El dilluns 4 de març de 2019 marcava una fita històrica per al País Valencià; per primera vegada, un president feia ús de la seua prerrogativa per declarar l’avançament electoral.

La possibilitat d’establir una convocatòria pròpia, diferent a la de resta de les autonomies, no era una idea nova, sinó que havia estat sobre la taula intermitentment, posat que es valorava la conveniència d’establir un calendari electoral distingit que permetera singularitzar el debat polític valencià. La maniobra fallida de Susana Díaz al desembre passat, però, havia frenat aquesta ambició, pel risc palpable de perdre el govern d’esquerres, qüestió que sols uns mesos abans pareixia impensable.

Amb l’avançament electoral estatal, de la mà d’un Sánchez envalentit davant l’optimisme electoral que podia brindar-li un escenari polític d’alta polarització, la convocatòria autonòmica al maig tornava a estar en perill. El president Sánchez triava aquesta data per a agafar desprevinguts als seus rivals -sobretot després d’una manifestació a Madrid que no havia acabat de funcionar-, però també per assegurar-se la complicitat en campanya de tots els seus barons, a risc d’abocar a un escenari de gran incertesa el segon pols polític. Molts eren els dubtes i poques les garanties de mantenir una mobilització important per al maig, així com dels efectes dels resultats de les generals i dels pactes que se’n derivarien. L’escenari d’una possible dissolució anticipada de les Corts, tot i haver-se descartat per ‘injusticable políticament’ i ‘partidista’, tornava per tant a ser plausible, i s’acabaria precipitant en l’última setmana, a un dia d’acabar el termini.

Sánchez triava aquesta data per a agafar desprevinguts als seus rivals -sobretot després d’una manifestació a Madrid que no havia acabat de funcionar

L’atropellament amb què es plantejava la dissolució de les Corts, així com les escenificacions posteriors -Ximo Puig i Mònica Oltra feien declaracions per separat, la segona amb un posat derrotat- denotaven que es tractava d’una decisió no exempta de conflicte, guerrejada fins a l’últim moment. Què duia al president valencià a prendre-la? Moltes han estat les especulacions (alguns, fins i tot, han insinuat ‘motius ocults’), però els distints analistes pareixen estar d’acord en veure un càlcul electoral; l’interés rau en un suposat augment de la participació que podria ser beneficiós per al Partit Socialista: en aquest context d’extrema polarització la vella estratègia del vot útil front a la dreta -”Si tu no hi vas, ells tornen”- podria resultar un vector de mobilització. Això podria traduir-se, en aquest sentit, no sols en un augment de la seua quota de suport electoral, sinó també assegurar-li el lloc de força majoritària del bloc d’esquerres i evitar així que Compromís, el seu principal soci de govern, tinga opcions de disputar-li la presidència (com ja ho fera en 2015). Així es llegia des de la bancada de Compromís; la pròpia Oltra titllava de deslleial aquest pas endavant, que s’havia fet sense la seua complicitat.

Distints analistes pareixen estar d’acord en veure un càlcul electoral; l’interés rau en un suposat augment de la participació que podria ser beneficiós per al Partit Socialista

Una fractura important que, tot i evidenciada, van esforçar-se a cosir a l’endemà. I és que una vegada presa la decisió, entestar-se a fer balanç de beneficis i inconvenients de canviar la cita electoral perdia tot el sentit. Si bé és cert que el nou escenari deixa guanyadors i perdedors i que a nivell de cada formació política es poden produir oscil·lacions importants, els moviments entre blocs polítics en l’eix esquerra-dreta no és tan acusat, per la qual cosa el desenllaç final es trobarà ben disputat.

Per a Compromís, per exemple, tot i que totes les apostes el situen com un dels grans perjudicats de la coincidència d’autonòmiques i generals per tractar-se d’un partit d’àmbit valencià, l’ampla i jove militància i l’alt grau d’implantació municipal és una bona mesura de la seua salut política. Així, en les seues primàries, celebrades recentment, han assolit una participació de més del 70% de les quasi cinquanta mil persones inscrites (deu mil més que en 2015), qüestió que pot entendre’s com una demostració de força. Per tal de mantindre uns bons resultats hauran d’aprofitar al màxim aquest avantatge comparatiu, i trobar l’equilibri entre reivindicar el seu treball al govern a l’hora que se situen com l’únic partit que representa realment els interessos valencians. A mitjà termini això els pot garantir consolidar-se com a força política, tot i que, ara per ara, els anhels d’assumir la presidència semblen llunyans de fer-se realitat.  

Un altre partit que pot veure minvar les seues opcions per la dificultat de rendibilitzar els seus suports municipals és el Partit Popular. Especialment perquè, si bé en els anteriors comicis patia de cert votant desencantat que amb tota probabilitat ara tornarà a les urnes, no necessàriament ho farà per fer-los costat: per primera vegada s’enfronta a un escenari multipartidista en l’espectre dreta. El Partit Popular s’haurà d’esforçar també a fer valdre la seua presència territorial per mantindre l’hegemonia dintre del bloc conservador, perquè, tot i que té una situació electoral més estable que la dels rivals, també s’intueix certa desactivació d’alguns dels seus feus tradicionals. Pensem, per exemple, en la manifestació de les escoles concertades l’any 2016, en el que pareixia que anava a ser un dels temes més bel·ligerants de la legislatura. Un nou intent de treure la ‘llibertat educativa’ al carrer al 2019, probablement com a preludi d’activació política, ha estat, tanmateix, un sonor fracàs.

El Partit Popular s’haurà d’esforçar també a fer valdre la seua presència territorial per mantindre l’hegemonia dintre del bloc conservador

A Ciudadanos, per últim, l’avançament de les eleccions tampoc no li fa cap favor. El seu caràcter de partit ‘bombolla’, çò és, amb gran impacte mediàtic però poca implantació territorial, li pot passar factura: el protagonisme viscut amb la qüestió territorial s’ha vist eclipsat amb l’aparició estelar de VOX.  Així, el partit té el perill de tindre dos punts de fuga en cadascun dels seus extrems, per una banda, la formació ultradretana pot seduir més fàcilment aquell electorat potencial per al qual la ‘unitat d’Espanya’ és un element central; per altra, hi ha un cert perfil que no se sent còmode amb l’associació amb una extrema dreta -La ‘fotografia de la Manifestació de Colon dels tres líders dretans és símbol d’allò amb què Pedro Sánchez té clar que farà campanya- que a banda és especialment antifeminista, en un moment que aquest tema es perfila com un tema capital. No en va és un dels partits que més ha acusat la davallada en les últimes enquestes.

El PSOE-PSPV, al seu torn, encapçala juntament amb VOX, el grup dels potencials beneficiaris, per alguns dels motius exposats anteriorment i que justament haurien motivat la decisió de fer coincidir els comicis. Tanmateix, es tracta d’una estratègia del ‘tot o res’, que posa a mercè de la simpatia cap al president espanyol (que ja hem vist com ha anat fluctuant des de la seua arribada a Moncloa) i de la por a l’extrema dreta el futur del pacte del Botànic. No sols està en risc la revalidació de la coalició de govern, sinó que caldrà veure si l’enfocament genera, tal com calculen a les files socialistes, la motivació suficient per a activar un vot d’esquerra i centre-esquerra desencantat, en un escenari en el qual el PSOE estatal pot exprimir millor la labor de govern valenciana que no a l’inversa.  

El PSOE-PSPV, al seu torn, encapçala juntament amb VOX, el grup dels potencials beneficiaris

Pareix, així, que el futur del PSOE i el de VOX estan intrínsecament units, i no en va és aquest últim un dels altres grans guanyadors de la jugada. En una situació similar a la de  Ciudadanos respecte a falta de militància i de candidatures municipals, té l’avantatge d’haver trobat a través de l’antiindependentisme i, concretament, del judici del Procés, una representació mediàtica quasi permanent, que pot suplir en part les carències comentades. L’èxit d’aquesta aposta, no obstant això, és purament contextual; sense estructura a què agafar-se es poden veure a la deriva sense la seua ‘idea-força’, i no existeix la certesa que la qüestió catalana seguisca liderant l’agenda pública en els pròxims mesos. Per contra, no seria tan agosarat plantejar que el debat feminista passe a ser un element central en campanya, sobretot després de les manifestacions massives del huit de març.

El futur del PSOE i el de VOX estan intrínsecament units, i no en va és aquest últim un dels altres grans guanyadors de la jugada

Per últim, en una situació fins a cert punt ambivalent trobem PODEM. Des del PSPV alguns líders polítics han volgut justificar l’avançament com un salvavides llençat a la tercera pota del Botànic, qui a hores d’ara és l’integrant de la coalició amb més dificultats per trobar el seu espai polític. Amb un candidat pràcticament desconegut i una militància per desenvolupar, interpreten que a Podem podrien ‘frenar l’hemorràgia’ amb l’ajut de l’impuls estatal, si bé el desgast de la marca morada en clau espanyola també és notable. La situació precària de la formació, a pesar del seu acord d’acudir a les urnes amb Esquerra Unida, podria ser la clau d’una segona edició del Botànic. El seu èxit per a sobreviure políticament vindrà marcat per quines cartes posen sobre la taula. De moment, el personalisme en la figura d’Iglesias no pareix l’estratègia més encertada.

Amb tot, cal anar amb cura a l’hora de fer previsions prematures per a les eleccions del 28 d’abril. Ens trobem en un escenari d’intensa volatilitat electoral, que ens promet uns mesos d’alt voltatge. Al remat, els resultats finals dependran tant dels moviments a la superfície, és a dir, de les fluctuacions de preferència política de part de l’electorat en funció de les temàtiques que protagonitzen el pols mediàtic, com de qüestions més profundes, com siga la capacitat de cadascuna de les formacions de posar en moviment el seu teixit militant arreu del territori. No hi ha res assegurat. Pel que fa al futur polític valencià, tot està encara per escriure.

Imatge de portada: Flickr – Freshwater2006