Com Rosa Luxemburg ensenyà als militants obrers a pensar d’una altra manera

Com a professora a l’escola del partit del SPD, Rosa Luxemburg ensenyà als militants obrers a veure el món com a marxistes.

Com Rosa Luxemburg ensenyà als militants obrers a pensar d’una altra manera

Com Rosa Luxemburg ensenyà als militants obrers a pensar d’una altra manera

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Com a professora a l’escola del partit del SPD, Rosa Luxemburg ensenyà als militants obrers a veure el món com a marxistes.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’educació política era per a Rosa Luxemburg molt més que únicament asseure’s a classe. A la seva obra Vaga de masses, partits i sindicats, en resposta a la Revolució del 1905 a l’Imperi rus, emfatitzà com les masses aprenien mitjançant l’experiència. Com va escriure, «per a ser-ne capaç [de derrocar l’absolutisme rus] el proletariat necessita un alt nivell d’educació política, de consciència de classe i d’organització. Aquestes condicions no s’aconsegueixen amb fullets i volants sinó únicament amb l’escola política viva, amb la lluita i en la lluita, en el procés continu de la revolució.»

Encara que Luxemburg va escriure en aquesta obra que «les revolucions no permeten que ningú hi jugui al mestre d’escola», a l’any següent es va convertir en professora a l’escola de partit del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) a Berlín. En aquesta institució va formar a centenars d’estudiants, una experiència que es troba al darrere de treballs seus com la seva Introducció a l’economia política, que buscava popularitzar l’economia marxista entre els militants. L’aula no podia fer la revolució, però el que sí que podia fer era donar als militants la capacitat de pensar d’una altra manera i, alhora, enriquir la teoria del partit amb les experiències dels seus estudiants obrers.

Els orígens de l’escola del partit

L’escola de partit a la que Luxemburg va impartir classes es fundà el 1906, però no era ni de bon tros el primer cop que el SPD impulsava de manera activa l’educació política. És més, la història del partit pot remuntar-se fins als clubs d’educació obrera fundats després de la revolució del 1848. La majoria d’aquests clubs van ser creats per intel·lectuals liberals radicals guiats per la idea que els clubs educatius i instituts per a obrers podrien arribar a millorar les seves vides a través de l’enriquiment cultural i espiritual. Algunes de les primeres organitzacions obreres a Alemanya eren el resultat de l’escissió dels obrers dels clubs fundats sota patrocini burgès per dirigir les seves pròpies organitzacions polítiques i educatives independents.

Destacats dirigents del SPD als seus orígens, com Wilhelm Liebknecht, es referien amb freqüència al partit socialista com un partit de l’educació, on el mot ‘educació’ significava tota l’activitat del partit que ajudés al desenvolupament de la consciència de classe i d’una perspectiva socialista. El segle XIX, no obstant, també va ser testimoni de canvis d’envergadura en les condicions en les quals aquesta activitat s’esdevenia. Des del 1878 al 1890 el SPD havia estat una organització clandestina, prohibida per les lleis antisocialistes. Però aviat va esdevenir un genuí partit de masses, guanyant un terç del vot popular el 1903 i assolint una força de sis mil membres el 1906.

A mesura que s’encadenaven aquests canvis, les crides al SPD perquè jugués un paper més actiu en l’educació dels obrers van ser cada cop més fortes. L’expansió del partit va portar a un enorme creixement en les files dels quadres de la formació, a un increment de la coordinació a nivell nacional, la creació d’organismes regionals en comptes de només locals, i la contractació de funcionaris a jornada completa. Una sèrie de debats sobre l’educació obrera a les pàgines de la revista teòrica del partit, Die Neue Zeit, el 1904 i el 1905, i una sèrie de debats desenvolupats amb anterioritat al congrés del partit del 1906, van portar a la formació de l’escola nacional de partit.

L’escola va ser rebuda amb escepticisme d’immediat. En primer lloc, perquè era vista com un niu de radicalisme, amb destacats intel·lectuals de l’ala esquerra del partit al cos docent, Luxemburg sobretot. Després del primer any de l’escola, les autoritats estatals van obligar a dos professors –Anton Pannekoek i Rudolf Hilferding, cap dels dos alemanys– a renunciar al seu càrrec sota amenaça de deportació. A Luxemburg se la convidà a fer-se càrrec de les classes de Hilferding sobre economia política i història econòmica. Va impartir aquest curs tots els hiverns des del 1907 fins el 1914, quan l’escola va ser tancada per l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

Ensenyar (a) la classe

Aquest període a la història del SPD va ser contradictori. El seu creixement burocràtic va jugar un paper significatiu a l’hora d’alimentar el conservadorisme del partit durant la dècada anterior a la guerra, però també va portar a la creació d’institucions com l’escola, que proporcionà una plataforma per als quadres per difondre el pensament i la propaganda revolucionàries. El 1906 s’establiren l’escola del partit a Berlín i una nova fornada de professors ambulants. A diferència del circuit de conferències més accessible orientat a les masses, dels clubs de debat i de lectura locals, i de la literatura pamfletària a l’abast de tothom, l’escola de partit era una institució d’elit, i ho era conscientment.

Com si fos una universitat socialista, l’escola monopolitzava durant sis mesos el temps d’alguns dels intel·lectuals més importants del partit, en servei de l’educació de només una trentena d’estudiants a l’any. La llista de matèries per al primer any incloïa set assignatures en total, que cobrien economia, història política, materialisme històric, aptituds comunicatives orals i escrites, i diversos aspectes legals rellevants a l’organització sindical i de partit.

Foto: Pycril.com

Però si l’escola de vegades s’assemblava a una universitat, també caldria recordar que els seus estudiants eren prou més una colla força peculiar que no pas l’estudiant de grau d’un seminari d’ara, i que es trobava a un món de distància dels estudiants que assistien a la universitat alemanya en aquesta època. Una diferència era que a l’escola del partit podia veure’s una o dues dones a l’aula: va tenir una estudiant el curs 1906-1907 i dues a l’any següent, mentre que la primera dona que va matricular-se oficialment a la universitat estatal de Berlín només ho va poder fer el 1908.

La selecció dels estudiants corria a càrrec dels comitès de partit locals, que paraven atenció a la diversitat regional, i també a l’edat. Alguns comitès enviaven a joves treballadors prometedors, mentre altres es decantaven per quadres experimentats que havien estat lleials membres del partit durant dècades. Tot i que al voltant d’un terç dels estudiants cada any estava directament empleat pel partit abans d’assistir a l’escola –ja fos com a editors del periòdic del partit o com a tipògrafs, en funcions administratives o d’agitació– molts procedien també directament de treballs manuals. La feina més comuna per a un estudiant era la de fuster, seguida per les de tipògraf, sastre i obrer de la construcció. Després de deixar l’escola, al voltant d’una quarta part tornava a les seves feines originals, mentre que la majoria començava a treballar directament per al partit. Malgrat la diversitat d’estudiants, el seu elogi cap a l’escola era comú i aclaparador, en especial cap a les classes de Luxemburg.

Durant l’any acadèmic, que anava des de l’octubre fins al març, Luxemburg impartia classe durant dues hores diàries. Els estudiants rebien la seva formació des de les vuit del matí fins a la una de la tarda i Luxemburg tot sovint estava disponible per les tardes per atendre als estudiants. Com que no estava satisfeta amb simplement impartir les classes a la manera tradicional de les universitats, Luxemburg ajudà als estudiants de l’escola del partit a convertir-se en marxistes com cal pel seu propi dret.

Això significava fer-los capaços no només d’aprendre fets simplificats o resumits i lliçons, sinó de guanyar la capacitat d’analitzar i interpretar informació nova i resoldre els problemes als quals segurament haurien d’enfrontar-se en el seu paper com a representants del partit o els sindicats, com a periodistes o agitadors. Luxemburg va demostrar-se, d’acord amb tots els testimonis, com una mestra nata, capaç de relacionar-se amb els seus estudiants i desafiar-los sense intimidar-los ni tenir una actitud paternalista cap a ells. Rememorant el seu talent, una estudiant del curs del 1912, Rosi Wolfstein, recordava el seu mètode com segueix:

Com ens va portar a reflexionar críticament i interrogar-nos de manera independent sobre qüestions d’economia política? Fent-nos preguntes? Fent-nos preguntes i més preguntes va aconseguir extreure de la classe aquells coneixements que ja tenien sobre una qüestió particular. Preguntant-nos, aconseguia obrir-se pas per les parets del nostre coneixement i, d’aquesta manera, ens permetia escoltar per nosaltres mateixos on i com sonava buit. Explorava els arguments i ens feia veure per nosaltres mateixos si eren sòlids, i, animant-nos a reconèixer els nostres propis errors, ens portava a desenvolupar una solució fonamentada.

L’essència del compromís de Luxemburg com a professora era inculcar fluïdesa en el mètode del materialisme històric. No era suficient senzillament impartir classes sobre la base de la història econòmica, o simplificar les conclusions de El capital de Marx en resums fàcilment digeribles, sinó proporcionar als estudiants les habilitats necessàries per continuar desenvolupant les seves pròpies capacitats analítiques.

Els relats de primera mà com el de Wolfstein no són l’única font disponible per saber com era el mètode d’ensenyament de Luxemburg: han sobreviscut diverses notes escrites i han aparegut recentment manuscrits sobre les seves lliçons que han estat publicats en anglès. El primer volum de les Obres completes de Rosa Luxemburg inclou manuscrits que corresponen a les seves lliçons sobre el segon i tercer volum de El capital de Marx, així com temes d’història econòmica, l’esclavitud al món antic i el feudalisme. L’ensenyament i els debats amb els estudiants a la pròpia escola la van portar a dos dels seus principals escrits econòmics, L’acumulació del capital i la Introducció a l’economia política.

Aprenent ensenyant

La intenció de La introducció a l’economia política era la de ser una obra popular de teoria i història econòmiques, i, alhora, una introducció al mètode marxista, oferint a un públic ampli l’oportunitat d’entrar en contacte amb el material que havia cobert a l’escola de partit. La seva intenció era publicar-lo primer com una sèrie de quaderns i després recollir els textos en un llibre. Luxemburg va començar la seva obra el 1905, però –havent de compaginar l’ensenyament i el treball d’agitació i campanya per al partit, així com les seves intervencions periodístiques a Alemanya i Polònia– disposava de poc temps per treballar en aquest projecte metodològic més llarg.

Més enllà de la manca de temps, Luxemburg va adonar-se que escriure un material ‘introductori’ portava a plantejar-se preguntes que exigien una reflexió més profunda. Una d’aquesta mena era un problema que considerà com el fracàs de Marx a l’hora d’identificar tendències específiques de desenvolupament capitalista que després portarien a crisis cada cop més grans. Per tractar aquesta qüestió va escriure L’acumulació del capital. En aquesta obra va proposar una teoria que portava l’expansió del capitalisme a nous territoris (nous mercats) a través de l’imperialisme i l’explicació clau de com podria desenvolupar-se el procés d’acumulació capitalista. També anà més enllà al postular que la incapacitat per continuar aquest procés d’expansió al mateix ritme indefinidament portaria a crisis polítiques i econòmiques cada cop més catastròfiques.

Foto: Wikipedia

Publicat el 1913, L’acumulació de capital era una obra d’anàlisi econòmic detallada adreçada a un públic amb un coneixement avançat dels debats contemporanis en economia política. Aquesta mena de debats estaven més enllà de la comprensió de la majoria dels membres del partit, incloent la majoria dels estudiants de l’escola del partit. Però també va elaborar argumentaris en el material educatiu de l’escola del partit sobre el segon volum de El capital de Marx. Així, tot i que els militants de base potser no eren el públic al que s’adreçava aquest text, l’obra de Luxemburg com a professora, i la seva creença en la capacitat dels membres del partit per aprendre i abordar qüestions teòriques complexes, va beneficiar el seu desenvolupament com a socialistes i marxistes.

Aprenent a pensar

Encara que l’escola era elogiada pels seus propis estudiants, va haver de fer front a les crítiques de figures de l’ala més reformista del partit, com Eduard Bernstein, que acusaren a l’esquerra d’utilitzar l’educació del partit per fer avançar la seva agenda, inquiets per la possibilitat que una tropa d’intel·lectuals marxistes fos excessivament dogmàtica en els seus mètodes. El debat sobre l’escola del partit va arribar a un punt crític al congrés del SPD del 1908, després d’un article al seu òrgan d’expressió crític amb l’escola del partit. Allò que començà com un debat sobre l’educació ràpidament va donar pas a un debat que en el fons tractava de l’ensenyament i les teories de l’ensenyament en general.

Rosa Luxemburg va pujar al podi per defensar l’escola i la importància de l’educació teòrica. Va defensar la instrucció teòrica, aparentment poc pràctica, argumentant que el rol del partit hauria de ser el de proporcionar als obrers els mitjans per sistematitzar informació sobre el món, i canalitzar-la en un coneixement útil que guiés l’acció radical. Va cloure la seva intervenció insistint que els treballadors compten amb la riquesa de comprendre el que s’impartia, per la seva pròpia experiència de viure sota el capitalisme, però que «el que manca a les masses és una il·lustració general, la teoria que ens proporciona la possibilitat de sistematitzar els fets concrets i forjar-los en una arma mortal per fer-la servir contra els nostres adversaris.»

Els escèptics afavoriren un «programa menys ambiciós» per a l’escola. Consideraven que els «fets» podien ajudar als obrers a prendre decisions pràctiques més importants que no pas intentar ensenyar-los teoria. D’acord amb aquest punt de vista, fins i tot si el partit es limitava a ajudar als obrers a aconseguir l’educació «burgesa» bàsica que les institucions estatals fracassaven a l’hora de proporcionar, això ja els ajudaria considerablement. Per als defensors de l’escola, aquest argument era un atac al valor de la teoria marxista, el nucli de la ideologia rectora del partit, establerta al programa d’Erfurt del 1891.

Pitjor encara, feia retrocedir al moviment obrer a una etapa anterior, en la qual les organitzacions obreres no eren res més que clubs educatius dirigits per reformistes liberals que prometien que la millora cultural individual comportaria una millora personal. Això implicava una comprensió paternalista de la relació entre les masses i els intel·lectuals en la qual aquests darrers interpretaven el paper de reformistes socials il·lustrats.

Per als defensors de l’escola com Luxemburg, el suggeriment que l’escola del partit hauria d’ocupar-se de l’ensenyament bàsic (del que hauria d’encarregar-se l’Estat) o limitar-se a difondre només les formulacions propagandístiques més bàsiques del marxisme era una contradicció amb el principi més fonamental del socialisme revolucionari: l’emancipació dels treballadors pels propis treballadors. Així era ben bé com començava el text de la constitució de la Primera Internacional, amb l’afirmació que «l’emancipació de les classes treballadores ha de ser conquerida per les pròpies classes treballadores». Per a Luxemburg, això significava perfeccionar la capacitat dels treballadors a tots els nivells de l’organització, de tal manera que poguessin portar a terme per si mateixos una anàlisi i acció independents, sense haver de buscar suport en les interpretacions i la guia dels intel·lectuals del partit.

Foto: Picryl.com

Poc sorprenentment, els seus estudiants eren amb freqüència els més aferrissats defensors de l’escola. En resposta a la brama que els estudiants havien estat simplement adoctrinats pels radicals del partit, un alumne protestà assegurant que els professors estaven compromesos amb el desenvolupament del pensament lliure, i que Luxemburg en particular sobresortia en aquest aspecte, ja que «no només tolerava les opinions dissidents, sinó que sabia com posar en marxa el pensament crític amb un increïble talent.»

Seria difícil imaginar-se com una cosa tan específica i distant de la vida pràctica com una classe sobre l’esclavitud al món antic havia suposadament d’ajudar a futurs funcionaris sindicals a fer millor la seva feina. Però mirant els seus escrits, en combinació amb els testimonis de primera mà sobre el seu paper a l’escola, apreciem com Luxemburg dominava l’art d’ensenyar no què pensar, sinó com fer-ho.

Com indica Peter Hudis en la introducció als seus textos de l’escola del partit, publicats en el primer volum dels seus escrits econòmics, «Luxemburg no recorre a la història com una manera de proporcionar exemples de conceptes teòrics, sinó que, més aviat, la complexitat i la importància dels conceptes són aclarits analitzant la història a la llum d’aquests.» Luxemburg buscà ensenyar als treballadors no només què és el marxisme, sinó com ser marxistes per si mateixos.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Julia Damphouse és la coordinadora de grups de lectura de Jacobin, on aquest article es va publicar per primer cop. Actualment és estudiant de MA d’Història a la Universitat Humboldt de Berlín i receptora d’una beca de la Rosa-Luxemburg-Stiftung.

Comentaris

Com Rosa Luxemburg ensenyà als militants obrers a pensar d’una altra manera

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.