Combat, catarsi i consciència. 10 anys de l’assalt a la Flotilla de la Llibertat

A 10 anys de l'assalt a la Flotilla de la Llibertat, fem memòria d'aquell acte de solidaritat que va fer la volta al món i va evidenciar la injustícia que viu el poble palestí a mans de l'estat d'Israel

Combat, catarsi i consciència. 10 anys de l’assalt a la Flotilla de la Llibertat

Combat, catarsi i consciència. 10 anys de l’assalt a la Flotilla de la Llibertat

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A 10 anys de l'assalt a la Flotilla de la Llibertat, fem memòria d'aquell acte de solidaritat que va fer la volta al món i va evidenciar la injustícia que viu el poble palestí a mans de l'estat d'Israel
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Palestina és un combat per la vida. Quasi cent cinquanta anys després de l’inici del colonialisme d’assentament sionista, un projecte europeu, eurocèntric i racista, el poble palestí continua demostrant que existir és resistir. El sionisme —que va ser declarat com «una forma de racisme» per l’Assemblea General de l’ONU el 1975— intenta aconseguir el màxim de territori amb el mínim de població nativa no jueva. Tal com veiem aquestes setmanes amb el nou govern israelià i el seu anunci d’annexió colonial de més territori palestí. Mentrestant, les persones palestines intenten preservar la vida d’un territori mediterrani que sempre ha estat divers: amb comunitats cristianes, druses, gitanes, jueves o musulmanes. Una població arrelada a la terra, però que des de fa segles ha estat governat per poders aliens. Poders que intenten impedir la vida. La vida i la solidaritat. Poders com el que encarnen Netanyahu i molts grups sionistes, estrets aliats de les extremes dretes d’arreu del món.

Aquests dies vivim, una vegada més, la digna ràbia de nombroses persones afroascendents i solidàries per l’assassinat de George Floyd a mans de la policia de Minneapolis. Angela Davis ens va ensenyar que la llibertat és una batalla constant. Ella mateixa va escriure sobre el nexe entre les revoltes de Ferguson del 2014 (quan un altre afroascendent, Michael Brown, va ser assassinat a mans d’un altre policia blanc) i Palestina. I ara també, en dos dies seguits, dos palestins desarmats han estat assassinats per la policia i les forces israelianes. Un d’ells era Iyad el-Hallak. Tenia autisme. Anava al seu centre d’atenció especial. L’altre era Fadi Samara Qaad. Tenia cinc fills. Anava a arreplegar a ells i a elles i a la seua dona. Són ja més de 2.000 xiquetes i xiquets assassinats per les forces israelianes i els colons des de l’any 2000. Palestina és un combat per la vida. Incomptables persones de tot el món han aprés del poble palestí i l’han acompanyat en aquest combat.

Foto: David Segarra

Palestina, per a les persones que som mediterrànies, no és un relat estrany ni llunyà. És una causa propera que ens ha acompanyat sempre. Una de les primeres imatges que recordem sobre Palestina va ser als telediaris, quan un grup de soldats israelians va trencar amb roques els braços d’uns xiquets palestins. Seguien ordres. Era el càstig exemplar perquè no llançaren pedres als tancs mai més. Perquè aprengueren a respectar a Goliat. Sense braç no hi ha fona. Sense fona no hi ha David. Sense David, Goliat pot regnar. Una segona imatge clau va ser el segon dia de la Segona Intifada. Enmig d’un foc creuat prop de la ciutat de Gaza, Jamal al-Durrah i el seu fill de dotze anys, Mohammed, van protegir-se desarmats darrere d’una xicoteta estructura de formigó. Jamal va moure les mans amb la intenció que pararen els trets mentre el seu fill plorava apegat a ell. Segons després, una ràfega va posar fi a la vida dels dos i el cos de Mohammed va caure sobre el de son pare. Un càmera palestí que treballava per a la televisió francesa va gravar-ho tot i la imatge de Mohammed sobre el cos de son pare va fer la volta al món.

En la foscor de la matinada del 31 de maig del 2010 un helicòpter militar Blackhawk descarregava soldats d’elit israelians sobre el Mavi Màrmara. En pocs minuts el periodista Cevdet Kiliçlar i nou activistes eren assassinats a trets. Desenes de llanxes zòdiac amb encaputxats armats assaltaven la resta de vaixells de la Flotilla de la Llibertat. Una cinquantena de persones ferides de bala, sis-cents activistes i més de quaranta periodistes internacionals eren capturats i capturades en aigües internacionals. Una presó de màxima seguretat israeliana en el desert del Nègueb seria la destinació d’aquesta odissea.

L’ésser humà és una criatura a la recerca de sentit. I som capaços de sobreviure als cataclismes quan ens guia una causa profunda i comuna


Uns pocs dies abans, Laura, l’activista catalana havia partit des de Barcelona. Osama, el cineasta palestí, des de Londres. Dror, l’artista israelià, i Kimberly, la refugiada xilena, des d’Estocolm. Uassima, la periodista marroquina, ja estava a Istanbul, com el seu col·lega Cevdet. Un de nosaltres, David Segarra, viatjava des de Caracas, on feia quatre anys que vivia. A la seua manera, tots i totes eren exiliats i exiliades. A la recerca d’una Ítaca que fugia.


A l’altra riba del mar, Osama creixia a Nablus. Contava que caminava hores i hores per anar a la universitat per camins secrets. Per evitar els soldats. L’home amb més alegria del món, s’enfosqueix en recordar com les forces d’ocupació israelianes humiliaven a sa mare. I com va perdre al seu germà. A l’altra banda del mur, Dror, el músic i militar, va nàixer fill d’alemanys jueus, fugits just abans del genocidi perpetrat pel III Reich. Precisament per això va créixer amagant persones palestines que fugien dels soldats. També la família de Kimberly va fugir. Escaparen del Xile de Pinochet, la dictadura armada pel règim israelià. I es van refugiar a la Suècia sobirana d’Olof Palme. Veïna nostra, Uassima va escapar del Marroc per poder ser periodista independent. Tots i totes es trobarien per primera vegada a bord de la Flotilla.

Foto: David Segarra


L’any 2010, la Franja de Gaza es trobava arrasada per la massacre batejada pels militars israelians com Operació Plom Fos, entre desembre del 2008 i gener del 2009. Segons el Centre Palestí de Drets Humans, més de 1.400 persones palestines van ser assassinades en aquelles setmanes, algunes d’elles amb armes químiques de fòsfor blanc. Més de 300 n’eren xiquets i xiquetes. Com en massacres anteriors i posteriors, la impunitat israeliana va ser total. A més, des de l’any 2006, Gaza estava sota un complet setge i bloqueig militar per terra, mar i aire.


Davant d’aquesta cruel situació, milions de persones de tot el món es van mobilitzar. El 2010 van aconseguir reunir nou vaixells i 10.000 tones d’ajuda humanitària consistent en material sanitari, educatiu i de reconstrucció. Per refer hospitals, escoles i cases. I van prendre la decisió de trencar el bloqueig. Així, pas a pas, es va organitzar la operació més gran de desobediència civil del segle XXI. Silenciada als grans mitjans occidentals, la Flotilla de la Llibertat va ser la gran notícia d’un nou món que començava a ser multipolar. Mitjans internacionals d’Àsia, el món àrab i islàmic, Àfrica i l’Amèrica Llatina cobrien en directe el seu desenvolupament.

Eixa nit, la lluna es va mostrar roja, regnant en una càlida obscuritat. La major part de la gent dormia. L’arquebisbe cristià i els musulmans a bord llegien, meditaven i pregaven. Els agnòstics i els ateus miraven els estels i pensaven en qui sap què. O qui. Un home corpulent i barbat usava un canó de llum, com els de la Segona Guerra Mundial. Amb un potent raig de llum tallava l’obscuritat. A les pantalles dels radars detectaven multitud d’objectes. Una flota de drons, helicòpters, vaixells de guerra, submarins i desenes de llanxes zòdiacs els i les seguien. L’elit de l’armada israeliana es disposava a caçar. Ben lluny de Gaza, ben lluny de casa.


Poc abans de l’alba, el canó de llum va il·luminar les ombres entre les ones. Desenes d’encaputxats armats fins les dents els i les rodejaven. I ho van fer com un llamp, des del cel i la mar. En qüestió de segons començà a ploure foc. Trets, llamps i esclats. Ingenus, els i les periodistes i activistes imaginaven un assalt policial. Fins que van veure com la gent començava a caure per ferides de bala. A l’entrar, per protegir-se, van veure l’inimaginable. Una multitud de ferits, morts, sang i caos per tot l’interior del vaixell. Cinc-centes persones sota la còlera i la fúria del Leviatan.

Instants abans de l’atac, els experts israelians en guerra electrònica havien imposat una cúpula d’interferències. Totes les comunicacions es van tallar. Tota la premsa va ser silenciada. No funcionava internet, no servien els telèfons satèl·lit. Res. Estaven totalment incomunicats del món. És per això que tots els periodistes havien eixit amb l’únic que tenien: ulls, memòria i càmeres. I així és com va morir Cevdet, qui havia sigut coordinador de premsa de la Flotilla. L’home pacient i ferm que organitzava els torns i els egos per usar les comunicacions via satèl·lit. Ell, com la resta, va agafar la seua càmera. El seu camí es va creuar amb el d’un soldat. Entrenat en les tropes especials, el militar va apuntar directament al front. No va fallar. La mort va ser immediata.

Foto: David Segarra

L’assalt va durar una eternitat. Tots i totes van ser capturats. Les càmeres, mòbils, ordinadors i llibretes van ser requisades. Material que fins a dia d’avui segueix als magatzems de la censura militar. Els ocupants, emmascarats tots ells, van conduir-los al port d’Ashdod. Allà els i les van separar. Els interrogadors, darrere del llum, els i les van amenaçar: o firmes un document autoinculpatori, on et declares immigrant il·legal, o aniràs a la presó.


Sorprenentment, després d’instants inacabables sota els focus, els crits i els gestos amenaçants dels agents, la majoria van decidir no signar. I va ser realment un miracle de l’ànima humana. Perquè no hi havia cap consigna, no hi havia hagut cap reunió per planificar la resposta a una situació així. Però, individualment, van decidir que auto-inculpar-se per tornar a casa era una traïció. Era trair els companys assassinats hores abans. Era trair la població palestina, el vertader motiu del nostre viatge.

Al llarg del viatge per reconstruir la memòria de la Flotilla vam descobrir moltes coses. Vam descobrir un secret del poble palestí: la resistència i la resiliència d’un poble es basa en la fe, en la comunitat i en la germandat

Així que no ho van fer. Aguantant i engolint la por. Ara, ja només eren centenars de números, incomunicats en gàbies anònimes en un port desconegut. Simultàniament, i sense que ho sapigueren, l’Estat d’Israel estava obligant a milers de familiars, amics i companys a viure eixos dies com les famílies palestines: sense saber si els seus éssers estimats estaven vius o morts. Si estarien presos dies, mesos o anys. I sobretot, què els i les farien a les presons. Per tot això, l’esclat d’indignació i ràbia va fer la volta al món. I per les esquerdes de la presó va arribar el clam i l’estima. No estaven a soles.

I és que el taló d’Aquil·les, de Goliats, opressors i tirans, és l’arrogància. Resulta que els enginyers de telecomunicacions de la Flotilla havien aconseguit establir un canal secret pel qual van retransmetre al món l’atac. En directe, des d’un vaixell assetjat, un satèl·lit havia rebut la transmissió de tot el que passava. En qüestió d’hores, tot el planeta sabia ja el que havia passat. L’onada d’indignació va incendiar ambaixades, va trencar relacions diplomàtiques i va enfonsar la imatge del règim d’apartheid de Tel Aviv. No només eren assassins. A més eren estúpids. Uns simples voluntaris havien sigut més valents i més hàbils. Per primera vegada en anys, les fronteres tancades de Gaza s’obrien. Milers de palestines i palestins es retrobaven, eixien al món o retornaven a la pàtria.

Foto: pxfuel.com

La resta és història. Història que es va contar al documental Foc Sobre el Màrmara. Una pel·lícula que, malgrat haver perdut càmera i gravacions, es va poder fer gràcies a l’audàcia i la imaginació de molta gent anònima. Un equip de veneçolans i valencians van dedicar tot un any de les seues vides a entrevistar els i les supervivents. I en cada ciutat visitada es van recollir targetes de vídeo que havien sigut salvades clandestinament. Malgrat els incomptables registres de policies, agents, militars, guàrdies i interrogadors. Malgrat passar pel port, la presó de màxima seguretat i l’aeroport de Ben Gurion. Malgrat tot, no van ser capaços de requisar totes les imatges. El documental es va estrenar el primer aniversari de la massacre. I milions a l’Amèrica Llatina el van poder veure per televisió. Milions de persones palestines i turques també. La història va ser traduïda i subtitulada per voluntaris a vuit llengües. A Europa el mur de la censura també es va esquerdar. El documental es va poder veure en moltíssims festivals de cinema. I a l’Estat espanyol, el moviment dels indignats el va projectar a les places de quasi quaranta ciutats. També a les nostres.

Al llarg del viatge per reconstruir la memòria de la Flotilla vam descobrir moltes coses. Vam descobrir un secret del poble palestí: la resistència i la resiliència d’un poble es basa en la fe, en la comunitat i en la germandat. La vertadera derrota és viure una vida sense sentit, una vida sense una causa justa. Això ens ho ha ensenyat amb l’exemple la família de Guillem Agulló. I eixa mateixa fórmula és la què el psicòleg austríac Viktor Frankl va descobrir a Auschwitz: l’ésser humà és una criatura a la recerca de sentit. I som capaços de sobreviure als cataclismes quan ens guia una causa profunda i comuna.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Combat, catarsi i consciència. 10 anys de l’assalt a la Flotilla de la Llibertat

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.