Contra la depressió i la nostàlgia obreres

Als treballadors afeblits pel liberalisme se’ls deia que la «culpa era seva» i després que «la culpa era dels altres», tot empenyent la ràbia cap avall per evitar que anés cap amunt. Cal canviar l’imaginari sense anorrear-lo en els bons temps que no van existir mai

Contra la depressió i la nostàlgia obreres

Contra la depressió i la nostàlgia obreres

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Als treballadors afeblits pel liberalisme se’ls deia que la «culpa era seva» i després que «la culpa era dels altres», tot empenyent la ràbia cap avall per evitar que anés cap amunt. Cal canviar l’imaginari sense anorrear-lo en els bons temps que no van existir mai
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El que proposo a continuació constitueix al mateix temps un seguit d’apunts de lectura de l’obra de Fisher i una paràfrasi del seu pensament. Una paràfrasi que empeny les reflexions de l’autor cap a àmbits del meu interès, segurament més enllà de la intencionalitat de l’autor mateix. Amb això no pretenc circumscriure les suggestions que es poden extreure d’aquesta compilació. Són molts els àmbits sobre els quals escriu Fisher. Jo he mirat de reflexionar sobre coses que m’importen a partir d’algunes de les claus més «obreristes» de la seva obra. Es tracta d’un jaciment preciós de saber militant que es pot interrogar i resseguir de maneres molt diverses, cadascú acostant-s’hi de la manera que millor respongui a les seves exigències. Acaba de sortir la traducció italiana d’un llibre important, una antologia d’escrits «polítics» de Mark Fisher, Il nostro desiderio è senza nome. Scritti politici. K-Punk / 1 (Minimum Fax, traducció de Vincenzo Perna). Utilitzo les cometes per a l’adjectiu polítics perquè tota l’obra de Fisher és política, parli de música, de cinema, de literatura o del que sigui. La considero una de les publicacions més interessants d’aquest autor després de Realismo capitalista, traduït a l’italià per a l’editorial Nero per Valerio Mattioli el 2018.

Els treballadors continuen sent el grup social més consistent, tot i que ara treballen menys en la mecànica i la indústria pesant i molt més en els serveis i la logística. Es podria dir que els treballadors no han aconseguit reconstruir les xarxes de solidaritat de classe del passat (sindicats, cooperatives, organitzacions de suport mutu). Certament, també està canviant l’imaginari al voltant de la classe obrera. Mentre que abans se’ls descrivia com a solidaris, generosos i forts, avui se’ls presenta com a mesquins, racistes i ignorants, gent que vota en contra dels seus propis interessos. Però és així realment? Què ha canviat en la classe obrera? Miraré de pensar-hi amb els escrits polítics de Mark Fisher com a brúixola.

Després de la teràpia de xoc de les transformacions imposades per Thatcher i Reagan molts treballadors passen un mal tràngol. Es couen la frustració, la depressió i la ràbia, però no troben canals per expressar-se públicament. Les energies que no troben el camí del conflicte esdevenen el verí que enterboleix les relacions entre els oprimits. Els treballadors han estat esperonats pel fantasma de Margaret Thatcher a convertir la solidaritat de classe (activa, apassionada, internacionalista) en competició interna i solidaritat negativa. Com funciona la solidaritat negativa? Fisher ens ho explica: «Mitigant el patiment per la pròpia manca de poder mitjançant un moralisme venjatiu, una àmplia distribució del patiment». En poques paraules: els altres han de patir tant com he patit jo. Mal de molts, consol de necis. El contrari de la solidaritat d’abans. Toxines d’individualisme de classe mitjana inoculades al cos de la classe obrera.

Foto: Flickr – Chaltham House

En el passat les elits neoliberals han provat de seduir la classe treballadora amb el mite de l’hedonisme i les «aspiracions», «convertint la classe obrera en classe mitjana». Aquest és el significat més autèntic del «We are all middle class» de Tony Blair. Que no podia garantir privilegis a tothom. El capitalisme no pot oferir riquesa per a tothom, altrament seria un socialisme de l’abundància. La riquesa és com el joc de la corda, és una manta que si aixopluga els uns destapa els altres. Els que es quedaven sense manta en el passat se’ls titllava d’«escòria» o «paràsits». Era la demonització de la classe obrera, com deia el periodista del The Guardian Owen Jones, en un assaig molt reeixit (Chavs, the demonization of the working class): segons la retòrica neoliberal, si ets pobre és que t’ho mereixes, i si no te’n surts ets un paràsit que viu de l’assistència social. La misèria no és una qüestió social, pels neoliberals és una malaltia o una culpa.

Es comença a fer servir la retòrica sobre la impotència dels treballadors i l’exasperació dels habitants de les grans perifèries, se’ls victimitza i se’ls posa al centre del circ mediàtic

Mentre el neoliberalisme destruïa les xarxes de protecció dels partits i sindicats obrers, persistia una ràbia que no havia d’esclatar socialment. S’interioritzava i medicalitzava amb fàrmacs, alcohol i drogues, que esdevenien omnipresents en els barris obrers, a Nottingham, al Rust Belt nord-americà o a les perifèries del triangle industrial italià. Però en els darrers anys alguna cosa ha canviat. La ràbia obrera que silenciosament feia miques el fetge dels treballadors podia ser políticament útil. Només calia reconduir-la. És aleshores que es comença a fer servir la retòrica sobre la impotència dels treballadors i l’exasperació dels habitants de les grans perifèries, se’ls victimitza i se’ls posa al centre del circ mediàtic. I llavors només calia redirigir la responsabilitat de la seva situació envers l’altre.

«No és culpa vostra —mentre que fins llavors es deia: «Si ets pobre, és culpa teva»—, la culpa és dels altres». «No nostra, compte —diuen els assessors de Salvini, Trump i Johnson—, mireu cap a l’esquerra, ja no miren per vosaltres». «Es preocupen dels migrants, dels refugiats, que venen aquí a robar-vos el benestar» («No hem estat nosaltres amb les retallades i les privatitzacions, paraula de rei»). «Gaudeixen de tots els privilegis, fins i tot tenen mòbil» (que no és un luxe, és una cosa a mig camí entre un estri de feina i uns grillons, però tant se val). En resum, «volen substituir-vos», «és una conspiració!». Les conspiracions ni s’expliquen ni es desmunten, es deixen anar i es fan voltar, es repeteixen fins a l’infinit amb el mètode de la reiteració emfàtica: si l’atmosfera és propícia, es difonen. Dosis massives de nostàlgia pocavergonya i nacionalisme. Aixequem els murs, tornem al carbó, tornem enrere als vells temps. No, no cap als anys de les lluites pels drets, quan amb l’antagonisme de classe vau aconseguir sous alts. Què us pensàveu? Els nostres vells temps, els del feixisme i el nacionalisme.

Miners catalans durant la Marxa Negra a Madrid

Trump i el Brexit han aconseguit interceptar la insatisfacció de la classe obrera. Salvini ho prova, a la seva manera. Certament, no ho han fet venent la idea de l’emancipació social de classe, sinó la d’una venjança sota el paraigua de fantasies nacionalistes. Han alimentat el mite nostàlgic i colonial d’un passat que no ha existit mai —en realitat els bons vells temps no existeixen— negant la complexitat del present. Als treballadors vulnerables i deprimits se’ls ha dit que amb el ciment de la nació tornarien a alçar el cap. «Let’s make America great again». «Britain first». «Prima gli italiani». Tots a custodiar les sagrades fronteres.

La classe obrera és multiètnica i està formada tant per dones com per homes. Han de construir un model de classe fictici i vulnerable, constituït per homes blancs envellits impotents i ressentits, disminuïts, traumatitzats. Divideix i venceràs.

Davant una classe obrera ensopida, Trump s’ha sabut vendre hàbilment com un outsider maldestre i arrauxat propens —per la seva pròpia «autenticitat»— als excessos i als acudits racistes i misògins. Hillary Clinton, per contra, apareixia com una professional de les bones maneres, una insider enemiga dels treballadors, cosa que segurament és certa, a l’igual de Trump. Ell, però, es presenta a si mateix com «un dels vostres», «un ciutadà comú que ha tirat endavant». Tant és que no hagi treballat mai a les ordres de ningú perquè el patró era ell o que la seva riquesa vingui d’herència. Diu: «M’assemblo a vosaltres, soc com vosaltres, groller, maleducat, no sé tenir la boca tancada. No pertanyo a les elits, no soc com la Clinton, amb les seves bones maneres moralistes». I el mateix fa Salvini des de les llotges de les festes majors de les províncies italianes, quan es fa selfies a la Sagra della polenta o es passeja amb la panxa sobresortint per sobre del cinturó.

Entre els treballadors, alguns s’ho han cregut. L’estrès no té aturador. Les passions tristes tampoc. Fa anys que el sol de l’avenir no surt a l’horitzó. No hi ha més que el no future d’una feina avorrida i mal pagada. L’ànsia i la ràbia no troben expressió política o social i reverberen com energies de mort dins el cos del treballador, que es veu forçat a culpar-se a si mateix —és culpa teva si no tens feina— o, millor, a culpar els altres. En aquest projecte d’apropiació política de la classe treballadora, la ràbia no pot anar cap amunt: aixetes intel·ligents tanquen els canals de l’odi en aquesta direcció. Cal culpar els qui estan pitjor que nosaltres.

Així, els nous líders del populisme conservador s’han llançat a vampiritzar i interceptar el vot dels treballadors. S’adrecen a «les classes oblidades», com va dir Boris Johnson en la seva visita a les Midlands després de la victòria tory a les eleccions. Però la classe és aixafada sota el pes de la «raça» i el nacionalisme. Cada vegada que fan servir la paraula classe, en realitat volen dir «obrers homes blancs». Perquè han d’afeblir el front de classe ara que la classe obrera és multiètnica i està formada tant per dones com per homes. Han de construir un model de classe fictici i vulnerable, constituït per homes blancs envellits impotents i ressentits, disminuïts, traumatitzats. Divideix i venceràs.

La genialitat ha estat saber amagar el paper que han jugat personatges com Trump, Salvini o Johnson en la salvaguarda dels interessos de les elits, des de la desregulació fins a les deslocalitzacions, des de les retallades i les privatitzacions fins a l’austeritat; bé, d’aquestes polítiques Trump simplement n’ha recollit els fruits: ell no defensa els patrons, ell és el patró. Però tot s’oblida: havent tirat la pedra contra els treballadors, van amagar la mà i assenyalar els altres, fossin immigrants o potències estrangeres (la Xina, Europa en el cas del Brexit, Soros). Mentre el joc funciona, es queden amb els vots. Quan calgui trobaran una altra estratègia.

Haurem de començar de bell nou. Mirant al futur més que al passat. Els esquemes preexistents han saltat pels aires i la clau ja no pot ser la de sempre, que s’ha trencat al pany.

Com diu Christian Parenti a Jacobin, «Trump s’ha aprofitat del populisme a la Bernie Sanders: l’ha buidat del seu contingut autèntic de classe, l’ha reduït a un batibull d’associacions afectives i l’ha utilitzat per atacar els liberals vanitosos de la classe directiva professional», com Hillary Clinton.

En última instància, la classe treballadora pateix en la seva pell la batalla que es lliura entre dos models de gestió del capitalisme, dues elits diferenciades, dues faccions de l’u per cent: la vella guàrdia liberal-capitalista, que creu en la globalització del capital, i la nova guàrdia nacional-capitalista, que mira de resistir a la crisi renacionalitzant les masses. Per no ser descavalcats, els més astuts s’han passat d’un bàndol a l’altre.

Mentrestant, la classe treballadora, com en els vells temps, fa de carn de canó. Els vells partits són partits burgesos, incapaços d’intersecar les polítiques de la identitat amb la política de classe. Molts activistes d’esquerres gaudeixen d’un capital cultural molt consistent, però no han patit mai directament els traumes de la classe treballadora. Sovint són classe mitjana empobrida que de les dificultats de la supervivència només en tenen coneixement a través dels llibres. Tot això fa que els treballadors se sentin traïts i no se sentin representats pels que parlen en nom seu.

Haurem de començar de bell nou. Mirant al futur més que al passat. Els esquemes preexistents han saltat pels aires i la clau ja no pot ser la de sempre, ja que s’ha trencat al pany.

Article publicat originalment a Jacobin Italia.
Traducció de L’Entrellat SCCL
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Alberto Prunetti, escriptor i traductor, és autor de 108 metri. The new working class hero (Laterza), PCSP (Alegre Quinto Tipo) i Amiant (Tigre de Paper). Per a Alegre dirigeix la col·lecció de narrativa Working Class. És membre del comité de redacció de Jacobin Italia

Comentaris

Contra la depressió i la nostàlgia obreres

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.