Ha tornat la guerra freda? Això pot semblar llegint la novel·la de Guillem Martí i Jordi Solé, Cremeu Barcelona! en què publicada en català per Columna i en castellà per Destino, sota el segell de Planeta, i amplament avalada pels mitjans de comunicació, des de TV3 fins El País.

No puc jutjar els seus mèrits literaris, tot i que em sembla que no figurarà en el anals de les obres que mereixen entrar a la història de la literatura. Sí, en canvi, la imatge històrica que es dona i la fonamentació del que s’afirma, des de la faixa i les solapes del llibre, que es basa en un fet real: l’ordre no complerta de destruir Barcelona. A la solapa se’ns diu que abans d’escriure aquesta novel·la a quatre mans, Guillem Martí havia fet un treball de recerca sobre la història de Miquel Serra Pàmies, oncle-avi de l’autor.

El treball fou publicat a l’Escola Pia de Nostra Senyora i va obtenir el 2006 el Primer Premi Ernest Lluch de Ciències Socials i Polítiques.  No era un mal treball escolar, però de cap manera es tractava d’un treball d’història prou acabat, per la insuficiència de les bases documentals del que en ell es sostenia i la precipitació en les interpretacions i les conclusions. Malauradament, Guillem Martí ha mantingut fil per randa aquella primera aproximació a la història de Serra Pàmies, l’ha convertir en definitiva veritat històrica i, davant la incapacitat o impossibilitat, de fer d’ella un llibre d’història, ha pretés substituir-lo per un relat novel·lat, que en dir que s’ajusta als fets reals constitueix una estafa intel·lectual.

No és el primer, però el risc de la moda de la novel·la històrica fa que alguns pensin que poden inventar-se la història  sota la fórmula, més popular i més rendible de novel·la. Un risc amb conseqüències greus per l’escàs hàbit de lectura històrica al nostre país i el certificat de veritat que sembla donar l’aval dels mitjans de comunicació, més si son públics.

El risc de la moda de la novel·la històrica fa que alguns pensin que poden inventar-se la història  sota la fórmula, més popular i més rendible de novel·la

Anem al gra. Com explica Guillem Martí a la introducció del seu treball escolar, tot arrenca d’una carta que Miquel Serra Pàmies envia al seu germà Josep, el 1949, des del seu exili a Mèxic, en el que es feia al·lusió en poques línies a un episodi del final de la guerra nucli central de la novel·la. Segons escrigué Serra Pàmies, poc abans de la caiguda de Barcelona hauria participat en una reunió conjunta del PCE i del PSUC, amb els responsables de demolició sota les ordres de Líster, en la qual es decidí tota una sèrie de destruccions: algunes “fàbriques, totes les instal·lacions del Port, La Barcelonesa del carrer de Mata i la tèrmica de Sant Adrià i, finalment, volar els túnels del Metro”, comptant, seguia Serra Pàmies, amb milers de tones de trilita i milers de tones de munició, sobre tot d’artilleria, emmagatzemades al Metro. Ell mateix s’havia proposat com a responsable de l’operació, per boicotejar-la, i per aquesta raó no es portà a terme la acció que, sempre segons Miquel Serra Pàmies,  hauria suposat la destrucció d’una quarta part de Barcelona i la mort d’uns dos cent mils ciutadans. Que hi ha de cert en tot això? Que no hi ha cap ni un d’altre document que ratifiqui l’episodi, ni cap rastre en cap de les memòries dels protagonistes de la guerra civil, ni polítics ni militars, ni comunistes ni anticomunistes.

No hi ha cap ni un d’altre document que ratifiqui l’episodi, ni cap rastre en cap de les memòries dels protagonistes de la guerra civil, ni polítics ni militars, ni comunistes ni anticomunistes

L’únic que hi de cert és un record, deu anys després, de Serra Pàmies confessat en privat i en termes tan genèrics que, ja d’entrada, han de posar a l’historiador sobre avís respecte a la fidelitat del record. La interpretació històrica ha de fonamentar-se en el treball crític de la documentació, i cap font pot donar-se per definitiva si no es analitzada i contrastada. Aquesta manca d’anàlisi i contrast es el que feia incomplert el treball escolar de Guillem Martí i converteix el seu intent de novel·la en una poc més que una calumnia, disfressada de literatura.

És extraordinàriament estrany que una decisió presa en comú, i que alguns preparatius hauria de suposar, no hagi estat esmentada per ningú, absolutament ningú, ni abans ni després de la carta. Verificar la fidelitat del record de Serra Pàmies es dificulta d’entrada ja que ell mateix no dona cap indicació concreta sobre les característiques de la reunió i els participants a la reunió. Guillem Martí s’inventa els participants, a la novel·la, i diu que hi eren Comorera i Vidiella, sense cap base que ho fonamenti; ni tan sols la carta del seu parent. Es tractava d’una reunió de direccions? O dels secretariats militars d’ambdós partits? Qui l’havia convocada? Hi ha molts interrogants sobre la naturalesa de la reunió, tal com la refereix Serra Pàmies i no és el menor la seva presència en ella.

La novel·la no té com resultat recuperar, honestament, la figura de Miquel Serra Pàmies, que s’ho mereix, sinó fer un joc de bons i molt dolents i abundar en el cúmul de fal·làcies sobre la guerra civi

En aquells moments Serra Pàmies no formava part del nucli de direcció del PSUC, havia estat apartat a l’agost del 1938 precisament com a conseqüència de les seves confrontacions amb la direcció del PCE i no gaudia de confiança ni per part del PCE, ni de les autoritats republicanes; de manera que es fa difícil acceptar que formés part en una trobada amb tema tan delicat. Evidentment no podia ser-hi en qualitat de Conseller d’Obres Públiques, precisament pel mateix fet que els autors de la novel·la repeteixen, la Generalitat mai havia estat integrada en la presa de decisions militars. El record, en els termes en que es produeix és difícilment creïble, i més a manca d’altres fonts coincidents. Com ho son alguns detalls: que la destrucció de determinats objectius estratègics haurien destruït la quarta part de Barcelona i causat la mort de 200.000 persones; Guillem Martí deu haver estat conscient de l’exageració i a la novel·la  afegeix pel seu compte, i sense cap mena d’objecció, que haurien mort per les conseqüències posteriors de com hauria quedat la ciutat suposadament “cremada”.

La inutilització de determinades fàbriques, deurien ser les de producció de guerra, les instal·lacions del port, de les dues tèrmiques i dels túnels del metro – les dues línies de l’època, el Gran Metro i el Metro Transversal – que passaven pel mig de dues artèries amples de la ciutat, excepte en alguns trams,  no suposava de cap manera la destrucció de la quarta part de la ciutat. Parlar de milers de tones i milers de municions de manera genèrica, sense més precisió, tampoc aclareix les formes i l’abast de l’operació.

A la novel·la, a més, es falseja (entre moltes altres coses) la cronologia, pretenent que aquella decisió terrible es va prendre el 16 de gener, quan la decisió d’evacuar Barcelona no es prengué fins després de l’informe de Rojo del 21, el 22 de gener; i com recorda Zugazagoitia, del que l’autor sembla que no sap altra cosa que era un “subsecretari” –en realitat era el Secretari General del Ministeri de Defensa Nacional – fins al darrer moment es va pensar en defensar militarment Barcelona. S’abandonà la idea després de comprovar l’esgotament físic i moral de les tropes, que no haurien pogut presentar una resistència adequada; Líster recorda com el seu Cos d’Exèrcit, que tenia 30.000 efectius en començar la batalla de l’Ebre i 22.000 en produir-se la ofensiva final sobre Catalunya, es veié reduït a 8.000 actius, més 3.000 ferits. La decisió de Negrín salvà Barcelona de la destrucció, i es prengué perquè la política de resistència no era una decisió a cegues, numantina, sinó raonada i raonable; Moradielos i Ángels Viñas han explicat en els darrers anys tot això i a ells remeto als autors de la novel·la i als lectors.

Com sol passar en l’estrany record de Serra Pàmies hi degué haver un fons de veritat: evacuar Barcelona i evitar-li un patiment i una destrucció inútil no significava fer com el PNV amb la caiguda de Bilbao, deixar en mans dels franquistes tot el potencial industrial per millorar la seva condició militar; la guerra continuava i per tant la retirada implicava destruccions tàctiques de ponts, línies de comunicació, centres de producció industrial i energètic.

El record de Serra Pàmies, genèric, imprecís i poc creïble respecte del paper propi representat, no permet establir el què i el com d’aquestes destruccions tàctiques previstes, sembla que a darrer moment, a Barcelona.  I també com passa sovint, la memòria juga males passades i es selectiva en perjudici de la realitat, per això cal contrastar memòries, entre elles i amb la resta de fons documentals; i com que és un acte subjectiu la forma del record, el contingut de la selecció, també té a veure amb el temps passat i amb l’interlocutor, quan és un record privat com és el cas, i el cas, a més, era que el seu interlocutor es tractava del seu germà, de dretes i molt catòlic, que mai havia compartit els seus ideals.

Lluny de tota prudència, Guillem Martí ha convertit aquell record en una realitat augmentada, inventada. I a més acompanyada de nombroses inexactituds, de les quals fora llarg parlar però que manifesten la seva manca de rigor, de respecte per la història plenament documentada. En citaré algunes: que el PSUC fou admès com a secció de la Internacional Comunista durant la guerra; que Gerö era el cap de la NKVD a Catalunya; que Zugazagoitia era un “subsecretari”; que Rojo havia perdut la confiança de Negrin abans de la caiguda de Barcelona – és Rojo qui perd la confiança en la política de Negrín, després de la caiguda-….I de quelcom més que inexactituds, de mentides que no deixen de ser-ho per que s’hagin repetit mil vegades i es segueixin repetint. Que el Servei d’Informació Militar, dirigit segons ell per Gustavo Durán,  estava en mans dels comunistes, quan Durán només va dirigir el Servei d’Informació Militar de Madrid durant un breu període, i la major part del temps el Servei d’Informació Militar restà sota el control socialista, fins al punt que a Madrid fou un dels puntals de la conspiració de Casado; només caldria que s’haguessin llegit a Pastor Petit, però sembla que tant sols han sentit parlar de les “memòries”, pagades, d’Orlov. O que a Catalunya hi havia tres governs, el de la Generalitat, que ja no pintava res, el de la República i el del Partit Comunista, que era el que ho pintava tot; una afirmació tan grollerament falsa, que es fa per que sí, sense cap argumentació.

Lamentablement, la novel·la de Guillem Casado i Jordi Soler no té com resultat recuperar, honestament, la figura de Miquel Serra Pàmies, que s’ho mereix, sinó fer un joc de bons i molt dolents i abundar en el cúmul de fal·làcies sobre la guerra civil, abonades per un anticomunisme visceral, que segueix donant rèdits malgrat que sembla que hauria d’haver perdut sentit a les alçades del segle XXI.

Imatge de portada: Clip de Terra Cremada: la destrucció de Barcelona?
Article publicat per primer cop l’any 2015 a la revista l’Avenç, just després que la novel·la fos publicada