’allunya de convertir-se en una nova burgesia és el contingut i la direcció del projecte. tweet

Aquesta dinàmica no només ha tingut lloc a Veneçuela. En diferents experiències històriques, per no afanyar-nos a dir que en totes, la democràcia s’ha sacrificat fàcilment per a mantenir el poder. El problema central és que aquesta decisió ha estat, una vegada i una altra, un camí sense retorn, que ha posat tot el poder en el partit i la burocràcia. Sobren les experiències en què, arribat un punt, quan aquesta direcció ja no respon als interessos de la classe treballadora, fa fàcilment un viratge en el projecte sense que pugui identificar-se i abordar-se a temps. Quan la burocràcia té el poder absolut sobre la societat, l’únic que l’allunya de convertir-se en una nova burgesia –en la nova classe dominant– és el contingut i la direcció del projecte. En les experiències històriques en què s’han abandonat les formes de democràcia representativa, en raó de determinades conjuntures de conflicte, difícilment han reprès la construcció d’una democràcia profunda i revolucionària.

Flickr – Wilfredorrh

En el cas de les “revolucions democràtiques” succeeix el mateix procés, només que condimentat pel fet que la democràcia liberal representativa es basa en un conjunt variat de fràgils equilibris entre els poders que la componen. Alhora, aquests equilibris depenen que els conflictes que sorgeixin entre aquests poders siguin superficials i no de fons. Per aquest motiu, la segona hipòtesi, subsidiària de la primera, és que:

La democràcia representativa no resisteix que la lluita de classes s’expressi en el seu interior de manera radical.

Quan els conflictes de classe –que ja de per si s’han intensificat amb l’arribada al poder per la via electoral d’un grup que pretén fer canvis revolucionaris en la societat- es traslladen als poders públics –és a dir, quan un o diversos d’aquests queden en mans de sectors amb interessos de classe antagònics- implosiona la mateixa democràcia representativa. A Veneçuela, el triomf de l’oposició a les eleccions de 2015 provocà una reacció en cadena que debilità tota la institucionalitzat democràtica, i no podia ser altrament perquè l’únic objectiu després de la conquesta d’aquest poder era utilitzar-lo per a enfrontar-se al poder executiu. Preveient això, què intentà el sector que controla el govern? Impedir que el poder legislatiu pogués apoderar-se també, via designació, del poder judicial, avançant-se a això i garantint-ne el control. La pugna fou inevitable i el seu desenllaç conduí que tot el sistema es desestabilitzés; com fitxes de dòmino, totes es van veure afectades per la caiguda de la primera. Però això no passa només a Veneçuela; una crisi similar ha tingut al Brasil, Hondures i el Paraguai, on l’oposició de dreta no tingué cap reserva a l’hora de deixar de banda la democràcia utilitzant per a aquest fi un dels poders contra un altre. Caldria avançar que, a diferència del que ha passat en altres casos, en què s’ha procedit a la destitució d’un president sense que això sigui conseqüència de a lluita de classes, en aquests la crisi institucional ha posat en escac tota la democràcia representativa.

Tard o d’hora, la mateixa dinàmica de la lluita de classes posarà en escac el sistema democràtic representatiu i l’única resposta ha de ser un millor govern, més democràtic i, per tant, més revolucionari. tweet

De moment, aquestes dues hipòtesis queden obertes per a la discussió, encara que avanço una conclusió preliminar: la democràcia representativa no ha de ser descartable fàcilment. Arribat el moment, ha de ser substituïda per un sistema democràtic molt més eficient i, valgui la redundància, democràtic. Aquesta qüestió sotja qualsevol projecte revolucionari. Tard o d’hora, la mateixa dinàmica de la lluita de classes posarà en escac el sistema democràtic representatiu i l’única resposta ha de ser un millor govern, més democràtic i, per tant, més revolucionari.


Traducció: Oriol Valls

Foto de portada: Capitolio Federal. Flicr – Jasperdo

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Manuel Azuaje Reverón (1989). Professor universitari. Editor, columnista i crític de cine. Membre de la Red en Defensa de la Humanidad.

Comentaris

Crisi política i lluita de classes a Veneçuela

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.