Antiespecisme a debat. Perspectives des de la ramaderia extensiva (II)

Antiespecisme a debat. Perspectives des de la ramaderia extensiva (II)

Antiespecisme a debat. Perspectives des de la ramaderia extensiva (II)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Introducció

L’objectiu de la segona part d’aquest article és centrar-nos en alguns dels aspectes de discussió ètica, moral i política de l’antiespecisme.

En l’article anterior hem intentat posar sobre la taula el debat al voltant de l’animalisme des d’una perspectiva anticapitalista i ecologista, fent un repàs de les circumstàncies que ens han portat al sistema agroalimentari actual, dels fluxos i organitzacions ecosistèmiques, i dels beneficis ambientals i socials de la ramaderia extensiva, emfatitzant en la seva contribució a la Sobirania Alimentària.

L’animalisme i l’antiespecisme com a corrents polítics han anat prenent força des dels anys seixanta. Les discussions al voltant dels drets dels animals, de la seva capacitat de sentir, de la responsabilitat de les persones en el tracte amb altres animals, etc. han anat ocupant espai en el debat públic, i han aconseguit millores en la vida de milers d’animals. Tant per rebutjar pràctiques de domesticació i carcelació d’animals exòtics i salvatges als zoos o circs, com per prohibir actes en els quals el maltractament animal era l’eix de l’activitat (tauromàquia, baralles, etc.), o per reclamar una regulació sobre els drets dels animals com a éssers dependents, i augmentar la regulació de benestar animal en la indústria càrnia.

(…) hi ha aspectes del discurs animalista i antiespecista que se situen cada vegada més lluny de les realitats ramaderes i de la ruralitat, i també de la sobirania alimentària tweet

Ara bé, hi ha aspectes del discurs animalista i antiespecista que se situen cada vegada més lluny de les realitats ramaderes i de la ruralitat, i també de la sobirania alimentària. Per això aquest article vol problematitzar alguns dels seus arguments.

Font: Wikimedia Commons – Carolina Latorre

Dipòsit cultural i simbòlic del capitalisme



Norbert Elias parlava del dipòsit cultural i simbòlic que està a la base de la construcció de les societats. Clarament totes nosaltres hem estat socialitzades i construïdes com a subjectes en un entorn capitalista, en el qual tota l’estructura social és vertical, jerarquitzada i jerarquitzant. Amb fluxos continus d’extracció de baix cap a dalt, de recursos naturals, econòmics, socials, etc.

Aquesta estructura social actua com a esquema de pensament i prejudici inicial a l’hora d’encarar les nostres observacions i la manera d’explicar-nos el món. Per això, sovint quan pensem en el funcionament dels ecosistemes els establim en una escala natural d’éssers inferiors i superiors, segons qui es menja a qui, obviant tota la circularitat dels processos tròfics.

Però com hem exposat en l’article anterior, no existeix tal escala si no és en la nostra mirada, ja que la regulació de la VIDA és de caràcter cíclic, i la seva base és la transformació constant de la matèria i l’energia, i no la seva acumulació.

Contràriament al que exposen certs espais o discursos antiespecistes, les persones no ens hauríem de considerar superiors per consumir carn d’altres animals tweet

La nostra existència, i per tant l’alimentació, hauria d’anar d’acord amb els cicles ecosistèmics, però en canvi està fundada en una extracció constant de recursos del medi. Alhora, el distanciament de la societat amb la producció d’aliment ha generat la falsa imatge que aquest és il·limitat i accessible i es pot «sintetitzar» del no-res, com demostra tota la propaganda al voltant de la carn «neta» , és a dir, sintetitzada artificialment.

Contràriament al que exposen certs espais o discursos antiespecistes, les persones no ens hauríem de considerar superiors per consumir carn d’altres animals, ja que forma part d’aquest aspecte cíclic de la matèria i l’energia que segueix sent el motor de funcionament de la VIDA.

El que plantegem és que el règim econòmic i polític del capitalisme és el que ha trencat amb aquests cicles generant una extracció i acumulació sense fi. De manera que no és el consum de carn el que perjudica els animals, sinó la industrialització de la ramaderia (i de l’agricultura) per tal de treure el màxim de recursos i de beneficis d’aquestes activitats, sense pensar en cap moment ni en la impossibilitat de tancar els cicles (per la gran quantitat de residus que es generen), ni en la desigualtat social que generen.

Font: Helena Guillén

En aquest sentit, la ramaderia extensiva, realitzada de manera sostenible, localitzada, dimensionada als recursos i practicada des d’una perspectiva feminista aporta beneficis molt positius, que són àmpliament coneguts i estudiats. Des del reciclatge de nutrients, el com afavoreix la biodiversitat a la importància de la silvopastura per la prevenció d’incendis. I quan parlem de ramaderia feminista no és aquella realitzada per dones: es tracta d’aquella ramaderia on es posa la cura dels animals i l’entorn al centre.

Alhora, la ramaderia extensiva i feminista trenca la dinàmica de l’extracció i l’acumulació, ja que s’integra en aquests cicles naturals. No requereix l’espoli continuat de matèria i energia, i tampoc té com a objectiu l’acumulació, sinó la persistència equilibrada de l’activitat. Al seu torn es tracta d’activitats que provenen de sabers ancestrals, comuns i comunitaris, de manera que empoderen a les persones per a poder-los realitzar en lloc de desposeïr-les de capacitats i mitjans, com passa amb la producció industrial d’aliment.

Un dels arguments esgrimits des de l’antiespecisme i també per corrents que advoquen pel resilvestrament és que tot aquest equilibri natural es pot fer amb fauna salvatge, com en un inicial Estat de Naturalesa. El problema és que, en un territori altament fracturat, urbanitzat, i cultivat, substituir les funcions ambientals dels ramats de pastura per ramats silvestres- i els seus depredadors per controlar les poblacions- és poc viable.

Aquest plantejament de resilvestrament també ens recorda la concepció dualista que tenim de la humanitat vers la naturalesa tweet

No hi ha suficient terreny disponible sense entrar en competència amb la fauna salvatge per sostenir les necessitats agrícoles humanes actuals, i ja no diguem l’abastiment i dinàmica de funcionament de les grans metròpolis, que impliquen àmplies infraestructures logístiques. Tornar a un «estat de naturalesa»  autorregulat seria un procés llarg i que requeriria de manera inevitable de la reducció dràstica de la població humana o de la seva extinció.

Aquest plantejament de resilvestrament també ens recorda la concepció dualista que tenim de la humanitat vers la naturalesa, i el desconeixement o menyspreu de les relacions simbiòtiques que s’han establert al llarg de milers d’anys, i que encara ara existeixen.

Arguments morals i polítics de l’antiespecisme

Un dels aspectes més complexos sobre els quals reflexionar en la discussió entre antiespecisme i ramaderia extensiva, són les qüestions relatives a la moral. Sobretot, sobre la legitimitat de domesticar i sacrificar animals per alimentar-nos.

Aquesta qüestió per si sola ha generat un volum immens de literatura acadèmica, de debats i d’escrits, que és impossible poder reflectir acuradament en un article com aquest. El que intentarem és centrar-nos en alguns aspectes que creiem rellevants.

Des de l’antiespecisme, dos dels arguments més forts contra la ramaderia (tota la ramaderia, indistintament) són que les persones som especistes, és a dir, ens considerem en un rang superior als altres animals, especialment perquè som l’única espècie, per exemple, capaç de tenir una condició moral, un llenguatge simbòlic o la noció de transcendència en el temps. D’aquí se’n deriva la qüestió de quina legitimitat tenim per a sacrificar un animal.

Font: PXHere


El segon argument és que, el fet que considerem aquest rang superior sobre altres animals fa que els utilitzem per a satisfer les nostres necessitats, i per tant que els explotem en termes marxistes, és a dir, utilitzem la seva força de treball (o la seva força vital) per aconseguir uns rendiments, que poden traduir-se en plusvàlua. D’aquest segon element se’n deriva si com a ramaderes estem autoritzades a discutir sobre aquests aspectes, ja que som part interessada en el procés, atesos els nostres interessos econòmics. Tot seguit discutirem diferents aspectes d’aquestes premisses.

Punt de partida: ramaderia extensiva i feminista

Certament, ens dediquem a la ramaderia, per tant, la nostra activitat consisteix a cuidar uns ramats d’animals, perpetuar-los a partir del planter jove que substitueix els animals adults que moren, sacrificar les cries per obtenir-ne carn i, en els casos de la ramaderia de llet, utilitzar la llet de les mares per a fer-ne aliments. A banda, del maneig i/o del sacrifici dels animals s’aconsegueixen altres productes que podem utilitzar: llana, cuirs, ossos, fems, etc.

Ara bé, com ja hem explicat no tota la ramaderia és igual. Si parlem de ramaderia extensiva i feminista, estem parlant d’una forma de treballar/viure que implica posar en el seu centre la cura per l’entorn (evitant sobrepasturar, mantenint mosaics agrícoles, ajudant a l’equilibri i maduració dels boscos, etc.), i dels animals. Mentre els animals romanen al ramat, se’ls propicia la millor vida possible, les millors cures possibles, en un equilibri entre la satisfacció dels seus instints i necessitats naturals, i la protecció contra les adversitats a les quals haurien de fer front si es trobessin en estat salvatge (fred, fam, malalties, depredadors). No parlem de règims carceraris dels animals, ni d’explotació sense fi, ni d’extracció de recursos de l’altra banda del món per alimentar-los.


El sacrifici: legitimitat i supervivència


El primer debat és si estem legitimats per sacrificar un animal per al nostre benefici. Tal com exposa Peter Singer, aplicant el principi d’igualtat pel que fa a la capacitat de sofriment dels animals (humans i no humans), causar dolor i sofriment a un animal és quelcom dolent en si mateix. Però sacrificar és un tema més complex: no es pot considerar de la mateixa manera, ja que no sempre causar la mort d’un ésser és quelcom dolent. Singer ho argumenta posant el paral·lelisme amb l’avortament o l’eutanàsia: són formes de sacrifici al cap i a la fi, i no són quelcom dolent per si mateixes. Podem eutanasiar un animal o provocar-li l’avortament pel seu propi be (per estalviar-li sofriment). Un altre aspecte que destaca Singer és què passa en una situació d’extrema necessitat per la supervivència. En cas que estiguem morint-nos de gana, considera legítim que puguem alimentar-nos d’altres animals. Com també hi ha animals que s’alimenten d’altres per sobreviure.

Partint d’aquests plantejaments de Singer, podem dir que estem completament d’acord que causar sofriment i dolor a un animal és quelcom que és dolent en si mateix, i nosaltres, com a ramaderes, som les principals interessades en què els nostres animals pateixin el menor dolor possible. És possible un sacrifici sense dolor? Segurament no, però sí que podem mitigar al màxim aquest dolor, i també aspectes associats com l’estrès, la por, etc.

El fet que per llei els sacrificis s’hagin «mecanitzat» i «industrialitzat» ha fet perdre tant el saber tradicional sobre com fer sacrificis ràpids i poc dolorosos, com també tots aquells rituals que acompanyaven els sacrificis d’animals, i que també tenen com a objectiu rebaixar l’estrès o la tensió als animals. Alhora que ens situaven a les persones en una posició de molta més consciència i responsabilitat respecte l’acte del sacrifici d’animals que hem criat.

Font: Wikimedia Commons – Javier Mediavila


Retornar al sacrifici a les finques, sense haver de traslladar els animals, afegint sistemes moderns per a l’atordiment d’aquests i bons mètodes de sacrifici, facilitarien molt la reducció del dolor i el patiment dels animals, que és quelcom que qualsevol ramadera busca i espera.

Però sí, certament sacrifiquem animals. Els sacrifiquem i acabem amb l’existència d’un ésser individual del grup. Però alhora, aquest sacrifici serà seguit per l’aparició d’un nou exemplar, al qual garantirem una vida el màxim de bona possible, en un cicle continuat. Alguns dels que neixen es quedaran al ramat com a reposició. Altres serviran com a aliment als humans.

Com ja hem exposat anteriorment, és un mecanisme semblant al que es dona en els ecosistemes, en els quals algunes cries sobreviuen i arriben a adultes, i altres no, ja que moren en diverses circumstàncies. Però, tant per el fet dolent com per allò no tan dolent (una mort de sacrifici a escorxador és força menys dolorosa que una mort essent atacat per un depredador), està intervingut pels humans.

(…) la ramaderia extensiva, local i feminista, com l’agroecologia, són necessàries per a la supervivència dels humans com a espècie, i per evitar o mitigar el col·lapse ecològic actual. tweet

Precisament per la importància que pren tot aquest procés, no s’hauria de sacrificar mai un animal del qual no se n’aprofiti el màxim possible, i sobretot no es poden sacrificar animals en massa per obtenir carn que després es malbaratarà.

Per altra banda, tornant a l’argument de Singer, només estaríem parlant de la legitimitat de sacrificar animals quan és una qüestió de supervivència individual. Però si obrim el focus, i pensem en clau de sobirania alimentària i per tant de supervivència col·lectiva, la ramaderia extensiva, local i feminista, com l’agroecologia, són necessàries per a la supervivència dels humans com a espècie, i per evitar o mitigar el col·lapse ecològic actual. Alhora, aquesta perspectiva de la sobirania alimentària ja té intrínsecament el plantejament d’una reducció dràstica del consum de carn i dels seus derivats.

Explotació, acumulació primitiva i legitimitat de discussió


El segon argument és que, amb la nostra consideració de superioritat estem explotant altres animals, especialment altres femelles, per obtenir un benefici. I que el fet que intervinguin interessos econòmics invalida que les ramaderes puguem tenir un debat honest sobre aquestes qüestions.

Font: PXhere


La qüestió sobre l’explotació animal no és senzilla. Si considerem que tota relació que tenim amb animals que hagin estat domesticats és explotació, perquè els estem utilitzant per a algun fi (sigui que ens alimentin, o sigui que ens facin companyia), aleshores ens hem de remuntar molt enrere a considerar que tota interacció humà-animal que es faci sota els paraigües de la domesticació és susceptible de ser explotació. Perquè sempre estem intervenint sobre la vida, la conducta i els instints d’aquell animal, fent-lo menys apte per a la vida salvatge, més indefens, i per tant, menys capaç de sobreviure sense nosaltres.

La gran majoria de petits projectes agraris i ramaders extensius (…) s’emmarquen molt més dins la realitat de l’economia social i solidària, que no de l’economia capitalista. tweet


Des de la perspectiva d’una ramaderia feminista, quan es pren la responsabilitat de conviure amb animals no humans, no plantegem aquesta relació com una explotació o un sistema d’extreure recursos, sinó com un compromís de cura amb aquells animals i les seves vides. De fet, tota la pagesia tradicional, que ha combinat històricament agricultura i ramaderia, se sentia interpel·lada pel destí i situació dels animals a càrrec seu.


Si considerem que és explotació només quan n’obtenim un rendiment econòmic, com seria el cas de la ramaderia, és imprescindible plantejar-nos sota quina mena d’economia es gestionen els petits projectes ramaders que posen al centre la cura per l’entorn i pels seus animals. I el que trobem és que es tracta de projectes que no generen benefici, sinó que es limiten més a cobrir (i sovint ni tan sols això) les necessitats bàsiques de les persones que els tiren endavant i de l’entorn i animals que cuiden. La gran majoria de petits projectes agraris i ramaders extensius, especialment aquells que es realitzen des de perspectives agroecològiques, s’emmarquen molt més dins la realitat de l’economia social i solidària, que no de l’economia capitalista.


També, més enllà del concepte d’explotació tenim el concepte d’acumulació. El capitalisme es basa en l’acumulació continuada de capital en formes molt diverses (matèria, energia, diners), a partir de la seva extracció a aquells grups que pot dominar i subjugar. En aquest sentit es podria dir que la ramaderia, encara que sigui extensiva, precisament és una forma d’extracció aplicada sobre animals no humans per contribuir a l’acumulació dels humans.

Font: Helena Guillén


Però en canvi, nosaltres demanem un cop més la necessitat d’obrir el focus. El capitalisme no és quelcom que opera en l’àmbit individual (encara que molts humans sovint repetim els esquemes de funcionament del capitalisme), sinó a escala global. Per tant, l’extracció real de recursos es fa en el moment en el qual es desposseeix precisament les comunitats rurals de la seva capacitat d’autoabastiment, que combina precisament agricultura i ramaderia. Això va succeir a Europa amb el tancament de terres i la privatització dels béns comuns; també va succeir a Llatinoamèrica i Àfrica amb la colonització, i passa quan la indústria càrnia pressiona de manera contínua en el temps la petita pagesia per ofegar-la i obligar-la a integrar-se en una agroempresa més gran i convertir-se en mà d’obra. Tots aquests processos han comportat empobriment de la població, precarització i mercantilització de la vida, i alhora intensificació de l’activitat agrícola i ramadera, amb el consegüent augment de maltractament animal.

(…) es tracta de sobirania popular i de generació de comunitats en les quals animals humans i no humans retrobem equilibris. tweet

En aquest context, els petits projectes de ramaderia extensiva i feminista son, de fet, un baluard de resistència, de la mateixa manera que la pagesia tradicional encara existent, i també tota aquella activitat rural d’autoconsum que en molts casos ha servit i serveix pel sosteniment real a les comunitats. Des de la nostra perspectiva no es tracta d’explotació animal ni d’acumulació, es tracta de sobirania popular i de generació de comunitats en les quals animals humans i no humans retrobem equilibris.


Humans i natura al S. XXI


Finalment, volem introduir algunes reflexions sobre la relació contemporània dels humans amb la natura. El s. XX i el que portem de s. XXI s’ha caracteritzat pel creixement desmesurat de les grans ciutats en detriment de les zones rurals, d’on la població és expulsada per extreure recursos naturals, per guerres, pels efectes del canvi climàtic o per l’atur, o una combinació perversa de totes elles. Aquesta dinàmica és global, i tot i que és diferent (i més o menys desesperada en uns llocs que en altres), està provocant una pèrdua de coneixements tradicionals lligats a l’autoabastiment alimentari.


En el nostre context blanc i occidental, la «urbanització» de la societat no es limita a la «gent de ciutat». Succeeix arreu, també a les zones rurals. Es tracta d’una tendència general, en la qual els sabers i oficis tradicionals s’han perdut, i la gran majoria de les feines ja no estan lligades ni amb els ritmes naturals, ni amb l’observació de l’entorn, ni amb el treball de la terra o amb els animals.

Font: Helena Guillén


En queden llibres, recerques etnogràfiques i museus. I algú que encara els duu a terme. En canvi, s’ha poblat tot d’una tecnologia que no ens és pròpia, de la qual només som usuaris, i que a més està basada en generar-nos addicció de manera continuada. El grau de pèrdua cultural d’aquests sabers és enorme, i ens aboca a unes situacions d’enorme indefensió en cas de col·lapse del model actual de vida.


En certa manera, l’antiespecisme i l’animalisme sorgeixen d’aquesta «urbanització» social. Per una banda, per la consciència dels efectes nocius a tots els nivells de la pèrdua de l’agricultura i ramaderia tradicionals i a petita escala, i la seva transformació en indústries altament contaminants i intensificades. Per altra banda, per la distància generada entre allò urbà i allò rural (que no vol oposar «ciutat i camp», sinó concepcions que ens travessen de manera radical, i on, visquem on visquem, ja estem «urbanitzats»), i entre allò urbà i allò natural i salvatge. Per haver perdut tots aquests sabers que permetien trobar punts de connexió entre les vides humanes i les vides no humanes en un entorn que permet més la cooperació com és el rural.

Hem desaprès a mirar, a escoltar, a sentir, a treballar amb la terra, amb animals, a entendre els seus llenguatges i a relacionar-nos amb el paisatge. La natura, la ruralitat són convertits en telons de fons de l’oci.


Com ja hem dit al començar, gràcies a l’antiespecisme i l’animalisme s’han aconseguit grans millores en la vida dels animals i també s’ha posat sobre la taula la greu problemàtica amb la ramaderia intensiva, tant en termes ecològics com pel que fa al patiment d’éssers vius.

La consideració que cap argument és vàlid davant de l’emoció, enterboleix el fet que les emocions humanes també estan socialment construïdes tweet


Però per altra banda, s’ha generat un discurs tremendament emotivista sobre els animals, sense sovint tenir una concepció realista de les necessitats d’aquests, dels seus instints o de quines vides són adequades per a ells. Ho podem veure en el tracte que se’ls dóna en alguns santuaris, en els quals vaques, porcs senglars i altres animals s’han criat de manera antropomòrfica, i no desenvolupen les seves conductes instintives i naturals.


El fet que aquests moviments hagin aconseguit tants adeptes, de manera tant incondicional, i sovint amb tanta dificultat per poder entaular diàlegs amb altres col·lectius, és degut al fet que els discursos més comuns es basen en l’emotivisme. La consideració que cap argument és vàlid davant de l’emoció, enterboleix el fet que les emocions humanes també estan socialment construïdes, i que en bona part, el bagatge cultural i simbòlic de la majoria de persones occidentals blanques està travessat per imatges i concepcions poc realistes sobre l’animalitat, sobre la natura, sobre la vida salvatge, etc. Precisament pel que dèiem anteriorment, per haver-nos submergit en codis culturals urbans, tecnològics, globalitzats i estandarditzats.

Foto de portada: Helena Guillén
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Pastora d’un ramat d’ovelles, membre de Ramaderes.cat i tècnica en producció agroecològica. Militant de l'Esquerra independentista i del moviment popular de Manresa.

Ramadera de cabres lleteres en extensiu. Exmilitant de l'Esquerra Independentista. Membre de Ramaderes de Catalunya. Llicenciada en Ciències Ambientals i màster en Agricultura Ecològica

Ramadera agroecològica i membre de Ramaderes.cat. Implicada en el moviment cooperatiu i de l’economia social i solidària. Llicenciada en sociologia i màster en pensament contemporani.

Comentaris

Antiespecisme a debat. Perspectives des de la ramaderia extensiva (II)

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.