Controlar el teu smartphone és fer política

Que la seguretat s’hagi convertit en una disciplina exclusivament «tècnica» suposa un fracàs des del punt de vista polític, doncs ens ha desposseït de coneixements crucials per saber moure’ns en l’era digital. Cal repensar un nou concepte que ens ajudi a constituir-nos com a subjectes polítics.

Controlar el teu smartphone és fer política

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Que la seguretat s’hagi convertit en una disciplina exclusivament «tècnica» suposa un fracàs des del punt de vista polític, doncs ens ha desposseït de coneixements crucials per saber moure’ns en l’era digital. Cal repensar un nou concepte que ens ajudi a constituir-nos com a subjectes polítics.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Tot i dedicar a l’smartphone una mitjana de dues hores d’atenció diària, només un percentatge molt reduit de persones en té un coneixement que podriem considerar «avançat» des de la perspectiva de la seguretat. «Avançat» vol dir, en aquest cas, saber quina és la millor configuració per mantenir la nostra informació protegida, seguir pautes elementals de seguretat operativa (o simplement de prudència) o restar atents a les noves actualitzacions i atacs. Sobta aquesta enorme descompensació entre el temps que invertim en l’aparell i el seu absolut desconeixement en l’aspecte tècnic, que únicament es pot explicar per la nostra passivitat en interaccionar amb les tecnologies digitals.

Que ara Instagram s’estigui plantejant eliminar els «m’agrada» visibles només fa que reforçar la seva condició d’experiment social a escala global tweet

La gran majoria de nosaltres hem esdevingut simplement «usuaris», en el pitjor sentit de la paraula: «Clients» sense criteri propi, tutelats per la seductora interfície que ens ha dissenyat el fabricant. L’addicció a l’smartphone, fenomen compartit en pràcticament totes les societats europees, no ha vingut acompanyada d’un grau similar de domini tècnic o de reflexió crítica al voltant de com utilitzem aquest dispositiu. Més aviat al contrari, doncs naveguem entre aplicacions i xarxes socials sense ser plenament conscients de com estan curosament dissenyades per captar la nostra atenció i influir en el nostre comportament.

Totes i cadascuna de les petites decisions a nivell de disseny, des de la configuració per defecte fins les opcions que apareixen a la pantalla d’inici d’una aplicació, obeeixen a criteris corporatius que pretenen influenciar-nos cognitivament i que, per tant, són d’una transcendència política inqüestionable. Que ara Instagram s’estigui plantejant eliminar els «m’agrada» visibles només fa que reforçar la seva condició d’experiment social a escala global. O que la gran majoria dels fabricants d’Android incloguin aplicacions de Google preinstal·lades, que a més són impossibles d’eliminar del tot sense seguir un procés no gens intuïtiu per algú sense formació tècnica. Per no parlar de l’estranya desaparició de l’opció de «tancar sessió» d’una quantitat indeterminada de plataformes digitals, que fa pocs anys era molt més visible.

Haver-nos convertit en individus digitalment passius ens ha anat expropiant, en primer lloc, de l’actitud de sospita o recel que constitueix el requisit fonamental per poder establir relacions no dependents amb qualsevol tecnologia. El seu poder de seducció només pot ser contrarestat quan pensem en l’ampli ventall de possibilitats perverses que habilita, i com aquestes poden tenir un impacte negatiu en la nostra vida: Quan ens n’adonem, per exemple, del greu problema que suposa que el nostre smartphone pugui ser emprat (i probablement no deixi de ser-ho en cap moment del dia) per guanyar coneixement sobre cada faceta de qui som, gràcies a que pot actuar com un refinat dispositiu espia capaç de portar a terme a la vegada les funcions de càmera, micròfon i rastrejador de la ubicació, entre moltes altres.

Altrament, estem camí de perdre un tipus de coneixement políticament indispensable, l’únic capaç d’impedir la nostra reducció a simples «usuaris» amb comportaments programats per l’enginyeria social: El coneixement material, tècnic, d’uns dispositius i serveis del tot menys neutrals, corporativament condicionats per extreure el màxim de dades sobre la nostra vida i aprofitar-les per adquirir capacitats immillorables pel control, per manipular-nos o per obtenir-ne un benefici.

Quan, des de Críptica, vam suggerir la necessitat d’una seguretat «materialista» aprofitant la publicació del nostre llibre «Resistencia Digital. Manual de seguridad operacional e instrumental para smartphones» (Descontrol Editorial), no cal dir que la proposta va causar certa perplexitat, especialment en determinats entorns tècnics que constitueixen bona part del nostre públic objectiu. «Materialisme» no sol ser un terme que trobem vinculat a un tema com la seguretat, i molt menys a la seguretat digital en concret. Tot i així, voldria insistir en la necessitat (més urgent que mai) de treballar des d’una perspectiva estrictament materialista quan es parla de la nostra relació amb les tecnologies digitals, de manera que es faci visible la tendenciositat dels discursos que l’han volgut fer passar per una qüestió estrictament «tècnica», reservada a petits grups d’enginyers i «hackers», aparentment desvinculats dels debats polítics que configuren el nostre dia a dia.

«Digital» no equival en cap cas a «socialment innocu» (i molt menys a l’any 2019) tweet

 «Digital» no s’oposa a «material»: Avui, que invertim més temps mirant les pantalles que la realitat sense filtres, la navegació entre les diverses interfícies virtuals conforma bona part de la nostra experiència material. Que YouTube, Netflix o Instagram no tinguin una forma física definida no vol dir que siguin entitats fantasmals, on el que hi passa no té un pes equiparable al del món exterior. Ans al contrari: El que demostra l’hegemonia de les plataformes digitals és una perillosa capacitat no només per marcar els temes per l’agenda pública, sinó també per modul·lar trets de la personalitat o fins i tot preferències polítiques dels seus usuaris. L’últim recordatori en aquest sentit va ser la utilització de WhatsApp per part de l’equip de Jair Bolsonaro, quan un servei de missatgeria va influenciar de manera directa en una qüestió tant clarament «material» com és el resultat d’unes eleccions. «Digital» no equival en cap cas a «socialment innocu» (i molt menys a l’any 2019), error que cal revertir l’abans possible per entendre el pes real de les grans plataformes en un món permanentment connectat.

Subscriure una perspectiva materialista en seguretat comporta, per la seva part, assumir primer que aquest rol no neutral de l’ecosistema digital s’utilitza per donar forma a determinats dispositius i interfícies d’aplicacions que, avui, es regeixen per una lògica «extractivista» de les dades, i que com a productes seus fomenten relacions addictives per tal que hi invertim la major part del nostre temps. Com més temps passem dins d’una mateixa interfície, millor coneix la nostra psicologia i més grans poden ser els beneficis i capacitats pel control derivats d’aquest coneixement: Les xarxes socials i les seves cronologies personalitzades, dissenyades ad hoc per augmentar el nombre d’interaccions entre els usuaris, constitueixen un gran exemple.

Diguem-ho ja: La singularitat de la lectura materialista aplicada a la seguretat passa per entendre la natura estratègica de qualsevol sistema tecnològic, i actuar en conseqüència. Implica deixar de cedir la iniciativa als responsables del disseny, i operar de manera que les nostres intervencions dificultin al màxim els processos extractius. Pel que fa a l’smartphone en concret, això significa (entre d’altres) disminuir substancialment el temps total que li dediquem, canviar els paràmetres per defecte de les aplicacions i del sistema operatiu per deixar de transmetre una quantitat tant elevada de dades, reduir els permisos al mínim indispensable per a que les aplicacions funcionin i, naturalment, recórrer sempre que es pugui a alternatives viables que ofereixin la millor seguretat per defecte, no es regeixin per interessos corporatius i tinguin el seu codi públicament disponible.

«No tinc res a amagar» constitueix, en realitat, l’actitud pròpia de qui ha renunciat a esdevenir alguna cosa més que un «usuari» tweet

A mesura que la Guerra Freda s’allunyava del nostre temps (especialment pel que fa a les generacions més joves), també ho feia el seu marc cultural d’espionatge, el qual posava totes les tecnologies al seu abast al servei de determinades causes polítiques: En feia un ús tàctic. L’imaginari d’espies indissociable de la pugna entre blocs (i compartit entre ells) es revela com a resultat d’una interpretació del món i de les tecnologies que el conformen des d’una perspectiva eminentment estratègica: Quines informacions podrien comprometre’m a mi o als meus? Com puc anticipar-me, detectar patrons sospitosos o descobrir dispositius amagats? I, en cas de fracassar, com esborrar els documents sense deixar rastre?

Avui, la prudència i la sospita d’èpoques anteriors han estat substituïdes per una relativa indiferència, derivada de la pèrdua de la visió estratègica: «No tinc res a amagar» constitueix, en realitat, l’actitud pròpia de qui ha renunciat a esdevenir alguna cosa més que un «usuari». I com a resultat directe d’aquest procés d’inhibició, el fet que les persones no tècniques hagin deixat d’estar familiaritzades amb protocols bàsics de seguretat per entregar-se acríticament al fetitxe tecnològic i la retransmissió en directe de la pròpia vida a través de les xarxes socials.

El punt i final de la Guerra Freda l’any 1991 ha comportat que la seguretat hagi deixat de contestar les preguntes en clau estratègica que justificaven la seva necessitat, i que només es poden formular adequadament des d’una perspectiva política que tingui una clara intencionalitat tècnica d’intervenir sobre les relacions de poder existents: A qui identifiquem com a adversari? Quines són les seves capacitats? Com les aprofita? Quines contramesures tècniques podem desplegar per disminuir la seva efectivitat o, fins i tot, per fer-li front? Totes aquestes preguntes constitueixen les claus per poder parlar d’una seguretat aplicada a la nostra quotidianitat, «materialista» per estar expressament pensada per fer front a adversaris que es situen davant nostre i ambicionen fer-se amb la nostra informació per imposar-se.

Cal fer de la protecció un deure polític que es tradueixi en millores de la seguretat comuna tweet

El compromís amb la seguretat ha de convertir-se en una qüestió més política que tècnica, assumint el seu exercici com a responsabilitat des del moment que volem actuar com a persones conscients i no com a usuaris passius de les tecnologies digitals. Els riscos propis del món digital, com són l’extracció d’informació del nostre dispositiu, la perfilació o el seguiment a partir de les publicacions i fotografies a les xarxes socials no afecten només als «hackers», sinó al conjunt de nosaltres, sense excepció. A més, el fet de comunicar-nos mitjançant smartphones comporta que fragments de la nostra identitat (missatges, fotografies nostres o notes de veu) estiguin emmagatzemats en dispositius de gent del nostre entorn, sobre els quals no tenim cap mena de capacitat d’intervenció.

La condició compartida de les amenaces que ens afecten exigeix l’establiment d’un llindar col·lectiu mínim pel que fa a una seguretat entesa com una tasca tècnica del conjunt de la comunitat, i ja no com un ofici exclusiu dels enginyers. Cal fer de la protecció un deure polític que es tradueixi en millores de la seguretat comuna, amb vocació de recuperar l’actitud natural de sospita i la consciència estratègica que, fins fa relativament poc, ens havia acompanyat en les nostres interaccions amb la tecnologia. Socialitzar el coneixement tècnic per recuperar la nostra condició d’individus amb comportaments no programats, i esdevenir aleshores subjectes polítics. Ara bé, forma part de la responsabilitat dels tècnics fer de la seguretat un coneixement fàcilment operativitzable per aquells que no posseïm una formació específica en la disciplina, per tal de construir una cultura de la seguretat efectiva i que ens serveixi com a barrera individual i col·lectiva.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor de Ciències Polítiques i estudiant de doctorat en temes de filosofia i tecnologia a la Universitat de Barcelona (UB). Membre de Críptica, associació en defensa de la privacitat.

Comentaris

Controlar el teu smartphone és fer política

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.