Carta que Larsson va escriure a Gerry Gable

Carta que Larsson va escriure a Gerry Gable, redactor en cap de la revista Searchlight, per informar-lo de la seva investigació sobre la mort d’Olof Palme, una missiva que forma part de l’extensa documentació a què va tenir accés Jan Stocklassa, autor del llibre Stieg Larsson. El llegat.

Carta que Larsson va escriure a Gerry Gable

Carta que Larsson va escriure a Gerry Gable

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Carta que Larsson va escriure a Gerry Gable, redactor en cap de la revista Searchlight, per informar-lo de la seva investigació sobre la mort d’Olof Palme, una missiva que forma part de l’extensa documentació a què va tenir accés Jan Stocklassa, autor del llibre Stieg Larsson. El llegat.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Estocolm, 20 de març del 1986

Benvolguts Gerry i amics, L’assassinat del primer ministre suec, Olof Palme, és, sent completament franc, un dels crims més increïbles i sorprenents que mai hagi tingut el deure desagradable de cobrir.

«Sorprenent» en el sentit que la història, de cop i volta, es retorça i es capgira i constantment dona lloc a noves descobertes desconcertants, només per tornar a canviar davant del proper deadline. «Increïble» en el sentit de la magnitud de l’impacte polític, i crec que, per primera vegada a la història, un cap d’Estat ha estat assassinat sense que es tingui la més petita idea de qui n’ha estat l’autor. «Desagradable» —els assassinats sempre ho són, de desagradables— perquè la víctima era primer ministre, una persona genuïnament estimada i respectada a Suècia, independentment de si un era socialdemòcrata o (com jo mateix) no.

D’ençà que el telèfon va sonar a primeríssima hora del matí del dissabte 1 de març i el meu redactor en cap em va explicar que havien assassinat el primer ministre i em va manar que acudís immediatament a la redacció, el meu món ha estat un caos absolut. Tu mateix et pots imaginar en quina situació et trobaries si haguessis de cobrir l’assassinat de la senyora Thatcher i l’assassí hagués desaparegut sense deixar cap rastre.

I, després, l’impacte que ha provocat tot plegat. Aquelles primeres hores del matí del dissabte, mentre la notícia s’anava escampant per una Suècia endormiscada, em vaig creuar amb persones que, de manera espontània, sortien al carrer amb cares pàl·lides i compungides. A les redaccions dels mitjans de comunicació vaig veure periodistes de successos amb molts anys a l’esquena —homes i dones que havien vist de tot i moltes vegades— aturar-se de cop a mitja frase, inclinar-se cap endavant i posar-se a plorar.

S’escriuran molts llibres sobre això. Generalment, els autors d’un magnicidi solen ser arrestats o morts durant els primers segons o minuts després d’haver comès el crim. Aquests assassinats es consideren casos oberts i tancats. Però no aquest. tweet

Aquell matí em vaig sorprendre a mi mateix, de sobte, plorant. Va succeir quan em va assaltar la sensació desesperada de déjà vu i va fer que m’adonés que aquella era la segona vegada en menys de tres anys que havia perdut un primer ministre. El primer havia estat Maurice Bishop, de Grenada, un home que estimava, respectava i en qui confiava més que en la majoria. Una altra vegada, no.

Més tard, un cop tots vam poder deixar el dolor a un costat i el senyor Palme va ser enterrat… El moment en Carta que va enviar Stieg Larsson a Gerry Gable, escrita en anglès, el 20 de març del 1986. (Arxiu de Searchlight) què, de cop i volta, els periodistes ens adonem de l’enorme exemple de manual que representa aquell cas. Un assassinat misteriós. Quina història!

De vegades, el pas del temps sembla transformar-la en una novel·la de Robert Ludlum. Altres dies, fa més la impressió d’un d’aquells misteris d’Agatha Christie; només per tornar a mudar a una novel·la policíaca d’Ed McBain, salpebrada amb notes còmiques de Donald Westlake.

La posició del cos de la víctima, les connotacions polítiques, la cara desdibuixada de l’assassí, les especulacions, les pistes que no duen enlloc, l’arribada i la marxa de presidents i reis, el seguiment de vehicles, els rumors, els sonats i els típics «jo, això, ja ho sabia », les converses telefòniques, les trucades anònimes a la policia, les detencions i la sensació que tens quan creus que totes les peces estan a punt d’encaixar… Només per acabar en no res, en més confusió.

S’escriuran molts llibres sobre això. Generalment, els autors d’un magnicidi solen ser arrestats o morts durant els primers segons o minuts després d’haver comès el crim. Aquests assassinats es consideren casos oberts i tancats. Però no aquest. Aquí tenim un primer ministre que surt a fer una passejada nocturna amb la seva dona i sense cap guardaespatlles a quilòmetres de distància.

I tenim un assassí que, simplement, es fa fonedís. Vull dir, seriosament, que per on es comença una investigació amb, literalment, milers de sospitosos i ni una sola pista? Perdona la meva xerrameca inicial. Ni tan sols tenia la intenció de parlar de tot això. Anem al gra. Des del primer moment tenia pensat escriure’t sobre l’assassinat de Palme. He començat aquesta carta vuit o nou vegades i no l’he acabada mai. Per què? Ben senzill: perquè, abans de tenir temps d’acabar-les, es revelava algun detall sorprenent que feia que la història prengués un rumb completament nou i diferent.  Així que, constantment, em veia obligat a estripar el que havia escrit i a tornar a començar. Així que aquesta carta no és un article, sinó un intent de fer-te cinc cèntims del que són fets reals i el que és ficció en relació amb aquest crim. Després d’haver conviscut amb aquest assassinat vint-i-quatre hores al dia durant les darreres tres setmanes, em resulta molt difícil mantenir una certa distància respecte a aquesta qüestió, i, tenint en compte que aquest vespre és el vespre que fa la sensació que tota la investigació ha arribat a un carreró sense sortida, aquest resum es converteix igualment en la meva pròpia manera d’ordenar les idees i resumir la història. Probablement, si decideixes escriure alguna cosa sobre l’assassinat d’Olof Palme al pròxim número, aquest resum et podrà ser útil. Intentaré, només, apuntar-hi aquelles coses que poden ser rellevants. Per començar, què va passar i què sabem sobre l’assassinat?

Lloc on fou assassinat Olof Palme -Font: Wikipedia

Un parell de minuts després de les onze de la nit del 28 de febrer, Olof Palme va sortir del cinema Grand acompanyat de la dona i el fill gran. La decisió d’anar al cine havia estat presa en algun moment d’aquell divendres; Palme ho va comentar a un periodista cap a les dues del migdia, però els plans de la família no eren de domini públic.

Com solia fer habitualment, el primer ministre havia dit als seus guardaespatlles de la Policia de Seguretat, la Säpo, que no els necessitaria aquell vespre. Allò era habitual i tothom sabia que a Palme li agradava sortir a passejar tot sol en qualsevol moment del vespre, sempre que no tingués cap compromís o hi hagués motius per extremar les mesures de seguretat. Sigui com sigui, no queda clar si la Säpo estava al corrent dels plans del primer ministre per a aquell vespre o no. A l’exterior del cinema, Palme i la seva dona es van acomiadar del seu fill i van decidir tornar a peu cap a casa —el vespre era clar, amb la temperatura fresca habitual a Suècia—. Poc després de separar-se, per casualitat, el noi va mirar cap enrere i li va cridar l’atenció un home que estava seguint els seus pares. Més tard va descriure com anava vestit. La descripció encaixa amb la de la roba que duia l’assassí, però no va ser capaç de veure-li la cara. Un altre testimoni es va creuar amb el primer ministre  dos minuts més tard i es va aturar quan li va passar pel costat. Posteriorment va explicar que un home seguia la parella i va afirmar també que li va semblar que dos homes més caminaven per davant de Palme. Li va fer la impressió que tots plegats anaven junts, així que va deduir que els tres desconeguts formaven part del servei de seguretat del primer ministre.

El primer ministre i la seva dona van baixar per Sveavägen, van travessar el carrer per mirar els aparadors i després van continuar caminant. A la cruïlla de Sveavägen amb Tunnelgatan, l’assassí es va acostar al primer ministre i li va disparar una bala del calibre 357 Magnum a l’esquena.

Segons la hipòtesi en què ara mateix està treballant la policia, tot els indicis apunten que l’assassinat ha estat obra d’un professional. Sembla que la premsa també hi està d’acord, encara que amb certes reticències. L’assassí només va disparar un tret, però l’arma lleugera que va utilitzar és una de les més potents del món. Qualsevol persona entesa en la matèria sap els efectes devastadors que una sola bala pot provocar. Posteriorment s’ha comprovat que el projectil va penetrar pel mig de l’esquena del primer ministre, li va segar la columna vertebral, li va destrossar els pulmons, li va esquinçar la tràquea i l’esòfag, i després va deixar un orifici de sortida prou gros per llançar-li un barret a dins. La mort va ser instantània, o potser es va produir un parell de segons més tard. La bala va canviar de trajectòria, tot i no estar dissenyada perquè es fes miques, i era blindada per poder travessar, si calia, una armilla antibales.

L’assassí va disparar un segon tret a la Lisbet, la muller d’Olof Palme, però clarament sense la intenció de matar-la. El projectil li hauria impactat a l’espatlla si la dona no hagués aconseguit girar-se de pressa. Amb això, la bala va penetrar per una de les espatlles de l’abric i va sortir per l’altra, i només li va provocar cremades de poca consideració. A partir d’aquesta informació, es pot especular molt sobre el grau de professionalitat de l’autor. Alguns apunten que el tret tenia la intenció de matar la dona, però que l’assassí era un amateur i es va posar nerviós. D’altres sostenen que aquesta dada més aviat prova que l’assassí era un professional i que la segona bala només tenia la intenció d’espantar la Lisbet i, així, evitar que perseguís l’autor del crim.

El conjunt de la informació recopilada va portar la policia a la teoria que l’assassinat havia estat una execució minuciosament planejada i duta a terme per un grup. Tanmateix, oficialment no ha donat a entendre de quina mena de grup o de persones es tracta. tweet

Un cop perpetrat l’assassinat, el criminal hauria fugit seguint el que sembla una ruta d’escapatòria ben planejada: amunt per les escales que hi ha al final del carrer Tunnelgatan, cosa que feia impossible perseguir-lo amb cotxe. El que he explicat fins a aquest moment és informació contrastada i en línia amb la versió oficial de la policia. Però ara comencen a acumular-se els problemes. Diversos testimonis han aportat versions vagues, sovint contradictòries. La descripció més habitual de l’assassí, i, per tant, la que probablement és la més correcta, fa així: un home blanc d’entre trenta i quaranta anys, d’altura mitjana i espatlles amples. Anava vestit amb una gorra grisa a l’estil Andy Capp, amb orelleres abatibles; duia un abric fosc fins a la cintura i pantalons també foscos. Diversos testimonis expliquen que portava una petita bossa de mà amb corretja de la mena que es fan servir per dur-hi, per exemple, diners o el passaport.

La informació següent es pot corroborar mitjançant diversos testimonis:

1. Lars, un jove de vint-i-cinc anys, es va creuar amb l’assassí al final del carrer Tunnelgatan, però sense que aquest el veiés, ja que el va observar mentre cada u passava per un costat d’unes casetes d’obra. En Lars va dubtar un segons cabdals —menys d’un minut— i després va decidir seguir el criminal a peu. En aquell moment no sabia que la víctima era el primer ministre. Corrent, va seguir el mateix camí per on havia fugit l’assassí, es va enfilar pels vuitanta-sis graons de les escales, però, quan va arribar al capdamunt, l’autor del crim havia desaparegut sense deixar cap rastre. Instintivament, en Lars va continuar pel carrer David Bagares gata, on un quart d’hora més tard es va topar amb…

2. Una parella que se li acostava passejant. En Lars els va preguntar si havien vist un home que corria a tota velocitat i la parella li va confirmar que s’havien creuat amb algú feia cosa de mig minut i que l’individu havia continuat carrer avall. En Lars estava perplex —va explicar més tard— pel fet de no haver aconseguit tornar a veure l’assassí, ja que no li portava un avantatge gaire considerable.

3. Un quart testimoni, el nom del qual no ha estat revelat, però que es coneix amb el nom de Sara, va aparèixer l’endemà al matí amb informació nova. La Sara, que té vint-i-dos anys i és pintora especialitzada en retrats, caminava pel carreró Smala gränd, prop de David Bagares gata, a l’hora de l’assassinat. A mig passatge es va creuar amb un individu que encaixa amb la descripció general del criminal. A la Sara li va fer la impressió que l’home tenia pressa, però quan es van creuar va vacil·lar un parell de segons. Més tard, quan la Sara va arribar a casa, va engegar la ràdio i va sentir la notícia de l’assassinat. Immediatament va connectar el crim amb l’home amb qui s’havia creuat i es va asseure a fer-ne un retrat. Posteriorment, aquell dibuix va servir de base a la policia per crear el retrat robot de l’assassí.

Aquests quatre testimonis, escollits entre més de deu mil pistes i informacions, es consideren creïbles i d’un valor incalculable.

4. Un cinquè testimoni —que no es considera tan creïble— és un taxista que s’esperava dins del seu vehicle, al carrer Snickarbacken, quan va veure un home que passava per davant del taxi a tota velocitat i, després, d’una revolada pujava a un Passat de color blau marí o verd que semblava que l’estava esperant. El vehicle es va allunyar d’allà ràpidament.

El carrer Snickarbacken és a tocar de Smala gränd i és plausible que el que va veure el taxista tingués alguna relació amb la via d’escapatòria de l’assassí, però es plantegen uns quants interrogants. El testimoni sosté que tot plegat va ocórrer entre deu i quinze minuts després de l’hora establerta de l’assassinat, però només se’n tarden entre tres i quatre a recórrer aquella distància corrent. A més, el taxista també apunta en el seu testimoni un carrer equivocat que va a parar a Snickarbacken; no pas Smala gränd, sinó un altre de completament diferent.

Malgrat això, tota la informació recollida indica que l’assassí sí que va passar per davant del taxista i la policia creu que el testimoni devia estar fent una capcinadeta i que per això es va confondre quan es va fixar en l’hora. Sigui com sigui, la informació que el taxista va aportar ha resultat en una ordre de crida i cerca d’àmbit estatal d’un Passat verd o blau marí, especialment tenint en compte que ha estat capaç de brindar part, però no tota, de la matrícula del vehicle en qüestió.

Olof Palme – Font: Wikimedia Commons

El conjunt de la informació recopilada va portar la policia a la teoria que l’assassinat havia estat una execució minuciosament planejada i duta a terme per un grup. Tanmateix, oficialment no ha donat a entendre de quina mena de grup o de persones es tracta. Una primera pregunta crítica: Què hauria passat si el primer ministre no hagués tornat a casa a peu, sinó que hagués agafat el metro amb el seu fill i, així, mai no hagués passat pel lloc perfecte per cometre el crim? Si realment estava tan ben planejat, l’assassí s’hauria vist obligat a cancel·lar el magnicidi o, com a mínim, a disposar de més vehicles per a la fugida i/o més còmplices. Com he dit, hi ha testimonis que han aportat informació que encaixa amb aquesta segona versió. (Atenció, tant la policia com la premsa han posat molt en dubte aquests testimonis i pocs d’aquests semblen versemblants.)

1. Un home que passava per Tunnelgatan a l’hora de l’assassinat, però en sentit contrari per l’altre costat de Sveavägen, es va creuar amb dos homes de mitjana edat que s’allunyaven a tota velocitat del lloc on s’havia produït el crim.

2. Dos testimonis més confirmen aquesta informació, ja que van veure dos homes que giraven pel carrer Drottninggatan i se separaven.

3. Un quart testimoni explica que va veure un home acostar-se-li corrent per Drottninggatan un o dos minuts més tard. Després, l’home va quedar-se quiet de cop i volta, i va fer un senyal amb la mà a un cotxe, que es va aturar i el va recollir, abans d’«allunyar-se d’allà a tota velocitat».

En aquest punt, la investigació ha quedat encallada. Per descomptat, hi ha una quantitat ingent de pàgines i informes, però res que es pugui afirmar amb rotunditat que tingui a veure amb l’assassinat. Un atzucac. Punt final. La majoria de la informació aportada fins ara es va poder corroborar durant el primer dia o dos dies (o fins i tot els primers minuts) després del crim. Passat aquest temps, ha seguit un període de confessions de tocats de l’ala i gent que es declarava ser l’autora del crim, un grapat de testimonis menors o gens fiables i —és clar— tot de trucades anònimes donant informació.

Quan es produeix un atemptat terrorista, almenys a Occident, les organitzacions responsables acostumen a atribuir-se el crim d’una manera convincent en un marge de temps de poques hores. En aquest cas no es va produir res de semblant.

Entre els grups que han intentat penjar-se la medalla de l’assassinat n’hi ha de tota mena, des de Commando Christian Klar, Holger Meins o Ustasja fins a diversos grupuscles d’extrema dreta i neonazis. Cap d’aquests no és creïble.

Després de l’assassinat, durant uns quants dies, Suècia es va convertir en un país en estat de setge: es van tancar els aeroports, els controls de duanes es van endurir, es van escorcollar ferris i ports. (Evidentment, totes aquestes mesures no serveixen de res, ja que un assassinat ben organitzat va acompanyat d’un pla de fugida igualment ben pensat.)

Tres dies després de l’assassinat es va detenir un agent de policia sospitós d’estar involucrat en l’assassinat, un sonat d’extrema dreta conegut per passejar-se amunt i avall armat i que tenia una coartada feble. Però dos dies més tard el van deixar en llibertat i la policia va comunicar que l’home no tenia res a veure amb la mort del primer ministre.

Atac feixista a una placa en record de Palme – Wikipedia

Posteriorment, poc més de deu dies després del magnicidi, es va arrestar un altre individu, acusat de col·laboració en l’assassinat. El noi va ser identificat com a Victor Gunnarsson, de trenta-tres anys, i s’ha comprovat que és membre del Partit Europeu del Treball (EAP, en les sigles en suec).

Durant gairebé vint-i-quatre hores, aquella història semblava realment prometedora, especialment quan la policia va emetre un comunicat en què manifestava que havia trobat l’assassí. (Fins i tot es va canviar la manera de referir-se al sospitós, ja que es va passar de «col·laboració» a «autoria».) En Victor tenia unes quantes coses que li jugaven en contra:

—Resulta evident que es tracta d’un sonat d’extrema dreta amb una obsessió documentada envers el primer ministre, que diverses vegades ha expressat que «li haurien de clavar un tret», i que també és conegut per haver seguit Palme en actes de campanya i manifestacions.

—Es trobava a les proximitats del lloc del crim en el moment que es va perpetrar l’atemptat mortal. Diverses fonts sostenen que era al mateix cinema que el primer ministre.

—No pot explicar on es trobava i, pel que sembla, ha mentit a la policia quant a certs aspectes cabdals.

—Té una gorra grisa i un abric que s’assembla al de l’assassí.

—Com a treballador de diverses empreses de seguretat privada, ha rebut formació en l’ús d’armes i sap com utilitzar un revòlver.

—Un testimoni l’ha identificat com l’home que va intentar aturar un cotxe per pujar-hi immediatament després de l’assassinat, en un carrer que creua Tunnelgatan.

—Va ser vist entrant en un cinema aproximadament entre deu i dotze minuts després dels trets, però mitja hora després que la pel·lícula hagués començat.

—És conegut per mantenir contactes amb un grup religiós, antisemita i d’extrema dreta encara no identificat, amb seu a Califòrnia, lloc on ha viscut durant diversos períodes de la seva vida.

Tenim un primer ministre mort i un assassí que ha desaparegut sense deixar rastre. Entre les diverses hipòtesis que corren, hi ha la possibilitat que en el crim hi hagi involucrats interessos sud-africans. La Comissió Palme, dins la qual el mateix Palme era una figura central, havia engegat una campanya en contra de les empreses armamentistes que feien negocis amb el règim de l’apartheid. tweet

Durant un dia sencer, el país sencer va girar els ulls cap a l’EAP; jo mateix he escrit diversos articles sobre aquesta organització, i feia la impressió que finalment el cas s’aclariria.

Però després, poques hores abans que passés a disposició del jutge, la policia va deixar anar Gunnarsson. Per què? Bé, doncs perquè el testimoni, el que havia sostingut que el sospitós havia intentat aturar un cotxe just després de l’assassinat, de cop i volta ja no assenyalava Gunnarsson amb la mateixa seguretat d’abans.

Cosa que ens du fins al dia d’avui. Avui, la policia ha cancel·lat la roda de premsa diària perquè no tenia cap informació nova per aportar. Un atzucac. Una reflexió: és molt probable que Gunnarsson torni a ser detingut. El fiscal diu que no tenen res contra ell, però que encara és una figura molt interessant.

Això és tot el que es pot dir fins avui. Evidentment podria continuar dues-centes pàgines més amb especulacions de tota mena —com he dit, s’escriuran un munt de llibres sobre aquest cas (potser fins i tot n’hauria d’escriure un, jo)—, però no hi ha gaire res més amb prou substància.

Tenim un primer ministre mort i un assassí que ha desaparegut sense deixar rastre. Entre les diverses hipòtesis que corren, hi ha la possibilitat que en el crim hi hagi involucrats interessos sud-africans. La Comissió Palme, dins la qual el mateix Palme era una figura central, havia engegat una campanya en contra de les empreses armamentistes que feien negocis amb el règim de l’apartheid.

Entre les especulacions apareix també el Partit dels Treballadors del Kurdistan (el PKK), que ha dut a terme com a mínim tres assassinats polítics a Suècia els darrers dos anys. Fins ara, els crims s’han dirigit contra traïdors dins la pròpia organització, però una idea estesa (i força racista) sosté que són els culpables del magnicidi. Per què? Bé, doncs, perquè la seva seu a Estocolm es troba al carrer David Bagares gata, el carrer on va desaparèixer sense deixar rastre l’assassí. (Per contra, aquesta teoria omet la pregunta sobre si un assassí seria prou estúpid per sortir corrent i amagar-se al quarter general de la seva pròpia organització, situada a dos minuts del lloc del crim.) Sigui com sigui, aquests són els antecedents. Si apareix res de nou, et puc trucar per telèfon si vols que te’n faci un informe, i sempre pots fer servir aquesta informació com a base per a un article.

Adjunto una foto de Gunnarsson, però recorda: el seu advocat té la intenció de demandar les revistes i els diaris estrangers que la publiquin (jo vaig ser un dels periodistes que va aconseguir-ne una imatge, cosa que em  va proporcionar un gran ressò en mitjans de comunicació europeus, abans que l’individu fos deixat anar en llibertat).

Bé, cuida’t.

Stieg

Imatge de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Carta que Larsson va escriure a Gerry Gable

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa