Ja fa més d’una dècada des de que l’actual moviment per l’habitatge va començar a caminar al nostre territori. Des del naixement de les PAH’s al 2008, el seu boom entre 2011 i 2015 i el naixement del Sindicat de Llogateres i dels sindicats d’habitatge i de barri a partir de 2015 arreu de ciutats i comarques dels Països Catalans, tot passant per fites com el Congrés d’Habitatge de Catalunya al novembre de 2019. Durant aquests anys, el moviment ha sabut desplegar apostes estratègiques més enllà de l’estricta defensa de les cases, sent les estructures populars una de les millors mostres de com caminar cap a una visió holística del conflicte social.

Arribats a 2022, i passada una conjuntura de pandèmia que ha esdevingut en l’enèsima crisi capitalista, ens trobem amb un moviment per l’habitatge en reflux. Tant per factors objectius com la cada vegada major derrota de la classe treballadora, com per factors subjectius com els propis límits d’un actuar movimentista. Així doncs, i com passa en tots els moviments socials, l’estat actual de la classe treballadora i la conseqüent correlació de forces en la que ens trobem ens està impedint eixir de l’atzucac que significa el movimentisme.

És just en aquesta tessitura on venim a presentar públicament la nostra aposta política. Com és sabut per totes, des de fa anys, Endavant ha participat activament en la construcció del moviment per l’habitatge. Tanmateix, des de fa temps que dins de les nostres organitzacions pensem i debatem sobre quines son les millors estratègies i les millors tàctiques per fer de la lluita per l’habitatge part d’un moviment revolucionari que contribuïsca a acabar amb el capitalisme i a emancipar a la nostra classe.

En aquest sentit, donarem compte del nostre posicionament respecte de diversos aspectes sobre els quals hem fet balanç. Des del recent recorregut històric del moviment, passant pel marc econòmic i financer en què s’encaixa, el paper d’aquesta lluita dins l’estratègia de la unitat popular, el subjecte polític a qui s’adreça, l’aposta estratègica de les estructures populars, el paper de la dona treballadora en la lluita per l’habitatge, l’aposta estratègica del conflicte col·lectiu, i fins a qüestions com els límits actuals de l’organització local. Els dissabtes 11 de juny a València i 2 de juliol a Barcelona exposarem part d’aquest contingut mitjançant diverses ponències.

La nostra proposta ve a sumar esforços i a donar solucions a l’actual situació d’estancament o reflux del moviment per l’habitatge partint de la detecció dels seus límits. Com hem dit, hi ha factors externs que actualment no tenim la capacitat de controlar, però hi ha de factors interns que hem d’entomar per donar un salt qualitatiu i avançar. És concretament el movimentisme una de les majors limitacions. El movimentisme és la forma actual que pren el reformisme en la lluita per l’habitatge. És la pràctica política que desenvolupa la classe treballadora -de forma conscient o inconscient- però que està al servei dels interessos de la burgesia, en el sentit que en cap cas qüestiona la propietat privada de l’habitatge. Per tant, és imprescindible entendre i saber descriure la naturalesa d’aquestes tendències per poder combatre-les.

La manera en la qual s’expressa el movimentisme és molt diversa: havent tendències a favor i en contra de la lluita institucional, altres que aposten per la lluita únicament local, altres que aposten per la lluita sectorial, algunes que aposten per la convergència de fronts de lluita, etc. Tot i així, el que les uneix, ho diguen explícitament o no, i fins i tot, a vegades diguen el contrari, és que el seu objectiu no és constituir un poder polític propi que puga disputar l’hegemonia a la burgesia. Sinó forçar a la burgesia a fer concessions, més o menys ambicioses, per a millorar les condicions de vida de les treballadores.

Aquestes tendències es donen al sí del moviment per l’habitatge —com en moltes altres lluites— per una falta de concreció ideològica i estratègica i —per acció o omissió— per falta d’inserir les lluites parcials i econòmiques dins d’una estratègia més ampla de disputa i presa del poder a la burgesia. Cal que entenguem que la qüestió de l’habitatge és un problema estructural que es fonamenta en les lleis del mode de producció capitalista i que, per tant, la seua superació sols serà si som capaces de desenvolupar un procés revolucionari que qüestione i supere les relacions socials capitalistes —de producció i reproducció—. Això és, una estratègia integral que inserisca totes les lluites parcials baix les mateixes lògiques de disputa del poder burgès, on cada reforma guanyada siga un pas en l’acumulació de forces del nostre moviment, on cada parcel·la de disputa al poder (des dels espais sota control popular fins a totes les estructures populars) siga inserida en unes noves formes de relacions no capitalistes amb capacitat de reproducció pròpia.

No sols ens trobem amb les limitacions assenyalades i d’altres que no hem mencionat, sinó que també hem de valorar positivament les potencialitats amb les que compta el moviment per l’habitatge per obrir el camp de possibilitats cap a la transformació total de la realitat a la qual ens hem referit. L’actual lluita per l’habitatge és també un dels majors espais on contribuir a la construcció de la classe treballadora mitjançant les comunitats en lluita que forgem en cada conflicte col·lectiu i en cada rereguarda de les estructures populars. És també un àmbit idoni on socialitzar el programa revolucionari de disputa del poder i on poder demostrar l’efectivitat de l’organització de les treballadores.

Si som capaces de superar les limitacions i sumar les potencialitats que es donen al moviment per l’habitatge, podrem fer d’aquesta lluita una trinxera més en la lluita per la superació de la societat de classes. Fem avançar el moviment per l’habitatge, superem el movimentisme!

Foto de portada: Mobilització de la PAH i el Sindicat de Barri de Carolines (Alacant) contra la SAREB (en la pàgina següent)