Del cicle polític anterior, de contingut internacional i de forma particular en la formació socio-estatal espanyola, en queda poc o res. Ha mort -o com a molt agonitza- el cicle de les vagues generals, el del 15-M, el de les marees, el de les mobilitzacions feministes i LGTBIQ+, el del Procés Sobiranista -amb moment culmen en el Referèndum de l’1-O i epíleg frustrat en les protestes per les condemnes als presos polítics- i, en menor mesura, el de la politització primerenca d’una nova generació davant l’amenaça climàtica.

Aquesta escletxa destituent oberta, fundada en el sobtat sotrac de les condicions materials i les aspiracions d’un ampli ventall de sectors populars i intermitjos i capitalitzada per les noves generacions de la classe mitjana culta i polititzada, va cercar en les hipòtesis populistes una canalització que no ha trigat a demostrar resultats tant insuficients com impotents.

En pocs anys tot l’impuls impugnador ha estat integrat, afiançant a més la percepció d’omnipotència d’allò que es pretenia superar. L’ofensiva del capital en tots els àmbits, no cal dir-ho, no ha deixat d’intensificar-se a resultes de la decadència global del valor.

Seqüencialment es va deixar perdre -o directament es va sabotejar- la participació de les masses en la vida política; es va produir una replegament implosiu i caïnita als espais polítics, alguns han desaparegut i d’altres s’han convertit en aparells en què han medrat els buròcrates; i finalment s’ha generalitzat l’abúlia i la renúncia. El terreny de joc que ha quedat entre el transformisme i el replegament sectari és francament estret i erosionat.

El municipalisme, en dialèctica causa-efecte, s’insereix en aquesta dinàmica general i no pocs nuclis activistes han tendit a refugiar-s’hi entre el cinisme de qui, posats a perdre, no vol quedar fora dels premis de consolació de la integració i el refugi desorientat a una escala aparentment més mal·leable. Tot sovint, ambdues motivacions coexisteixen en una forma de doblepensar.

Aquesta hipòtesi política de proximitat que, per immediata es pretén més pragmàtica, constrenyeix més els marges de la Política pensable en la mesura que s’amotlla als marges del possibilisme (in)polític. A més, contribueix al reforçament a una escala delirant de la il·lusió democràtica que el pròpi capital s’està traient de sobre de manera cada vegada més desacomplexada, tenint em compte que ens trobem en un procés de des-sobiranització tant de les adminsitracions locals i regionals com dels pròpis estats-nació, i de concentració de tot el poder estatal a escala supra-nacional.

La trampa del seu criteri d’oportunitat és que, com tota política reformista que no reforma, es situa alhora dependent i autònoma de la correlació de forces: postul·la que les seves potencialitats transformadores depenen de la força del moviment real però no rendeix comptes de com la seva capacitat d’intervenció efectiva afecta al mateix.

En la teoria, el municipalisme ha de servir d’escala de poder per a un procés transformador superior, el subjecte i l’estratègia del qual se’n desprenen. En la realitat, això no va més enllà d’aquest propòsit buit. És difícil trobar exemples en què el municipalisme hagi suposat un salt qualitatiu en la lluita de classes a la més petita escala. De fet, en el reflux generalitzat, els nuclis on s’aviva modestament el conflicte són en localitats on aquests es desenvolupen absolutament aliens a l’activitat institucional o bé directament no existeix una candidatura municipalista.

El que sí acaben constituint les candidatures municipalistes és un retir de l’activisme del cicle anterior que, mentre es reivindica com a grup resilient i actiu -que fa coses-, apuntala la desafecció política amb una hipòtesi impotent i un restringit teixit que no ofereix cap al·licient -o repel·leix- als sectors aliens al seu habitus i dinàmiques socials preestablertes. En un paradoxal mig camí entre el nínxol hiper-polititzat (A. Jäger) de l’activisme classemitjanista i el model de participació (in)política més pròpia del ciutadanisme veïnal post-Transició, la praxi quotidiana del municipalisme acaba limitada a poc més que l’assenyalament de voreres en mal estat, l’intercanvi de mocions i el seguiment de les polèmiques locals. En el millor -o pitjor- dels casos, s’arriba a la governabilitat i a una gestió de la misèria molt més limitada que la que oferien els marges redistributius dels blocs reformistes anteriors; que llavors ens semblava insuficient però ara ens sembla fer política real, i encara ningú ha explicat a què es deu aquest canvi de criteri.

Tot plegat s’acompanya d’una política de cooptació dels pocs referents que van quedant als moviments socials -i que suposen nínxols electorals diversificats- que en poc o res es diferencia de la política de fitxatges intermitjos de partits convencionals com ERC; un movimentisme interclassista que res té a veure amb el desenvolupament intensiu i extensiu d’una organització classista de combat i que suposa alhora la seva base social i la seva arma llancívola contra els adversaris consistorials; i una fidelització dels sectors més radicals de les classes mitjanes i la petita burgesia directa o indirectament dependents de l’Estat -una ESS hiper-subvencionada que res té a veure amb el cooperativisme obrer, funcionaris i tècnics, tercer sector, ‘món de la cultura’, etc.- que acostuma a encaixar amb el què Lenin anomenava capacitat econòmica de subornar les capes superiors del proletariat al centre imperialista.

En la teoria, l’activitat institucional no està renyida amb la militància classista. A la pràctica però, és francament difícil trobar casos d’activistes que hagin mantingut -ja no intensificat- la seva tasca organitzadora en espais de classe.

I, d’afegit, d’aquests espais antany radicals en surten les reaccions més paternalistes i hostils vers la remor, marginal però creixent, que assenyala la urgència de la subjectivació classista del proletariat, la reconstrucció del Partit Comunista i la recuperació de l’estratègia socialista. Una actitud indistingible de la que ja fa unes dècades mantenien l’espai post-comunista i el Tripartit; dels quals molts no han deixat mai de ser els fills pròdigs, ara ja de tornada a casa i demanant la pensió per veteranos de la kale-borroka.

Ja sigui blindant els privilegis recentment acaronats o aferrant-se al darrer ressort de sentit, el municipalisme és un dispositiu ideològic al servei del que Mark Fisher anomena ‘realisme capitalista’. El que mostren els resultats de les eleccions municipals del 28M és el topall d’una fórmula que molt probablement es reproduirà a instàncies superiors.

Sense entrar ja en el desenvolupament de les seves capacitats organitzatives, el municipalisme -pivotant principalment sobre la CUP- es mostra incapaç de créixer com a opció electoral proletària, malgrat les milionades que han irrigat els darrers anys les tresoreries del partit, malgrat les fornades de militants professionalitzats. Malgrat la consumada integració de l’espai populista d’esquerres espanyol i malgrat l’hòstia atronadora d’ERC i el galdós paper generalitzat dels partits independentistes durant un Procés en que la CUP tampoc no va saber jugar cap rol directiu -degut en part a una caracterització molt errada del mateix, que escapa a les possibilitats d’aquest text-. Malgrat no haver patit el desgast del governisme i, a priori, comptar amb un context propici per a una opció impugnadora. 

Amb creixements residuals en els millors casos, amb manteniment d’electorat en alguns d’altres -ja sense entrar a considerar la seva extracció sociològica o la seva translació política- i amb rotunds fracassos en la majoria d’àrees on es concentra la major part del proletariat del país. Després d’una campanya marcada per la desafecció d’àmplis sectors populars progressistes i, sobretot, per l’atronadora abscència del jovent radical. Reivindicant-se puntualment en localitats petites de l’interior català proclius a l’hegemonia de l’independentisme d’esquerres en què segurament la seva gestió o oposició dins dels marcs predeterminats serà sensiblement més honesta que la de qualsevol altre partit, però que no queda gaire clar quin sentit prendrà en el marc general de la lluita de classes.

 La CUP i el municipalisme han fet topall, sí.

Això no vol dir que no puguin millorar els seus resultats conjunturalment en un més que possible escenari de reactivació del conflicte a mig termini, sobretot en abscència d’alternatives a l’esquerra del governisme progressista. No vol dir tampoc que aquest espai no pugui integrar puntualment membres d’extracció obrera tradicional. El que vol dir és que es fan palesos els seus límits orgànics i estructurants que la condemnen a ser la manifestació cultural de les classes mitjanes; no en el sentit que sigui un partit conformat íntegrament per representants d’aquest sectors en defensa conscient dels seus interessos corporatius sinó perquè es reprodueix en la cosmovisió que és característica en aquests. Políticament, aquesta tendència codifica de manera força dispersa tots els elements ideològics característics del reformisme petit-burgès radical: nacional-populisme, utòpic localisme regressiu, bucolització i sobredimensionament polític del petit comerç, nacionalisme econòmic d’esquerres (J. Merchant), voluntarisme republicà de tall neo-bernsteinià, reificat binomi moviments socials postmoderns/esquerra institucional, etc.

La CUP i el municipalisme són la identitat electoral de les classes mitjanes catalanistes hiper-polititzades i constitutivament no poden ser més que això per més que, en una escissió forma-contingut, molts dels seus membres tractaran de negar-ho -i molts ho intentaran veritablement amb urpes i dents, doncs aquest espai polític és ple de gent que conserva incòlumne la seva fidelitat a la utopia!-.

L’estancament d’aquest espai polític no té causa -o, si més no, no principalment- en els demèrits de la seva militància sinó en la decadència general de les condicions d’existència tant de la capacitat reformista de la socialdemocràcia estat-nacional més o menys radical com dels moviments socials postmoderns que es desprenien al centre imperialista de les profundes transformacions post-fordistes del Treball, amb les subjectivitats derivades de l’extensió del consum de masses basat en la globalització i la financerització.

No obstant això, els conflictes subjacents al passat cicle persisteixen i s’intensifiquen, malgrat el fracàs de la seva articulació política anterior; agreujats ara amb pandèmia, guerra i inflació que, lluny de ser contingències xocant contra el món capitalista, són manifestacions internes de la pròpia crisi capitalista.

Més enllà de la desmobilització generalitzada i de les persistències voluntaristes s’estén una remor global, marginal encara però sens dubte ascendent, que considera que -com diu Gonzalo Gallardo- «del que es tracta és d’aportar en la recomposició del marxisme com a marc polític integral, en un moment en què sabem que encara ho tenim tot per fer». Aquest murmuri creix indistintament en vells i nous espais polítics.