Apunts sobre les crisis d’Octubre i les esperances d’Abril

La crisi desencadenada per la COVID no només presenta trets nous sinó que radicalitza moltes de les deficiències d’un model econòmic, territorial, sanitari i fiscal. Es tracta, de fet, d’una crisi de model d’Estat provocada pels que encara el volen més tancat i centralitzat i per les alternatives republicanes que cerquen l’obertura.

Apunts sobre les crisis d’Octubre i les esperances d’Abril

Apunts sobre les crisis d’Octubre i les esperances d’Abril

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La crisi desencadenada per la COVID no només presenta trets nous sinó que radicalitza moltes de les deficiències d’un model econòmic, territorial, sanitari i fiscal. Es tracta, de fet, d’una crisi de model d’Estat provocada pels que encara el volen més tancat i centralitzat i per les alternatives republicanes que cerquen l’obertura.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El curs polític ha començat ja i ho ha fet amb la crisi territorial protagonitzada pel centralisme classista d’Ayuso. «Madrid es España dentro de España». Davant, el centralisme d’Estat d’un Sánchez no massa diferent de Cristóbal Montoro pel que fa als superàvits dels ajuntaments. Entremig, ¡Viva el rey! com a acte de graduació d’una nova fornada d’aristòcrates togats. L’ariet dels quals, el Tribunal Suprem, en inhabilitar al president Torra converteix el Parlament de Catalunya en una institució sotmesa a la doctrina de la sobirania limitada, és a dir, sobirania en suspens i en la diana.

De rerefons, la crisi d’un règim, que és també una crisi d’Estat, que pateixen els barris obrers de Madrid, els i les treballadores sanitàries i el conjunt de les classes populars. La crisi de l’eficàcia parlamentaria obre la porta a d’altres alternatives. Ja ho deia Rosa Luxemburg a propòsit de les vagues de 1905 contra la monarquia tsarista; «Prohibida i reduïda al silenci la paraula, torna a començar l’acció.»

És amb aquest rerefons que la tornada a l’escola ha quedat enterbolida per l’amenaça dels rebrots, els hospitals (i no sols els de Madrid) són epicentres sísmics que no aguanten gaire més l’acumulació de sobreesforços mentre s’intensifica la precarietat, els ERTE’s no arriben i quan arriben, arriben tard. Alhora l’Ingrés Mínim Vital resulta un fracàs estrepitós (només ha arribat al 0,8% dels demandants) del suposat govern més «progressista de la historia».

De l’estiu en resta la fugida del rei al règim dels Emirats Àrabs Units. Estat de crisi que espetega cada cop més fort arran de la pandèmia. Però el darrer capítol radicalitza en cara més la crisi en curs. El despotisme del Madrid d’Ayuso vers el bonapartisme progressista de Sánchez. Entenent per bonapartisme aquest episodi que genera una polarització entre un regionalisme conservador i un centralisme progressista que; si per un cantó, deixa fora de lloc tot debat sobre la transformació de l’Estat, per l’altre, subsumeix tant les alternatives madrilenyes a Ayuso com les alternatives territorials i nacionals a l’Estat.

Nicos Poulantzas descrivia amb gran precisió la íntima connexió entre el bonapartisme, sigui de la mena que sigui, i l’Estat d’excepció. Es tracta d’una connexió fonamentada en la centralització del poder:

«Quan més important és l’autonomia relativa de l’Estat respecte la classe i fracció hegemònica, més forta és la centralització interna. Però això només és una paradoxa en aparença: aquesta autonomia relativa respecte la classe o fracció hegemònica és necessària per a què l’Estat estableixi precisament la seva hegemonia, reorganitzant i consolidant el bloc de poder»[i]

La crisi desencadenada per la COVID no només presenta trets nous sinó que radicalitza moltes de les deficiències d’un model econòmic, territorial, sanitari i fiscal. Es tracta, de fet, d’una crisi de model d’Estat provocada pels que encara el volen més tancat i centralitzat i per les alternatives republicanes que cerquen l’obertura. Sobre els temps i els moments d’escac a l’Estat tancat escriuen Juanan Geraldes i Albert Portillo.
Foto: Flickr – Comunidad de Madrid

Essent aquesta, per cert, l’estructura que defineix l’Estat adient per a les forces monàrquiques i oligàrquiques, com tan bé explicava el republicà revolucionari Joaquin Maurín:

«Napoleó va bastardejar l’autonomia creada per la gran Revolució. L’”Una i indivisible” organitzada sobre l’autonomia de les comunes i departaments fou transformada manu militari en el centralisme absolutista de l’Imperi. El centralisme burocràtic policíacoadministratiu de la Tercera República no és fill de l’època gloriosa de la Revolució, sinó un fruit directe del cesarime napoleònic. És l’Imperi sense emperador»[ii]

Per tant, Sánchez en adoptar una estratègia bonapartista pretén situar-se com a àrbitre dels xocs entre certs aparells de l’Estat, com la judicatura, i les alternatives republicanes. D’aquesta manera tracta de canalitzar les voluntats progressistes cap a un transformisme que reforça els pitjors trets de l’Estat centralista, com el decret llei sobre els superàvits municipals o la imposició d’una quarantena general sota uns criteris que sols afecten a Madrid.

En definitiva, la crisi del centralisme neoliberal és una crisi d’Estat que el govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos lluny de resoldre sembla que esperoni. Per contra, la sobirania de Catalunya s’exerceix amb l’aprovació d’una llei que garanteix el dret a l’habitatge però que es troba en el punt de mira de la judicatura i fins i tot del mateix govern central. Aparells de l’Estat que desparlamentaritzen la monarquia amb el veto permanent al Congrés, i al Parlament, a la investigació de la corrupció monàrquica.

Tots els elements d’una crisi general es troben en presència, tot i que manca una proposta clara que basteixi una alternativa contracíclica a la crisi i a la pandèmia tot endegant un procés de transformació de l’Estat en un sentit constituent. Hi ha espurnes, Ara Repúbliques, l’estel d’un galeuzca en expansió, important pas endavant però no n’hi ha prou.

A Catalunya, element indispensable per a una solució republicana a la crisi de la monarquia, la desorientació del centre esquerra independentista així com del centre dreta independentista si bé impedeix avançar cap a una República Catalana alhora ofereix una oportunitat. Una oportunitat per a proposar una estratègia sobiranista i republicana que es concreti en mesures com el dret a l’habitatge a Catalunya. Les esquerres nacionals i populars catalanes malgrat ésser una promesa de futur no tenen, ara per ara, una estructuració que permeti superar l’impasse actual.

La dicotomia tàctica entre ERC i JxCat, diàleg o desobediència, és una falsa dicotomia esperonada per les rivalitats electorals. Un diàleg estèril és un fracàs. L’exemple de Bildu, amb l’acord de derogar la reforma laboral, és la prova d’un diàleg que intenta aconseguir una victòria, per al País Basc i per a les classes populars de l’Estat espanyol, i en el mateix moviment doblegar al mateix PSOE.

La dicotomia tàctica entre ERC i JxCat, diàleg o desobediència, és una falsa dicotomia esperonada per les rivalitats electorals.

Per l’altre cantó, la desobediència sense ruptura de cap mena sols contribueix a desvaloritzar la importància de la desobediència civil i institucional. El diàleg i la desobediència són tàctiques útils segons el moment; han de vincular-se a l’objectiu d’anorrear l’actual Estat monàrquic que és un Estat contra les classes populars, els territoris i les nacions, i, supeditat als interessos geoestratègics d’altres grans potències.

L’Estat espanyol per la seva manera de constituir-se de dalt a baix i del centre a la perifèria ha generat una realitat autònoma. Els aparells de l’Estat funcionen autònomament i en benefici propi, en una lògica weberiana d’autoperpetuació en el temps, per tant, aquesta estructura autònoma a la que fèiem referència, no pot sinó aliar-se amb les diferents fraccions en el poder per maximitzar el seu propi poder, prestigi i riquesa al marge de la sobirania popular. Aquest fet ha impossibilitat una construcció nacional-popular de l’Estat i això fa que la seva legitimitat sigui qüestionada de manera reiterada en el temps, a falta de constituir l’Estat republicà i plurinacional que suposa la gran tasca política mai assolida. A aquesta peculiaritat catalana i espanyola, caldria afegir la peculiaritat històrica lligada al nostre temps i es la disputa de l’Estat per part dels sectors de les elits.

En la lògica neoliberal de despolitització de les institucions, la tecnificació sota criteris economicistes que donen encara més ales a una deriva autoritària. I que s’observa també en el desmantellament de les institucions de benestar, com la sanitat i l’educació.

La mateixa rebel·lió sanitària, amb les vagues indefinides dels MIR, assenyala en el mateix Madrid-Versalles, que deia Guillermo Zapata, totes les febleses i les contradiccions d’aquest Estat. Cal, doncs, com recomanava l’aragonès Maurin una estratègia per a transformar l’Estat prenent Madrid; amb “un moviment convergent que parteixi de la perifèria”.

HDP, partit d’esquerres turc favorable al dret a l’autodeterminació de regions com el Kurdistan. Flickr – Montecruz

Ara bé com es pot concretar això? Com s’estructura una aliança que des d’Euskal Herria fins a Andalusia, des de Galicia fins a Mallorca plantegi solucions als problemes de la «España vaciada», defensi l’amnistia dels presos polítics, el lliure dret a decidir, el republicanisme, el dret a l’habitatge, la Renda Bàsica o la Taxa Covid i el Pla de Xoc Social?

Darrerament s’han sentit veus de tots els espectres per a un bloc confederal i popular, l’HDP ibèric d’Antoni Trobat, que mobilitzi la gent, construeixi una agenda estratègica i defineixi progressivament els seus objectius. Defensar les sobiranies municipals suspenent la Llei Montoro, apostant per una reforma fiscal igualitarista o per una auditoria del deute, podrien ser alguns dels objectius que a curt termini podrien soldar aquest espectre heterogeni de forces polítiques en un bloc polític capaç, no sols de defensar-se, sinó també d’abordar una ofensiva transformadora. Aquestes podrien ser, doncs, les parets mestres d’un Pacte de Sant Sebastià del segle XXI.

Es tracta de fondre un conjunt de forces polítiques nacionals i populars en un motlle capaç de propiciar millores concretes tàctiques per a la majoria del poble

Tanmateix, si el pacte de Sant Sebastià original va tenir uns impulsos ben concrets, el galeuzca, una versió actualitzada requeriria també d’un bloc polític sobiranista català capaç de defensar les pròpies victòries del moviment popular, com la regulació de lloguers, com a drets a conquerir en el conjunt d’Espanya. Alhora que escampant la defensa de l’amnistia i la mobilització per les aspiracions republicanes.

Dit d’altra manera, es tracta de fondre un conjunt de forces polítiques nacionals i populars en un motlle capaç de propiciar millores concretes tàctiques per a la majoria del poble i d’aquesta manera agrupar un nombre suficient de forces que aïlli l’oligarquia i precipiti una revolució republicana de majories. Com deia García Linera «Mai, cap sublevació, ha començat amb l’objectiu final, sempre ho ha fet com un objectiu molt pràctic, directe i concret, fundat en el greuge moral que condensa, agrupa i, si dona resultat, vas al següent pas i s’irradia, es retroalimenta».

I malgrat que el cicle electoral en curs no permeti guaitar massa avenços en aquest aspecte, és important sembrar a tort i a dret; en el camp de les idees i en el de les lluites socials, en l’àmbit de les aliances i en el de les estratègies. Cal sobretot, que com a lluitadors i lluitadores entusiastes i optimistes reguem, en aquest període de depressió política, la idea de que l’era de les revolucions no s’ha acabat.

Foto de portada: Flickr – La Moncloa

Notes

[i] POULANTZAS, Nicos. Fascismo y dictadura: La tercera internacional frente al fascismo, Siglo XXI, México, 2005 [1970], pp. 372

[ii] POULANTZAS, Nicos. Fascismo y dictadura: La tercera internacional frente al fascismo, Siglo XXI, México, 2005 [1970], pp. 372

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Politòleg i militant. Actualment Coordinador de Més País Catalunya.

Comentaris

Apunts sobre les crisis d’Octubre i les esperances d’Abril

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.