A les darreres setmanes, tant l’Argentina com el Brasil han estat protagonistes de nombrosos titulars, però per motius ben diferents. L’Argentina ha estat elogiada pel seu confinament a l’inici de l’epidèmia, que, sumant ja més de noranta dies, és actualment el més llarg del món, amb una xifra de morts i casos relativament baixa (1.043 i 44.931 fins a la data, respectivament).
El Brasil, pel contrari, ha atret l’atenció a causa del perillós rebuig de la pandèmia del seu president, Jair Bolsonaro, que l’ha titllat «d’una grip lleu». La seva resposta s’ha embrancat en un caos: l’acomiadament del seu ministre de Sanitat ha estat seguit en menys d’un mes per la dimissió del seu successor, tot plegat mentre ha combatut públicament els governadors que van imposar un confinament i atacat obertament les institucions democràtiques, demanant de manera explícita la intervenció de l’exèrcit al Congrés i el Tribunal Suprem. El Brasil es troba, en efecte, al bell mig d’una crisi política, i la xifra total de morts i casos, actualment de 51.271 i 1.106.470 respectivament, creix encara de manera constant, convertint tota la regió en el principal focus de la COVID-19. Fins i tot les xifres oficials ara són qüestionades, ja que Bolsonaro ha ordenat que no s’informin de nous casos i s’esborrin les dades de la pàgina web oficial.
Malgrat aquestes considerables diferències, tots dos països llatinoamericans hauran de fer molt possiblement front a terribles conseqüències econòmiques com a resultat de la pandèmia, que s’afegeixen als seus molts problemes interns compartits. La Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a l’Amèrica Llatina i el Carib (ECLAC) preveu una contracció significativa d’aquestes economies per al 2020: 6’5% per a l’Argentina i 5’2% per al Brasil.
La raó per la qual l’Argentina i el Brasil adoptaren diferents aproximacions a la crisi sanitària i, malgrat això, hauran d’enfrontar-se a problemes econòmics semblants rau en el seu paper compartit en la divisió internacional del treball. En poques paraules, ambdós són productors d’aliments i minerals per al mercat mundial i s’insereixen de manera subordinada al sistema financer mundial. La crisi de la COVID-19 ha reduït l’entrada de rendes del sòl i causat una sortida del capital forà de la regió, empitjorant els problemes ja existents. Una crisi de salut pública mundial ha exposat, una vegada més, les febleses del desenvolupament capitalista a l’Amèrica del Sud, palesant la necessitat de profunds canvis estructurals.
Encara que les propostes actuals dels progressistes tant a la regió com a l’estranger se centren en proporcionar a curt termini l’ajuda necessària per pal·liar la situació, comprendre les arrels estructurals dels problemes econòmics actuals de l’Argentina i el Brasil ens permetrà veure la necessitat d’una transformació política, econòmica i social més profunda.
El paper en el mercat mundial
El rol de l’Argentina i el Brasil en la divisió internacional del treball ha estat històricament el d’actuar com a subministradors mundials de productores agrícoles i minerals a baix preu per al mercat mundial. Això es deu sobretot a causa de les condicions naturals favorables (fertilitat del sòl, patrons de pluviositat i temperatura, entre d’altres), que permeten a aquests països produir aliments i matèries primeres en major quantitat i menys costos per unitat. Tenint en compte que el preu dels aliments i els minerals el marca el país amb una menor productivitat (altrament el preu no seria suficient com per mantenir la producció i hi hauria una demanda solvent sense satisfer), la productivitat addicional del treball a les explotacions agràries de l’Argentina i el Brasil esdevé un benefici addicional, que pren la forma de renda del sòl.
En conseqüència, quan l’Argentina i el Brasil venen aquests productes al mercat mundial, els seus preus al mercat transporten un flux de renda del sòl cap a aquests països. Aquesta renda acaba, en primer lloc, a les butxaques dels terratinents, una classe que, des del punt de vista del procés de creació de valor, no és més que un paràsit social. I ho és perquè no participa de cap manera en el procés de producció, però n’extreu una porció del valor creat. No obstant, diversos mecanismes permeten una redistribució directa (a través de la mediació de l’estat nacional) o indirecta d’aquesta renda del sòl cap al capital industrial i els treballadors. Per exemple, els impostos a l’exportació permeten a l’estat recuperar una part d’aquesta renda del sòl dels terratinents per dirigir-la als capitals industrials a través de subvencions, i als treballadors, mitjançant programes socials, entre d’altres.
Com a resultat, l’expansió de la renda del sòl permet que l’acumulació de capital a l’Argentina i el Brasil creixi més enllà dels límits imposats per la capacitat productiva restringida dels capitals industrials locals, que són heterogenis i poc productius (en la seva major part es tracta de capitals petits tecnològicament endarrerits que aconsegueixen sobreviure compensant la seva baixa taxa de benefici pagant baixos salaris i apropiant-se de la renda del sòl), mentre un declivi relatiu dels fluxos de la renda del sòl significa l’estancament o la contracció d’aquestes economies. En altres paraules, un major flux de renda del sòl proporciona un impuls a la producció, que augmenta la demanda de mà d’obra i, en conseqüència, un creixement dels salaris. Quan la renda del sòl s’estanca o es contrau, ocorre el contrari.
Atès que els fluxos d’aquesta renda són, per la seva pròpia naturalesa, inestables, aquests països experimenten cicles econòmics i polítics abruptes. La història de l’Argentina i el Brasil se’ns presenta, així, com un pèndul que va de períodes de creixement, representats per governs populistes de centre-esquerra que adopten algunes polítiques favorables a la classe treballadora, fins a períodes de contracció, protagonitzats per governs neoliberals que ataquen sense embuts a la classe treballadora.
El comerç es desploma
Un cop vist el rol que tenen l’Argentina i el Brasil al procés d’acumulació mundial capitalista, és més fàcil comprendre l’efecte de la pandèmia de coronavirus a les seves economies. El major impacte de la crisis és la contracció dels fluxos de la renda del sòl. Aquesta apareix, en primer lloc, com un deteriorament del comerç exterior que afecta tant a l’Argentina com el Brasil a causa de la caiguda dels preus així com l’encongiment de la demanda externa.
Els preus de la majoria de les mercaderies que formen part de les principals exportacions de l’Argentina i el Brasil han caigut des d’inicis del 2020. D’acord als bancs centrals de tots dos països, des de començaments de l’any els preus de les matèries primeres més importants per a l’Argentina van caure un 14% al maig (un 7% menys que al mateix període l’any anterior). En el cas del Brasil ho van fer més d’un 3% des del gener a l’abril (encara que eren un 3% més elevats que al mateix període de l’any anterior).
Pel que fa a la demanda externa, ECLAC calcula una contracció del 6% en el volum de les exportacions regionals. La caiguda de les exportacions a la Xina es creu que és molt més gran (una caiguda del valor del 24’4%) i tindrà un impacte important a l’Argentina i el Brasil a causa de la importància de la Xina com a soci comercial. En particular, reduirà les adquisicions de ferro, coure, zinc, alumini, soja i oli de soja.
A més, la caiguda de la demanda xinesa a causa de la crisi de la COVID-19 afectarà a les exportacions de productes per a la manufactura i, amb elles, a la producció industrial. La Conferència de les Nacions Unides per al Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD) pronostica que el Brasil podria arribar a perdre 84 mil milions de dòlars a l’any per la reducció del 2% d’exportacions a la Xina de productes que s’acabaven d’elaborar al país asiàtic, afectant en particular als sectors de l’automòbil i el metall, dues importants activitats per a l’economia brasilera, i també l’argentina. Solament en el sector industrial s’han vist importants caigudes de la producció en aquests països al març en comparació amb el mateix mes de l’any anterior.
Tenint en compte tot això, ECLAC calcula que el valor de les exportacions a la regió caurà almenys un 17’6% al subcontinent americà i un 15’1% al Brasil. La caiguda en el comerç suposarà una contracció significativa en l’entrada de fluxos de renda del sòl per aquests països i, en conseqüència, en la capacitat de l’estat per apropiar-se’ls i redistribuir-los, una tendència que amb tota probabilitat continuarà en els propers mesos. Al seu torn, aquest fet limitarà els recursos de l’Argentina i el Brasil per implementar polítiques anticícliques a l’escala que hem vist a les economies desenvolupades.
Subordinació financera
La posició subordinada de l’Argentina i el Brasil als mercats financers internacionals és l’altra cara de la moneda del seu paper a la producció global. Aquesta subordinació troba una expressió, abans que res, en les dificultats per adquirir dòlars estatunidencs o préstecs denominats en aquesta divisa per poder participar en el comerç mundial (incloent-hi la importació de mitjans de consum i producció necessaris), per no parlar de béns refugi. En algun punt, la necessitat d’adquirir dòlars excedeix la capacitat per produir-los o prestar-los, establint un límit al seu creixement, el que típicament es coneix com una «restricció externa».
L’impacte original del coronavirus al comerç segurament empitjorarà per la posició financera subordinada dels països sud-americans, que ja ha portat a una fugida de capitals i l’aturada del finançament extern, creant una nova carestia de dòlars. UNCTAD calcula que la sortida de capital acumulat net de la cartera de no residents (és a dir, la inversió estrangera, en la seva major part a curt termini, en els mercats de capital, equitat i deute) ha estat la major del món en els mesos de gener i febrer, fins i tot si només es té en compte l’equitat mentre que a la resta de països s’inclou, també, el deute. Al març i a l’abril, el país sobrepassà a l’Índia i Indonèsia, però les sortides es van mantenir a l’alça, arribant a la xifra de més de 12 mil milions de dòlars al mes. No obstant, a finals del maig va haver-hi un retorn incipient dels fluxos estrangers al país quan Brasil va emetre bons de 5 i 10 anys a interessos més baixos del que s’esperava.
Per a l’Amèrica Llatina en la seva totalitat, ECLAC creu que no només hi haurà una reducció en els fluxos de capital a la regió (80 mil milions de dòlars menys en comparació amb el 2019), sinó que també hi haurà una sortida de capitals de la regió. Addicionalment, UNCTAD calcula que la regió experimentarà la major caiguda de fluxos d’inversió estrangera directa, amb una reducció d’entre el 40 i el 55%.
Com a resultat d’això, les taxes d’interès a l’Argentina i el Brasil ja han patit una intensa pressió i perdut valor de manera significativa. Des del gener, el real brasiler s’ha depreciat un 33% (encara que va caure un 48% a mitjans de maig abans de començar a recuperar-se). La caiguda va ser tan precipitada que fins a començaments de l’abril el real va ser la tercera divisa més colpejada per la crisi després de les de Sud-àfrica i Mèxic. Per la seva banda, el peso argentí es deprecià en un 15%, encara que la taxa d’interès informal es va depreciar fins a un 61%.
Considerant que la sobrevaloració de la taxa d’interès és el principal mecanisme indirecte per a l’apropiació de la renda del sòl tant a l’Argentina com al Brasil, la devaluació continuarà limitant la quantitat que podria distribuir-se als capitals industrials i els treballadors. Resumidament, això passa perquè la devaluació fa augmentar el preu de les exportacions (un augment que va a la butxaca dels terratinents) mentre incrementa el preu de les importacions. Unes importacions més cares fan augmentar les despeses per als capitals industrials del país que compren mitjans de producció a l’estranger. També pressionen a l’alça els preus dels béns de consum (molts dels quals no es produeixen al país) per als treballadors, disminuint els seus salaris reals.
Per contenir la depreciació de les seves divises, els bancs centrals de l’Argentina i el Brasil han de vendre dòlars dels EUA, el que porta a una pèrdua accelerada de reserves internacionals. Des del 10 de març fins a finals de maig, l’Argentina ha perdut 2.200 milions de dòlars, i el Brasil, 21.900 milions (al voltant del 5 i el 6% de les reserves totals a l’inici del període, respectivament), encara que el Brasil s’ha recuperat des del seu nivell més baix, a principis del maig.
Tornar el deute
Al seu torn, la pèrdua de reserves afectarà els dos països de diverses maneres. Un problema serà satisfer el deute extern. Aquest problema és particularment greu a l’Argentina, que actualment es troba en un procés de renegociació que podria portar el país a declarar-se per novena vegada en fallida. El deute extern argentí està en mans, sobretot, del govern central i actualment és del 73’6% del PIB. Aquest nivell és deu sobretot a l’enorme augment del deute extern durant l’administració de Macri, que va proporcionar un impuls fictici a l’escala d’acumulació. En aquesta situació, l’adquisició de més deute extern per finançar-se és una opció que està pràcticament fora de la taula per a l’Argentina.
Al Brasil, les corporacions no financeres tenen un percentatge molt més gran del deute extern, que podria portar a fallides si no disposen d’accés a dòlars estatunidencs. Per exemple, l’empresa estatal Petrobras és la petroliera més endeutada del món, i tenint en compte el col·lapse dels preus del petroli, probablement haurà de fer front a greus dificultats.
En aquest context, l’adquisició de divisa estrangera s’ha encarit encara més per als països sud-americans. El cost de prestar s’ha disparat pels núvols per a l’Argentina i el Brasil des d’inicis del mes de març. L’Índex de Bons de Mercats Emergents (EMBI), que mostra el diferencial (spread) entre les taxes d’interès dels bons denominats en dòlars i els bons del tresor dels EUA, s’ha incrementat més del doble des d’inicis de març fins a finals d’abril. Des d’aleshores s’ha recuperat, però encara és significativament superior als nivells pre-COVID-19. L’índex ICE BofA Emerging Markets Corporate Plus mostra un increment semblant.
A més, la retirada en massa d’inversos estrangers dels mercats emergents ha estat particularment greu en els mercats de renda variable, ruixant amb benzina l’incendi que hi ha als mercats domèstics. Al Brasil, la caiguda ha estat tan precipitada que en vuit dies van haver d’interrompre’s les accions a la borsa fins a sis cops per evitar més pèrdues. En aquest país, la tendència s’inicià ja el 2019, quan els inversos estrangers van treure 15.200 reals (3’7 mil milions de dòlars estatunidencs) en accions d’empreses del país.
Conflictes a la volta de la cantonada
A mesura que l’amenaça d’una crisi en la balança de pagaments esdevé cada cop més real per a tots dos països, s’han suggerit diverses propostes per enfrontar-se a la situació, entre elles la solució més habitual: incrementar la provisió de dòlars. Crida l’atenció que aquests debats no estiguin tan centrats en la pròpia economia nacional com era d’habitud: el caràcter internacional de la crisi del coronavirus ha forçat tant a economistes d’esquerres com de dretes a considerar la naturalesa global del capitalisme i la necessitat de solucions a aquest nivell.
Els economistes i polítics de dretes, tant a Amèrica del Sud com a la resta del món, defensen polítiques que principalment s’ordenen en tres grups.
El primer és una extensió del swap de divises segons els criteris de la Reserva Federal, una política que ja ha estat anunciada al Brasil (proporcionant fins a 60 mil milions de dòlars per a, com a mínim, sis mesos), seguint un experiment que es realitzà després de la crisi del 2008. De manera semblant, la Fed va començar una operació de recompra de préstec amb els bancs centrals estrangers, incloent el Banc Central de l’Argentina, per prestar dòlars utilitzant bons del tresor com a col·lateral.
El segon, incrementar els préstecs del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial o ajudes als països que les necessitin, i la cancel·lació parcial dels deutes contrets amb aquests organismes.
El tercer, l’emissió per part del FMI de drets especials de gir (DEG). Totes aquestes polítiques adrecen (parcialment) la necessitat a curt termini de dòlars als països de la regió. No obstant, no suposen cap desafiament a l’actual sistema monetari internacional i no ofereixen cap canvi estructural a les finances globals.
Els economistes progressistes, en canvi, demanen tres tipus de polítiques ben diferents. En primer lloc, demanen que els EUA aixequin les sancions econòmiques. Aquestes no afecten a l’Argentina o al Brasil, però tenen sens dubte un impacte a altres països llatinoamericans com Cuba o Veneçuela. En segon lloc, demanen que s’incrementin els controls de capitals. I finalment, demanen la cancel·lació dels deutes injustos i provisions d’ajuda als països que busquin reestructurar els seus compromisos externs.
Aquestes polítiques també adrecen la necessitat de dòlars dels països sud-americans, però alhora desafien fins a cert punt l’actual sistema financer internacional. No hi ha cap mena de dubte que haurien de ser part integral de qualsevol estratègia per proporcionar l’alleujament necessari que la regió necessita a curt termini. No són, emperò, una resposta als problemes estructurals de la regió en la mesura que deixen intacta l’estructura productiva i la posició financera d’aquests països a l’economia mundial.
Com hem vist, la situació econòmica crítica a la que s’enfronten l’Argentina i el Brasil és el resultat del seu rol com a subministradors mundials de productes agrícoles i miners i la seva posició subordinada al sistema financer mundial. La posició internacional ha empitjorat com a conseqüència de la COVID-19, conduint a greus dificultats econòmiques. Mentre les propostes polítiques no proporcionin més que un alleugeriment de la situació a curt termini sense transformar radicalment la divisió internacional del treball i el sistema financer mundial, els problemes a l’Argentina i el Brasil persistiran.
En comptes de recórrer a velles fórmules, aquest moment exigeix que els economistes d’esquerres pensin críticament i atrevida, proporcionant solucions radicals per al que són problemes estructurals.