Més enllà de la globalització, la financerització, la desregulació, la digitalització, la precarització, l’empobriment o el deute, diversos autors es mostren preocupats per l’aparició de trets de servitud i neo-feudalització. Ja des d’André Gorz qui, ben entrats els anys 80 del passat segle parlava dels nous servents, a autores reconegudes com Danièlle Linhart, Wendy Brown o Mariana Mazzucato, que més recentment han donat importància a qüestions com la subordinació o el feudalisme digital.

En aquest panorama, el text de Durand aborda d’una forma sistemàtica la relació entre el que es denomina neo-feudalisme i l’economia digital, les TIC, IA, algorismes, etc. Els quatre capítols que són el nucli d’aquesta obra són prou explícits sobre l’objectiu de l’autor i del seu avanç per a arribar fins ell: misèria de la ideologia californiana; de la dominació digital; els rendistes de l’intangible; la hipòtesi tecno-feudal. La idea arrenca d’un llibre de Loyd Blankenship, hacker i dissenyador de jocs de rol que el 1990 proposa un futur cyberpunk («GURPS Cyberpunk») al qual  els senyors feudals són substituïts per les grans corporacions «el poder de les quals excedeix el dels Estats i es constitueixen en forces socials dominants». Com en la societat feudal en la qual el senyor i els seus cavallers «protegien» a canvi de la servitud i la lleialtat més absoluta, els monopolis transnacionals ofereixen un intercanvi de caire similar a canvi de la «lleialtat» d’accionistes, treballadors, clients i creditors. La clau és la dependència, però hi ha diferències substancials. La societat feudal està arrelada en el territori i els seus vincles socials subjectes a una certa economia moral afavoridora de l’esmentat intercanvi, bàsicament extractiu. La societat tecno-feudal és una societat líquida, digital, no té territori fix, la corporació pot exigir lleialtat; no obstant això, tot el que ofereix està subjecte a risc i incertesa; pot enriquir-se sense producció, només amb especulació o créixer disminuint ocupació; l’intercanvi virtual afavoreix la relació anònima, impersonal.

Un altre element important que introdueix l’autor és la ideologia. La religió en la societat feudal és el ciment que uneix als tres ordres (oratores, bellatores, lavoratores); el neoliberalisme podria ser l’engrut del neo-feudalisme. No obstant això, l’autor específica que la «ideologia californiana», és una «hibridació de la contracultura hippie [Steward Brand per exemple] … i l’adhesió entusiasta als principis del lliure comerç»; és a dir, el neoliberalisme sumat a l’esperit do-it-yourself (fes-ho tu mateix). Tot això lubricat per una tecnologia que afavoreix l’obertura de nous mercats no materials com són la informació, el coneixement i les dades. De les ideologies hippies i hereves del seixanta-vuit, l’autor en remarca les concomitàncies amb la variant californiana: l’atac a l’organització burocràtica, que aporta massa certitud i estabilitat i, sobretot, normes i regulacions; la lloa a l’espontaneïtat, el «llibertarianisme» a la Ayn Rand; la deslegitimació de les polítiques socials dels governs que, sota la consigna d’inversions públiques i beneficis privats, han de dedicar-se a alliberar els mercats; i la innovació que,en la mesura en què genera propietat, ha de ser privada, encara que hagi implicat inversió pública. En fi, destrucció creativa, consens de Washington, drets de propietat, etc., que donen lloc a una dinàmica d’embogida acceleració de l’enriquiment i l’empobriment, d’entronització de l’emprenedor creatiu i autònom «fet a si mateix», i a una capacitat de monopoli, incorporació i domini desconeguts fins avui en la seva dimensió global: fusions i adquisicions, recompra d’accions pròpies, empreses big tech i financeres de la mà, controlant present i futur del treball (flexibilitat) i de la vida (precarització).

Aquesta és la misèria de la «ideologia californiana», segons Durand, el control omniscient sobre el treball augmenta la dependència i subordinació dels treballadors; augmenta la desqualificació i la desprofessionalització. La individualització i el foment de la competència entre els treballadors afebleix la seva acció col·lectiva i, tot això, disminueix el seu poder negociador de salaris i condicions d’ocupació i treball. La reducció dels salaris directes i el qüestionament dels indirectes (benestar, serveis públics), enfront de les rendes estratosfèriques de CEO’s i directius. La innovació tècnica, es dissocia de la producció, la productivitat, el creixement i, a la fi, de la societat. Terrible paradoxa. Diu l’autor, «la història de Silicon Valley, i més en general, del desenvolupament tecnològic als Estats Units és absolutament indissociable de la intervenció pública» i, no obstant això, «l’esperit start-up» va deixar pas a la depredació dels monopolis privats. L’oda a l’autonomia i a la creativitat individual desemboca en eines de gestió informatitzades que exacerben la subordinació salarial, i la concentració de beneficis en alguns pocs «guanyadors» dona pas a atresorar els nous coneixements, obstaculitzant la innovació i, sobretot, genera una legió de «perdedors».

La ideologia californiana i el sentit comú neoliberal, malgrat la seva potència legitimadora, també tenen esquerdes, de manera que la influència i el consens basats en la confiança i la lleialtat deixen pas a l’altre braç de l’hegemonia: la dominació autoritària. Cita Durand a Habermas que, el 1962, va llançar la hipòtesi de la «re-feudalització de l’esfera pública», un ciutadà disminuït i degradat a simple consumidor, un estat i les seves institucions al servei d’un mercat fantasmal, sota la boira del qual s’amaguen els interessos i accions de les grans corporacions. El vell colonialisme de les nacions industrials sobre el tercer món ha donat pas a un neocolonialisme global de les grans corporacions. «Feudalisme digital», «apropiació massiva de dades», «vigilància, dependència, captura»…tecno-feudalisme.

Cada plataforma digital és propietària de la seva porció de territori al ciberespai —cita Durand a Indy Johar—, d’on el seu senyor-CEO rep els tributs dels súbdits (no necessàriament a canvi de res). Tot el que pot ser digitalitzat és nou territori per conquerir; pura extracció indissimulada (per alguna cosa es parla de mineria de dades). Com si ens moguéssim en l’escenari imaginat en la novel·la de ciència-ficció de Kornbluth i Pohl, Els mercaders de l’espai (Pòrtic, 1987), la qüestió no és crear nous productes, sinó que «el desafiament és crear mercat per a la publicitat», tot s’hi val per a la fidelització del client.

Aquests nous mons del ciberespai requereixen noves formes de dominació que garanteixin el flux de dades. L’autor cita el concepte de «governamentalitat de l’algorisme» que pretén augmentar la certesa dels estrateguess corporatius a canvi d’augmentar la incertesa i el risc de ciutadans i Estat. Un estat que, al final, paga els deutes generats pels experiments del conglomerat financer-tecnològic. Sobrevola Durand pels mons d’Amazon (personalització de l’experiència), Google (empresa de publicitat), Facebook (retrat robot dels seus usuaris), mostrant l’expansió d’un capitalisme de la vigilància que augmenta més, si cap, la distància entre la llibertat real i la llibertat formal.

Internet és un laboratori social, polític, econòmic en el qual s’experimenta, es controla i s’aleatoritza. El problema no és l’atac a l’autonomia i la llibertat de l’individu, sinó als mateixos fonaments de la societat; la necessària solidaritat de la qual ens va parlar Durkheim. Els denominats «robber barons» del capitalisme industrial americà, constructors de grans monopolis, segurament veurien amb enveja la capacitat per a construir oligopolis de les corporacions de la gig economy. És la capacitat d’extreure rendes dels intangibles, la que fa exclamar a Alexandra Scaggs «la tecnologia ens fa entrar en una nova era feudal on els individus han de subministrar corvees -treball gratuït- sols per a mantenir un accés gratuït a les plataformes de les empreses Big Tech per mitjà de les quals passa una part cada vegada mes gran de la vida de la gent».

Els denominats mercats, com va mostrar Polanyi, no són en absolut naturals ni racionals, i tampoc obren un món de riqueses per a tots. Encara que, s’interroga l’autor, «és pertinent la noció de feudalisme per a donar compte d’unes certes tendències econòmiques actuals?». Recorrent a diversos historiadors, Durand distingeix en el feudalisme: forta polarització social, procés d’acaparament i centralització de les riqueses l’objectiu de les quals és el consum, al que podem afegir la ostentació; la seguretat econòmica dels poderosos com a garant de la seva seguretat política; i el paper de l’Església no sols com a ciment espiritual, legitimador, sinó també com a senyors feudals. Les classes subordinades, malgrat el jou de la servitud, disposaven d’un mecanisme de resistència: la comuna medieval que els proporcionava recursos. Domini, servitud, vassallatge, corvees, els serfs estan lligats al territori; treballen per al senyor que els protegeix de la guerra i del pillatge d’altres senyors, encara que els pagesos no tenen cap protecció davant l’extracció i depredació del seu senyor. Coerció i domini dels poderosos, enfront d’uns pagesos resignats fruit de la situació de desigualtat i de les prediques dels púlpits.

I quines lògiques permeten parlar avui de tecno-feudalisme? D’entrada, l’auge dels intangibles que vinculen als actius digitals i els seus usuaris, de manera que la mobilitat d’individus i organitzacions està travada en el territori senyorejat per una de les plataformes; la competitivitat i el mercat es trenquen, la corporació és superior al mercat. «Hi ha una relació de captura», ja no importa la producció, sinó l’extracció, «la depredació». Respecte de la terra i de la indústria, allò digital parteix d’una escassetat absoluta i una possibilitat de rendiments creixents i infinits. Sota la forma d’un servei a l’usuari s’extreuen dades vendibles com a publicitat, informació per a altres corporacions, clients i governs. Recordem el feudalisme: servei de protecció a canvi de corvees. Però la  coerció no és absoluta, existeix un cert marge de llibertat que té com a contrapartida el cost de la desconnexió digital i la marginació social. El pagès medieval podia intentar escapolir-se a la ciutat, «allà on l’aire els feia lliures» segons la frase de l’època, no sense riscos clar. Ara bé, en la gleva digital, tal com ens diu l’autor, hi ha uns efectes de xarxa i d’aprenentatge, així com dificultats per a recuperar les dades, és a dir, uns costos elevats de transició (o fugida) que fan que «els grans serveis digitals siguin feus dels quals un no s’escapa». La lògica digital comporta disminuir el risc de la competència, assegurar el control del territori de la plataforma. Durand cita a Thiel, un dels magnats de Silicon Valley: «la competència és per a losers».

Un altre element d’interrogació es qüestiona si la generació de guanys digitals s’orienta cap a l’apropiació i no a la producció de valor. Si segueix la lògica del rendista i ens duu a la formació d’una classe depredadora que assigna per apropiació o extracció, no per producció. No sols son Piketty i col·laboradors els que adverteixen del nou rendista un llibre editat enguany: Enriquecimiento (Anagrama, 2022), de Boltanski i Esquerre, adverteix que, donats els símptomes d’esgotament de l’explotació de mà d’obra, el capitalisme actual s’inclina de nou cap al consum ostentós: obres d’art, indústria i turisme de luxe, viatges espacials… tot això allunyat del comú dels mortals.

És el tecno-feudalisme és un retorn a una relació de poder, de dominació, entre el depredador i les seves víctimes? Per a Durand, «la dominació és consubstancial al dispositiu de la governamentalitat algorítmica i a la seva dimensió política de vigilància, d’anticipació i de control de les conductes», de consumidors, treballadors o capitals subalterns, subjectes a la centralització de les dades de la plataforma. A això cal sumar  els costos de fugida que reforcen la captura, amb el consegüent perill: «l’embranzida tecno-feudal, la lògica de l’aixafament avança a tota brida»… i «l’avenir pertany a la mà invisible dels algorismes».

Foto de portada: Unsplash: Manny Moreno