Arquitectura socialista per a l’era del teletreball

En els anys vint del segle passat, l’arquitecte socialista Josef Frank dissenyà llars per maximitzar la llibertat partint de la idea que els treballadors necessiten separar l’espai de la seva feina de la resta de les seves vides.

Arquitectura socialista per a l’era del teletreball

En els anys vint del segle passat, l’arquitecte socialista Josef Frank dissenyà llars per maximitzar la llibertat partint de la idea que els treballadors necessiten separar l’espai de la seva feina de la resta de les seves vides.

El 2020 milions de persones s’han vist obligades, sense esperar-s’ho, a convertir les seves cases en els seus llocs de treball. No només s’han ensorrat les fronteres entre la vida domèstica i laboral, sinó que s’han creat exigències de ‘professionalisme’ allà mateix on adés hi havia, per a molts, un santuari privat.

Des d’una perspectiva de salut pública la política de teletreball és, per descomptat, millor que obligar els treballadors a fer la seva feina en espais tancats durant una pandèmia que es transmet per via aèria. Alguns treballadors prefereixen treballar des de casa, i citen amb freqüència com a principals avantatges del teletreball una major privacitat i flexibilitat. Però molts altres s’han vist confrontats amb l’aïllament, la gestió de les cures i, a l’època de les videoconferències omnipresents, trobar un espai ‘professional’ apropiat a casa seva per poder treballar.

Tenint en compte la quantitat de companyies a les quals es debat ara mateix convertir el teletreball en permanent, hi ha hagut sorprenentment molt poca discussió sobre aquesta nova realitat, ja sigui com una qüestió laboral o domèstica.

A l’hora de pensar què pot significar per a les nostres llars un futur amb milions de persones  treballant des de casa podem començar per llegir a l’arquitecte socialista austríac Josef Frank. Al seu assaig ‘Tres afirmacions i les seves conseqüències’, Frank va escriure:

«A l’oficina i a la fàbrica tota una sèrie d’objectes estandarditzats per la indústria han demostrat la seva eficàcia, com ara les màquines d’escriure i els llums. No deuríem d’utilitzar-los també a les nostres llars? Doncs no, no hauríem de fer-ho. Les oficines i les fàbriques són llocs als quals estem obligats a anar, on no gaudim del nostre temps i que abandonem el més aviat possible. Els objectes, allà, tenen el mateix caràcter [industrial]. La llar hauria de proporcionar la sensació contrària. La persona que treballa amb màquines i que vol continuar aquesta activitat a casa seva pertany al reialme de les faules. En realitat, quan es troba a casa el que vol és que res no li recordi al lloc de treball.»

En aquest article, traduït per Christopher Long, Frank reaccionava a l’estètica maquinal que dominava l’arquitectura de l’època, però també estava responent a la consolidació del capitalisme industrial, que empenyia a cada cop més treballadors a condicions d’amuntegament i precarietat, tant a casa com a la feina.

Avui, encara que queda molta indústria pesada als Estats Units, la xifra de persones que potencialment poden fer teletreball continua creixent a mesura que l’economia continua reorientant-se cap al sector serveis.

En la mesura del possible, ens caldria reforçar els aspectes de treballar des de casa que donen als treballadors més flexibilitat i llibertat, i eliminar o reduir aquells que generen estrès o donen als seus caps un major control sobre les seves vides i les seves llars.

Foto: Pixabay.com

Fins i tot si ja no és possible o desitjable per a tothom una completa separació del lloc de treball i de la llar, el principi fonamental que hi ha al darrere del pensament de Frank encara és vigent. Com va escriure a l’assaig abans citat:

«Vuit hores al dia heu de treballar amb la suor del vostre front, però setze hores al dia les dediqueu al descans i el lleure. Un ésser humà no és una màquina ni una inversió que ha d’amortitzar-se: treballa únicament mentre ha de fer-ho, de manera que pugui ser una persona la resta del seu temps.»

«El modernisme és l’única cosa que ens proporciona la llibertat absoluta»

Josef Frank fou part d’una contracorrent important, encara que tot sovint passada per alt en el modernisme arquitectònic, que emfatitzava el confort i la comoditat més que no pas les formes depurades i influïdes per les fàbriques i l’escala monumental usualment associades al terme.

Durant la major part de la vida de Frank, els arquitectes i dissenyadors occidentals se centraren en l’estètica minimalista, amb una marcada èmfasi en les superfícies suaus i de línies clares i els espais oberts, freqüentment usant materials associats abans amb la indústria. Com és cèlebre, aquestes tendències convergiren en el racionalisme arquitectònic de l’anomenat ‘estil internacional’ i la Bauhaus. Quan hom escolta l’expressió ‘disseny modernista’, quelcom relacionat amb un d’aquests dos moviments és probablement la primera cosa que ve al cap.

En el millor dels casos, dissenyadors i arquitectes com Walter Gropius, Marcel Breuer i Marianne Brandt, molts dels quals eren d’esquerres, buscaren crear objectes que poguessin ser produïts en massa o en sèrie. A la pràctica, no obstant, molts dissenys modernistes de parament de la llar o mobiliari no estaven pensats per a la producció en massa en primer lloc, i, en conseqüència, es convertiren en símbols d’estatus de luxe de la intel·lectualitat burgesa.

Com a socialista, Frank podria haver argumentat que el disseny no pot solucionar la crisi de l’habitatge, la pandèmia o l’estrès que el teletreball significa per a molts

L’estil va esdevenir hegemònic en el disseny modernista occidental durant dècades, però aquesta no és la història completa quan parlem de modernisme. Una altra corrent del modernisme, que incloïa a organitzacions com el Sindicat Americà d’Arts Decoratives i Artesans (American Union of Decorative Arts and Craftsmen), perseguí un disseny separat de l’estil internacional, que criticaren per centrar-se massa en l’edifici com un assoliment arquitectònic i no pensar el suficient en la manera en que la gent volia realment fer servir l’espai.

Josef Frank procedia d’aquesta escola de pensament, una que se centrava en acomodar a la gent tal i com volien viure. De fet, Frank rebutjà la idea que el ‘modernisme’ signifiqués una sèrie de característiques estètiques específiques. En comptes d’això, defensava que «el modernisme no és un estil, el modernisme és l’única cosa que ens proporciona la llibertat completa.»

Pa i roses, i també calma

Nascut a una família jueva a les afores de Viena el 1885, Frank s’afilià al Partit Socialdemòcrata d’Àustria (SPÖ) mentre encara era a l’escola secundària. Els editors Tano Bojankin, Christopher Long i Iris Meder expliquen les idees polítiques de Frank sobre arquitectura al prefaci de la seva antologia com segueix:

«Va veure tots els problemes de disseny a través d’una òptica socialista. Gairebé tots els seus escrits, des de finals dels 1910 fins a finals de la dècada següent, els dedicà al problema de l’habitatge per a les nombroses classes subalternes i desafavorides de Viena. En alguns aspectes les seves solucions corrien en paral·lel amb les d’altres joves modernistes de l’època: la confiança en la importància de la col·lectivitat i l’acció estatal, la convicció que proporcionar un habitatge bàsic era inicialment més important que la qualitat i la fe en trobar solucions ‘funcionals’.»

Entre el 1923 i el 1933, durant el període de la Viena roja, Frank va dissenyar cinc grans complexos d’apartaments de propietat pública (‘Gemeindebauten’) com a part de la iniciativa del SPÖ per construir un habitatge digne per als treballadors de la ciutat. En darrera instància, no obstant, Frank defensà una política d’habitatge alternativa a Viena coneguda com el ‘moviment de les colònies’, il·lustrada a l’exposició del 1932 a Àustria del Werkbundsiedlung Wien.

arquitectura socialista
Josef Frank i Estri Ericson. Foto: Wikipedia – Glase, Gösta

Influït pel moviment de la ciutat jardí britànic, el moviment de les colònies afavoria les residències de baixa o mitjana densitat amb accés individual als patis i jardins. Aquests edificis estaven molt més a prop de la mena d’habitatge a l’abast de les classes mitjanes i altes de la ciutat. Com escriuen Bojankin, Long i Meder, «allà on Frank s’allunyà dels seus contemporanis era en la seva profunda esperança que, amb el temps, seria possible no només proporcionar un habitatge adequat a la classe treballadora, sinó elevar l’estàndard de vida dels pobres i desafavorits de Viena per equiparar-lo al de la burgesia. No veia cap raó per la qual aquells que havien nascut o s’havien vist forçats a la privació no haurien de tenir dret a tots els avantatges i ornaments de l’existència de la classe mitjana. També va reconèixer que un objectiu com aquest implicava no només fer disponible un millor habitatge sinó oferir un major accés a l’ensenyament, la sanitat i activitats de lleure més sofisticades.»

Encara que el govern vienès comissionà menys colònies que Gemeindebauten, aquest moviment, amb la seva èmfasi en el lleure i la tranquil·litat, donaria forma al pensament de Frank sobre el disseny la resta de la seva vida.

El 1933, el canceller dretà Engelbert Dollfuss va dissoldre el parlament austríac i assumí el dret a governar per decret, provocant una breu guerra civil entre les milícies socialistes i feixistes. Intuint el creixent perill per a un socialista jueu, Frank emigrà a Suècia el 1934.

Allà Frank treballà amb Estrid Ericson, la fundadora de l’empresa de disseny Svenskt Tenn, i desenvolupà alguns dels dissenys més característics de la seva carrera, incloent patrons vius i plens de color, amables, que convidaven a un interior confortable per a la llar moderna, molts dels quals encara es produeixen avui.

En particular, l’auge de la videoconferència significa que, si treballes des de casa, el teu cap probablement entra dintre de casa teva de manera regular

La visió de Frank d’una llar que aportés confort i gaudi buscava empoderar a l’habitant i donar-li suport en l’exploració del seu gust individual i personal. Vinculà consistentment aquesta èmfasi en el confort amb la vida difícil que tenien molts treballadors. En ‘Interiors moderns per a la llar’, del 1928, va escriure que «l’home modern, la feina del qual cada cop és més esgotadora i feixuga, necessita una llar que sigui molt més agradable i confortable que la dels temps antics, de manera que pugui trobar la pau i el repòs de la manera més ràpida possible. La llar, així, està en oposició directa al lloc de treball. […] La mirada vol relaxar-se, també, i per això és millor evitar totes aquelles coses que hom trobaria a la fàbrica, l’oficina, etcètera. La llar no és una obra d’art: no ha d’emocionar, això seria l’oposat al seu vertader objectiu. La uniformitat i la simplicitat alimenten la inquietud, l’ornament i la varietat proporcionen una sensació de calma… [traducció de Kimi Lum].»

Aquest focus en la quietud reforçà l’oposició de Frank tant als interiors elaborats de la Wiener Werkstätte com a l’estètica maquinal, buida i de línies pures de l’estil internacional. Aquesta èmfasi en la tranquil·litat i el confort també explica el seu desig de construir suburbis amb jardins per a les residències dels treballadors més que enormes edificis d’apartaments semblants a fàbriques.

La nova realitat de treballar des de casa

Amb el fracàs dels governs d’arreu del món per gestionar adequadament la pandèmia de la COVID-19, vivim cada cop més en un món on la majoria de la gent té dues opcions: o anar a la feina i després tornar a casa, i no anar pràcticament enlloc més, o treballar des de casa i pràcticament no anar enlloc més.

Aquesta crisi simultània de salut pública i l’economia s’afegeix a la demolidora crisi d’habitatge que s’agreuja cada any que passa. Per primer cop des de la dècada dels quaranta, una majoria d’adults estatunidencs menors de 34 anys viu amb els seus pares, mentre que un terç dels adults de totes les edats comparteix pis. Això no és gens sorprenent tenint en compte que els lloguers van pujar un 70% entre el 2002 i el 2012, mentre que els salaris reals només ho van fer un 6%.

Les estimacions varien, però un estudi de Stanford va trobar que el 42% dels estatunidencs en el mercat laboral treballaven des de casa l’estiu, i la Reserva Federal de Dallas va concloure per la seva banda que almenys el 35% treballaven des de casa, ja fos a temps complet o parcial. Moltes companyies estan considerant o decidint ja fer del teletreball una política indefinida o fins i tot permanent. En qualsevol cas, només als Estats Units això ja afecta a desenes de milions de persones.

Foto: Pixabay.com

No es tracta ja només de l’estètica del treball assalariat envaint la llar: per a molts milions de persones és el treball mateix envaint la llar.

Per descomptat, la llar ha estat des de fa molt el lloc on s’esdevé el treball no remunerat, realitzat sobretot per les dones. La càrrega desproporcionada de la família i el treball domèstic ha recaigut sobre les espatlles de moltes dones, el que, unit amb l’haver de mantenir una carrera professional, ens ha portat a una llar del segle XXI que és més un espai disputat (contested) que gaudit (contented).

El fet que aquesta doble càrrega de treball remunerat i no remunerat estigui caient com un sac a un mateix lloc per a moltes dones és motiu, encara més, per considerar com proporcionar a tothom una llar tranquil·la i confortable, una almenys amb un cert espai lliure de treball.

El 1927, Josef Frank criticà l’estètica del lloc de treball que envaïa les nostres llars; avui, a aquesta estètica se li ha unit l’ansietat i l’autodisciplina de com presentar-se professionalment. En particular, l’auge de la videoconferència significa que, si treballes des de casa, el teu cap probablement entra dintre de casa teva de manera regular. Com afirmava un article de The New York Times del mes d’octubre, «molts de nosaltres ara estem vivint la versió adulta del malson ‘em trobava a l’escola nu’: textos de la teva parella que apareixen en els teus xats de feina, l’autoretrat nu que vas pintar penjat a la paret i que surt a la videoconferència, la teva col·lecció de llibres sobre cànnabis que es pot veure als prestatges en una videoconferència amb el teu cap.»

Fins a cert punt tot això és de sentit comú: no deixes veure al teu cap allò que no vols que vegi. Però com passa tot sovint en el món professional, per a determinades persones és molt més fàcil seguir les normes que per a altres. Presentar-se de la manera que el teu cap vol veure’t és molt difícil si vius en un espai compartit amb companys de pis o canalla corrent al teu voltant, on l’únic espai privat és, potser, el teu llit. Alguns persones s’han vist obligades a reservar habitacions d’hotel, apartaments i oficines buides per fer videoconferències o per tal de poder tenir períodes de feina ininterrompuda.

Com hagués sostingut Josef Frank, no hi ha cap motiu per viure així. És hora de repensar com treballem i com la vida domèstica pot coexistir de manera humana en el segle XXI, i com podem proporcionar a la gent una major llibertat.

Dissenyant per a la llibertat

Això significaria quelcom semblant al moviment de colònies que defensà Frank: un habitatge amb un espai propi per relaxar-se, però no tant com per produir aïllament social. En altres paraules, necessitem un habitatge amb la suficient densitat com per fer factible els desplaçaments i un sentiment de comunitat, però amb suficient espai i tranquil·litat com per crear una separació física i mental entre el treball i el lleure.

La majoria dels nous habitatges als EUA presenten només la meitat d’aquesta fórmula. En els barris urbans de moda amb preus de la propietat que s’incrementen dramàticament, els promotors immobiliaris aposten per una construcció densa i costosa —amb freqüència dirigida a gent jove de pas— amb la finalitat de maximitzar els beneficis que poden obtenir per cada escàs metre quadrat.

Tot i que incrementar la densitat de vegades té sentit des d’una perspectiva de planificació urbanística, a la pràctica molts d’aquests projectes acaben suposant una càrrega per a la infraestructura dels barris i contribueixen a la massificació. També poden desvertebrar i fins i tot destruir comunitats, com els llocs de reunió social tradicionals, i els residents de tota la vida poden haver de fer front a desnonaments i la seva expulsió efectiva per l’augment de les despeses que dificulten la vida als barris.

D’altra banda, l’extensió urbana de ‘McMansions’ dona peu a barris que depenen de l’automòbil en terrenys que abans no havien estat desenvolupats. Aquí, els residents tenen molt d’espai i tranquil·litat, però el preu a pagar és l’aïllament físic i amb freqüència també social. Aquests desenvolupaments també són perjudicials per al medi ambient, ja que destrueixen terrenys verges i fan necessària l’adquisició de més automòbils i la construcció de carreteres.

Foto: Wikimedia Commons – GuentherZ

Cap d’aquests models és sostenible econòmicament o mediambiental. I l’era del teletreball ens ha demostrat una cosa molt diferent sobre aquests dos tipus d’habitatge de manera molt més clara: són senzillament incòmodes per a molta gent que ha de passar molt de temps en ells.

Les colònies de ciutat jardí com les que afavoria Frank podrien proporcionar un feliç punt mig: suficient espai per als treballadors en règim de teletreball per mantenir el treball lluny de la vida familiar; suficient densitat per permetre un sentiment de comunitat; i una xarxa eficient de recursos, des de l’ensenyament al lleure i les cures, que ajudaria a alleugerar la doble càrrega de treball remunerat i no remunerat que s’ha intensificat recentment per a molta gent. Tot això suma i dona més llibertat.

Per suposat, no es tracta que la gent que fa teletreball sigui l’única que es beneficiï d’aquests canvis. Aquesta nova realitat de la vida laboral el que fa és, senzillament, més urgents els vells problemes relacionats amb el disseny orientat al benefici i la promoció immobiliària.

Fins i tot, si una rèplica precisa d’aquest moviment de colònies no és l’única solució, els arquitectes i dissenyadors d’interiors que ara mateix reflexionen què significa que milions de persones puguin treballar des de casa per sempre poden inspirar-se en les idees de Frank. Sense alguna mena de separació de l’espai de treball i l’espai per viure, i un lloc on la mirada pugui descansar, el risc és que treballadors extenuats per l’estrès acabin deixant que la seva casa es converteixi en feina, i per sempre.

Com a socialista, Frank podria haver argumentat que el disseny no pot solucionar la crisi de l’habitatge, la pandèmia o l’estrès que el teletreball significa per a molts. El govern de la Viena roja mostrà que el disseny per al bé comú té tanta força com la força política que hi ha al seu darrere. Mentre el desenvolupament immobiliari i el disseny estiguin impulsats abans que res pel benefici, i només en segon lloc per les necessitats socials i mediambientals, fins i tot les millors solucions de disseny seran limitades. Només tindrem una aproximació a l’habitatge i el disseny que prioritzi la gent sobre els beneficis, i que se centri en la llibertat, quan canviem qui exerceix el poder.


Foto de portada: Karl Marx Hof – Wikipedia
Article publicat originalment a Tribune, 16 de desembre del 2020.
Traducció: Àngel Ferrero
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Ben Beckett és un escriptor estatunidenc resident a Viena

Michelle Jackson-Beckett és professora de teoria i història del disseny a la Universitat d’Arts Aplicades de Viena i arxivista a la Fundació Victor Papanek, a més de doctoranda en història del disseny al Bard Graduate Centre de Nova York.

Comentaris

Arquitectura socialista per a l’era del teletreball

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.