L’anatomia de la secta

(…)

La secta s’autocol·loca en un alt nivell (molt per sobre de la classe obrera) i es sosté sobre una base escassa, ideològicament selectiva (i, habitualment, externa a la classe obrera). Proclama el seu caràcter obrer basant-se en les seves aspiracions i en la seva orientació, no en la seva composició social ni en la seva forma de vida. Comença llavors a intentar arrossegar la classe obrera al seu nivell, o fa una crida a aquesta classe obrera perquè l’assoleixi. Des de dins de les seves fronteres orgàniques, envia a l’exterior a exploradors perquè contactin amb la classe obrera, i a missioners que converteixin a dos aquí i a tres allà. La secta s’imagina convertida algun dia en un partit revolucionari de masses, ja sigui per un creixement gradual, per la unitat amb dues o tres sectes més o potser gràcies a algun procés d’entrisme.  Marx, per contra, opinava que els elements d’avantguarda havien d’evitar, per davant de tot, la creació de murs orgànics entre ells i el moviment de classe. La tasca no era elevar fins al «Programa complet» a dos treballadors aquí i a tres allà (i menys encara a dos estudiants aquí i a tres intel·lectuals allà), sinó buscar les palanques que puguin servir per a impulsar a tota la classe, o a sectors d’ella, cap a nivells més elevats, tant en l’àmbit de l’acció com en el de la política.

La mentalitat de secta veu la seva santificació únicament al Programa complet, precisament allò que la separa de la classe obrera. Si, déu no ho vulgui, alguna de les seves consignes comença a fer-se popular, immediatament s’espanta: «Alguna cosa ha d’estar passant. Hem d’haver capitulat davant algú» (no és una caricatura, sinó la propia vida). L’enfocament de Marx era tot el contrari. La tasca de l’avantguarda era precisament posar en marxa consignes que poguessin ser populars al nivell real aconseguit per la lluita de classes en un moment determinat, posant en moviment al major nombre de treballadors possible.

Això significa actuar sobre un tema i en una direcció, anant per un camí que portarà al conflicte amb la classe capitalista i el seu Estat, així com amb els seus agents, incloent-hi els «lloctinents obrers del capitalisme» (els seus propis líders).

La secta és una versió en miniatura del futur partit revolucionari, un «petit partit de masses», una edició microscòpica del partit de masses encara inexistent. Més ben dit, això és el que la secta pensa de si mateixa o intentar ser.

El seu mètode orgànic és el mètode del «com si»: actuem com si ja fóssim un partit de masses (en un grau minúscul, naturalment, d’acord amb els nostres recursos), perquè aquest és el camí per a convertir-nos en un gran partit de masses. Publiquem un diari per als treballadors, igual que si fóssim un partit obrer, i si no podem publicar un diari, com faria un veritable partit de masses, almenys podrem publicar un setmanari o bisetmanari per a esgotar els nostres recursos; això farà de nosaltres un petit (irreal) partit de masses (però aquesta façana només és autoilusoria, ja que fins i tot si aconsegueix enganyar algun treballador, aquest s’adonarà aviat del poc que hi havia darrere). Construïm un partit «bolxevic» sent «disciplinats» com a bons bolxevics (així, sobre la base d’una falsa noció de la disciplina «bolxevic», apresa dels enemics del leninisme, la secta és «boltxevitzada» convertint-se en una camarilla que es petrifica i es contrau, i que substitueix els vincles de la cohesió política per les anelles de ferro necessàries per a maneter unides les fustes d’un barril que es desfà).

Hi ha una fal·làcia fonamental en la idea que el camí de la miniaturització (imitant un partit de masses en miniatura) és el camí cap al partit revolucionari de masses. La ciència prova que l’escala en la qual viu un organisme viu no pot canviar-se arbitràriament: els éssers humans no poden existir a l’escala dels lil·liputencs o els brobdingagencs, perquè els seus mecanismes vitals no podrien funcionar. Les formigues poden carregar 200 vegades el seu propi pes, però una formiga que mesurés sis peus no podria aixecar 20 tones, fins i tot encara que pogués existir d’alguna forma monstruosa. En la vida organitzativa, això també és cert. Si s’intenta crear una miniatura d’un partit de masses, no s’aconsegueix un partit de masses miniaturitzat, sinó un monstre.

La raó bàsica és la següent: el principi vital d’un partit revolucionari de masses no és simplement el seu Programa complet, que pot copiar-se sense més que un activista mecanògraf i pot ser ampliat o reduït com un acordió. El seu principi vital és la involucració integral com una part del moviment de la classe obrera, la seva immersió en la lluita de classes no per la decisió d’un Comitè Central, sinó perquè viu en ella. Aquest principi vital no pot imitar-se o miniaturitzar-se; no es redueix com un dibuix animat ni s’encongeix com una camisa de llana. Com una reacció nuclear, aquest fenomen es produeix únicament quan existeix una massa crítica, per sota de la qual el fenomen no és menor, sinó que desapareix.

Llavors, en què pot imitar la pretesa miniatura a un partit de masses? Només en la vida interna (una part d’ella i en certa mesura), però aquesta vida interna, mecànicament traslladada, és ara aliena a la realitat que regeix en un veritable partit de masses. Si separem els intestins d’un lleó del seu cos, el que obtenim en realitat és… budells. Per aquest motiu la vida interna d’una secta tendeix a ser un exercici d’irrealisme, de simples façanes, d’imitacions rituals.

Així, com a l’única cosa que té a l’abast de la seva ritualitzada paròdia és la vida interna del partit de masses, la mentalitat de camarilla només es troba a gust a la vida interna. Més enllà d’aquesta vida interna, la dura realitat d’aïllament i impotència es fa insuportable, al no assemblar-se el més mínim a la vida exterior d’un partit de masses. La vida interna de la secta deixa de ser un mal necessari per al desenvolupament de les seves activitats públiques i passa a convertir-se en un gratificació substitutiva.

A l’obrer que és membre d’un partit de masses li fa nosa la necessitat de dedicar molt de temps a les reunions de les organitzacions del partit o de les seves fraccions, fins i tot quan és prou bon marxista com per a comprendre que aquestes coses són necessàries. La mentalitat de la secta, per contrast, només es troba còmoda i satisfeta en aquestes activitats subterrànies, amb les quals pot gaudir-se adequadament de la xerrameca revolucionària, mentre que una reunió sindical és considerada com una llauna.

(…)

Què volem fer?

Si ens abstraiem de les peculiaritats nacionals, de temps i lloc, així com de les condicions específiques en les quals es va desenvolupar l’activitat organitzativa de Lenin, podem dir que la laboriosa formació de la tendència bolxevic va aconseguir tres coses al llarg del temps, tres coses que, al meu entendre, poden aplicar-se gairebé en qualsevol cas i que certament s’apliquen al que nosaltres estem obligats a fer.

El procés de formació de la tendència bolxevic va crear un cos de doctrina, un cos de literatura política que va expressar un determinat tipus de socialisme revolucionari; va formar quadres obrers i militants al voltant d’aquest nucli polític; va establir la presència del seu «tipus de socialisme» dins la política d’esquerres, amb un nom i fisonomia propis. Això resumeix també les nostres tasques.

No tenim cap necessitat de preveure o predir exactament com es formarà el partit revolucionari del futur. Però els resultats només poden ser favorables si aquestes tres tasques es realitzen. Si tenim aquestes tasques presents, certes activitats adquireixen una prioritat i importància diferents. Per exemple, per a les sectes la tasca editorial és una activitat entrd’e altres, a la qual no donen una prioritat destacada. Tendeix a ser desplaçada fins a l’últim lloc de l’agenda, amb una sola excepció: la publicació d’un òrgan «de masses», que tendeix a prendre tal prevalença que amb prou feina pot fer-se cap altra cosa. Des del nostre punt de vista, aquesta és una greu equivocació a l’hora d’establir les prioritats. La creació (publicació i distribució) d’un cos bàsic de literatura és la tasca d’un centre polític de la qual depèn tota la resta. És el mitjà principal per al fi desitjat. La tasca primera d’aquesta literatura és fer possible la formació dels quadres, oferir l’aliment polític que permetrà el desenvolupament d’aquests quadres, la qual cosa resultaria impossible en cas de faltar aquest fons literari.

Evidentment, aquests quadres es desenvoluparan localment. Un centre polític té un avantatge enorme sobre el Comitè Nacional o el Comitè Central d’una secta que emet directives, tesis, expedients disciplinaris, etc. al seu micro-imperi de mini-sucursals. Les relacions d’un centre polític amb clubs locals, grups socialistes o sindicals, grups de treballadors i activistes individuals poden ser infinitament variades i flexibles. Però les relacions d’una secta es dicotomitzen en dos tipus: amb els membres de l’organització, una relació regida pels estatuts; amb els no afiliats, una relació obstaculitzada per una barrera organitzativa. Després d’un primer període en el qual haurem de fer una gran feina de preparació, apostem per una implicació molt més gran amb els quadres locals, però basada en una relació diferent, que ofereix noves possibilitats.

No pretenc amb aquest article explicar el nostre programa per als propers sis mesos. Ja identifiquem molt més del que podem entomar. I això és només el començament; ja ho estarem fent prou bé si aconseguim posar-nos en marxa en un any.

Hem de tenir perspectiva a llarg termini. No es tracta d’un pla del tipus «faci’s ric en 10 dies», sinó el contrari: una línia de preparació per al futur que només pot donar fruits reals a llarg termini. Hauríem de pensar com a mínim en un Pla Decennal (…) Ens hem passat l’última dècada en dos atzucacs. Si, al final dels anys 70, hem aconseguit assolir una sèrie important de fites en la realització de les tres tasques bàsiques enumerades anteriorment, haurem fet els primers passos apreciables cap a l’objectiu de crear d’un partit revolucionari.