Search
Close this search box.

Cop d’Estat a Bolívia: debats pendents i silencis còmplices

Davant l'enèssima mostra de corporització de l'imperialisme, l'esquerra no en pot restar al marge.

Cop d’Estat a Bolívia: debats pendents i silencis còmplices

Davant l'enèssima mostra de corporització de l'imperialisme, l'esquerra no en pot restar al marge.

La nostra època, posterior a la crisi del 2008, és la del neocolonialisme imperialista. Les cadenes de formació del valor es desglossen, terciaritzen y globalitzen mentre que la producció capitalista – mantenint el control de les empreses i estats centrals – es relocalitza en les seves unitats productives, desplaçant-se i amplificant-se cap al Sud Global. S’intensifica la sobreexplotació de la força de treball (majoritàriament feminitzada i precaritzada). La cerca salvatge i desbordada dels recursos naturals del Tercer Món es converteix en fonamental i vital per disminuir el valor del capital constant i contrarestar la caiguda de la taxa de guany en plena crisi capitalista mundial. Un procés que en temps de catàstrofes ambientals, canvis climàtics i escassetat de recursos no renovables, supera el vell colonialisme del repartiment del món en «zones d’influència». L’asimetria entre diferents formacions socials fa tendir cap a una nova divisió internacional del treball, reproduint jerarquies, dependències, dominacions i aprofundint en el desenvolupament desigual del capitalisme a escala mundial.

L’asimetria entre diferents formacions socials fa tendir cap a una nova divisió internacional del treball, reproduint jerarquies, dependències i dominacions

En aquest context, la Nostra Amèrica es troba travessada per múltiples contradiccions. Però la principal i determinant és la tensió entre: (a) la dominació geopolítica, econòmica i cultural de l’imperialisme nord-americà (principalment les firmes multinacionals i l’aparell politicomilitar dels Estats Units que les protegeix) i (b) el bloc llatinoamericà de les classes subalternes (classe obrera, camperols sense terres, segments laborals precaritzats sotmesos a la sobreexplotació del capital) i els moviments rebels en lluita (dels quals els pobles originaris constitueixen la gran majoria a escala continental, acompanyats d’altres cada vegada més mobilitzats com el de les dones antiimperialistes i els ecologistes, entre altres).

Font: Flickr

Sumant: múltiples contradiccions i diverses formes de lluita, incloent en (b) des dels moviments socials que han arribat a l’Estat fins espais de resistència extrainstitucionals, legals, semi legals i clandestins.

En aquest horitzó social, temporal i geogràfic, Bolívia constitueix una societat bigarrada en la qual durant les últimes quatre dècades (des del decret privatitzador de 21.060 del 29/8/1985 cap a endavant) en el camp popular han convergit dos moviments històrics: la tradició indígena i comunitària i la tradició obrera minera. Dues corrents heterogènies que les seves rebel·lies i demandes a vegades s’han trobat i altres no. Evo Morales i el MAS com a moviment polític han aconseguit articular i entrecreuar ambdues tradicions (no a partir d’un suposat «significant buit», segons l’argot d’Ernesto Laclau, sinó proposant un projecte historicopolític integrador i descolonitzador, nítidament definit en les seves determinacions d’hegemonia popular sobre la vella «república» colonial, dependent i racista).

Els resultats a la vista. De ser el segon país més pobre d’Amèrica llatina, Bolívia va passar a tenir el creixement més gran del PIB, major disminució de la pobresa, el més radical repartiment de la renta i una notable disminució de la inflació, contrastant amb la crisi econòmica de tots els seus veïns de la regió.

Bolívia constitueix una societat bigarrada en la qual durant les últimes quatre dècades en el camp popular han convergit dos moviments històrics: la tradició indígena i comunitària i la tradició obrera minera

No va iniciar (encara) la transició al socialisme, però el segle XX va demostrar que el socialisme no es podia construir en un país aïllat. Fins ara sí que havia aconseguit una societat molt més igualitària en un context de crisis capitalista mundial, aguda i sistèmica, on el capital va subsumir formalment i realment la majoria dels intents d’iniciar la transició al socialisme. Tot això es va aconseguir col·lectivament amb la direcció política, per primera vegada a la història, d’un president indígena. Un exemple per tot «l’altermundisme» (no només llatinoamericà) que s’havia d’extirpar d’arrel, com abans havia passat amb l’amic d’Evo, Hugo Chávez!

Per això, l’aparell politicomilitar dels Estats Units (país que el seu ambaixador havia estat expulsat de Bolívia, així com de la USAID, la NED i altres agències d’espionatge estatunidenc) va planificar, organitzar i orientar la modalitat del cop d’estat contra Evo Morales, el qual va guanyar legalment les últimes eleccions per una diferència de 648.439 vots, és a dir, per 10,5 punts, sense cap tipus de «frau». Per conèixer els noms i cognoms concrets dels funcionaris nord-americans involucrats, quantitats de diners, tipus d’armes, vies d’introducció de les mateixes a Bolívia, fundacions i esglésies evangèliques involucrades i altres detalls de la «cuina» del cop d’Estat suggerim consultar Jalife Rahme, Alfredo (14/11/2019).

Font: Flickr

Per què aquesta vegada Estats Units no ha posat al capdavant del cop bolivià un dictador militar clàssic, com Barrientos, Banzer, García Meza o Videla, Pinochet, Stroessner?

Perquè el complex militar-industrial estatunidenc (Eisenhowe dixit) i la Casa Blanca van decidir reconvertir a les Forces Armades llatinoamericanes en una molt més dòcil i manejable policia interna antinarcòtics (sense abandonar les doctrines contra insurgents), que ja no s’ocupen d’exercir el seu control, inclús despòtic, sobre el mercat intern i l’Estat-nació. Les velles Forces Armades adoctrinades i entrenades a Panamà, Escuela de las Américas i West Point, podien desencadenar, sense deixar de ser feixistes, genocides ni dependents, una inesperada guerra de Malvines o produir un Noriega que escapés del control. Avui les dictadures que pressió Estats Units són civico-policials-militars! Per això apareixen al capdavant les titelles grises i caricaturesques d’un tal Juan Guaidó o una tal Jeanine Añez. «Demòcrates» que s’autoproclamen presidents sense haver estat votats per ningú. Sense poder real, si no és obrint de bat a bat la porta a la subordinació imperial i a l’entrega dels recursos naturals. Simples fotocòpies desdibuixades de Puerto Rico oficial (no l’independentista), amb somnis de convertir-se en sucursals «sudaques» de Miami.

En el cas específic de Bolívia, a aquest condiment del feixisme dependent, mafiós i lumpen, se li suma un racisme extrem, d’antic origen colonial rabiosament antiindígena, només comparable amb la ideologia neonazi partidària de la «supremacia blanca» dels bóers i afrikaners de Sud-àfrica en temps de l’Apartheid. No casualment Bolívia va rebre a Santa Cruz de la Sierra criminals de guerra croates després de la Segona Guerra Mundial, molt actius en la política interna el dia d’avui, així com també Klaus Barbie, un altre criminal de les SS nazi que a l’arribar a Bolívia va dirigir els servies d’intel·ligència natius, sent reclutat al mateix temps per l’Estació CIA. Aquest racisme extremista va quedar nu quan els colpistes contra Evo Morales van cremar públicament la Whipala, bandera-símbol dels pobles originaris i de caràcter Plurinacional de l’Estat bolivià. La porqueria d’aquest racisme està «espiritualment» pintada, com no podia ser d’altra manera, per l’oli sagrat i les apel·lacions al fonamentalisme religiós i a l’integrisme del neopentecostalisme, els mormons i la dreta extrema de l’evangelisme, cada dia més poderós a la regió, com va quedar al descobert no només amb el discurs estil «Pastor/Predicador» del Camacho bolivià sinó també amb el Bolsonaro brasiler. El suposit de «Deu de raça blanca» torna, una vegada més, a acompanyar i legitimar el sotmetiment de les comunitats indígenes originàries. Una herència de la Conquesta europea.

Davant d’un anunciat i previsible atac de l’extrema dreta colpista, per què en 13 anys de gestió estatal, el MAS no va preparar ni aconseguir una futura defensa del procés de canvi que no depengués de les institucions tradicions de l’exèrcit i la policia?

Material per balanços pendents… i, potser de futures autocrítiques?

Font: Flickr – prodbdf

Tanmateix, sense subestimar ni ocultar mancances dels anys de gestió del MAS ni debats oberts a futur, la patètica intervenció de la famosa assagista Silvia Rivera Cusicanqui aporta elements per a l’anàlisi. La seva polèmica i indefensable intervenció, que nega sense vergonya l’existència del cop d’Estat contra Evo, la fa… en nom del feminisme postcolonial (curiós i exòtic feminisme, el seu, que no denúncia la vexació de dones indígenes per part dels colpistes, els atacs amb bazuques de grups paramilitars contra mobilitzacions de dones que es manifestaven en suport a Evo, ni tan sols la violència física exercida contra la dirigent del MAS Adriana Salvatierra, presidenta del Senat). Més enllà d’aquests silencis còmplices, l’interés es troba en el seu qüestionament. Desqualificant amb aires de supèrbia i pretesa superioritat – una còpia de l’estil de Gay Spivak i els seus atacs contra Marx? – Silvia Rivera arremet contra les «nostàlgies esquerranoses» [sic] a Bolívia. I des d’allà s’envalenteix i acusa amb noms i cognoms a Juan Ramón Quintana, exministre de la presidència de Bolívia, autor d’una voluminosa obra sobre les ingerències nord-americanes al país andí i mà dreta d’Evo Morales, d’intentar armar als pobles originaris i conformar un exèrcit indi. Acusacions que també s’estenen contra Hugo Chávez. Com si fos un pecat i existís el mandat de «posar l’altra galta» davant de la violència irracional de l’extrema dreta racista! O serà que defensar-se de la violència feixista i impedir que l’imperialisme derroqui quan vulgui a un president popular és… «Masclisme»?
Davant d’aquest nivell des despropòsits ideològics i polítics no podem deixar d’interrogar-nos: qui finança a aquesta distingida exponent de l’oenegerisme «postcolonial»?

En quin grau d’involució ideològica i política es pot conduir el ressentiment de les persones que es transformen en EXrevolucionàries perdent la brúixola en la cartografia de la lluita de classes llatinoamericana!

Si pel postmodernisme de Silvia Rivera, el cop d’estat contra el president constitucional Evo Morales és només «una hipòtesi» [sic] un relat, un discurs, per l’acadèmica Raquel Gutiérrez Aguilar l’enderrocament violent del president bolivià que va guanyar les eleccions amb més del 10% de diferència s’explicaria per l’enorme semblança entre Bolívia del MAS i… l’autoritarisme de Mèxic del PRI. Extravagant utilització del mètode comparatiu! Com si Evo Morales pogués ser homologat amb els jerarques corruptes del PRI mexicà. Com si la constant consulta electoral de Bolívia en els últims 13 anys i el diàleg amb els moviments socials pogués sobreimprimir-se amb «la petjada» de la vella política antiindígena mexicana. En quin grau d’involució ideològica i política es pot conduir el ressentiment de les persones que es transformen en EXrevolucionàries perdent la brúixola en la cartografia de la lluita de classes llatinoamericana!

Però qui guanya a tots els premis en la desorientació acadèmica davant dels tràgics successos recents a Bolívia va ser l’autonomista Raúl Zibechi. El mateix que pretenia explicar-nos als que vam estar al carrer durant la rebel·lió popular del 19 i 20 de desembre de 2001 el que, pobrets i pobretes, no havíem entès, i ell, il·luminat des del seu suposat «horitzontalisme» oenegé ens venia a revelar. Superant-se a si mateix, aquesta vegada ha batut tots els rècords anteriors, defensant un vergonyós suport «crític» al cop d’Estat contra Evo, anomenant-lo… «Aixecament popular». Aquest publicista incús sosté que Evo Morales, evidentment, «fraudulent», es sostenia en el govern… gràcies a l’OEA. Per Zeus!, exclamaria Plató… en un dels seus diàlegs pedagògics. Ara sí que veiem la llum, gràcies als innocents, benintencionats i humanitaris dinerets de les ONG.

Font: Flickr – Ray Hedson Hurtado

Tot i aquest notable gir a la dreta postcolonial, «feministes» d’ONG i autonomistes de saló… no tot fa olor a Dinamarca, dic, a Amèrica Llatina. Afortunadament altres veus dissidents van denunciar als quatre vents el cop d’Estat i l’encobriment mediàtic (també acadèmic) d’aquest. Aquestes veus desobedients ens recorden que es pot exercir l’activitat intel·lectual i inclús arribar a un cert reconeixement internacional sense la necessitat de subordinar-se a la veu de l’amo i repetir el llibret «humanitari» finançat per les «institucions desinteressades que donen suport a la societat civil» amb dòlars o euros de l’imperi.

Per exemple, Leonardo Boff, Enrique Dussel, Gilberto López i Rivas, Atilio Borón, Pablo González Casanova entre tanta gent, es van pronunciar contra el COP D’ESTAT i en defensa del procés liderat per Evo Morales i els moviments socials. Aportant aire fresc, Ramón Grosfoguel, partidari històric dels estudis decolonials, va increpar durament a Silvia Rivera Casucanqui pel seu negacionisme postmodern del cop d’estat a Bolívia.

Aquesta mateixa gent de doble discurs i triple moral que ara dona l’esquena al moviment indígena, obrer i popular bolivià. Ens indigna però no ens sorprèn.

Les impugnacions contra aquesta suposada «esquerra progre» que parla del medi ambient, dels pobles subalterns, del patriarcat i que pot arribar reemplaçar a Lenin, a Bolívia o al Che pel veganisme i l’àloe vera… Però no li pugen els colors davant la crema pública de la bandera indígena whipala a Bolívia ni els hi fa una mica de vergonya anar a remolc de l’agenda política de les Ambaixades (en majúscules) estatunidenques pel món, ens permeten distingir els projectes radicalment anticolonialistes de les impostures que segueixen la moda del moment.

Recordem que aquests alineaments ja s’anava perfilant davant l’autoproclamació del nou rei Guaidó, de la dinastia del Departament d’Estat davant el suposat «autoritarisme» democratista del moviment bolivarià a Veneçuela. El cop d’Estat contra Evo Morales va aprofundir en el que l’Acadèmia s’aniria incubant des de les denúncies contra «l’autoritarisme» de Nicolás Maduro. Molts i moltes d’aquest/es denunciador/es exigeixen als pobles originaris que segueixin sense hospitals, asfalt, habitatges precaris i sense possibilitats de comunicar-se amb zones i pobles llunyans, mentre ells i elles viatgen en avions, tenen l’últim ordinador, el mòbil més car i sofisticat i habitatges amb mucamas («la dona que m’ajuda»). Defensors i defensores hipòcrites de la Pachamama, sempre que es tracti d’idealitzar als «bons salvatges», però que mai a la vida han renunciat a cap nova tecnologia i luxes de la modernitat occidental. Aquesta mateixa gent de doble discurs i triple moral que ara dona l’esquena al moviment indígena, obrer i popular bolivià. Ens indigna però no ens sorprèn.

Font: Flickr – Szymon Kochánsky

Finalment. Va ser una bona decisió exiliar-se de Bolívia? Només la història podrà respondre. Però recordem que quan es va produir el cap d’Estat petrolier contra Chávez, aquest es va comunicar amb Fidel Castro. El vell líder de la revolució cubana li va recomanar no immolar-se com va fer Salvador Allende. Fidel tenia raó. Abans de l’aixecament popular del seu poble, Hugo Chávez, que es trobava capturat pels colpistes decidits a assassinar-lo, va tornar. Tornarà Evo com a president constitucional de l’Estat Plurinacional de Bolívia?

La resposta depèn de la capacitat d’organització, resistència i insurgència de les comunitats indígenes i de la classe obrera minera, ambdues hereves dels aixecaments de Tupak Katari, Bartolina Sisa, Zárate Eilka, la revolució de 1952 i la rebel·lia del Che. Els pobles de Bolívia tenen una aclaparant tradició de lluita. Qui diu que tot està perdut?

Publicat originalment a la Revista Espoiler (Universitat de Buenos Aires)
Traducció de Laia Jubany
Foto de portada: Flickr – Santiago Sito

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Filòsof, docent i investigador marxista, nascut el 1967 a Buenos Aires, Argentina.

Comentaris

Cop d’Estat a Bolívia: debats pendents i silencis còmplices

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau