Coronavirus i emergència climàtica

L'epíleg de la segona edició de La bossa o la vida (Tigre de Paper, 2020) arriba enmig d'una crisi sanitària que evidencia un cop més les greus implicacions ecològiques del sistema capitalista.

Coronavirus i emergència climàtica

Coronavirus i emergència climàtica

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L'epíleg de la segona edició de La bossa o la vida (Tigre de Paper, 2020) arriba enmig d'una crisi sanitària que evidencia un cop més les greus implicacions ecològiques del sistema capitalista.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Qui ens anava a dir, a mitjans de febrer del 2020, quan la primera edició de La bossa o la vida arribà a les llibreries, que al cap de només un mes estaríem tots confinats i el SARS-CoV-2, aquell virus del qual ens arribaven notícies de la Xina, es convertiria en una pandèmia de proporcions inimaginables. Jo, si us he de ser sincer, uns dies abans que tot petés era d’aquells que pensava que la COVID19 seria com una grip comuna o un refredat fort i que els paquets de mesures més estrictes no serien necessaris. No vaig ser capaç d’entendre que el drama no seria la mortalitat associada a una gran virulència d’aquest nou coronavirus, sinó la mortalitat com a conseqüència de la saturació del sistema sanitari públic. A vegades més val quedar-se calladet. Ara, mirant-ho amb perspectiva, segurament hauria estat millor començar els confinaments massius abans. Però bé, no escric aquest epíleg per parlar d’epidemiologia o de mesures dels governs mundials contra la pandèmia, com beure lleixiu, rentaplats o salfumant. Si fes això em convertiria en un tertulià qualsevol i no és pas la meva intenció. M’assec una altra vegada davant de l’ordinador per parlar-vos de la relació intrínseca entre la pandèmia causada pel SARS-CoV-2 i l’emergència climàtica, el tema principal del llibre.

Coronavirus, crònica d’una pandèmia anunciada

Segons una investigació publicada l’any 2007 per científics de Hong Kong, on va aparèixer el brot de Síndrome Respiratòria Aguda Greu (en anglès SARS) de 2003 i produït pel virus SARS-CoV (un tipus de coronavirus), van assenyalar que la presència de coronavirus semblants, en reservoris animals de zones tropicals del sud-est asiàtic, era una bomba de rellotgeria. Sembla ser que la capacitat de l’ésser humà per subestimar els avisos dels científics no té límits.

Foto: Flickr – Nik Anderson

Abans del 2003, només es coneixien dotze coronavirus humans o animals. L’explosió de la primera pandèmia de SARS, l’alta mortalitat, la seva reemergència transitòria un any després i les pertorbacions econòmiques que va causar van provocar una intensa investigació dels aspectes epidemiològics, clínics, patològics, immunològics i virològics bàsics del virus i la malaltia. Això va permetre el desenvolupament de proves diagnòstiques, models animals, antivirals, vacunes i mesures epidemiològiques i de control de la infecció molt útils en cas que el virus tornés a generar un brot. Això sí, algunes de les mesures, com per exemple les vacunes, ja se sabia que no funcionarien en cas que el que aparegués no fos el mateix virus, sinó un parent més o menys llunyà. Aquest seguit d’investigacions també van determinar que algunes espècies de ratpenats del sud de la Xina són un dipòsit natural de diferents tipus de coronavirus. Per tant, les conclusions de tots aquests treballs científics confirmen la importància de prevenir l’exposició humana a aquesta biodiversitat salvatge i de prendre mesures de bioseguretat a les granges i mercats a l’aire lliure. Aquests centres, claus en la cadena alimentària, poden acabar sent font i a la vegada centre d’amplificació d’infeccions emergents, com hauria succeït a la ciutat xinesa de Wuhan a finals del 2019. Deixaré per a la recerca individual d’aquells lectors a qui els agradin les històries per a no dormir les teories de la conspiració sobre els possibles orígens dels SARS-CoV-2 en els laboratoris de Wuhan que estudiaven coronavirus en ratpenats.

Hem creat societats que alteren greument els ecosistemes planetaris a causa de l’obsessió pel creixement infinit, augmenten la vulnerabilitat a les malalties i en faciliten la transmissió pel fet de la globalització extrema

Sigui quin sigui el ratpenat que hagi transferit aquest virus pandèmic als éssers humans, el que tots aquests fets posen de manifest és que l’extractivisme de les nostres societats, encarregat de destruir ecosistemes verges, el creixement exponencial dels nuclis urbans, així com l’extrema facilitat per viatjar d’una punta a l’altre del planeta en un món globalitzat, cada cop ens exposen més a virus desconeguts. Així que sembla bastant clar que els mateixos motius que hem vist al llarg del llibre són clau en el desenvolupament del canvi climàtic també augmenten el risc de pandèmies. Però no només això: les fortes desigualtats a nivell socioeconòmic que ja existien d’abans, però que la crisi del 2008 va fer augmentar de forma exponencial, ens tornen a fer veure no només que no tothom és igual davant de l’emergència climàtica, sinó que tampoc som iguals davant de l’emergència sanitària global més greu del que portem de segle XXI.

Però això no m’ho trec de la màniga, fins i tot el Fòrum Econòmic Mundial se n’ha fet ressò. En el seu article van analitzar com és d’important comprendre les relacions entre els pacients i el virus de forma holística, i no només a través d’un diagnòstic mèdic. I què volen dir amb això aquesta gent del Fòrum Econòmic Mundial? Doncs que, per exemple, s’ha vist que persones amb malalties prèvies com obesitat, problemes de cor, malalties respiratòries o diabetis són més propenses a patir casos greus i/o mortals de COVID19. Si ens quedéssim aquí, no aplicaríem la mirada holística, així que seguim estirant el fil.

Foto: pixabay.com

L’ambient en què ha viscut el pacient abans de contraure la malaltia és un factor clau en la seva salut. L’accés desigual a l’habitatge provoca que les persones amb menys recursos econòmics siguin més vulnerables a la contaminació de les ciutats com Barcelona o Madrid i les faci més propenses a problemes respiratoris i malalties coronàries. Recordem que la contaminació provoca milers de morts a l’any en les societats occidentals. Al mateix temps, les persones amb menys recursos normalment tenen un accés menor a una alimentació saludable, de manera que corren més risc de patir malalties com l’obesitat o la diabetis. A més, aquestes persones solen viure en barris molt més densament poblats que les zones més benestants, fet que augmenta el risc de contagi, i solen tenir feines inadaptables  al teletreball, cosa que augmenta encara més el risc d’infecció. Com podeu veure, hi ha gent que té més paperetes que d’altres en la ruleta russa del SARS-CoV-2.

En definitiva, hem creat societats que alteren greument els ecosistemes planetaris a causa de l’obsessió pel creixement infinit, augmenten la vulnerabilitat a les malalties i en faciliten la transmissió pel fet de la globalització extrema, i en què moltes persones no poden adoptar les precaucions ni accedir a les cures necessàries, especialment en aquells països on la sanitat pública és només un somni d’endimoniats socialistes com Bernie Sanders. Per tant, la connexió entre l’emergència climàtica i la COVID19, així com altres possibles futures pandèmies relacionades amb virus o bactèries resistents és més que evident: les dues són símptomes d’un sistema que ha superat massa límits a la vegada, com ja apuntàvem en el primer capítol del llibre. Però espereu que us expliqui el que està passant amb el petroli, llavors sí que acabareu de flipar-ho fort.

Et va bé guardar-me un barril de petroli durant uns dies?

Per més que sàpigues que l’actual sistema socioeconòmic ha superat tots els límits possibles i que si no canviem de rumb de forma brusca les probabilitats de col·lapse social i ecològic a curt i mitjà termini són molt altes, veure l’esfondrament davant dels ulls fa molta por. En alguns moments fins i tot fa més por que les pandèmies que el mateix sistema facilita.

Al llarg del llibre hem remarcat la impossibilitat de créixer per sempre en un món finit i parlàvem dels perills tan ecològics com econòmics de dependre de forma tan clara d’una font d’energia contaminant i en declivi com és el petroli. De forma totalment inesperada, per a tothom menys per als científics de Hong Kong del capítol anterior, la pandèmia provocada pel SARS-CoV-2 ha accelerat la problemàtica que es cuinava a foc lent des de feia dècades. Un confinament massiu de la població mundial fa caure en picat la demanda de petroli i llança pel pedregar el seu valor de mercat. Perquè en tinguem una referència, en els punts més durs de l’anterior crisi, el consum de petroli havia baixat menys d’un 5%, mentre que als Estats Units, l’abril del 2020, el consum de petroli s’ha desplomat un 30%.

La necessitat d’una transició mundial cap a economies no dependents del petroli és imperiosa i no només per la greu emergència climàtica

Durant la crisi del coronavirus s’han vist situacions estrambòtiques en el mercat del petroli, però crec que ningú no s’esperava veure mai preus negatius del barril de cru. Sí que és veritat que aquests preus han estat circumstancials i causats per aquelles meravelles de l’especulació financera, però es comenta que alguns economistes es van menjar els seus apunts de la carrera, mentre seguien amb incredulitat una gràfica que entrava en caiguda lliure i rebien mems de barrils guardats en el portaequipatges d’un Opel Kadett del 83. Com a conseqüència, la indústria petrolera queda encara més compromesa i podem continuar veient coses que el 2019 haguessin estat considerades pura distopia o somnis humits de Niño Becerra.

Foto: needpix.com

La capacitat d’algunes empreses del sector petrolífer, especialment les de fracking americà, de no entrar en fallida dependrà de la durada de les mesures de distanciament social, del que es trigui a generar una vacuna efectiva contra el SARS-CoV-2, així com de l’actitud de les grans entitats financeres i dels Estats vers la problemàtica. Aquest fet és especialment greu, ja que una explosió de la bombolla del fracking, que per altra banda ja fa anys que es prediu, en un context com l’actual podria tenir conseqüències imprevisibles, però cap d’elles gaire positiva.

De moment, i sense jugar a les cartes del tarot, el que hem pogut constatar a causa del coronavirus són dues coses que també apuntàvem al llibre: la primera és que el capitalisme global és molt més fràgil del que podíem arribar a pensar i la segona és que la necessitat d’una transició mundial cap a economies no dependents del petroli és imperiosa i no només per la greu emergència climàtica. La complexitat tan elevada que hem creat gràcies al petroli és molt difícil de sostenir quan les coses van mal dades. A més, la pandèmia ens ha acabat de clarificar que la resiliència dels sistemes globalitzats és inversament proporcional a la distància que separa la producció del consum i la longitud de les cadenes de subministrament, on hi ha més actors involucrats que en les setanta-vuit temporades de Gent del Barri (acudit per a nostàlgics).

Unes altres conclusions que hem pogut treure de la no normalitat és que òbviament necessitem sortir i socialitzar per sentir-nos complets, però que a partir d’un nivell en què tenim les necessitats bàsiques cobertes, el nostre nivell de consum no ens proporciona una gran dosi de felicitat, més aviat el contrari.

Tot i saber això, no sembla que el SARS-CoV-2 hagi fet canviar el marc mental del creixement infinit. Sentint els governants mundials i la immensa majoria d’economistes, sembla que la única solució que els seus cervells poden pensar, per culpa de la por i a l’educació rebuda, és resar perquè puguem tornar a la normalitat productiva al més aviat possible.

Tornar a la normalitat quan la normalitat és el problema

Guanyar la guerra, recuperar el rumb com abans millor, en definitiva, tornar a la normalitat. Aquest és el missatge que sentim cada dia, repetit fins a la sacietat. Jo, sincerament, pensava que el confinament d’uns 3.000 milions de persones de 187 països serviria perquè repenséssim què fèiem malament abans de la pandèmia i preparar plans alternatius per reactivar-nos sota els principis de la justícia ambiental i social. M’equivocava un altre cop. No n’encerto ni una. Bé, què hi farem, com a mínim hi poso ganes.

Si analitzem el que passa fora de l’esfera estrictament humana, a qui sembla que li va bé la no normalitat és a la resta de la biodiversitat que ens acompanya al planeta Terra. Per no parlar dels nivells de contaminació i d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, que cauen a la mateixa velocitat que el consum de petroli. Com expliquem al llibre, una contracció econòmica forta té molt més potencial per aturar l’emergència climàtica que no pas els acords de París. El problema, que també introduíem, és que no és el mateix una contracció programada de l’economia que una contracció descontrolada on regna el campi qui pugui i on els més febles poden patir de valent.

Foto: Defense Logistics

Unes altres conclusions que hem pogut treure de la no normalitat, aquest cop sí en una esfera més antropocèntrica, és que òbviament necessitem sortir i socialitzar per sentir-nos complets, però que a partir d’un nivell en què tenim les necessitats bàsiques cobertes, el nostre nivell de consum no ens proporciona una gran dosi de felicitat, més aviat el contrari. Finalment, i íntimament relacionat amb la gestió de la pandèmia, hem tornat a confirmar que la despesa pública és clau per garantir els drets més bàsics de la població i que en societats considerades avançades, molta més gent del que semblava pot treballar des de casa i reduir la mobilitat i per tant la seva petjada ecològica.

L’única oportunitat que tenim per aplanar la corba de l’emergència climàtica és generar una nova normalitat que no deixi ningú enrere

Això vol dir, afegint també el que hem vist en el capítol anterior sobre la necessitat de relocalitzar una gran part dels sectors productius, que gairebé punt per punt, el decàleg de propostes que es plantejava en el capítol 5 del llibre es demostra eficaç per augmentar la mitigació i adaptació a l’emergència climàtica. El gran problema és que per adonar-nos de tot això hem hagut de patir una pandèmia de proporcions massa greus.  

Per tant, tot i que el decàleg esdevingui provadament efectiu i realista, com bé diu Carlos Taibo, l’escenari present, per molt que reveli que un altre escenari és possible i necessari, no és resultat de decisions col·lectives i voluntàries, sinó el producte d’un col·lapse. A més, la Xina i els Estat Units ja han demostrat que si per reactivar l’economia cal eliminar temporalment certes legislacions ambientals, no seran ells qui posin barreres al camp. Sembla que per desgràcia el confinament no ha ajudat prou a fer certes reflexions i que alguns ja preparen una doctrina del shock similar a la que vam viure post Lehman Brothers, en què el capital es va concentrar en menys mans i les desigualtats entre éssers humans es van disparar.

Foto: pixabay.com

Si abans citava Carlos Taibo, ara toca Yayo Herrero, perquè per a mi no hi ha frase que plasmi millor certs pensaments i sentiments recurrents: «l’excepcionalitat ofereix un curt minut de llum per deixar al descobert els monstres que habiten la normalitat. » Cosa que també em porta a la reflexió que un cop s’aplanen les corbes va bé girar el cap enrere i pensar que les corbes són persones. Dic això sense pretendre tocar cap fibra sensible per guanyar adeptes a cap discurs, però sí que és veritat que el cervell humà està molt més capacitat per entendre el patiment humà que no pas el perill de l’emergència climàtica. 

La COVID19, causada pel virus SARS-CoV-2, és l’avançament d’una corba molt més pronunciada que ens amenaça i que ja fa temps que es cobra moltes víctimes, ja siguin humanes o d’altres éssers vius, l’emergència climàtica. El coronavirus, d’una forma terrible,  ens ha mostrat el camí per fer un món més just socialment i ambientalment i posar fi a aquella normalitat que ens porta de cap a un greu col·lapse ecològic i social. L’única oportunitat que tenim per aplanar la corba de l’emergència climàtica és generar una nova normalitat que no deixi ningú enrere, que garanteixi una existència digna a tothom mentre minimitzem la presència de petroli en les nostres economies i eliminem el dogma utòpic i destructor del creixement infinit, que permeti la regeneració dels ecosistemes i que, en definitiva, posi la vida al centre.

Podeu adquirir La bossa o la vida al web de Tigre de Paper

Foto de portada: pixabay.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctor en microbiologia ambiental i biotecnologia (Universitat de Barcelona). Membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic i Extinction Rebellion Barcelona. 

Comentaris

Coronavirus i emergència climàtica

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.