C.L.R. James va ser una de les grans figures polítiques i intel·lectuals del segle XX. Nascut a Trinitat, James va passar la major part de la seva vida al Regne Unit i els Estats Units. La seva llarga trajectòria com a escriptor i activista el va portar a entrar en contacte amb molta gent, des de Paul Robeson i Richard Wright a Eric Williams i Kwame Nkrumah.

James va escriure diversos llibres, incloent el seu estudi del criquet Beyond a Boundary [Més enllà del perímetre], un exercici pioner en la història social de l’esport. Però encara se’l recorda sobretot pel seu clàssic sobre la història de la rebel·lió dels esclaus a Haití, Els jacobins negres, que va ser pioner en un camp d’estudi sencer, destacant el paper clau que els esclaus van tenir en la seva pròpia emancipació.

Paul Buhle va ser fundador i editor de Radical America i l’autor de l’estudi biogràfic pioner C.L.R. James: The Artist as a Revolutionary, publicat poc abans de la mort de James el 1988. El que segueix és una transcripció editada d’un episodi del podcast Long Reads de Jacobin.

Quina era la situació a Trinitat i el Carib governat pels britànics en el qual James va néixer, i com era la família en la qual va créixer?

Va néixer l’any 1901, en un ambient en conseqüència molt colonial. Havien existit moviments de caire nacionalista a Trinitat, febles, però no gaires, podria dir-se que més culturals que polítics, més sobre el carnaval que sobre reptes polítics. El seu pare era mestre, la seva mare una dona que havia assistit a una escola catòlica i era una gran lectora de novel·les de tota mena. El seu pare volia que el seu brillant fill fos un advocat d’èxit, o un oficial polític menor a la colònia, o metge, o qualsevol professió reputada a la qual pogués aspirar un jove negre amb talent.

Aquest era el context familiar. D’acord amb les històries més famoses sobre ell, es rebel·là contra la seva escolarització. Encara que fou un estudiant excel·lent, passà la major part del temps al camp de criquet. Va decebre molt als seus pares. Amb tot, es graduà i començà a impartir classes. S’interessà per impartir classes d’història trinitària als seus estudiants i més tard pel periodisme. Va escriure reportatges sobre criquet, els seus primers textos.

Aviat es va convèncer que «ells no són millors que nosaltres», és a dir, que els blancs no eren millor que els negres. Se li va encomanar escriure sobre un polític emergent, el capità Arthur Cipriani, sobre ell i el seu moviment. Cipriani desafià el sistema polític existent, no demanant la independència, sinó demanant un major sentiment de llibertat. Va ser escollit alcalde de Port-of-Spain, la capital de Trinitat, primer, i desafià el sistema per complet, després. El capità Cipriani convocava concentracions públiques a Port-of-Spain, on eren permeses per les autoritats colonials.

James va començar a escriure sobre ell, però no gaire. A James no li atreia l’acció política directa, fer discursos a favor de Cipriani o alguna cosa semblant. Més aviat intentava veure quina mena de vida política i cultural hi havia i quina havia de ser la seva. Va acabar petant amb un grup d’intel·lectuals de pell obscura –alguns d’ells homosexuals, tots homes– i van publicar un parell de revistes que van escandalitzar a les classes respectables amb els seus debats sobre sexe i altres temes semblants, com els barris pobres, la vida de les dones, etcètera. Podria dir-se que va anar tan lluny com podia fer-ho un jove ambiciós i amb aspiracions literàries a la Trinitat de l’època.

Quina importància va tenir el seu trasllat al Regne Unit als trenta?

Ell explicà que li van dir: «Has anat tan lluny com pot fer-ho un home negre». És a dir, que els seus amics, que van seguir en la literatura –encara que la seva producció no va ser molt extensa, una novel·la o dues– creien que no podria anar més lluny com a home negre sense abandonar el país per marxar a Anglaterra. Però penso que aquí hi ha una mica de lapsus, un lapsus voluntari, perquè Trinitat era massa petita per ell. Marxà a Londres sota una estipulació molt poc habitual: que la figura més important dels jugadors de criquet trinitaris, Learie Constantine, el convidava, li pagava el viatge i li proporcionava un lloc on quedar-se. A canvi, James bàsicament escriuria una autobiografia a Constantine perquè la publiqués amb el seu nom.

Quan James aterrà al Regne Unit, va escriure una sèrie de cartes –assajos breus, en realitat– per a un diari trinitari. En aquestes cartes explicava com va acabar d’immediat amb el grup de Bloomsbury i assistia als esdeveniments literaris. A la gent li meravellava aquell home jove, negre com el carbó, que demostrava un gran coneixement i podia citar a Shakespeare de memòria. Com ell mateix deia, dones joves, atractives i riques el feien pujar a les seves limusines per emportar-se’l.

Alhora, jugava a criquet al nord i va aconseguir una feina per escriure al Manchester Guardian. Gairebé d’immediat, en un any, es va convertir en un destacat periodista de criquet, admirat per tothom. Però es preparava, d’una manera completament diferent, per convertir-se en un escriptor cultural d’envergadura.

Quin contacte tenia en aquell moment amb els activistes polítics panafricanistes que vivien al Regne Unit?

Una cosa sorprenent sobre els seus contactes és que moltes de les principals figures panafricanistes eren de les Índies Occidentals anglòfones, i la figura més coneguda, George Padmore, havia passat de fet la seva infància a Trinitat. Nadaren al riu Arima junts. Padmore era proper al Comintern i després trenca amb ell per iniciar una via independent que el portà a les lluites a l’Àfrica occidental i les lluites anticolonials en general. Moltes altres persones tenien històries semblants.

James procedia, en part, de la Lliga dels Pobles de Color, fundada per un jamaicà el 1931. Va afiliar-se a una organització per donar suport a Etiòpia: els Amics Africans Internacionals d’Abissínia. Així és com va acabar coneixent a un espectre ampli de gent important, incloent Krishna Menon, que era part de la lluita anticolonial a Londres. Menon tenia contactes a tot arreu, des de les Índies Occidentals fins a l’Índia. Era un grup petit, però amb molta força, i el situà al bell centre del creixent moviment panafricanista.

Aquest va acabar sent un dels objectius definitoris per a la seva manera d’entendre la política, que el diferencià dels comunistes o els moviments trotskistes de l’època. Mai va ser realment capaç de sentir-se còmode en aquells perquè no absorbiren o s’associaren completament amb aquest moviment anticolonial. Això li proporcionà un estatus al Regne Unit que era veritablement únic.

El Partit Laborista Independent (ILP) havia crescut considerablement en importància a mitjans dels anys trenta perquè el Partit Comunista s’havia conduït a la desgràcia amb el seu sectarisme extrem de finals dels vint cap endavant. El moviment trotskista es componia únicament d’una sèrie d’individus, la majoria d’ells intel·lectuals. Tenia molt poca influència, però aconseguí que les posicions trotskistes fossin conegudes, especialment dintre del ILP. James va ser capaç de navegar entre participar en la lluita anticolonial, per una banda, i esdevenir, de lluny, l’intel·lectual més destacat dintre d’aquest petit moviment trotskista, per l’altra.

Al mateix temps, començà a escriure sobre la independència trinitària. A la seva obra The Case for West-Indian Self Government [Una defensa de l’autogovern per a les Índies Occidentals] era un petit pamflet sobre Trinitat i la lluita del capità Cipriani. Va començar a valorar la importància de l’ascens i caiguda de Marcus Garvey i el moviment garveyita als Estats Units. A comprendre’l, no només com un esforç embogit per portar els afroamericans de tornada a l’Àfrica, sinó com una manera de fer present la consciència ètnica d’una manera que no s’havia fet abans entre milers i milers d’afrocaribenys i afroamericans.

James treballà amb aquests moviments i féu discursos a Londres i a altres llocs. Era un orador molt carismàtic, que era capaç d’atreure multituds tant com a intel·lectual, a títol individual, com a algú que tenia alguna cosa destacable a dir, independentment que els comunistes britànics el veiessin amb anatema per la seva posició antiestalinista.

Els jacobins negres, l’obra per la qual James és més conegut fins al dia d’avui, va obrir, crec, tot un nou camp d’estudi quan va aparèixer, el 1938, dècades abans del treball d’historiadors marxistes com Edward Thompson o Christopher Hill. Com va arribar James a escriure aquest llibre? I com el compararíeu amb dues obres que van aparèixer aquesta mateixa dècada com són La història de la revolució russa de Lev Trotski, per una banda, i La reconstrucció negra a Amèrica de W.E.B. Du Bois, per l’altra?

Aquesta història és una mica complexa, però tractaré de simplificar-la. James tenia la idea d’escriure aquest llibre des de feia temps. En diverses ocasions afirmà que, en part, s’inspirà en La història de la revolució russa de Trotski, que considerava com un dels millors llibres que havia llegit. Però hi havia un altre objectiu, que era amb gairebé tota seguretat el seu interès en l’anticolonialisme i, més concretament, en la Revolució haitiana.

Volia mostrar una cosa que ningú havia mostrat abans: que els esclaus es van alliberar ells mateixos. Abans que res, perquè no van dependre dels blancs per alliberar-los en aquesta gran lluita històrica. Però en segon lloc, i això és crucial, volia mostrar que no eren part d’una societat distant i endarrerida.

Els esclaus, a causa del seu trasllat forçós en una de les indústries més modernes del segle XVIII, la de la plantació de sucre, havien assolit la capacitat i el coneixement per treballar entre ells, per crear aquesta riquesa amb la qual Europa construí les seves millors ciutats. No eren un poble endarrerit a causa de la socialització de la producció, i aquí trobem la importància de Marx per a James. Mitjançant la seva participació en las relacions socials de producció, d’un obrer amb l’altre, eren part del món modern, i sent una part especialment oprimida d’aquell món, van lluitar, amb èxit, per alliberar-se.

He dit que ningú més se n’havia adonat. Això no és del tot exacte, perquè W.E.B. Du Bois, mentre escrivia La reconstrucció negra, que es publicà tres anys abans, havia vist la mateixa cosa al Sud dels EUA. Potser ho va exagerar al referir-se als esclaus que fugien de les plantacions com una vaga general d’esclaus. De fet, les abandonaren tan aviat com van tenir l’oportunitat, quan les tropes de la Unió van ocupar les regions esclavistes durant la guerra civil. Però arribà a la mateixa conclusió: que, donada l’oportunitat, els negres s’alliberarien per si mateixos.

El més important d’això és que James arribava a una conclusió a la que ningú no havia arribat abans en el moviment marxista: ni Lenin abans de la seva mort ni Stalin, però tampoc Trotski. El seu llibre del 1937, La revolució mundial, era ja una desviació del trotskisme tal i com Trotski l’havia explicat. James suggerí que els obrers i els camperols del món no-blanc estaven esperant un senyal dels treballadors d’Occident i un pas cap al socialisme en els anomenats països avançats per treure’s de sobre els seus opressors colonials i posar un peu en el món modern. Però que també ocorria el contrari: els obrers del món occidental depenien en darrera instància de les rebel·lions dels camperols i d’altres en el sud global colonial.

Ningú havia dit realment això amb tanta claredat abans. En el camp del marxisme era una cosa en la qual no es creia abans, encara que els nacionalistes negres havien suggerit una cosa semblant. La revolució mundial va ser qualificada al Regne Unit de «La Bíblia del trotskisme», encara que Trotski no ho féu. Era un titànic pas endavant a l’hora de suggerir com hauria de ser la revolució mundial.

James passà molt de temps investigant els arxius de la Revolució francesa, perquè estava convençut que els jacobins a París, d’haver tingut l’oportunitat, haurien donat suport sense dubtar-ho als esclaus a Haití i el seu aixecament, i que s’havia assolit a finals del segle XVIII un moment de genuïna solidaritat obrera més enllà de les races. Aquesta és la conclusió a la que arribà amb la seva investigació als arxius a París.

La publicació d’Els jacobins negres va fer que s’establís com a escriptor altament respectat, almenys al Regne Unit i els Estats Units, on va rebre crítiques extraordinàriament positives del Times a Londres i The New York Times. Se situà entre els historiadors més destacats d’una qüestió que mai abans havia estat estudiada d’aquesta manera.

Però el context no era l’apropiat perquè aquest llibre canviés el camp de la història d’immediat. Podria dir-se que, de manera molt semblant a La reconstrucció negra de Du Bois, s’avançà vint o trenta anys com perquè els historiadors o les comunitats intel·lectuals en general al Regne Unit i els Estats Units el poguessin pair i reorganitzar la història britànica o estatunidenca al voltant d’aquesta nova manera de comprendre la història.

Com descriuríeu el llegat d’aquest llibre a llarg termini?

El més estrany és que va caure en l’obscuritat. Només per suggeriment d’un editor a Pantheon Books, André Schiffin, que el reimprimí com a llibre de text, principalment per a classes universitàries, als seixanta, va sortir d’ella. El moviment pels drets civils als EUA havia formulat la següent qüestió: quin és el paper dels negres als Estats Units i al món? James aprofità aquesta oportunitat: va reescriure una part important del llibre, va deixar molta de la retòrica marxista dels trenta de banda i va afegir un nou apèndix sobre la importància de Fidel Castro i la Revolució cubana.

La nova edició va aparèixer el 1963 i va ser adoptada per les classes d’història a molts llocs i de manera creixent a mesura que passaven els anys. Les classes a les universitats es trobaven en un moment històric de creixement amb l’enorme expansió de les universitats i els tímids inicis d’una cosa que podria ser anomenada història negra, així que hi havia cada cop més un públic per al llibre.

No crec que tingués aleshores un gran impacte polític, però sí que va ser començat a veure, juntament amb Du Bois, com un llibre realment important per a la història de la gent de color, al Nou Món en especial. Des d’aleshores ha assolit la condició de clàssic. La gent parla ara d’Els jacobins negres com d’un llibre d’història important, però també com una tesi sobre la política negra contemporània.

Per què es va traslladar James als Estats Units a finals dels trenta? Quan va arribar-hi, què va dir sobre el racisme i la lluita per la llibertat dels afroamericans?

És una pregunta molt bona per la complexitat de les seves relacions amb Trotski i el trotskisme. James P. Cannon, un dels fundadors del moviment trotskista als Estats Units, visità Regne Unit el 1937. Plantà a la ment de James la llavor de la idea que havia d’abandonar el Regne Unit i anar-se’n als Estats Units. Mentrestant, el Partit Comunista de Gran Bretanya, que, com als Estats Units, havia caigut en desgràcia pel seu sectarisme, va tornar amb molta força amb l’auge del Front Popular.

Les possibilitats del trotskisme de ser alguna cosa més que una petita minoria resistint un moviment molt més gran van disminuir enormement el 1937-1938. El propi moviment trotskista al Regne Unit havia minvat i s’havia fragmentat molt. Hi havia molt poques perspectives de guanyar suports per resistir els esforços de guerra a la Segona Guerra Mundial, en els quals l’ala del trotskisme a la que pertanyia James creia, quan Regne Unit s’enfrontava a la possibilitat del bombardeig i la invasió.

Ja aleshores estava fascinat amb la cultura popular estatunidenca, però els Estats Units semblaven ara una opció molt més atractiva. Va emigrar amb un visat temporal. Mai va aconseguir la ciutadania, el que va permetre al govern deportar-lo el 1953. Va participar en una gran gira de conferències, en la mesura en que el moviment trotskista podia reunir grans públics. Gairebé d’immediat va ser conegut com un conferenciant carismàtic i ben plantat en una època en la que les conferències sobre política atreien a grans públics.

Va visitar també a Trotski al seu exili a Mèxic. Pel que sabem, Trotski estava molt interessant en reunir-se amb ell. Estava inquiet, perquè James havia plantejat alguns problemes a La revolució mundial i altres escrits sobre si el partit d’avantguarda havia assumit una autoritat excessiva per a si mateix, si havia estat capaç d’identificar les seves pròpies limitacions, fins i tot en els dies de Lenin –aquesta no era una idea que Trotski rebés de manera molt positiva– i que potser els trotskistes no haurien de jugar el paper de partit d’avantguarda clau, sinó alguna altra mena de paper en un moviment revolucionari més ampli. James també va insistir que el moviment negre havia de tenir un paper independent. No necessitava formar part dels partits socialistes o comunistes, o del partit d’esquerres que fos. Podria mantenir la seva pròpia independència i prendre les seves pròpies decisions. Aquest punt era xocant dintre del bolxevisme, i un que Trotski no estava plenament disposat a acceptar. D’altra banda, James era una figura tan destacada, i el trotskisme tenia tan poques d’aquestes figures –i cap d’elles de color–, que Trotski es va prendre seriosament aquestes idees i esperà que acabessin donant fruit a través de James i la seva influència.

La major part del temps el passà a Nova York, vivint a un districte amb barreja de races, un districte molt poc habitual de Harlem. Va fer amistat amb gent com el famós novel·lista Richard Wright. Va continuar fent gires i va començar a escriure apassionadament per al moviment trotskista, i realment no va publicar cap llibre entre La revolució mundial i Els jacobins negres, que van aparèixer el 1937 i el 1938 respectivament, i Beyond a Boundary [Més enllà d’un límit], que va aparèixer el 1963. Va entregar per complet la seva vida a dirigir un moviment revolucionari, fins i tot si aquell moviment s’empetitia cada cop més amb el col·lapse de l’esquerra als EUA després de la Segona Guerra Mundial i l’augment de la pressió de tota mena d’agències repressives.

Com va afectar James la seva expulsió dels Estats Units als cinquanta per les autoritats d’immigració?

Volia quedar-s’hi com fos, i va apel·lar a alguns membres del Congrés. Podria dir-se que el seu llibre sobre Herman Melville formava part de l’apel·lació per quedar-s’hi. Una apel·lació que, òbviament, no va tenir èxit. Hi ha una anècdota d’ell, demanant a Sir Anthony Eden si hi hauria alguna manera de convèncer-lo perquè l’ajudés a seguir als Estats Units, amb Eden contestant-li que ser deportat al Regne Unit no hauria de ser considerat de cap manera una forma de càstig. És difícil dir si aquesta anècdota és certa o no, almenys jo no he pogut documentar-la.

La seva expulsió el 1953 va ser un cop molt dur per a ell, però també li va proporcionar un món diferent. Havia viatjat i impartit classes a diverses parts del Carib anglòfon i era reconegut com un destacat intel·lectual en un món on n’hi havien molts pocs. Des dels trenta, havia jugat una mica el paper de mentor per a Kwame Nkrumah, qui en aquell moment havia assolit una gran importància històrica amb la lluita per la independència de Ghana. Fins i tot abans, quan era professor a Trinitat, un dels seus estudiants fou Eric Williams, que va escriure Capitalisme i esclavitud, i després va esdevenir el líder de Trinitat.

James tenia contactes des del Carib fins a l’Àfrica, la majoria d’ells d’alt nivell, entre els intel·lectuals i dirigents polítics més coneguts. I renoi, quins contactes… Podia parlar a parts del Regne Unit i les Índies Occidentals, i fins i tot era capaç de fer gires ocasionals a certes parts de l’Àfrica. Podia transmetre les seves idees a la gent i continuar amb una vida intel·lectual que s’havia desplaçat de la idea d’una revolució proletària, amb la classe com a focus central, cap a una perspectiva diferent, basada en l’obertura del món colonial cap a les lluites revolucionàries. No s’associaria amb aquelles lluites que depenien del suport dels soviètics, però trobà llocs que no la necessitaven i que buscaven una via diferent. S’oferí com a assessor, o va fer contactes, o va començar a proporcionar conferències sobre cultura o filosofia. El 1959 la gent anà a una biblioteca pública a Trinitat a escoltar una sèrie de sis conferències que donà i que els ajudaren a entendre la seva pròpia importància, el fet que havien entrat al món com a individus moderns i que estaven preparats per fer valer la seva independència i el seu lloc al món.

Tenia un grup de no més de seixanta o setanta persones als Estats Units que va experimentar dues o tres escissions d’importància i va anar reduint-se i reduint-se fins a ser un grapat de persones. (En aquell moment jo era membre d’aquest grapat de persones, més o menys). Aleshores es va dissoldre: les seves pròpies organitzacions polítiques no jugaren cap paper important després de la meitat dels cinquanta. Però ell destacà per sobre de tot això com a intel·lectual negre.

El 1963, el seu llibre Beyond a Boundary proporcionà una història fascinant de l’auge de l’esport modern, i especialment el criquet –potser el millor que s’havia escrit fins aquell moment– connectant-lo amb esports de l’antiguitat i relatant-ho a través del prisma de la qüestió ètnica. Per descomptat, el va escriure amb un brillant estil literari. No va vendre moltes còpies, de fet cap dels seus llibres ha venut moltes còpies fins avui a banda d’Els jacobins negres. Però Beyond a Boundary li va proporcionar reputació en un àmbit molt diferent. La gent al carrer al Regne Unit deia «aquest és el paio del criquet» perquè quan començaren a televisar partits, en ocasions era convidat com a comentarista.

A Londres tenia un apartament que era una mena de saló. La gent entrava i parlava amb ell –revolucionaris de tota mena, els joves i emergents dirigents de les Índies Occidentals– i ell ja rumiava quines eren les oportunitats per intervenir i per estar en contacte amb tota una increïble sèrie de persones de països d’arreu del món. Es podria dir que estava preparant el seu paper per a finals dels seixanta. Se li va permetre tornar als Estats Units el 1969. Un grup d’estudiants de la Northwestern Univesrity el va convidar i va viure a cavall als Estats Units durant una altra dècada.

Ara es presentava al públic com la veu del passat panafricanista. Era capaç de recuperar a gent com a W.E.B. Du Bois, a qui en el passat mai havia tingut en la mateixa consideració a causa de les seves connexions amb el moviment comunista oficial. Va ser capaç de situar a Frantz Fanon com algú que estava fent una contribució vital a la nostra comprensió de la psicologia. Va fascinar a públics de tot els Estats Units i d’altres parts del món i va acabar tornant a Trinitat, Guaiana i Barbados, parlant de l’onada independentista que anava en augment.

Sempre se’l veia com una figura de llarga trajectòria. A l’edat de 69 anys semblava molt més gran, amb la cara cendrosa, però quan prenia la paraula, la sang tornava a donar-li vida al seu rostre. Deia «parlaré uns 58 minuts», i sempre acabava precisament en el límit de temps que s’havia marcat ell mateix.

La seva segona dona un cop va assegurar sobre una conferència a Los Angeles el 1939 que amb la seva primera frase el públic va entregar-se per complet. Penso que devia estar exagerant, però recordo haver estat present a un parell de les seves conferències i hi havia una resposta sorprenent, sense dubte perquè estava parlant des del seu passat panafricanista, però també per la seva extraordinària eloqüència. Era una mica com escoltar a E.P. Thompson, si hagués de fer una comparació.

Quina percepció tenia James dels pensadors radicals i activistes caribenys que van venir després d’ell, com Walter Rodney, per exemple?

Walter Rodney era deixeble seu. Ell es presentava així, encara que era una mica ambigu perquè no volia realment quedar encasellat en el paper de deixeble. Però si llegiu How Europe Underdeveloped Africa [Com Europa subdesenvolupà l’Àfrica], Rodney estava seguint clarament les línies de pensament que havia establert James. Vaig estar en contacte amb James després de l’assassinat de Walter Rodney el 1980 i el derrocament del govern a Grenada amb el desembarcament dels marines estatunidencs el 1983. Aquests dos esdeveniments van ser colpidors perquè marcaren la fi de tota una època per a l’esquerra caribenya. Tristament, aquella gran onada mai ha tornat.

James va rebre l’assassinat de Rodney amb una descomunal sensació de desastre, perquè havia defensat la idea que un individu en el Carib podria dirigir i reunir a tot un poble rere seu. Rodney semblava com si estigués destinat a fer això mateix a Guaiana. James li havia advertit urgentment de no retornar a Guaiana, però Walter Rodney, valent i sense por com era, va tornar-hi. Una cosa important havia passat abans, el 1959 o el 1960. James va rebre la trucada d’Eric Williams, un antic estudiant seu, per oferir-li ser editor de l’òrgan d’expressió del Moviment Nacional Popular. Era un periòdic interessant i dinàmic que usà per educar en un sentit ampli, però que d’alguna manera, subtilment, desafiava a la burocràcia que estava fent-se amb el poder a Trinitat per defensar que la gent comuna havia de governar el país que estava movent-se cap a la independència, o del contrari el projecte d’independència i transformació fracassaria. Sobre tot a Trinitat, això significava reunir a la població negra i de descendència índia sota un mateix programa.

James va rebre els atacs agressius de la burocràcia, de persones que estaven escalant a diverses posicions governamentals. No volien que fes nosa en aquest reemplaç de les elits blanques per les negres, si es pot expressar en aquests termes el que passava. Finalment, Eric Williams va deixar clar a James que devia deixar d’editar el periòdic, i potser abandonar fins i tot el país, que és el que va acabar fent, no sense tristesa, perquè pensava que se li havia donat una posició central. Per a algunes persones, semblava com si el número dos estigués convertint-se en el número u, fins i tot si Eric Williams era una figura gairebé divina per a la gent comuna a Trinitat.

James havia estat escrivint al mateix temps cartes plenes de ràbia a Kwame Nkrumah, subratllant el mateix: que era el poble qui havia de combatre contra els britànics i no els buròcrates que estaven ascendint, que més aviat farien la revolució i la perdrien. Però la divisió era clara. Hi havia una nova classe mitjana que estava prenent el control dels rols cívics dels colonitzadors que marxaven.

Aquesta nova classe mitjana hauria de necessitar posar fi i reprimir les demandes que venien des de baix, o del contrari no aconseguiria la respectabilitat al món, tenint en compte les pressions de l’antiga potència colonial, i especialment del Departament d’Estat i la CIA. Potser no hi havia cap alternativa, però per a Nkrumah i Williams el curs que seguia era acceptar la realitat de la burocràcia i la transformació no-revolucionària del procés descolonitzador. Per a James, aquesta fou una de les majors decepcions de la seva vida.

Quina influència va tenir James en la nova esquerra i els moviments antirracistes que van sorgir a Europa i els Estats Units des de finals dels seixanta en endavant?

Atès que jo era o em considerava part d’aquests moviments, tinc un punt de vista personal, però també possiblement esbiaixat. La dificultat de comprendre això i l’auge i caiguda de la Nova Esquerra va ocórrer molt, molt ràpidament, no va ocórrer ni tan sols en una dècada. Les idees que James presentà, principalment a les seves conferències, van ser absorbides per un número de persones cada cop major. El 1970 va ser l’any en el qual vaig publicar la primera antologia dels seus escrits en un número especial de la meva revista, Radical America. Tenia vuit mil lectors. Però en el moment en que les seves idees arribaren, el moviment contra la guerra es trobava en retrocés. Les grans manifestacions contra la guerra van arribar al seu punt màxim el 1970-71, i amb la fi del reclutament obligatori van anar perdent intensitat fins desaparèixer.

Hi havia moviments revolucionaris, vagues i protestes a molts llocs, des de Portugal fins a Itàlia o el Quebec. Hi havia una xifra extraordinària de vagues als Estats Units en les quals participaven persones de color i dones, en ocasions en llocs on mai hi havia hagut vagues abans, com en el servei de correus. Hi havia desafiaments a la cúpula burocràtica als sindicats. Totes aquestes coses estaven molt presents del 1969 al 1972, però des d’aleshores van desaparèixer.

Els punts de vista i les lliçons que James va intentar transmetre no van passar desapercebudes. Les vam intentar mantenir vives a la meva petita revista durant molt de temps després. Però per als lectors ja no era possible realitzar accions de la manera que James havia anticipat, esperat i proposat. El 1980 James havia caigut en el paper de gran figura de referència, gran acadèmic, el revolucionari i visionari negre admirat, més aviat un tema per a una classe, o per a una política radical compromesa, per llegir més com a material de formació que qualsevol cosa més immediata.

Han passat ja més de tres dècades des que va aparèixer el teu llibre sobre James, una obra pionera. També han passat ja més de tres dècades des que el propi James morís a l’edat de 88 anys. Quina reputació creieu que té en cercles acadèmics i polítics des d’aleshores?

M’agradaria començar amb una nota a peu de pàgina. Amb els confinaments hi ha molta gent que no pot accedir a moltes coses, en llocs on no poden accedir a l’obra de James, així que m’agradaria recomanar una cosa que està disponible a Internet, que he editat, anomenada C.L.R. James: His Life and Work [C.L.R. James: la seva vida i obra]. Va aparèixer al número 12 de la revista anomenada Urgent Tasks.

Conté assajos, notes i comentaris dels seus contemporanis, col·legues professors i activistes polítics. Us proporcionarà una bona aproximació al que la gent de l’època, procedent de la Nova Esquerra, pensava d’ell, i com el veien en el context de les Índies Occidentals, així com en els seus propis contextos nord-americà o britànic.

La meva opinió sobre els estudis culturals de C.L.R. James és que molts d’ells han estat molt interessants, però que han aparegut en un període d’estancament polític, almenys en una part de l’esquerra. Només a partir de la darrera dècada, amb Occupy, Black Lives Matter o els reptes que van suposar Bernie Sanders i Jeremy Corbyn –per mencionar només uns pocs exemples– han donat a la gent un nou començament per a una idea d’un moviment socialista i un projecte més enllà de la desintegració de la Unió Soviètica, de l’auge i caiguda del neoliberalisme i més enllà del terrible estancament en els moviments de la gent de color.

A causa d’això, els materials dels estudis culturals preparats sobre James i el treball més acadèmic que s’ha realitzat sobre ell –que és molt interessant i potencialment molt valuós– han existit en aquest marc temporal limitat i sense grans implicacions polítiques. Però ara les coses poden canviar, i la gent que ha estat estudiant James durant molt de temps, o els joves activistes que tot just comencen a estudiar-lo, seran capaços de posar les seves idees de manera més adient a la pràctica que no pas abans. Com a mínim això és el que jo espero.

Article originalment publicat a Jacobin, 20 de juliol del 2021.

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Wikimedia Commons – Auguste Raffet