La Constitució espanyola, entre l’Estat franquista i les renúncies de l’esquerra institucional

El desembre passat van celebrar-se 40 anys de la instauració de la Constitució espanyola. La força del moviment obrer d’aleshores feia impossible que pogués continuar el franquisme i davant d’això, la classe dominant va haver de reorganitzar l’Estat per fer front a la forta crisi i instaurar un nou ordre constitucional.

La Constitució espanyola, entre l’Estat franquista i les renúncies de l’esquerra institucional

La Constitució espanyola, entre l’Estat franquista i les renúncies de l’esquerra institucional

La necessitat de reorganitzar l’estat i el consens de les renúncies

Per les oligarquies la continuïtat del franquisme no donava estabilitat ni a l’Estat ni al model capitalista, en un moment en el qual l’impuls del moviment obrer qüestionava no únicament el Règim sinó, en bona mesura, la pròpia naturalesa capitalista. De la mateixa manera cada vegada avançaven més les reivindicacions nacionals a Euskal Herria i a bona part dels Països Catalans. El text constitucional respon a les necessitats que té la classe dominant de reorganitzar l’aparell de l’Estat per fer front a la profunda crisi.

La Constitució és fruit d’una doble realitat. Per una banda, un pacte mitjançant el Govern Suárez amb el poder preexistent, l’aparell burocràtico-militar de l’estat franquista, mantingut intacte en el procés de canvi polític. Per una altra banda, el resultat d’un nou equilibri de forces entre l’oligarquia i les classes populars, a través de la construcció de consensos entre la direcció dels partits majoritaris de la classe treballadora i els representants polítics de la burgesia.

El procés de configuració constitucional es produeix formalment entre grups parlamentaris sorgits de les eleccions del 15 de juny de 1977, moment en el qual encara no totes les organitzacions polítiques havien estat legalitzades i amb el reconeixement d’immunitat pels responsables de la violència franquista a través de la mal anomenada Llei d’Amnistia.

Tot l’any de tramitació constitucional va ocórrer amb soroll de sabres, així com sota atacs i assassinats perpetrats per l’extrema dreta i l’aparell de l’Estat
tweet

En aquest context la discussió que configura el text final es fa d’una manera força secreta i tancada per un reduït grup d’homes que representen la majoria parlamentària. L’expressió més digna entre els constituents, i les poques dissidències al discurs oficial, la van fer Xirinacs com a Senador —obrint un local a Barcelona per fer públics els debats i comptar amb esmenes amb origen en el poble— i Letamendia com a Diputat, defensant  ambdós uns plantejaments anticapitalistes i autodeterministes pel redactat.

Foto Flickr – Antonio Mora Ayora

La Constitució compleix també una funció ideològica; sota els principis jurídics formals d’igualtat de tots davant la llei (que no d’igualtat real) l’estat capitalista es presenta com a universal i la llei de lleis com a interès general. Aquí es construeix el mantra de la «Constitución de todos», del que arriben a participar les forces d’esquerres parlant de la «defensa y consolidación de la democracia». Això fou possible pel discurs públic que van fer, entre d’altres forces polítiques, PSOE-PSC, PCE-PSUC i CDC.

Hem d’insistir que va ser la força del moviment obrer organitzat qui amb les seves mobilitzacions, vinculant reivindicacions materials concretes a reivindicacions democràtiques generals, no permetia la continuïtat del franquisme. Les conquestes que es van fer efectives a la Transició responen a tota una etapa de lluites que podrien haver desbordat el Règim i fins i tot el capitalisme. Pel contrari, l’acceptació dels grans consensos no respon a un problema de correlació de forces sinó a polítiques de renúncies.

Més enllà que les Corts Constituents tenien origen en unes eleccions on ni tant sols tots els partits estaven legalitzats, la gran trampa fou el procediment i la superestructura. La Constitució era un “o tot o res”, o acceptar tot el bloc o no tenir més drets. Durant la tramitació de l’anomenada Carta Magna tots els mitjans de comunicació i gairebé tots els partits tenien un plantejament públic que era «o aquesta democràcia o dictadura». És per això que un procés autènticament democràtic únicament podia venir de la mà de la ruptura.  

Democràcia burgesa, negació de l’autodeterminació i monarquia

Es fa necessari analitzar el contingut de la pròpia Constitució Espanyola i constatar com es van incorporar drets i llibertats, es construí un règim de pluralitat política i s’establiren mecanismes de democràcia burgesa. Realitzat aquest reconeixement se’ns fa més necessària la crítica sobre el conjunt de renúncies que, per una visió transformadora, suposa el text constitucional.

Els principis de l’economia de mercat s’incorporen amb la finalitat de constitucionalitzar el sistema econòmic capitalista i d’impedir les possibilitats de profundes transformacions socials. Ni tan sols deixa oberta la possibilitat d’un altre sistema econòmic, tota la democràcia formal que pot tolerar l’anomenada «Monarquia parlamentària» és fins on es qüestioni el capitalisme.

De la mateixa manera, el Cap d’Estat es construeix de forma hereditària en la descendència de la monarquia borbònica que Franco designà com a successora, atribuint-li facultats d’intervenció política i manca de control judicial sobre aquestes. No hi ha cap tipus de mecanisme democràtic per a la tria del Cap d’Estat.

No únicament no es reconeix el dret a l’autodeterminació sinó que s’atorga a l’Exèrcit espanyol la capacitat d’intervenció per tot allò que signifiqui garantir la sobirania, entesa com a tal; la integritat territorial. No és la democràcia, ni la política, i ni tant sols els Tribunals els que tenen aquest mandat sinó l’Exèrcit, en definitiva, la violència militar davant del conflicte polític. Es trenquen i separen nacions històriques prohibint la federació de les anomenades Comunitats Autònomes. Ni tant sols es garanteix igualtat lingüística del català (ni de la resta de llengües nacionals minoritzades) respecte als drets que tenen els que parlen l’única llengua oficial al conjunt de l’estat.

Foto Flickr – Galiza Contrainfo

La falsa construcció del progressisme sobre la garantia de drets socials a la constitució espanyola

En certs moments es trasllada un discurs confús per determinats sectors progressistes on s’atribueix a la Constitució Espanyola el reconeixement absolut del «Dret a l’habitatge», el «Dret al Treball», les «Pensions actualitzades». Això per una banda és fals, ja que no tenim aquests drets garantits, no és aquesta la significació de l’anomenada Carta Magna. Alhora també aquest discurs genera una visió equívoca sobre el que és i significa la Constitució, com si la responsabilitat no la recaigués en els dèficits de la mateixa sinó en un govern concret que no reconeix uns determinats drets.

Hem de diferenciar entre els drets directament exigibles com el Dret de Vaga, la Llibertat Sindical o l’Ensenyament, que són Drets Fonamentals (com la resta de compresos entre els articles 14 i 28 del text constitucional i el 30.2), i d’altres com el Dret al Treball o la Negociació Col·lectiva, caracteritzats com a no fonamentals. A banda, hi ha un tercer grup com poden ser la Seguretat Social, l’Habitatge o la Salut, que són mers principis constitucionals. Això significa que únicament els Drets Fonamentals són directament exigibles, i que la resta ho podran ser en relació al contingut que desenvolupi una norma, el que ve a significar que queden en el seu desenvolupament al pur arbitri dels legisladors de torn. De fet podria no regular-se o buidar-se de contingut.

Únicamentels Drets Fonamentals són directament exigibles, i que la resta ho podran ser en relació al contingut que desenvolupi una norma tweet

S’ha volgut equiparar la Constitució Espanyola amb el constitucionalisme social europeu post Segona Guerra Mundial quan ni tant sols arriba a aquest nivell. La norma de normes des del punt de vista social és fruit dels grans consensos de la Transició i continuador de les polítiques de renúncies iniciades amb els Pactes de la Moncloa. Això es pot observar fins i tot en el únics dos drets laborals amb consideració de Fonamentals. El sindicat no es reconeix com un subjecte polític sinó com un subjecte contractual, que ha d’intervenir estrictament en la representació laboral de treballadores i treballadors pel que fa les seves condicions laborals i/o professionals però no pas com a expressió de classe. De la mateixa manera hi trobem el Dret de Vaga, on la vaga política o purament de solidaritat no és reconeguda i és clarament declarada il·lícita pel Tribunal Constitucional.

El sindicat no es reconeix com un subjecte polític sinó com un subjecte contractual tweet

De la mateixa manera la Constitució no garanteix una sanitat o ensenyament públics i gratuïts en tots els nivells i prestacions. Tampoc fixa mesures per prohibir l’acomiadament lliure, per l’adaptació dels salaris a la inflació o per assegurar unes pensions mínimes garantides. Aquest seria el contingut necessari d’un constitucionalisme social avançat.

Foto Flickr – Manel Armengol

Una constitució que consolida el patriarcat

Si bé la Constitució significa un pas endavant en la igualtat formal, —conté la igualtat davant la llei i la no discriminació—, no incorpora mandat que pugui remoure la discriminació efectiva que les dones han patit i pateixen. Fins i tot podem parlar que la pròpia norma de normes conté elements discriminatoris (els propis de la forma d’heretar la condició de Cap d’Estat entre d’altres) però sobre tot consolida les institucions bàsiques en les que s’articula el patriarcat.

Es consagra el model de família patriarcal com a institució central del model social, sense garantir igualtat de drets a pares o mares amb independència del gènere o de l’existència o no de matrimoni. Ni tan sols es va optar per un estat laic, només una definició d’aconfessionalitat formal però reconeixent com a subjecte privilegiat l’Església Catòlica. Això permet a dia d’avui a aquesta Església rebre diners públics per l’educació segregada (de facto masclista) i fins i tot hem pogut veure com controlava la vida privada i pública de les dones que imparteixen classes als seus centres.

Es consagra el model de família patriarcal com a institució central del model social, sense garantir igualtat de drets a pares o mares amb independència del gènere o de l’existència o no de matrimoni tweet

No únicament no trobem un llenguatge inclusiu sinó que quan es parla de les dones es fa en relació a rols de gènere com el matrimoni i la maternitat. Evidentment d’igualtat efectiva, drets sexuals i reproductius o formació en igualtat res de res. Formalment es podria haver fet modificació constitucional sobre aquestes qüestions o la violència masclista però no s’ha fet.  

Un cadenat d’opressió pels pobles i per les classes populars

La mateixa Constitució construeix un cadenat per la democràcia quan requereix per la seva modificació majories de 3/5 dels representants a les Corts Espanyoles, això possibilita que 2/5 parts puguin vetar canvis democràtics. Durant algunes dècades es va percebre el Tribunal Constitucional com un òrgan de garanties per l’exercici de Drets Fonamentals, però ara s’ha vist la seva autèntica naturalesa: garantir l’statu quo. Un nou cadenat es va incorporar amb la modificació del 2011, quan el pagament del mal anomenat deute públic es va prioritzar sobre d’altres inversions. Això significa la reducció a la mínima expressió de la possibilitat de desenvolupar polítiques socialdemòcrates.

La Constitució Espanyola no neix de cap democratització de l’aparell d’Estat franquista o ruptura amb el mateix, el seu desenvolupament és fruit de consensos i continuïtat. La Constitució no és únicament una presó per a pobles des del punt de vista nacional, sinó un instrument de dominació que no permet a les classes populars construir una societat socialment justa.

La Constitució no és únicament una presó per a pobles des del punt de vista nacional, sinó un instrument de dominació tweet

Els i les revolucionàries diem “Règim del 78” quan realment hauríem de dir capitalisme, però al cap i a la fi el que significa aquest és la forma en la que capitalisme es va reorganitzar a la Transició amb aquesta especial combinació d’opressió vers les dones, la classe treballadora i les nacions.

Foto portada: Flickr – Enrique Viola
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio@catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Advocat laboralista i professor de Dret del Treball.

Comentaris

La Constitució espanyola, entre l’Estat franquista i les renúncies de l’esquerra institucional

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

Compte enrere perquè Catarsi t'arribi a casa!

Amb la subscripció en paper t'enviem Catarsi a casa