Com el coronavirus ha apuntalat l’establishment irlandès

Les eleccions del febrer van posar cap per avall la política irlandesa: el Sinn Féin va aconseguir trencar el duopoli de dretes aconseguint el major percentatge de vot. Però a Irlanda, com a tot arreu, el coronavirus ha frenat l’impuls de l’oposició.

Com el coronavirus ha apuntalat l’establishment irlandès

Com el coronavirus ha apuntalat l’establishment irlandès

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les eleccions del febrer van posar cap per avall la política irlandesa: el Sinn Féin va aconseguir trencar el duopoli de dretes aconseguint el major percentatge de vot. Però a Irlanda, com a tot arreu, el coronavirus ha frenat l’impuls de l’oposició.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Tot i que no van donar una majoria parlamentària, les eleccions de principis de febrer a Irlanda van significar l’acceleració del gir a l’esquerra que s’ha fet evident al país en els darrers anys. El vot combinat dels dos partits majoritaris de dretes (Fianna Fáil i Fine Gael), que històricament han dominat la política parlamentària irlandesa, ha caigut a un nivell històric. A l’esquerra, el Sinn Féin ha assolit una posició sense precedents, aconseguint el major percentatge de vots (però no el d’escons). L’esquerra socialista ha estat la principal beneficiada de la transferència del Sinn Féin gràcies al sentiment generalitzat «vota a les esquerres, transfereix el teu vot a les esquerres» [a causa del sistema de vot únic transferible que funciona al país, pel qual el votant assigna inicialment el seu candidat favorit i, si aquest ja ha estat escollit o eliminat, els vots sobrants es transfereixen al següent segons les preferències seleccionades pel votant a la papereta, NdT]. El vot es va expressar de manera clara en base a qüestions de classe i generacionals.

Fine Gael va ser el gran perdedor després de nou anys al govern definits per haver espremut les polítiques d’austeritat i menyspreat insensiblement aquells col·lectius que més han patit les crisis socials del país: la classe treballadora, els joves, els sense llar, els immigrants. En qüestions claus, com ara l’habitatge i la salut, el sensellarisme i la manca de llits als hospitals, el Fine Gael s’estimbà, considerat com el partit dels propietaris i els inversors que és. El seu candidat, Leo Varadkar, afirmà que el missatge dels votants era clar i que Fine Gael donaria una passa enrere per deixar al Sinn Féin formar una coalició de govern amb l’esquerra o a Fianna Fáil fer-ho amb els partits de centre.

Foto: Flickr – EU2017

I aleshores arribà el virus. Itàlia registrà el seu primer cas de COVID-19 i declarà l’estat d’emergència a finals de gener. Durant el febrer, a mesura que l’epidèmia s’estenia per Europa, el govern de Fine Gael en funcions va mantenir les seves polítiques de laissez-faire i va centrar les seves energies després de les eleccions en atacar sense descans, i tot sovint de manera ridícula, al Sinn Féin. A finals de febrer, a mesura que començaven a aparèixer casos al nord i al sud de l’illa, el ministre de Sanitat, Simon Harris, va treure ferro a la situació i va indicar que calia conservar les llibertats liberals i els drets civils: «Les respostes han de ser proporcionals o podríem trobar-nos amb una situació fora de lloc, en la qual tot el transport mundial quedaria per complet aturat.»

Política de pandèmia

El govern es resistí a les crides dels moviments socials, els partits a l’oposició i l’opinió pública a cancel·lar les festes de Sant Patrici fins que, finalment, va acceptar fer-ho el 9 de març. El ministre d’Afers Exteriors, Simon Coveney, va dir que parlar de mesures addicionals, com ara tancar les escoles o restringir els moviments de la població, era prematur. Va argumentar que era important no fer res que pogués ser «desproporcionat» o —fent servir l’omnipresent però molt qüestionable analogia bèl·lica— que això podria significar «usar tots els cartutxos» massa aviat. A l’endemà, desenes de milers de persones de tota Irlanda van peregrinar a Anfield i Cheltenham per assistir a competicions esportives. No va haver-hi cap consell de les autoritats en contra de viatjar i el Ministre de Sanitat va declarar explícitament que no hi havia cap necessitat de confinar-se o rastrejar els contactes a la tornada.

 La negligència del govern britànic permetent la celebració d’aquests i de molts altres esdeveniments en aquest moment era evident. I, com en el cas de la debacle del Brexit, la malevolència ideològica i mediocritat intel·lectual de Fine Ganel sembla innòcua en comparació amb la bufonada dels tories. Però tot plegat no ha fet més que alimentar l’hipòcrita discurs liberal dels tertulians irlandesos sobre com el govern ha gestionat bé la pandèmia, en particular en comparació amb el Regne Unit.

 Certament, els tancaments i restriccions per fases van començar una setmana abans a la República d’Irlanda que al Regne Unit i el nord d’Irlanda, i la xifra de morts enregistrades per  població al Regne Unit és avui (a data del 20 d’abril) gairebé el doble que la d’Irlanda. També passa que, no obstant, la taxa de mortalitat relativa a l’estat irlandès és lleugerament major que a a la part més semblant del Regne Unit —Irlanda del Nord— i molt més alta que la de molts altres països, des de Finlàndia i Grècia fins al Japó o Nova Zelanda.

Foto: Wikimedia Commons – Auguste Blanqui

Ara bé, reduir l’anàlisi a aquesta mena d’olimpíades del coronavirus entre països desvia l’atenció de la profunda indignació i la realitat estructural que la gent, a tot arreu, està morint-se en patrons que reflecteixen desigualtats de classe i ètniques subjacents. I més enllà de l’obvietat que les dades disponibles són massa desiguals o incompletes com perquè aquestes comparacions siguin útils (en particular en una etapa en la qual els epidemiòlegs encara debaten si aquesta pandèmia està als seus inicis o no), hi ha, i de manera clara, moltes explicacions complexes i en competició entre elles darrere dels motius de les diferents taxes de transmissió i mortalitat per  regions.

Això no ha impedit que els comentaristes professionals irlandesos a Twitter juguin a aquesta mena de comparacions frontereres per aconseguir sumar punts en aquest joc de ‘el meu govern conservador és millor que el teu’, presentant a un imaginari govern compassiu del Fine Gael. I si fa no fa el mateix passa als grans diaris irlandesos: allò que es fa passar per anàlisi polític inclou referències regulars al «lideratge confiat» de Varadkar en comparació al de Johnson. Un estàndard molt baix, si és que mai va ser una altra cosa, però la funció discursiva i estructural d’aquests comentaris és exaltar el Fine Gael com un exemple de política «sensible». Guanyar-se elogis per no haver fet més que mantenir una distància prudent de la estratègia d’immunitat de grup de les brigades eugenicistes.

Una política de classe

La combinació del rotund missatge electoral i la crida a donar suport a la població ha portat Fine Gael a anunciar una sèrie de mesures socialdemòcrates, exactament aquelles que el propi Fine Gael deia des de fa temps que són impossibles i irresponsables. Mesures per garantir els salaris, incrementar les ajudes socials, incorporar els hospitals privats al sistema públic, congelar els lloguers i prohibir els desnonaments, inversions públiques per rescatar les escoles privades… moltes d’aquestes coses són la molla de l’os de moltes de les alternatives keynesianes al neoliberalisme i l’austeritat, alternatives que eren inexistents, segons Fine Gael.

Foto: Flickr – Sinn Féin

Són poques, però, les ocasions en que aquesta màscara tarda en caure. Varadkar, amb la seva coneguda tendència a afavorir la guerra de classes sota el maquillatge de costoses campanyes de relacions públiques, no va perdre ni un minut a l’hora de capitalitzar les ‘històries’ que anava escoltant per passar d’immediat a l’atac contra els treballadors precaris, als quals podia presentar com a sangoneres que pretenen aprofitar-se d’un generós sistema social. Al mateix temps, s’anuncià que les normes per a obtenir residència es relaxarien per assegurar que els anomenats «exiliats impositius» puguin continuar evitant pagar impostos als seus països, fins i tot si són incapaços d’exiliar-se ells mateixos la quantitat de dies necessària per quedar-ne exempts.

Pel que fa a la realitat dels hospitals privats sent incorporats al sistema públic amb Fine Gael al govern, la mesura pren la forma de contracte amb l’estat per pagar als hospitals privats per l’ús temporal de les seves instal·lacions, i a unes taxes sense fixar que, pel que sembla, són considerablement més elevades que les equivalents al Regne Unit. Alguns d’aquests hospitals són propietat d’alguns dels més notoris multimilionaris, ordres religioses convertides en societats d’inversió i el capital internacional. Malgrat la favorable cobertura informativa inicial, aquesta decisió queda molt lluny de ser la mena de nacionalització que es necessitaria per desfer el sistema profundament desigual a Irlanda, amb una sanitat desdoblada en una pública i una altra privada.

La politització dels moviments socials i de base a Irlanda ha estat el principal catalitzador del canvi social en els darrers anys

La major vergonya de l’estat irlandès post-colonial ha estat l’abús i la negligència de les persones a les diverses institucions assistencials: a les escoles industrials, a les bugaderies de las Magdalenes, a les maternitats de Bon Secours i, més recentment, cap als peticionaris d’asil a Direct Provision [ institucions equivalents als CIEs, NdT ] Aquesta vergonya continua amb aquesta pandèmia. Seguint l’amplia condemna a les condicions indignes als centres de Direct Provision, el govern va anunciar al març plans per ampliar l’espai i habilitar instal·lacions separades per permetre el confinament dels interns. Des d’aleshores, a mesura que el virus s’ha propagat en aquests centres, el moviment dels demandants d’asil a Irlanda i d’altres han documentat de manera continuada i persistent la realitat dels centres, les condicions insegures i la massificació, que fan que sigui un franc insult qualsevol pretensió de crear espais de confinament en les habitacions compartides existents, així com la discriminació institucionalitzada contra els demandants d’asil, exclosos dels subsidis contra l’atur aprovades durant la pandèmia.

Foto: Flickr – Sinn Féin

La situació a les residències de gent gran ha estat igualment un esguerro, amb conseqüències molt greus. El Departament de Sanitat afirmava encara el 10 de març que les restriccions que algunes residències havien introduït a títol propi no eren necessàries i devien «aixecar-se». Un mes després, hi ha més de 200 focus de contagi identificats a residències de tot el país, que han donat com a resultat una «taxa de mortalitat alarmant». Aquests fracassos han estat definits per una manca de preparació bàsica per part del govern al principi de l’epidèmia. D’aquí se’n deriven la confiança cap a les residències a l’hora de mantenir als ancians lluny dels entorns hospitalaris més afectats, a més dels obstacles estructurals per a una ràpida intervenció en un altre sector assistencial considerablement privatitzat.

Doctrina del xoc

El 15 d’abril, Fianna Fáil i Fine Gael van publicar un document comú amb la proposta d’un nou govern. Aquest document va ser qualificat «d’històric», ja que els dos partits formalment mai han estat part d’una mateixa coalició, encara que són ideològicament indistingibles en moltes qüestions i s’han passat els darrers quatre anys en un acord de govern de minoria «de confiança i accions». El marc del document ha estat dissenyat per atreure als partits de centre-esquerra amb algunes vagues referències a l’acció contra el canvi climàtic, la sanitat pública universal i salaris dignes. Això pot funcionar per guanyar-se als dirigents, afamats de poder, dels Verds o el Partit Laborista (si no als seus membres) per tal de sumar-se a la coalició, però hi ha pocs motius per creure que les coses seran fonamentalment diferents a les diverses iteracions dels governs de Fianna Fáil o Fine Gael que han existit abans.

Irlanda coneix molt bé per la seva experiència recent quin aspecte té aquest espectre de l’austeritat, i l’esquerra, com a altres països, no pot fer-se cap il·lusió sobre l’escala de la lluita que té per endavant.

La politització dels moviments socials i de base a Irlanda ha estat el principal catalitzador del canvi social en els darrers anys: la igualtat en el matrimoni i el dret de les dones al seu propi cos, l’aturada de la mercantilització de l’aigua i la defensa del dret ampli a la protesta. Aquests continuaran tenint un paper crucial en la lluita contra el canvi climàtic i les lluites de classes en l’horitzó post-pandèmia. Les formacions d’esquerra radical han estat una veu crítica vital en la sanitat pública des de molt abans del coronavirus i ho continuaran sent, defensant una nacionalització com cal del sistema sanitari i de l’ensenyament, però la seva influència segueix sent limitada.

El dia en que el Sinn Féin entri al govern al sud arribarà possiblement més d’hora que tard.  Mentrestant, els debats interns continuen versant sobre si els elements d’esquerra o republicans del seu ‘republicanisme d’esquerres’ deurien crear un precedent i sota quines condicions materials. Per ara sembla que Fine Gael i Fianna Fáil han estat capaços d’aprofitar la pandèmia per consolidar l’statu quo al voltant d’eslògans de moderació i estabilitat (l’estabilitat, s’ha dir, d’una inseguretat sense precedents per l’habitatge, mancances cròniques en la sanitat i una de les emissions més elevades de carbó a tota Europa).

Foto: Flickr – Sinn Féin

La realitat és que els circuits del capital sota la magnitud d’aquesta pandèmia (i la freqüència cada cop major de les crisis mundials, generalment parlant) són, també, el principal obstacle per a que puguem veure una transformació rupturista. Irlanda, en particular l’Irlanda del Fine Gael —«el millor país petit del món per fer negocis»— ha estat un lucratiu terreny de caça per a la mena de fons voltor especialitzats en les tàctiques de la doctrina del xoc, així com un terreny d’impostos cooperatius per a les grans empreses farmacèutiques que estan buscant treure benefici d’una pandèmia com aquesta. Quan Varadkar parla de «despertar el gegant adormit que és la nostra economia» té sobretot en ment als consorcis sobredimensionats del capital transnacional i la inversió directa estrangera.

Irlanda estava en el grup de països, principalment d’Europa meridional, que van demanar recentment mutualitzar el deute a través dels ‘coronabons’ per tal d’ajudar a les economies perifèriques a recuperar-se. En el rebuig dels països nòrdics, i en la manera en que aquest es va portar a terme, veiem en joc les realitats estructurals i constitucionals de la Unió Europea. L’alternativa plantejada en forma de préstecs del Mecanisme d’Estabilitat Europeu, fins i tot si s’abandonen algunes condicions d’ajustament estructural habituals a curt termini, estarà subjecta a les normes fiscals de la UE a llarg termini. Això significa que els estats altament endeutats de després de la crisi es trobaran empresonats pel deute de manera permanent, obligats a aplicar inevitablement les mesures d’austeritat que els exigirà la Comissió Europea. Irlanda coneix molt bé per la seva experiència recent quin aspecte té aquest espectre de l’austeritat, i l’esquerra, com a altres països, no pot fer-se cap il·lusió sobre l’escala de la lluita que té per endavant.

El missatge deuria ser clar: no hem de tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema.

Naomi Klein senyalà que les mesures socials d’emergència aprovades a Irlanda com el terreny per a una mica d’esperança per la crisi que el coronavirus ha causat en el capitalisme no necessàriament es manifesta en el mateix tipus de doctrina neoliberal del xoc que ella mateixa va exposar com a arquetípica. A Irlanda, com a tot arreu, les forces estructurals i institucions del capital són fortes, mentre que aquelles a l’esquerra —sindicats, partits socialistes, institucions de classe treballadora i educació política— són encara en construcció.

Foto: Flickr – Sinn Féin

Una transformació post-pandèmia, doncs, requerirà una anàlisi honesta i una organització constant. No hi ha cap dubte, com a mínim, que aquesta pandèmia ha fet miques el dogma que no hi havia alternatives als models capitalistes predominants. La gent es pregunta, amb raó: per què els treballadors essencials de tota una sèrie de sectors, als quals tant devem pels seus esforços remarcables, han estat categoritzats i remunerats tant de temps com a «poc qualificats»? Per què les infermeres a Irlanda es van veure obligades a anar a la vaga només per la intransigència de Fine Gael? I si les col·laboracions público-privades no són viables en aquest context mèdic en concret, aleshores per què són acceptables en un context «normal»? El missatge deuria ser clar: no hem de tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema.

Article publicat originalment a Tribune
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Flickr – Sinn Féin
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor a la National University of Ireland, Maynooth, i autor de Empire, Emergency and International Law (Cambridge University Press, 2017)

Comentaris

Com el coronavirus ha apuntalat l’establishment irlandès

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.