Consideracions sobre la formació política

Publiquem la lectura inaugural de la 1a Trobada de Formació Popular del Baix Maresme, que va tenir lloc el passat 11, 12 i 13 de juny. El text remarca la importància de la formació política en un moment en què s'eixamplen les esquerdes que obren la possibilitat de revolució.

Consideracions sobre la formació política

Publiquem la lectura inaugural de la 1a Trobada de Formació Popular del Baix Maresme, que va tenir lloc el passat 11, 12 i 13 de juny. El text remarca la importància de la formació política en un moment en què s'eixamplen les esquerdes que obren la possibilitat de revolució.

Lectura inaugural de la 1a Trobada de Formació Popular del Baix Maresme

La 1a Trobada de Formació Popular va celebrar-se el passat 11, 12 i 13 de juny a Can Sanpere de Premià de Mar, el Baix Maresme. Fou un cap de setmana complet de ponències i debats, que miraven de posar el focus a qüestions ideològiques i estratègiques que estan discutint-se ara per ara al si dels espais de militància, des de la posició o la pregunta oberta sobre les possibilitats d’una proposta revolucionària avui al territori català. La Trobada Popular, de fet, neix d’una aposta organitzativa comarcal: els Campaments Polítics del Baix Maresme, un espai de debat estratègic i organitzatiu que se celebra cada estiu i agrupa a membres del moviment popular de la comarca. Hi participen sobretot membres del sindicalisme d’habitatge, dels centres socials, casals i ateneus, d’organitzacions polítiques i del moviment juvenil.

L’estiu del 2020, tot sortint de l’època de confinament, es va decidir apostar per dotar-se d’una estructura de formació, que assegurés un treball formatiu continuat a la comarca i dirigit a tots els perfils organitzats al voltant del moviment popular. I el més important, fer-ho des de la següent perspectiva: primer, que la formació política i el debat profund, parteixen d’una situació de gairebé desterrament dels espais, condicionada per dos factors. El primer, el rebuig a la formació o la tendència espontània a la seva devaluació o poca prioritat, passant-ne per davant la immediatesa de les tasques quotidianes. El segon, el pes d’una concepció individualista i deformada de la formació, en base a la qual es projecta com una qüestió que només atany a perfils intel·lectualitzats, homes majorment, que  es dediquen a la formació com a cultiu del propi ego i que ni s’entenen entre ells ni es fan entendre cap a la resta. El repte partia de saber trobar formats i perspectives que trenquessin amb la segona dinàmica, però a la vegada, generar les condicions per empènyer a la gent a enfrontar-se amb el primer factor i superar-lo. Durant aquest curs polític, s’han anat succeint formacions internes que miraven d’equilibrar els dos objectius. La Trobada Popular neix de la voluntat de donar projecció pública a aquesta dinàmica formativa i socialitzar alguns dels debats que hi han tingut lloc.

Durant el cap de setmana en que va tenir lloc, un centenar de persones van passar per les diferents ponències i debats que van tenir lloc a Can Sanpere, on no es va deixar de recordar l’èpica que sobrevola encara l’espai, que tot just el passat febrer va aguantar el pols de tres setmanes i mitja de resistència a una data oberta de desallotjament. Alguns aspectes a destacar de la Trobada:

L’interessant format de la combinació del debat i el documental “La Casa o la Vida” que va permetre apropar a la base social de la Xarxa d’Habitatge la relació del problema immediat de l’habitatge amb l’estructura profunda del capitalisme. Destaquem la capacitat pedagògica de socialitzar aquesta explicació entre un públic no acostumat al debat teòric però protagonista de la lluita que s’analitza. L’elevat to teòric de la discussió entre Montserrat Galceran i Mustafà Shaimi sobre els orígens del racisme i el feixisme: unes ponències que van marcar una diferència important amb bona part de les intervencions actuals sobre aquests fenòmens, que es basen molt en el saber “situat” en l’experiència individual i a vegades descuiden la seva situació dins d’una totalitat sistèmica. Celebrem l’entusiasme i la rebuda de les tres ponències simultànies de la tarda de dissabte, totes van comptar amb una àmplia assistència: la crítica política a l’ecologisme urbà, la taula rodona sobre sindicalisme laboral i el taller sobre comunicació política pel moviment popular. Agraïm, per exemple, al Merca de la CGT la seva genuïna i càlida proposta per la recuperació de l’antiga figura del militant de la CNT històrica que es dedicava vitalment a escampar la Idea. Per últim, destaquem la presentació de “La Política de Todes” amb la Laia Facet, una obra que des del nostre punt de vista reorienta d’una manera molt convincent el posicionament ideològic al voltant de la qüestió de gènere i de les sexualitats dissidents, des de la perspectiva de la revolució. Una reorientació molt necessària en un època on la societat està debatent de manera aferrissada sobre la qüestió i nosaltres, les revolucionàries, sovint quedem desplaçades o en silenci.

El balanç general de la Trobada és bo i de fons hi ha la voluntat d’haver plantat el precedent d’un acte que es repeteixi anualment i sigui referent a l’hora de situar els debats polítics candents del curs polítics per a l’esquerra revolucionària catalana.]

El text que us lliurem a continuació va llegir-se com a tret inaugural de la Trobada i volia desenvolupar la perspectiva política de fons en base a la qual ens adrecem a la qüestió formativa i la defensa del seu paper rellevant en el marc de les possibilitats de la Revolució, avui. El publiquem des de la certesa de què el seu valor mereixia donar-li més recorregut. Esperem que el gaudiu:

LECTURA INAUGURAL

Benvingudes, totes. Per començar, llegirem uns versos que ens expliquen una història, trista però rellevant:

Bisbe, puc volar!

—li digué el sastre al bisbe—

Fixa’t, ho provaré!

I amb alguna cosa semblant a unes ales

el sastre pujà al lloc

més alt de la catedral.

Però el bisbe no volgué mirar.

Ja que l’home no és una au

això és pura falsedat

—digué el bisbe sobre el sastre—.

Ningú mai volarà.

El sastre ha mort —la gent

va anar al bisbe a informar—.

Va ser una bogeria. Les seves

ales van desfer-se.

I ara descansa destrossat,

estès a la plaça de la catedral.

Repiqueu les campanes!

Era pura falsedat.

Així com l’home no és una au

—digué el bisbe a la gent—

L’home mai volarà!

El poema es diu El Sastre d’Ulm i és de Bertolt Brecht. Posem en dubte que l’objectiu d’aquest poema fos celebrar el fet que ara la humanitat tingui la capacitat tècnica de volar. Tampoc creiem que la seva intenció fos lloar al progrés, en un sentit més abstracte, una idea de progrés que de manera incontestable avança i treu la raó a tots els “ignorants” que negaven la possibilitat de volar. De fet, d’ignorants, el bisbe i els seus descendents actuals, la classe dominant, no ho són gens: han aconseguit quelcom molt brutal i sofisticat a l’hora. Han fet volar a la gent, o més aviat, s’han servit de la gent per enlairar avions i avionetes i fins i tot coets que arriben a l’espai, mentre que a la vegada aconseguien mantenir-se, fins a dia d’avui, en la posició dels qui diuen si es vola o no, dels qui decideixen què és un somni i que és la realitat. No. Res de tot això. En Bertolt no parlava d’avions, ni de progrés, parlava de la Revolució i de la seves possibilitats, que estan sempre, SEMPRE, radicalment obertes, mai determinades: ni n’està garantit el triomf, ni tampoc la derrota. Es tracta d’intentar-ho, fins que arribi el dia que li traguem als qui diuen si es pot o no volar, la potestat de fer-ho.

Nosaltres, avui, al baix Maresme del s. XXI, com el sastre d’Ulm,  volem engegar el vol, però està clar que estem en un moment històric on les ales de la revolució són encara petites, no suporten el nostre pes i estan plenes de les ferides d’altres temps. Algunes de les ferides són els fracassos de les que ens van precedir. Aquelles velles derrotes gairebé les havíem oblidat i hem hagut de fer la tasca de recordar-les, reconstruir-les perquè tornin a fer la seva funció: impulsar-nos cap al futur.  Però no, les nostres ales estan plenes principalment de les ferides i les nafres d’una llarga nit de la que som fills i filles, una nit llarga que paradoxalment no es de  fa molts segles, sinó d’unes dècades. Ens referim a la època on va instaurar-se la idea de que la revolució era impossible i que l’única utopia factible era la victòria total del capitalisme.

Som filles dels anys d’hegemonia absoluta del neoliberalisme. Els anys en que vam haver d’assumir el dol per les revolucions traïdes del mal anomenat socialisme real, mentre se’ns deia que tot aquell desgavell i frustració era un mal evitable, la culpa del qual estava en haver intentat la revolució, intentar moure els ciments del món. Uns anys on, altres llocs del món sí que intentaven fer la revolució, però també vam haver d’afrontar el dol per totes aquelles revolucions fora d’Occident perquè van ser ofegades en la seva sang: pensem en el foc i la runa sota la que enterraven a les nostres camarades palestines, en les ulleres trencades i tacades de sang d’un ingenu Allende que va creure que el socialisme podia guanyar unes eleccions i sortir-ne indemne. O aquí, pensem com s’enterrava  sota un mar de ciment i hipoteques durant els anys 90’, el record i la justícia per les nostres àvies milicianes que encara esperen a les cunetes o dels caiguts durant la transició. El que s’enterrava amb aquell ciment no eren cossos, sinó idees, les idees per les que van viure, lluitar i morir, les de la revolució.

Una llarga nit en la que la victòria del capitalisme no només va ser militar. En el món de les idees es va saber imposar d’una manera molt hàbil, molt popular, molt sofisticada. Els pensadors d’esquerres van publicar llibres i articles per refutar als pensadors burgesos que havien afirmat que la història estava acabada, que el capitalisme era el millor dels mons possibles per la humanitat i que la situació de bonança ho demostrava. I vinga a publicar textos assenyalant que una guerra aquí, un conflicte allà o un disturbi a ves a saber on demostraven el contrari. Mentrestant, acabaven de morir o desintegrar-se les antigues organitzacions i sindicats de la classe proletària, els partits es dissolien i els seus membres es retiraven a l’oblit o s’afegien als partits dels gestors del capital.  I la poca resistència, les anticapitalistes, el moviment antiglobalització, els moviments socials, poc més podien que ser tribus aïllades, capaces a vegades de commoure o agitar la societat, però no d’agregar a ningú més, d’interpel·lar, de formar quelcom genuïnament col·lectiu, històric.

És per tot això que durant aquells anys les ales ens van quedar petites, atrofiades, nafrades i encara ens n’estem recuperant. El món, ara, sembla que ens torna a cridar de manera més evident sobre la necessitat de respondre a les seves mancances. Encara que el capitalisme, en la seva forma política, estigui tan fort com sempre, fins i tot més que mai, alguna cosa ha canviat. L’horitzó històric catastròfic i la crisi permanent que tenim davant, han obert una esquerda en la manera com el capitalisme s’havia assentat en el cap de la gent, en el món de les idees:

Qualsevol persona nascuda més tard dels noranta és perfectament conscient que ella, les seves filles i nétes, viuran d’una manera molt més degradada i amb més patiment que els seus pares i mares, que cada cop més parts de la humanitat comencem a ser irrellevants perquè es reprodueixi el capitalisme, i per tant, als capitalistes els deixa d’importar la nostra supervivència. I si, per casualitat es té la «sort» d’escapar a la hecatombe econòmica, tothom sap que no pot escapar a l’activació dels límits biofísics del planeta, que es faran notar fotent-nos de manera significativa la vida en unes poques dècades.

Però que tot això sigui cert i comenci a veure’s de manera lúcida, com una catàstrofe, en el cap de la gent, no significa que el capitalisme tremoli, doncs com dèiem, l’afrontem amb les ales de la revolució més desgastades i ferides que mai, ferides en la memòria, en la pràctica, en l’organització i en les idees.

Ara bé, justament va d’això la cosa. La revolució significa sobretot un gest: saltar al buit de totes, totes. Sí, hi ha l’estratègia, la tàctica, el balanç, la crítica: tot són coses molt importants que hem de fer, però només tenen sentit si les fem un cop ja hem saltat, mentre el buit s’obre pas davant de nosaltres. Esperar-nos perquè les ales no estan llestes? Mai. Per això, saltarem les vegades que faci falta, i com el Sastre d’Ulm, quedarem esteses, destrossades, escampades sobre les llambordes. I sempre hi haurà la veu de qui digui: «les persones mai podran volar» o «la revolució és impossible: sempre ha fracassat».

Però és que per nosaltres aquest procés de caigudes i represes no és un impediment o límit, ni demostra que només sabem caure. És una mena d’assaig-error en el que cada caiguda queda gravada a la memòria i als nostres somnis, on hi viuen els i les màrtirs de la resistència, on viuen tots i totes aquelles que abans de nosaltres han intentat volar i passen el relleu de la visió utòpica del sastre d’Ulm: saltar i caure és l’única garantia de què un dia la humanitat volarà.

La idea de la revolució està viva i no és només perquè el món cada cop més, fa aigües per tota aquella immensa majoria que no som la classe dominant.  No és només això:    la idea de la revolució està viva perquè sostenim la memòria de totes les que han intentat volar abans que nosaltres, i per poc temps que sigui, ho han aconseguit. En la llarga nit de la història hem volat i ho tornarem a fer, lliures.

I cada error, cada caiguda, no és només un impuls ètic: és una lliçó. I això ens retrau de nou a la qüestió de la formació política. Perquè aquesta època on han caigut les utopies, on hem pogut observar que la utopia capitalista està plena d’esquerdes, és una època en la que s’obre un futur incert, en la que no està del tot clar cap a quins camins podrem dirigir la història ni cap a on voldrà dirigir-nos ella. És un moment, justament, d’intensa formació. Sense deixar de saltar al buit, el nostre principal deure és formar-nos perquè les nostres ales tornin a desplegar-se, poderoses. La nostra és una època de formació.

Com entenem aquesta formació, o en què es concreta? La formació té, per nosaltres, 3 significats diferents:

El primer, la «formació», en el sentit més estes de la paraula, com a coneixement polític, tècnic, crític, pràctic, sindical i popular, acumulat durant tota la historia de la lluita de classes. Coneixement que recollim de la tradició de les oprimides i que ens disposem actualitzar, socialitzar, refinar i transmetre. Una tradició especialitzada en la intel·ligència col·lectiva, la revolta, l’organització i també la picaresca o la calidesa ètica de voler un nou món i fer-lo amb les pròpies mans. Però sobretot, una tradició especialitzada en la instrucció de les noves generacions des de la potència alliberadora del coneixement, no des de la gris i trista transmissió de manuals.  

El segon significat, «formació» no tant en termes únicament pedagògics, sinó en un sentit actiu i material: d’alguna cosa que es va formant, de creació, de cohesió i d’organització. No hi ha res més instructiu, pedagògic, educador que la mateixa disposició a participar del procés històric amb les nostres humils aportacions. Ningú és inútil, ni cap tasca és banal. I això ens ho hem de repetir cada matí perquè la divisió social del treball capitalista ens ha modelat de tal manera que menyspreem una de les millors fonts de potència i expansió de la nostra consciència col·lectiva: organitzar-nos, trencant tota divisió entre allò tècnic i allò intel·lectual, allò elevat i allò baix. Hem d’assumir cada obstacle, cada tasca, cada giravolt com quelcom a afrontar de manera organitzada, com a força organitzada, no com a individus millors en certes coses i pitjors en altres. Això significa que no ens podem permetre la vulgarització o el menyspreu classista cap a les necessitats tècniques, manuals, o la banalització i el rebuig antiintel·lectual de les necessitats del pensament. No es tracta d’allò que ens surt bé o allò que ens ve de gust fer o de qui som com a individus,  o com a mínim, no només es tracta d’això. La formació de la que parlo és la de quelcom gran, orgànic, organitzat. Formar-ne part transcendeix els límits de les divisions existents i de les nostres capacitats. No hi ha res impossible, tot s’organitza. Una organització que necessitarem per afrontar els temps que vénen.

Perquè en definitiva, el tercer significat, és que la formació, en un sentit ja d’època, històric, no és només una qüestió de coneixement o de construcció d’una organització, sinó de la formació d’un subjecte col·lectiu capaç de canviar el món. Venim d’uns temps caracteritzats per la completa descomposició de la societat. Exceptuant els rics i poderosos, que malgrat les seves diferències, actuen com un bloc històric, nosaltres estem encara molt disperses. Això només pot afrontar-se des de la lenta construcció d’un nou subjecte col·lectiu que trenqui l’aïllament entre els individus i sigui capaç de representar una amenaça, de nou, cap als poderosos. Aquí, nosaltres, el moviment popular estem fent la nostra petita aportació en aquest procés: la confluència de tota una sèrie de segments d’entre les classes populars que coincideixen, s’entrelliguen, es refonen. Hem confluït les estudiants precàries amb les treballadores migrants sense papers, la classe mitjana en vies de descomposició amb les famílies obreres més humils, pensionistes a qui han tret la casa amb joves que no podran mai pagar-se-la… i així podria seguir una estona.

Per això, cada aprenentatge concret, cada coneixement —més acadèmic o més de carrer— que compartim, fa del dia a dia dels nostres col·lectius, organitzacions i de les nostres estructures populars un procés constant de formació. Això és al cap i a la fi, una escola de revolució. I en termes estructurals,  aquí arriba  el triple sentit de «formació»: 1. Per començar, formació del coneixement col·lectiu. 2.  També d’un procés de formació d’una futura organització de les oprimides, i és clar, 3. Per últim formació d’un subjecte que estem forjant de manera determinada. Construir la classe i l’organització així, és una tasca  bonica i revolucionària alhora.

Això, en abstracte, sona transcendent i important. Però aleshores mirem una mica més enllà de nosaltres mateixes, mirem el món i ens assalten els dubtes.

Per què és tant important aquesta Època de Formació en la que estem?

Perquè estem vivint moments rellevants ara i aquí encara que no estigui a la vista l’assalt del Palau d’Hivern? O, encara que a vegades el tedi del dia a dia se’ns fa insuportable? Per què això que fem és important, si ens sentim encara tan dèbils i petites davant del pes mort de la Història?

Perquè encara se’ns fan tan grans i inabastables els poderosos?

Perquè la Formació descriu aquesta època, que és la nostra, i justifica que som importants? Per què és cert que tenim molt a dir i fer en el llarg procés històric de transformació de la realitat, per llunyà que sembli?

Tenim un intent de resposta: la Formació Política. És allò que fem per assegurar que el salt al buit de la Revolució sigui alguna cosa més que una roda eterna que es menja la salut i les vides de persones que en cada època es sacrifiquen.

De cada caiguda caldrà que n’estudiem bé els perquès i les possibilitats. I cal fer-ho per entendre com, algun dia, deixarem de caure, o com a mínim, si seguim caient, serà per portar fins a límits insospitats la possibilitat de llibertat i desenvolupar al màxim les nostres facultats com ésser humans. Perquè a base de saltar, caure, saltar, caure, saltar haurem aconseguit el mínim acceptable pel qual, ara fa uns segles, un Sastre va saltar al buit des de la Catedral d’Ulm: la Revolució. Perquè el nostre no és un sacrifici desesperat, sinó un vol ple d’esperança.

Per això, la formació política és justament allò que fem per fer cada dia més creïble a ulls de la nostra gent l’esperança en la revolució, no per convèncer-nos a nosaltres mateixes i impressionar a la resta amb la nostra capacitat de demostrar contínuament com de fotudes estan les coses i la impossibilitat de que millorin.

En resum, la idea de la Revolució esta viva perquè mantenim aquesta màxima: no podem saber si mai deixarem de caure, però tenim gravada a foc una certesa: l’única manera de volar és saltant sempre, tot i tenir les circumstàncies més adverses.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Consideracions sobre la formació política

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.