La crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19 està qüestionant de dalt a baix l’statu quo; tots sabem que la «nova normalitat» no té res a veure amb la normalitat que coneixem avui dia i, probablement, de nova en té ben poc. Des de l’inici d’aquesta dècada una onada reaccionària recorre el món i està disposada a desmantellar tot allò que el moviment obrer havia aconseguit a molts països: serveis públics, jornades laborals de vuit hores, pensions dignes, etc. Ara, però, s’ha començat a obrir la capsa de Pandora que acostarà les distopies a la realitat. El «nou capitalisme» que es començava a gestar amb els treballadors freelance —des d’Uber fins a Glovo—, les grans plataformes de distribució —Amazon o Ali Express—, els fons voltor i els algoritmes, veu en aquesta crisi l’oportunitat per assestar una estocada mortal al vell sistema i acabar-se d’imposar.

Aquesta transformació del capitalisme, de cada vegada més salvatge i inhumà, ve acompanyada d’una necessària deriva autoritària institucional i també social. El govern espanyol, així com altres governs europeus que l’han seguit, va decretar l’estat d’alarma a mitjan març i va ordenar el confinament de la població. Deixant de banda totes les qüestions sobre si s’hauria d’haver decretat amb anterioritat o no —no per falta d’interès, sinó d’informació certa—, cal centrar la nostra crítica en les mesures concretes adoptades i en la seva justificació.

Proporcionalitat: un baluard contra l’autoritarisme

Un dels principis fonamentals de qualsevol estat que es fa dir democràtic i de dret és el principi de proporcionalitat; qualsevol decisió o actuació ha de respectar la proporcionalitat entre la lesió que provoca i l’objectiu que persegueix. A més a més, aquest principi inclou quatre requisits: a) ha de perseguir un fi legítim; b) l’actuació ha de ser adequada per a aconseguir l’objectiu; c) ha de ser necessària, entre les alternatives possibles s’ha d’optar per la menys perjudicial per als drets afectats; i, finalment, d) proporcionalitat estricta, en el sentit que cal ponderar degudament els interessos en joc. Aquest principi ha de regir tota l’activitat de l’estat: des de la legislació fins a l’actuació policial o les sentències judicials. Qualsevol decisió o mesura que no compleixi aquest principi i aquests requisits pot ser arbitrària i tendir cap a l’abús de poder, cap a l’autoritarisme.

A l’Estat espanyol s’han pres les mesures més dràstiques pel que fa al sacrifici de les llibertats individuals i, potser, de les menys eficients si comparem les xifres d’infectats.

Dit això, qüestionem-nos les mesures adoptades durant l’estat d’alarma i les diferents actuacions que s’han vist aquestes setmanes. L’article 11.a de la LO 4/1981, dels estats d’alarma, excepció i de setge, habilita el govern a limitar la circulació per decret; és a dir, a restringir el dret fonamental a la llibertat de moviment (art. 19 CE). Primer, tal com es qüestiona el catedràtic en Dret Constitucional Xavier Arbós —entre d’altres juristes— en un article publicat al Periódico, caldria preguntar-se si la llei permet realment a l’executiu instaurar aquest confinament i prendre certes mesures (com ara la geolocalització dels telèfons mòbil); en recomanem la lectura. A més a més, a l’Estat espanyol s’han pres les mesures més dràstiques pel que fa al sacrifici de les llibertats individuals i, potser, de les menys eficients si comparem les xifres d’infectats.

Sobre la crítica de la gestió de l’estat d’alarma i els seus impactes ens remetem a l’article El virus de l’estat d’alarma, de Xavier Monge, publicat a Catarsi.

Des de la perspectiva del principi de proporcionalitat ja comentat, entenem que el fi perseguit és el de protegir la salut pública i d’evitar el col·lapse del sistema sanitari. Per això, s’han d’evitar les aglomeracions, els contactes innecessaris i prendre les mesures de seguretat adients… Però és necessària una prohibició estricta de sortir de casa excepte per determinats supòsits? Generava fins ara alguna mena de risc passejar sols pel carrer o sortir a fer exercici a l’aire lliure en solitari? Per què les franges s’acaben a les 23 de la nit? El catedràtic de Dret Processal Jordi Nieva critica això mateix en un article publicat a l’Ara i alerta, tal com desenvoluparem en aquest article, de la tendència cap a l’autoritarisme que pot provocar aquesta crisi.

A més a més, no només s’està afectant la llibertat de moviment, també el benestar psíquic i físic de moltes persones per a les quals pot suposar un veritable mal tràngol el fet d’estar tancats a casa tots i cadascun dels dies de la setmana. I, evidentment, els més perjudicats d’aquesta crisi —tant per les condicions del confinament, com per les conseqüències que patirà l’economia— serem els desposseïts d’aquest món, de cada vegada més precaris i precaritzant-nos encara més amb cada oportunitat.

També caldria valorar el sentit d’haver centralitzat la gestió del confinament en el govern estatal tenint en compte que: a) era el més adequat tractant-se d’una crisi sanitària i sent la sanitat una competència autonòmica des de fa dècades?; b) no hauria estat menys lesiu per als drets de més ciutadans descentralitzar la gestió per adequar les mesures a les diferents realitats territorials?; i tot això pretenent ser un estat descentralitzat.

El govern de coalició —o si més no, els partits que el formen— faria bé de plantejar-se la seva gestió de l’estat d’alarma, quan partits que havien votat a favor de la investidura li han retirat el suport i ha necessitat el de Ciutadans. Tant la recentralització com les decisions desproporcionades o incoherents, posen en qüestió aquest govern que tantes esperances havia despertat en alguns. 

El perill arriba, però, amb la manca de coherència. Pot ser totalment legítim restringir les llibertats en una situació d’excepcionalitat com l’actual, però és important que es faci amb sentit i que se n’expliquin els motius a la ciutadania. Si no és així, és possible que certes mesures s’adoptin pel sol fet de ser obeïdes, és a dir, que siguin una demostració d’autoritat. Però se’ns infantilitza. Ens diuen que si es permetés sortir a passejar individualment, la gent aprofitaria per muntar aquelarres i macrofestes perquè no som conscients de la situació; perquè no coneixem ningú que hagi estat afectat directament i perquè som com xais que necessitem gossos d’atura per fer bé les coses. Ens ensenyen que no som prou responsables per governar-nos, que no estem preparats. L’estat i els mitjans de comunicació ens impedeixen, interessadament, assolir la majoria d’edat: un requisit per a una ciutadania realment democràtica.

Ara bé, l’endemà al matí, els metros plens de treballadors, perquè els que manen sí que tenen clares les prioritats que cal protegir. I un error que està cometent certa esquerra —pel fet de formar part del govern— és regalar a la dreta i a la ultradreta la crítica d’aquestes arbitrarietats. Un error que costarà molt de reparar. La defensa dels drets fonamentals hi ha de ser sempre: independentment de qui els vulneri o pugui vulnerar. De què serveixen si, en moments d’excepcionalitat, es poden anul·lar arbitràriament?

Cap a l’autoritarisme. Poder i legitimitat 

Qüestionar les mesures preses públicament es veu, en certs espais, com un greu atac contra els protectors de l’ordre i de la vida. La popularitat dels líders s’ha reforçat amb la gestió de la crisi; excepte la de Pedro Sánchez, que —de moment— en surt perjudicat. Augmenten els discursos per la unitat, es creen màrtirs i herois nacionals i s’inventen enemics. La gestió de la pandèmia es pren com una competició entre estats per saber quin és el país que millor combat el virus, i ens volen fer partícips d’aquesta absurda cursa. Per això, els mitjans de comunicació i les rodes de premsa estan plenes de gràfics comparatius, teories de la conspiració o de lloances «als nostres científics, que trobaran la millor vacuna de totes», com si la ciència tingués cap nacionalitat concreta.

L’autoritarisme no sempre arriba amb un cop d’estat; es pot instaurar, senzillament, perquè ningú no ho impedeix.

L’estat, que aprofita la crisi —com si fos una guerra— per autolegitimar-se, infantilitza la societat amb l’ajuda dels mitjans de comunicació de masses. Abusa de la potestat sancionadora, en comptes d’optar per la pedagogia; responsabilitza l’individu dels problemes del sistema (o de la naturalesa) —el «qui no té feina és perquè no la busca» s’ha convertit en el «si t’infectes és perquè no et protegeixes» o «si hi ha un repunt és perquè la gent no compleix»; i, un cop això passi, ens cridaran a tots a files per a la «reconstrucció del país i de l’economia». Ens demanaran sacrifici i esforç col·lectiu, que ens tornem a ajustar el cinturó —i sabem que no es tornarà a eixamplar— per pagar entre tots la crisi que ens cau a sobre. La típica màxima del capitalisme: socialitzar les pèrdues, però no els beneficis; la UE ha obert les portes a les nacionalitzacions precisament per rescatar els capitalistes. Intervencionisme només si és per salvar els propietaris.

La generació que comença a ser adulta ha crescut en una crisi econòmica que mai no acaba. És la primera generació que viurà pitjor que els seus predecessors: salaris baixos, mercat laboral de cada vegada més precaritzat, cost de l’habitatge descontrolat, unes institucions de cada vegada més deslegitimades, etc. Es trenca així el mite de la història lineal. Una generació que sempre ha vist que el món empitjora i que tampoc veu expectatives de millora. 

Infantilització i desconfiança, l’avantsala de l’autoritarisme

Les restriccions incomprensibles, l’excés de control i la propaganda i sobreinformació dels mitjans creen un clima d’inseguretat i de desconfiança mútua: la millor eina preventiva en contra de l’organització popular. Aquesta infantilització de la societat ha sigut necessària per a instaurar qualsevol règim autoritari: permet a una població espantada i desorganitzada justificar la repressió i, fins i tot, col·laborar-hi. 

En aquest marc en què ens fan creure que depenem totalment de l’estat o d’un ésser superior que ens protegeixi i ens cuidi, afloren els abusos policials i la denúncia ciutadana; es militaritzen les rodes de premsa i els discursos. Ens vigilem entre nosaltres i sospitem absolutament de tothom a qui veiem caminar pel carrer… I quan sortim, sigui de forma permesa o no, tenim més por del que pugui pensar de nosaltres el veïnat o que ens pari la policia, que no pas d’infectar-nos o d’infectar. La pandèmia queda, de fet, en un segon pla: per sota de la por, de la subordinació, del control social i policial. 

L’autoritarisme no sempre arriba amb un cop d’estat; es pot instaurar, senzillament, perquè ningú no ho impedeix. És per això que cal estar sempre alerta, ser crítics i difondre la crítica. Teixir xarxes de complicitat que siguin capaces de combatre l’hegemonia imperant: si la desconfiança és una eina repressiva, la solidaritat serà la base de la resistència. La base del nou horitzó.

Individualisme i pandèmia, la normalitat neoliberal

Aquests dies de confinament les xarxes socials i els xats de mòbil anaven plens de missatges i queixes amb un rerefons comú: com ha quedat la meva situació personal en les decisions que ha pres l’autoritat de torn. Com es diu en castellà: ¿qué hay de lo mío? La canalla pot sortir al carrer? Els adolescents i joves, queixant-nos! Els runners podran anar a córrer? Els que preferim caminar, queixant-nos! Altres regions sanitàries passen de fase? Els que no ho fem, queixant-nos! 

Hi ha infinitat d’exemples d’aquesta tendència. Un d’interessant ha estat el d’intentar cercar mètodes per a saltar-se el confinament, alguns només en pensament i d’altres que han passat a l’acció. Només es pot sortir per anar a passejar el gos? Cap problema, puc llogar-ne un i així sortir! Es pot sortir a passejar? No passa res, ens vestirem per a l’ocasió, quedarem amb els amics al parc i així fem uns beures!

Per contra, a la mateixa vegada de tenir aquests pensaments impurs, critiquem les persones que han gosat sortit al carrer, sense respectar a priori les mesures establertes. Molta gent ha despertat el policia que tenia a dins i s’ha dedicat a escridassar els seus veïns quan passaven pel carrer —sense conèixer en absolut la seva situació—; fins i tot, ha trucat a les autoritats per denunciar-los. I un llarg etcètera de situacions similars que hem viscut aquests dies.

Això només confirma la imposició del sentit comú neoliberal, basat en l’individualisme extrem, a la nostra societat. No és que per naturalesa siguem egoistes i tinguem culpa de pensar així, sinó que des de ben petits se’ns empeny a través de la socialització a preocupar-nos en primer i darrer terme per nosaltres mateixos —i, a tot estirar, família i amics— i anteposar sempre els desitjos personals per davant de la responsabilitat col·lectiva. 

Aquest far individualista és ideal per mantenir i reproduir l’ordre establert, perquè dificulta la consolidació d’un teixit comunitari i, per extensió, la construcció d’un nosaltres col·lectiu. El primer pas per revertir aquesta dinàmica és conèixer-nos entre nosaltres, trencar la barrera social imposada i ajudar-nos més. Sens dubte l’empatia és un element imprescindible, perquè ens permet entendre el motiu de les accions de l’altre i, d’alguna forma, posar-nos en la seva pell. Però com podem empatitzar si ni tan sols ens coneixem? 

Saber més els uns dels altres és important pel fet que, per exemple, permetria que molta gent, abans d’escridassar algú que passeja pel carrer, sabés qui és i li preguntés com està. Pot semblar una acció molt banal, o simplement ser un bon veí, però darrere hi ha unes implicacions molt importants: deixar de viure aïllats. No transformarem la societat des de la distància, sinó col·lectivament i amb més lligams comunitaris.

Cap a un far nou

Per sort, l’individualisme neoliberal ha estat contrarestat amb veritables exemples de sentit col·lectiu i de comunitat. Malgrat la deriva autoritària i malauradament generalitzada, neixen iniciatives de suport mutu, nedant a contracorrent. Són veïns ajudant altres veïns, persones posant el seu temps lliure al servei dels altres amb el bé comú com a objectiu. Són petites mostres d’un canvi de paradigma necessari i d’un nou sentit comú que ha d’arribar, de la destrucció del far antic per a trobar-ne un de millor. En aquestes xarxes, hi albirem un nou horitzó, una nova societat basada en la confiança, en la solidaritat i en el bé comú sota la bandera de la justícia social. En les persones que en formen part, hi neix i es reprodueix un nou futur que no sabem si esdevindrà. 

Som davant d’un punt d’inflexió; d’una oportunitat. Les forces transformadores tenim molta feina a fer i poc temps per perdre. La pandèmia serà o una passa cap a la distopia o una gran catarsi.

En tot cas, encara que és un primer pas absolutament necessari, no en tindrem prou d’organitzar-nos per a respondre a les necessitats dels nostres veïns. És a dir, no n’hi ha prou de ser un bon veí, sinó que, per acabar de ser-ho, cal un canvi de sistema social, polític i econòmic, per a posar la vida al centre, amb l’interès de col·lectivitat com a finalitat però sense renunciar als drets individuals. Un sistema que entengui que els ciutadans som responsables en la mesura que tenim responsabilitats, que es basi en la confiança en els altres. Mentre el capitalisme neoliberal imperi a les nostres vides, l’individualisme continuarà formant part del nostre dia a dia i serà impossible arribar a ser un bon veí, un bon ésser social. I no, no caurà per si sol, ni es col·lapsarà fins al punt de desaparèixer. O el fem caure o es crearà i es recrearà com fa anys i anys que va fent. 

Tot canvi social porta algun tipus d’acció al darrere, les coses no passen perquè sí. Precisament per aquest motiu, si volem transformar la societat, necessitem sacsejar el fonament del neoliberalisme: l’hegemonia que el legitima. En el nostre context, el sistema no es manté per l’ús de les armes i la força, sinó principalment per la falsa despolitització i normalització de les seves idees: allò neoliberal és el sentit comú, la normalitat apolítica i sense ideologia; les retallades en els serveis públics, el rescat a la banca o l’entrada de les empreses a la universitat no és ideologia, és necessitat i bon govern. En canvi, qualsevol proposta que el confronta és pura ideologia, no té ni cap ni peus i mereix el rebuig perquè va en contra de la normalitat.

Si volem lluitar contra el neoliberalisme i vèncer-lo, també necessitem un canvi d’hegemonia que el deixi enrere. El sentit comú ha d’allunyar-se de l’individualisme i pivotar entorn dels interessos de la majoria de la població, del poble treballador. Ajudar-nos entre nosaltres, uns serveis públics i de qualitat o un treball digne han de ser de sentit comú, han d’esdevenir la normalitat. Només podrem fer-ho amb esforç teòric, una estratègia sòlida per a una tàctica flexible i adaptada, vocació de masses i una mirada llarga cap al nou far comunitari. Som davant d’un punt d’inflexió; d’una oportunitat. Les forces transformadores tenim molta feina a fer i poc temps per perdre. La pandèmia serà o una passa cap a la distopia o una gran catarsi.

Foto de portada: pxfuel.com