Search
Close this search box.

Com alliberar-nos: El feminisme negre i el Combahee River Collective

El llibre que edita Keeanga-Yamahtta Taylor, «Com alliberar-nos» (Tigre de Paper, 2021), és un esforç per tornar a connectar les arrels fondes de l’anàlisi i la pràctica del feminisme negre amb els esforços contemporanis d’organització i lluita. A continuació en reproduïm la introducció.

Com alliberar-nos: El feminisme negre i el Combahee River Collective

El llibre que edita Keeanga-Yamahtta Taylor, «Com alliberar-nos» (Tigre de Paper, 2021), és un esforç per tornar a connectar les arrels fondes de l’anàlisi i la pràctica del feminisme negre amb els esforços contemporanis d’organització i lluita. A continuació en reproduïm la introducció.

En els dies posteriors a les desastroses eleccions presidencials del 2016, circulava un mem molt popular que mostrava que el 94 % de les votants negres havien posat a l’urna una papereta per a Hillary Clinton com a prova que les dones negres s’havien esforçat per apartar Trump de la Casa Blanca. Però el mem era enganyós. Era cert que el 94 % de les dones negres que havien votat havien posat a l’urna una papereta per a Clinton, però aquelles votants representaven el 64 % de totes les dones negres amb dret a vot. Encara que allò signifiqués una participació alta, representava una caiguda del 6 % respecte de l’alta participació històrica de les dones negres el 2012, quan es va presentar Barack Obama. Efectivament, la participació general de votants negres va davallar per primera vegada en vint anys en unes eleccions presidencials i es va situar en el 59 % en comparació amb el seu màxim històric del 66 % el 2012.

La cerca de respostes sobre com l’odiós Donald J. Trump havia pogut convertir-se en president dels Estats Units tendia a centrar-se en qui havia votat i qui no. Naturalment, allò formava part de l’explicació, però sovint convenia una observació més detallada del que va causar que desenes de milions de persones no participessin en les eleccions. Arribats a aquell punt, donades les repetides crides al racisme de Trump, per què van participar menys afroamericans (incloses les dones negres) i no pas més en aquelles eleccions transcendentals?

Qualsevol investigació superficial sobre les vides dels afroamericans hauria revelat una insatisfacció profunda amb la seva situació; fins i tot després de l’elecció històrica de Barack Obama el 2008. Al cap i a la fi, els darrers anys de la presidència d’Obama van ser testimoni del moviment Black Lives Matter i d’una erupció de les protestes socials dels negres. Efectivament, una enquesta del 2017 sobre la força del vot de les dones negres, organitzada per la Black Women’s Rountable [Taula rodona de les dones negres] i la revista Essence, va concloure que hi havia hagut una caiguda de l’11 % en el suport de les dones negres al Partit Demòcrata entre el 2016 i el 2017. L’enquesta també va inferir que el percentatge de dones negres que consideraven que cap dels dos partits els donaven suport havia pujat d’un 13 % a un 21 % en el mateix període.

Font: Wikimedia Commons

Per a qualsevol persona que es preocupés d’investigar les condicions de les comunitats negres, aquestes xifres no serien sorprenents. Estudiar les comunitats negres a través de les experiències específiques de les dones negres hauria revelat la profunditat de les crisis econòmiques i socials que es produïen en l’Amèrica negra. Les dones negres havien estat capdavanteres en el suport electoral a Barack Obama, i amb aquells vots arribava l’esperança que la vida milloraria. En comptes de millorar, els sous es van estancar, la pobresa va augmentar i la vigilància policial era una opressió afegida. Aquestes condicions expliquen precisament per què les dones negres havien liderat el darrer gir en la protesta social dels negres.

Dit d’una altra manera, les experiències de les dones negres no es poden reduir ni a la raça ni al gènere, sinó que cal entendre-les en els seus propis termes. Per exemple, les diferències de sou entre homes i dones sovint s’utilitzaven per demostrar la persistència del sexisme en la mà d’obra. La principal estadística citada sosté que les dones generalment cobren un 20 % menys que els homes. Naturalment, aquesta disparitat en si mateixa demostra la injustícia de la discriminació per raó de sexe, però no transmet l’enorme injustícia soferta per les dones negres. Les dones afroamericanes cobren, de mitjana, seixanta-quatre cèntims per cada dòlar que cobren els homes blancs. En dòlars reals significava que les dones negres cobraven, de mitjana, 34.000$ en comparació amb els 53.000$ dels homes blancs. Si ens ho miréssim encara més detingudament, veuríem que a Louisiana les dones negres cobraven un 43 % del que cobraven els homes blancs en aquell estat. I si teníem en compte que, en el 80 % de les famílies negres, les dones aporten l’únic sou, o el principal, posaríem el focus en les dificultats econòmiques que pateixen la majoria de famílies negres d’aquest país. El mateix es podria dir de la pobresa. Les dones negres representen el 25 % dels pobres, en comparació amb els homes negres, que en representen el 18 %, i respecte a les dones blanques, que representen el 10 % de la gent pobra. Així doncs, la inclusió de les dones negres en els seus propis termes no és cap concessió a la «correcció política» i a la «política identitària»; és necessària per donar validesa a les experiències particulars de les dones negres en la nostra societat, a la vegada que mesura exactament els nivells d’opressió, desigualtat i explotació sofertes en les comunitats afroamericanes. I, cosa encara més important, el fet d’observar la condició de les dones negres revela les grans deficiències del que es considera benestar social als Estats Units actualment.

L’any 2017 va marcar el quarantè aniversari de la declaració de The Combahee River Collective [el Col·lectiu del Riu Combahee], que va portar al món termes com opressió enllaçada i política identitària. El Combahee River Collective (CRC) era una organització feminista negra radical creada el 1974 i anomenada en honor de l’assalt de Harriet Tubman el 1853 al riu Combahee, a Carolina del Sud, que va alliberar 750 esclaus.

El CRC formava una alternativa radical a la National Black Feminist Organization [Organització Nacional del Feminisme Negre] (NBFO). La mateixa NBFO s’havia format com a resposta al que les feministes negres consideraven el fracàs de les organitzacions de feministes blanques per respondre adequadament al racisme als Estats Units. Però la identificació del racisme únicament com a fenomen en les vides de les dones negres era políticament insuficient com a anàlisi o com a pla d’acció.

Font: PBS

És difícil quantificar l’enormitat de la contribució política feta per les dones del Combahee River Collective, entre les quals figuren Barbara Smith, la seva germana Beverly Smith i Demita Frazier, perquè bona part de la seva anàlisi es dona per feta en la política feminista actual. Preneu, per exemple, la ubiqüitat del terme interseccionalitat en el discurs polític dominant. Les dones de Combahee no van encunyar l’expressió interseccionalitat (ho va fer Kimberlé Crenshaw el 1989), però el CRC va formalitzar l’anàlisi que anima el principi de la interseccionalitat, la idea que diverses opressions es reforcen l’una a l’altra per crear noves categories de sofriment.

El CRC va descriure les opressions com enllaçades, o que tenien lloc simultàniament, i així creaven noves mesures d’opressió i de desigualtat. Dit d’una altra manera, les dones negres no podien quantificar la seva opressió només en termes de sexisme o de racisme, o de l’homofòbia patida per les lesbianes negres. No es tractava mai d’una sola categoria, sinó que era la barreja o el solapament d’aquestes identitats el que componia l’opressió experimentada per les dones negres.

Les dones del CRC no van ser les primeres dones negres que van identificar la seva posició en la societat americana. Aquesta intuïció històrica la va exposar, potser més concisament que ningú, l’escriptora i intel·lectual negra Anna Julia Cooper el 1892: «Actualment, la dona de color ocupa […] una posició única en aquest país. […] S’enfronta alhora a la qüestió de ser dona i a un problema de raça, i tant en l’una com en l’altre és un factor desconegut o no reconegut». Als anys seixanta del segle xx, les activistes feministes negres com Frances Beal van descriure l’opressió de les dones negres com una «doble amenaça», que també reconeixia l’especificitat de les seves opressions combinades.

El Combahee River Collective va partir d’aquestes observacions i va continuar analitzant les arrels de l’opressió de les dones negres sota el capitalisme i va advocar per la reorganització d’una societat basada en les necessitats col·lectives dels més oprimits. És a dir, que si es podia alliberar la gent més oprimida de la societat, després caldria alliberar tothom. Per al Combahee River Collective això no era un mer exercici acadèmic. No només era crucial a l’hora d’entendre les experiències particulars de les dones negres en comparació amb les dones blanques i els homes negres, sinó que, a més, creava punts d’accés perquè les dones negres s’impliquessin en la política. Aquest era un aspecte crucial de la intervenció política del CRC en el moviment de les dones. No es podia esperar que les dones negres fossin del tot actives en moviments polítics que ni les representaven ni fomentaven els seus interessos. La incapacitat o la poca disposició de la majoria d’organitzacions feministes blanques d’implicar-se totalment en temes antiracistes que afectaven les dones negres, com les campanyes en contra de l’esterilització i l’agressió sexual o els drets laborals i els salaris baixos, impedien a les dones negres i de color de participar activament en aquestes organitzacions. El mateix es podia dir del moviment d’alliberament negre, dominat aclaparadorament per homes. Efectivament, no era estrany que els organitzadors (homes negres) s’oposessin al dret a l’avortament de les dones negres argumentant que l’avortament era un genocidi per als negres. Així, els programes limitats de les organitzacions feministes liberals blanques i d’altres suposades organitzacions radicals negres les excloïen d’un quadre de dones negres radicals que havien estat formades políticament a través de la seva participació en el moviment pels drets civils i la insurgència urbana negra durant la major part dels anys seixanta del segle passat. La desatenció a les qüestions de les dones negres també les va excloure de les dones negres recentment radicalitzades que pretenien implicar-se en l’activisme polític. En aquest context, les dones de Combahee no només feien una intervenció política en el moviment feminista, sinó que, en fer-ho, també creaven nous punts d’accés a l’activisme per a les dones negres i morenes, que, si no, haurien estat ignorades. Això es va corroborar a Boston, per exemple, on el Combahee River Collective se centrava principalment en campanyes contra l’esterilització de dones negres i morenes, en el moviment pel dret a l’avortament i la lluita emergent en contra de la violència domèstica. Naturalment, totes aquestes dones que s’havien implicat recentment de manera activa en el moviment feminista no es van unir al CRC, però la influència d’aquella organització i la generalització de la seva anàlisi van obrir el món de l’organització i de la política radical a les noves feministes negres.

La Demita Frazier, per exemple, havia estat activa en el Partit de les Panteres Negres a Chicago, molt abans de formar part del CRC. La Barbara Smith es va iniciar en política en el moviment antibèl·lic i com a companya de viatge de l’esquerra socialista i de Students for a Democratic Society (SDS). La Beverly Smith havia participat activament en el Congrés sobre Igualtat Racial a Cleveland. En tots els seus casos, i potser en milers d’altres, aquestes dones havien arribat a la conclusió revolucionària que la seva opressió (i evidentment la de totes les persones negres) estava profundament arrelada en el sistema capitalista. Això implicava que els objectius limitats d’aspirar a la «igualtat» amb els homes o amb les persones blanques no eren suficients. També significava que moltes feministes negres rebutjaven la crida de les separatistes lesbianes a separar-se completament dels homes. Els homes i les dones negres podien experimentar el racisme en el món de manera diferent, però tenien interessos en comú a l’hora de vèncer-lo; interessos que no es podien aconseguir amb lluites separades per raó de gènere. Es tractava de convèncer els homes negres que els seus interessos també anaven lligats a l’alliberament de les dones negres i que havien de tenir un paper actiu en aquella lluita.

Dones del partit de les Panteres Negres| Font: Wikimedia Commons

La radicalització dels afroamericans durant la dècada dels seixanta va fer que molts d’ells arribessin a conclusions revolucionàries. Van acabar creient que l’alliberament dels negres no es podia aconseguir dins dels límits de la societat capitalista. Malgrat que les organitzacions dirigides i dominades predominantment per homes negres s’han presentat històricament com els gresols d’aquest tipus de polítiques, les organitzacions de feministes negres radicals i revolucionàries ja havien abraçat aquestes polítiques ben entrada la dècada dels setanta.

La declaració del Combahee River Collective destaca entre les moltes declaracions, manifestos i altres manifestacions públiques d’aquell període per la claredat, el rigor i l’abast polític. És un document important, no només com a declaració de principis del feminisme negre radical, sinó també per la seva contribució a l’esquerra revolucionària dels Estats Units. La raó principal és que les dones de Combahee no només es veien com a «radicals», sinó que també es consideraven socialistes. No feien accions ni escrivien en contra del marxisme, però, en paraules seves, pretenien «estendre» l’anàlisi marxista per incorporar-hi una visió de l’opressió de les dones negres. En fer-ho, van afinar l’anàlisi marxista reconeixent les reivindicacions de les dones negres com un grup oprimit que té necessitats polítiques particulars. Tal com van escriure: «No estem convençudes […] que una revolució socialista que no sigui feminista i antiracista alhora ens garanteixi l’alliberament».

El CRC va designar la seva identificació d’aquesta tensió política com a «política identitària». Es considera que la declaració del CRC és el primer text on s’utilitza el terme política identitària. Des del 1977, aquest terme s’ha usat, se n’ha abusat i s’ha transfigurat en quelcom estrany a les seves creadores. El CRC va fer dues observacions clau en el seu ús de política identitària. La primera era que l’opressió basada en la identitat (tant si era racial, de gènere, de classe o d’orientació sexual) era una font de radicalització política. Les dones negres no es radicalitzaven sobre qüestions abstractes de doctrina; es radicalitzaven per la forma amb què les seves identitats múltiples les abocaven a l’opressió i l’explotació superposades. Les posicions socials de les dones negres les feien desproporcionadament susceptibles als estralls del capitalisme, entre els quals hi ha la pobresa, la malaltia, la violència, les agressions sexuals i les deficiències en la sanitat i l’habitatge, per anomenar només els més evidents. Aquestes vulnerabilitats també van fer que les dones negres fossin més escèptiques envers l’statu quo polític i, en molts casos, el mateix capitalisme. Dit d’una altra manera, l’opressió cap a les dones negres les va fer encara més obertes a les possibilitats del radicalisme polític i l’activisme.

La tradició marxista també va reconèixer aquesta dinàmica quan el revolucionari rus Vladimir Lenin va identificar l’«opressió especial» de les minories nacionals com una càrrega afegida a la qual s’enfrontaven. Lenin va utilitzar aquest marc de l’«opressió especial» per demanar al Partit Comunista dels anys vint del segle xx que s’impliqués més activament en la lluita dels negres contra el racisme. Lenin també va reconèixer que les capes d’opressió a què s’enfrontaven els negres els feien potencialment més curiosos i oberts als arguments dels comunistes.

Keeanga-Yamahtta Taylor

Però la «política identitària» no es referia només a qui eres; també tractava del que podies fer per oposar resistència a l’opressió amb què t’enfrontaves. O, com argumentaven les dones negres dins del moviment feminista en sentit més ampli: «el que és personal és polític». Aquest eslògan no es referia només a qüestions «d’estil de vida», tal com es va entendre popularment, sinó que inicialment es referia a com les experiències vitals de les dones negres havien donat forma a la seva visió política. Les experiències d’opressió, les humiliacions i les iniquitats creades per la pobresa, el racisme i el sexisme van obrir per a les dones negres la possibilitat de la política radical i revolucionària. Potser és per això que les feministes negres van considerar una prioritat la justícia reproductiva, des del dret a l’avortament fins a l’abolició de les pràctiques esterilitzadores que eren comunes en la ginecologia a l’hora de tractar les dones de classe treballadora negres i porto-riquenyes als Estats Units (Puerto Rico inclòs). La política identitària es va convertir en el sistema perquè les que patien aquella opressió poguessin ser actives políticament per enfrontar-s’hi. I allò volia dir participar en campanyes polítiques per garantir l’alliberament de les altres, a més de la pròpia llibertat. També era d’una importància cabdal que la declaració del CRC identifiqués «l’opressió de classe» com a central en l’experiència de les dones negres, ja que, en fer-ho, contribuïa a distingir la política feminista radical negra d’una orientació de classe mitjana en formació en la política negra que estava en auge en els anys setanta. Efectivament, els factors superposats de raça, gènere i classe significaven que les dones negres estiguessin sobrerepresentades a les files dels pobres i de les classes treballadores.

La detecció de Combahee de la centralitat de la classe en les dones negres no es basava només en la història, sinó que també anticipava el seu potencial de creixement com una divisòria crucial entre dones negres. Actualment no podria ser més clar. El nombre de dones negres de classe benestant o que formen part d’una elit és petit, però són molt visibles i influents. Des de Michelle Obama a Oprah Winfrey i a la senadora dels Estats Units Kamala Harris, elles, com moltes altres persones riques i influents de raça negra, es posen com a exemple per il·lustrar que el capitalisme americà és just i democràtic. Les representen com l’esperança que els Estats Units encara poden fer realitat el somni americà. Per exemple, a l’estiu del 2016 Michelle Obama va fer un discurs a la Convenció Nacional Demòcrata que va entusiasmar el públic quan va subratllar el que considerava que era una prova del progrés americà. Va descriure com «les generacions de persones que van sentir el flagell de l’esclavatge, la vergonya de la servitud, la burxada de la segregació […] no van parar de lluitar […], no van perdre l’esperança, i així avui jo em desperto cada matí en una casa construïda per esclaus». Michelle Obama va acabar el seu discurs declarant triomfalment –en un clar blasme a Donald Trump–: «No deixeu que ningú us digui que aquest país no és meravellós i que cal tornar-lo a fer gran. Perquè ara mateix és el país més gran del món». Però l’estat real del país no s’ha mesurat ni s’ha determinat mai a partir dels més rics i els més poderosos; fins i tot en els pocs casos en què aquestes persones fossin negres o morenes. La visió més acurada dels Estats Units ve de la base, no de l’atalaia de la Casa Blanca. Quan jutgem aquest país segons la vida de Charlena Lyles, una mare soltera de trenta anys, a qui la policia de Seattle va assassinar a trets el juny del 2017, la imatge s’enfoca amb més precisió. La capacitat de distingir entre la ideologia del somni americà i l’experiència del malson americà requereix anàlisi política, història i, sovint, lluita. El Combahee River Collective va fer servir aquest enfocament dinàmic de la política i no una anàlisi reductiva que implicava que n’hi havia prou amb la identitat per superar les greus diferències imposades per la classe social en la nostra societat.

Les dones del CRC no definien la «política identitària» com a exclusivista, en el sentit que només les persones que patien algun tipus d’opressió s’hi podrien rebel·lar en contra. Tampoc no concebien la política identitària com una eina de responsabilització de «les més oprimides». La consideraven una anàlisi que donava validesa a les experiències de les dones negres, al mateix temps que creava una oportunitat perquè s’impliquessin en la política per lluitar per les qüestions que fossin més importants per a elles.

Amb aquest fi, la declaració del CRC era clara en la seva apel·lació a la solidaritat com l’única via perquè les dones negres triomfessin en les seves lluites. La solidaritat no significava subsumir les teves lluites per ajudar algú altre; tenia la finalitat de reforçar els compromisos polítics d’altres grups fent-los reconèixer com es relacionaven i es connectaven les diferents reivindicacions sota el capitalisme. Requeria més consciència i comprensió, no pas menys. El CRC es referia a aquesta manera d’abordar l’activisme com a construcció de coalició i els semblava clau per triomfar en les seves lluites. La seva anàlisi, segons la qual «si les dones negres fossin lliures, voldria dir que la resta de persones també ho serien, ja que la nostra llibertat requeriria la destrucció de tots els sistemes d’opressió» captura la dialèctica que connecta la lluita per l’alliberament negre amb la lluita per uns Estats Units i, en últim terme, un món alliberats.

Font: Verso Books

Finalment, el CRC tenia importància pel seu internacionalisme. Abans de l’eufemisme multicultural dones de color, hi havia el terme dones del tercer món. La distinció era important, tant històricament com políticament. Era una manera de mostrar solidaritat envers les dones de països que sovint patien a causa de la política i les accions militars del govern dels Estats Units. També era una manera d’identificar-se amb diverses lluites anticolonials i moviments d’alliberament nacional d’arreu del món. Però encara era més important com es veien les dones negres, no aïllades dins dels Estats Units sinó com a part del moviment de les persones negres i morenes unides en la lluita contra el domini colonial, imperialista i capitalista d’Occident, liderat pels Estats Units. Podem veure la importància de la solidaritat i la identificació internacional especialment avui en dia, que els Estats Units recorren tan ràpidament a l’abús de les dones d’altres països, com l’Afganistan, com a pretext per a la intervenció militar.

Les dones de Combahee van lligar la seva anàlisi política sofisticada a «un salt net cap a l’acció revolucionària». Per a elles el reconeixement de l’opressió no era suficient; l’anàlisi era una guia cap a l’acció i l’activitat política. Aquest és el motiu pel qual aquest document de quaranta anys continua tenint tanta importància. Les dificultats i l’explotació de les dones negres han continuat fins al segle xxi, en paral·lel a la misèria creixent per tots els Estats Units. La concentració de la riquesa i el poder en «l’u per cent» només és equiparable a la pobresa i les privacions creixents del 99 % que hi ha per sota. Naturalment, aquestes experiències no es comparteixen de manera proporcionada, ja que les dones i els homes negres es troben sobre-representats en les categories més deplorables utilitzades per mesurar la qualitat de vida als Estats Units. Però significa que els que es beneficien materialment del capitalisme són decididament menors en nombre, mentre que els qui tenen un interès a crear una societat basada en les necessitats humanes són múltiples i en expansió. Hi ha, naturalment, molts obstacles per aconseguir el tipus de consciència combinada amb l’acció política necessària per fer possible aquests tipus de societat. Però la declaració del CRC ofereix una anàlisi i un pla per a l’acció revolucionària que no es veu limitat pel temps ni la distància a les circumstàncies en què els seus membres la van escriure. El seu anticapitalisme, les seves crides a la solidaritat i el compromís amb la idea radical que hi ha un altre món possible, del tot necessari, continuen sent rellevants.

Aquest llibre breu, Com alliberar-nos; el feminisme negre i el Combahee River Collective, és un esforç per tornar a connectar les arrels fondes de l’anàlisi i la pràctica del feminisme negre amb els esforços contemporanis d’organització. De la mateixa manera que el marxisme va esdevenir una eina per a l’anàlisi crítica en els cercles acadèmics dels anys vuitanta i noranta del segle xx, el feminisme negre també va trobar el seu lloc en els cercles acadèmics a mesura que els moviments polítics que n’havien propiciat l’impuls van començar a abandonar el carrer. La coautora del CRC Barbara Smith està acreditada com a fundadora dels estudis sobre la dona negra. Això va ser determinant per obrir espais a la recerca intel·lectual i a una investigació més profunda de les vides de les persones oprimides dins del món acadèmic d’una manera més general. Però el feminisme negre és una guia cap a l’acció i l’alliberament polítics. L’anàlisi política fora de les lluites i els moviments polítics esdevé abstracta, impulsada pel discurs i desconnectada del radicalisme que li va donar força a l’inici.

En els darrers anys, el feminisme negre ha tornat a emergir com el marc analític per a la resposta activista a l’opressió de les dones trans de color, la lluita pels drets reproductius i, naturalment, el moviment en contra de la violència i l’abús policial. Les organitzacions i les activistes més visibles connectades amb el moviment Black Lives Matter parlen obertament sobre com el feminisme negre conforma les seves polítiques i estratègies actualment. Les entrevistes que he aplegat en aquest llibre –amb les tres autores de la declaració del Combahee River Collective Barbara Smith, Beverly Smith i Demita Frazier, la cofundadora de #BlackLivesMatter Alicia Garza i la historiadora i activista Barbara Ransby– pretenen demostrar com aquestes polítiques continuen sent històricament vitals i rellevants per a les lluites d’avui. Tal com diu Demita Frazier, el fet de parlar de Combahee no vol dir ser nostàlgiques, sinó que en parlem perquè les dones negres encara no són lliures.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Keeanga-Yamahtta Taylor és escriptora, activista i professora d'Estudis Afroamericans a la Universitat de Princeton.

Comentaris

Com alliberar-nos: El feminisme negre i el Combahee River Collective

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau